La princesa que no pot resoldre l'enigma

Fa molts anys, un home ja molt vell tenia un fill únic, anomenat Yassín que amb el temps s’havia convertit en un jove molt atractiu, per ser un home complet li faltaven, però, dues coses: un fusell i un cavall. El noi s’avergonyia davant dels companys i , sovint, no volia sortir de casa per no sentir-se humiliat. El seu pare, que era molt pobre, però també molt bondadós, de seguida va notar que el seu fill estava capficat i tot observant-lo no va tardar a endevinar-ne la causa. Però el pobre home no sabia pas com resoldre-ho:

- Fill meu- li va dir- no trobo altra forma d’aconseguir diners que te m’emportis al mercat i em venguis. Potser amb els guanys podràs obtenir el que necessites.

El noi va fer el que el seu pare li demanava, i el va vendre, però com que ja era vell i gairebé no tenia forces només va poder comprar un cavall. Després se’n va tornar cap a casa, força decebut. En arribar , va sortir a rebre’l la mare que quan el va veure tan abatut li va proposar :

- Ven-me a mi també. Així podràs comprar-te un fusell i ser com qualsevol altre home.

Yassin va complir els desitjos de la seva mare , i amb el producte de la compra, va comprar un fusell excel.lent. Tot seguit va pujar al cavall i va cavalcar per l’estepa per caçar. I no li va faltar la sort, va trobar víctimes que va caçar i coure, però quan va tenir ganes de beure, es va adonar que no portava aigua. Va decidir continuar cavalcant amb l’esperança de trobar algú que li pogués oferir beguda. Aquest cop la sort es va mostrar esquiva i cansat, va ajeure’s a recer de l’ombra del seu cavall. La set apretava i quan ja no podia més se li va acudir aprofitar la suor del cavall per beure-se-la. D’aquesta manera va aconseguir continuar la marxa i poc després va arribar a una ciutat molt gran. Però no era una ciutat qualsevol, l’entrada estava guarnida amb cranis i ossos humans que penjaven dels merlets , dels arbres de les seves places i parcs, i en altres llocs encara més inversemblants. Yassín, mogut per la curiositat, va preguntar a un home gran que seia a l’ombra d’un mur.

- Una gran desgràcia ha caigut sobre aquesta ciutat d’ençà que el rei ha decidit casar la seva filla, la princesa Amina. Ella diu que només es casarà amb un home que demostri ser més intel.ligent que ella, i per demostrar-ho ells li han de plantejar un enigma. Si ella no és capaç de resoldre’l, voldrà dir que aquest és el seu futur marit. Ara bé , si el pretendent és derrotat, el decapiten de forma immediata. Com pots veure, la ciutat està sembrada de cranis, perquè, de moment, la princesa sempre ha resolt l’enigma.

Després d’agrair a l’ancià la informació rebuda, en Yassin es va dirigir a palau. La princesa el va veure abans d’arribar perquè s’estava a la finestra i el va fer passar sol.lícita i quan el va tenir davant li va preguntar si tenia a punt la seva endevinalla.

El noi va meditar una mica i tot seguit digué:

- Digues qui va ser aquell que no només va vendre el seu pare i la seva mare, sinó que , a més a més, va beure de l’aigua que ni cau del cel ni brolla del terra.

La princesa li va respondre:

- Dóna’m una setmana de termini. Si en aquest període no resolc l’enigma em casaré amb tu, però si ho faig, ordenaré que et decapitin.

Yassin ho va acceptar i va sortir de palau. Es va dirigir a un raval i es va instal.lar a una casa abandonada, disposat a prendre’s un descans després d’un viatge tan pesat.

Al cap de 6 dies va tornar a presentar-se a palau, per veure si la princesa ja tenia la solució. La va trobar molt enfadada perquè per primer cop no sabia com respondre i el termini s’esgotava. Malgrat tot no es va donar per vençuda i tot just en Yassin acabava de sortir per la porta , ells es va disfressar de vella captaire i el va seguir fins a la casa on s’estava. Va esperar que es fes de nit i llavors, va entrar-hi tot dient amb veu d’ultratomba:

-Bona nit, fill meu. Et trobo molt alegre i no entenc com pots ser-ho en una ciutat guarnida amb caps tallats. Ajuda’ns a sortir de la nostra desgràcia! Deslliura’ns de la princesa Amina!

- Bona dona- va respondre el jove- a partir de demà la princesa deixarà de ser un problema perquè jo m’hi casaré. No ha estat capaç d’endevinar la resposta a l’enigma que li he plantejat i no tindrà altre remei que donar-se per vençuda.

La falsa captaire li va continuar la conversa , i com que en Yassin feia molt de temps que no parlava amb ningú, va acabar per explicar-li-ho tot. La vella va riure de bon grat amb el que li explicava i quan marxava li va assegurar que era el seu heroi perquè derrotaria la princesa Amina.

Aquella nit en Yassin va somniar amb el seu triomf, però l’endemà, en despertar-se va veure que al costat de la seva màrfega hi havia un mocador de seda. De seguida es va adonar que era el mateix que havia vist en mans de la princesa el primer dia que l’havia rebut i va comprendre que Amina l’havia enganyat. En aquells moments no sabia què fer, si tornar al seu país deshonrat o morir amb dignitat. Al final es va decantar per la segona opció i es va encaminar a palau. La princesa l’esperava envoltada de cortesans ,Yassin li va preguntar si podia resoldre l’enigma i ella li va relatar detalladament la vida i obres del jove. Tot seguit va cridar el botxí. Però el noi va reaccionar ràpidament:

Digues quin colom va volar al vent.
I va perdre una ploma de les seves ales.
¿Com és que el que hem dit a la nit podem sentir-ho l’endemà?
I, tot dient això, va treure el mocador de la butxaca i el va ensenyar a tota la cort. Els nobles el van reconèixer de forma immediata. La princesa no va tenir altre remei que admetre la seva derrota i es va convertir en l’esposa de Yassin.

Viatgem pel Marroc amb Narinant

Si sou d'aquells que creieu que viatjar és, a més a més d'un plaer, una manera de conèixer altres cares de la realitat, sovint força estereotipada, ara teniu l'oportunitat de fer-ho a través d'un portal català de viatges Narinant que té unes pàgines dedicades al Marroc d'allò més completes i interessants.Una font de recursos pràcticament inesgotables, i a més a més, en català. Us la recomanem.

Dones amazigues

Com ja deveu haver vist, si heu tingut l'oportunitat de donar un cop d'ull als contes d'aquest bloc, les dones tenen un protagonisme gairebé absolut en els contes del Magreb. No només com a narradores, sinó com a heroïnes. Aquí sota teniu un vídeo que dóna una imatge força acolorida d'aquestes dones.

Anzar: la llegenda de la pluja.

Una de les llegendes més típicament amazigues és la de la pluja. Aquí sota teniu un vídeo on una de les meves àvies-narradores l'explica a un públic atent.Si sabeu una mica de francès, podreu anar seguint la història gràcies als subtítols.

La vaca dels orfes (Tafunast (n) igujilen)

Seguint l'impuls de les Jornades de les dues ribes, amplio l'abast geogràfic dels contes per penjar-ne un dels més característics de la Cabília argelina, també amaziga. Recollit per Taos Amrouche, a Le grain magique, és una història una mica cruel als nostres ulls, que ha estat utilitzat a França, per treballar amb dones immigrants, dins de projectes interculturals. Per tant, abans de llegir-lo a infants, més val que en feu una lectura atenta.

Doncs vet aquí que una vegada a un poblet allunyat, vivia un home que tenia dona i dos fills. La més gran era una nena, que es deia Àïxa, quin nom més bonic, oi? Vida. El petit? El petit era un nen, i li havien posat Alí. Tot i que no podríem dir que fossin pobres, tampoc no podríem afirmar que fossin rics: tenien una vaca i la mare en tenia cura.
Però la desgràcia va arribar a aquella casa el dia que la mare va emmalaltir, tenia una malaltia de difícil cura, i ella ho sabia.

- Marit meu, m’has de prometre que mai dels mais no us vendreu la vaca, conserva-la i protegirà els nostres fills el dia que siguin orfes.

I ho va prometre amb tota solemnitat just quan la seva dona expirava.

Els dos orfes es van quedar sols amb el pare, i encara van unir-se més a ell, ara que faltava la mare. Però els dos nens encara eren petits, no podien tenir cura d’ells mateixos i el pare tenia massa feina a guanyar un jornal, així que va decidir tornar-se a casar. La madrastra no és que fos una mala dona i els tractés malament, no, no pas al principi. Però al cap d’un any va donar a llum i va resultar ser una nena, Djora, i de resultes del part, va avorrir els seus fillastres.

No se n’ocupava gens ni mica, sovint els feia passar gana i els castigava amb crueltat, així que els dos orfes van començar a sortir de casa a punta de dia i no tornaven fins a la nit. Amb l’excusa de treure a pasturar la vaca, fugien d’aquella presó i s’alimentaven amb la llet de la vaca.
La madrastra no se’n sabia avenir:

- Com pot ser que cada dia facin més cara de salut si jo no els dono res de res per menjar?

Ella ho guardava tot per a la seva filleta, i si Djora no es menjava algun bocí, el llençava als orfes, com si fossin gossos. Però Al.là és just, i , mentre Djora creixia lletja i malgirbada, els dos orfes semblaven dos àngels del paradís. Les veïnes se’n feien creus:

- Aquesta nena cada dia és més lletja, sembla que la seva mare li doni verí en comptes de menjar.
En canvi els dos orfes tenien una pell blanca, blanca i les galtes rosades.

- Demà seguiràs els teus germanastres i observaràs què mengen quan surten a pasturar- ordenà la madrastra a la seva filla.
Al dia següent, de bon matí, va donar a Djora dos ous durs i una llesca d’aquell pa tan blanc i tou que havia cuit la nit anterior, en canvi, als dos orfes només els donà una llesca de pa negre.

- Nens, avui la vostra germana petita vindrà amb vosaltres, pareu molta atenció.

I tots tres van anar a pasturar la vaca, van jugar a fet i a amagar molta estona i quan els va venir la gana es van asseure a menjar. Djora, els ous i el pa blanc, i els orfes es van partir la llesca de pa negre i tot seguit, com feien cada dia, van acostar-se a la vaca i van beure llet fins que estaven ben tips.

- Mare, mare, ja sé perquè tenen la pell tan blanca, ja ho sé- va cridar Djora només arribar a casa.

- Doncs demà tornaràs a sortir amb els teus germanastres i tu també beuràs llet- digué la madrastra.
I així hauria anat tot, si no fos que quan Djora es va acostar a la mamella de la vaca, aquesta li va donar una cossa.

A la nit, quan el seu espòs sopava, la madrastra va començar a queixar-se i el marit, sorprès, va interessar-se per les raons del seu malestar.

- La vaca ha fet mal la nostra filleta Djora, l’has de vendre, no la vull veure mai més.
- Dona, sigues raonable, com vols que vengui la vaca dels dos orfes? Ningú no la voldrà pas- protestà el pare- I a més a més, vaig jurar a la meva primera esposa, en el seu llit de mort, que no la vendria mai.

Bona una la madrastra per deixar-se convèncer, sabia com enredar el seu marit! Si insistint no aconseguia res, esperaria la nit, i amb moixaines i afalacs, ho aconseguiria. I així va ser.

- Qui vol comprar la vaca dels orfes?- cridava el marit l’endemà al suq.

Però per més que cridà i cridà ningú no la va voler.
- Ningú no la vol aquesta vaca, ja t’ho deia- va explicar el marit- Tothom em deia el mateix “ Déu ens guard de la maledicció de la vaca dels orfes!”

I ho va intentar dos dies més, davant la insistència de la seva esposa, però encara que va anar als suqs de pobles més allunyats, tothom li deia el mateix.

- Doncs si no la pots vendre, mata-la- declarà la madrastra- Que no ho veus que és una bèstia maleïda?
I el pare va acabar sacrificant-la.

I al dia següent, els dos orfes, en comptes d’anar a pasturar, van anar al cementiri a explicar-ho tot a la seva mare, davant de la seva tomba. I tant van plorar, que de les llàgrimes, van créixer dos joncs, que van donar fruit: l’un, mantega, l’altre mel. I els dos orfes, s’hi van abalançar i els van xuclar i gràcies a això aquell dia van poder treure el ventre de pena. I així van anar fent dia rere dia.

La madrastra no s’ho podia creure, en comptes d’emmalaltir, els orfes encara feien més goig, amb la pell ben clara i les galtes ben rosades. Per això va començar a sospitar i va proposar novament a Djora que seguís els seus germans. Descobert tot, la madrastra va ordenar-li que fes el mateix que els dos orfes. Però quan es va acostar a la primera canya, i va xuclar, en comptes de mantega, es va empassar fel, i quan va xuclar de la segona, va omplir-se la boca de sang, per contra de mel. I va fer el camí de retorn a casa vomitant pels marges. La madrastra, plena d’ira, es va arribar al cementiri i va cremar la tomba de la primera dona.
Àïxa, que ja s’havia fet una doneta, ho va veure tot i va comprendre que no tenien altra alternativa que fugir de la casa del seu pare. Va agafar una mica de pa i la mà del seu germà i va córrer cames ajudeu-me, abans que la madrastra tingués temps de reaccionar. I van caminar i caminar. Caminar i caminar fins que els va sorprendre la nit a un palmerar, i es van deixar caure als peus d’una palmera, totalment abatuts. L’endemà van descobrir que a tocar del camí hi havia una fonteta. El nen, que tenia molta set, s’hi va abeurar i... es va transformar ràpidament en gasela. Àïxa va córrer a desfer-se el cinturó i va lligar-lo al coll de la gasela, a mode de corretja, i a partir d’aquell moment no es va separar del seu germà ni un sol moment. I va començar una nova aventura, tots dos anaven per aquí i per allà demanant caritat i la bona gent els ajudava. Quan arribava la nit, buscaven una cova per dormir i a l’endemà reprenien el camí.
Fins que un dia van arribar a una ciutat, on vivia el Soldà a qui agradava molt la cacera. En veure-la la gasela, va intentar atrapar-la, però l’òrfena va ser més ràpida i va córrer i córrer i es van amagar tots dos a un palmerar molt espès.

- Deixeu-la estar- digué el soldà- S’acosta la nit i no convé esverar-los més. Demà ja miraré de guanyar-me la seva confiança.

L’òrfena estava ben amagada entre les palmes, però va veure que hi havia moviment. Prudent va observar de què es tractava. Era una dona vella, tota coberta de negre, que intentava coure pa, amb una olla. Com que no va veure ningú més als voltants, i estava cansada de no parlar amb ningú, Àïxa es va confiar:

- No es fa així bona dona, necessiteu una paella per coure bé el pa.
Però el que no sabia l’òrfena és que aquella velleta era una bruixa.
- Filla meva, si no t’acostes més no et puc pas veure, la meva vista ja no és la que era.

I la noia es va acostar, la bruixa la va atrapar i la va portar davant del soldà.
- Com és que una noia tan maca viatja sola?- preguntà el monarca.
- Senyor, no viatjo pas sola, m’acompanya la gasela que volíeu atrapar aquest matí. És el meu germà.

I li va explicar tota la història, i mentre l’anava descabdellant, el soldà s’anava enamorant de la seva gràcia al parlar, de la dolçor de la seva veu, i de la profunditat de la seva mirada. I es van casar. I van viure tots tres, el soldà, Àïxa i la gasela, molt feliços durant un temps. El soldà tenia un gran palau amb un gran jardí i la gasela s’hi passejava tots els dies.

Va passar el temps, i l’òrfena estava a punt de portar un fill al món. El soldà, com ja us deveu imaginar, era l’home més feliç del món; encara que ja s’havia casat altres cops, no tenia cap hereu. Però les alegries acostumen a venir acompanyades de les enveges, i aquest cop no podia ser d’altra manera. Les altres dones de palau van començar a engelosir-se de com el soldrà tractava Àixa, la preferida i es van aliar per parar-li una trampa.

Al mig del verger, el jardí on pasturava la gasela, hi havia un pou sec.
- Vine, acompanya’ns al pou que farem una passejada- la convidaren les altes dones.

I quan seien al costat del pou, entre totes, van estimbar-hi l’òrfena que només va poder proferir un crit soterrat.
Des d’aquell dia la gasela no feia altra cosa que bramar i bramar. Per més que les altres dones la fermaven ben fort, la gasela rosegava la corretja i s’escapava fins al pou on passava hores i hores rodejant-lo.
- Degolleu aquesta gasela!- ordenà una de les dones de la cort.
I cap dels servents gosava fer-ho perquè la gasela se sabia fer estimar i s’havia convertit en la mascota de tots els nens i els criats. Però davant d’aquella ordre tan clara qui podia escapolir-se’n sense posar en perill la seva vida? Un dels servents s’hi acostà amb un gros punyal, decidit a fer el cor fort, però... no va poder.
- Senyora, no l’he pogut matar pas. Aquesta bèstia no és un animal qualsevol, és humana.
I aquesta va demanar-ho un a un a tots els criats i cap s’hi va atrevir.

I cada dia, des de l’alba a la posta de sol, la gasela no feia altra cosa que encerclar el pou i repetir aquestes paraules:

“ Ai germana meva, quina desgràcia,
com ho farem per salvar-nos?”

I ella, des del fons, responia:

“ Ai germà meu, Alí-gasela,
com vols que t’ajudi,
si sóc dins del pou? “

La sort va voler que aquell pou estigués custodiat per una fada, que havia aconseguit atrapar Àïxa al vol i l’havia salvat d’una mort segura a causa de la caiguda. La fada n’havia tingut cura, tant d’ella com del seu fillet en el moment de néixer.

La constància de la gasela va tenir el seu premi: els seus laments van ser sentits per l’imam de la mesquita, que es llevava cada matí a l’alba, per fer la pregària. Quan el soldà va tornar de viatge, va córrer a palau per parlar-hi. Tot i que al principi no acabava d’entendre de què li parlava l’imam, de seguida va adonar-se que la seva dona no era a palau i va començar a sospitar. Es va acostar al pou i amb ajut de cordes, va anar endinsant-se en el pou. Quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir la seva esposa i el seu fill! I la ràbia i el dolor va aclaparar-lo quan ella li va explicar la traïdoria de les altres dones. No cal dir que el Soldà va fer decapitar la culpable i empresonar les còmplices.

I vosaltres us preguntareu, “ I la gasela, què va passar amb la gasela?”. Doncs ara ho sabreu.
L’imam, sorprès, que un animal no se separés de la jove mare i el seu nadó, va preguntar què passava i li ho van explicar. Per sort, ell, que també era mag, tenia un remei, va agafar aigua beneïda, en va fer beure a l’animal i va pronunciar les paraules màgiques:

“ Si tu vas néixer gasela, continua com a gasela,
si tu vas néixer humà, torna a teu estat natural,
per la força de Déu, jo t’ho prego.”

I va recuperar la forma humana i a partir d’aquell moment van tornar a ser feliços, i van menjar anissos.

La síndria de Hadidan

Aquest conte prové de Tunísia, i, com molts contes del Magreb té com estrella una ogressa, lletja i cruel. El vaig llegir al recull de Nacer Khemir que duu per títol L'ogressa. És llarg i no apte per a infants menuts, us ho aviso.


Temps era temps, hi havia un rei que tenia set fills, tots mascles, dels quals se sentia molt satisfet. Van passar els anys i els cabells se li van tornar blancs, li van començar a caure les dents i les mans van començar a tremolar. Sí, ja us ho deveu imaginar, s’estava començant a fer vell: era l’hora de fer aquell viatge de peregrinació a la Meca que havia ajornat tants cops.
Per això, abans de marxar va reunir els seus fills:
- Fills meus, he pres la decisió de marxar cap a la Meca ben aviat- els digué- Com que no sé si us tornaré a veure, crec que és el moment adequat per acomiadar-nos. Em voleu demanar alguna cosa?
I vés quines coses, tots demanaren el mateix, i alhora tots ho demanaren diferent. El primer va voler una torre feta de palla, el segon, també una torre, però de vidre, el tercer, doncs també una torre però de canyes, el quart volia que fos de fusta, el cinquè la volia de fang, el sisè en demanà una de pedra i el darrer, la va voler de ferro. Els obrers van treballar amb rapidesa, volien complaure el rei que ja estava enllestint els preparatius per al viatge. I el pare no volia marxar sense haver deixat els seus fills ben acomodats, cadascun vivint a la seva torre.

Mentre avançaven les obres, hi havia algú que observava amb atenció. I no us penseu pas que fos l’arquitecte o el mestre d’obres, no: era l’ogressa, la ghôula malvada que en portava alguna de cap. Esperava que el rei fos fora per caçar tranquil•lament les seves víctimes. Mireu com procedia: el primer dia de la setmana, a l’hora de la migdiada, es va acostar a la torre i d’un cop la va destrossar. !
Com que el jove príncep dormia, no va tenir temps de reaccionar, i se’l va menjar d’una mossada. El segon dia, li va tocar al segon, el tercer, al tercer, fins a arribar al sisè. Ja només quedava un sol príncep! Quin dolor per al pare absent que ho ignorava totVa arribar el setè dia, i com havia fet fins llavors, a l’hora de la migdiada es va acostar a la torre de ferro amb la intenció de destrossar-la. Ja sabeu que les ogresses són enormes i que tenen molta força, però també són cegues i no veuen bé a què s’enfronten. Doncs aquest cop l’ogressa va donar un fort cop a la torre, però;
- Ui, ui, ui, quin mal!- es queixà.
És clar, el ferro no es trenca pas perquè li donin un cop fort, ni que sigui d’ogressa! Va agafar un tronc que hi havia a prop, i ho va tornar a intentar, sense que la torre patís cap canvi. Amb la cua entre les cames, se’n va anar perquè no volia reconèixer que havia estat vençuda. Es tractava d’una retirada tàctica, mentre pensava una altra estratègia per destruir la darrera torre (tant de goig que feien totes set al voltant del palau reial el dia que el rei va partir!).
Des d’un amagatall, l’ogressa va observar què feia Hadidan tota una setmana, dia rere dia. Era l’època de la collita de les síndries i el jove es passava tot el dia al camp, controlant-ho tot. L’ogressa s’acostava a la torre cada vespre i li robava una part de la collita. Hadidan se n’havia adonat, és clar, que un lladregot el rondava, però no sabia com resoldre-ho. Un dia va fer que el rapessin al zero.
Al dia següent va creure descobrir qui l’amenaçava, l’ogressa que li seguia les passes. Abans que ella tingués temps, el jove es va amagar darrere una muntanya de síndries. L’ogressa s’hi va acostar per triar les que li agradessin més i en va tastar unes quantes. Entre aquestes, hi havia el cap pelat de Hadidan, i l’ogressa observà:
- Aquesta no està madura, caldrà esperar- tot confonent el cap rodó amb una síndria.
Tipa, amb la panxa ben plena, va marxar. I al dia següent es va repetir la mateixa situació sense que Hadidan fos descobert. Però vet aquí que un dia, el jove no va tenir tanta sort, l’ogressa el va atrapar i se’l va endur cap a casa seva. El va fer entrar dins d’un sac que va lligar fortament, i el va col•locar a un cup, sota la trapa. L’endemà va encarregar a la seva filla que tingués el cuscús a punt per quan ella tornés a la nit.
- T’hi hauràs d’esforçar, filla meva, perquè avui tindreu convidats per sopar.
Hadidan, que ho havia sentit tot, malgrat la trapa, quan va pensar que l’ogressa era fora, es va posar a cantar una dolça melodia de la seva terra. La filla de l’ogressa va quedar enamorada de la veu i de la cançó i es va acostar a la trapa.
- Qui ets tu que cantes una cançó tan bonica?- li va preguntar a través de la trapa- Ets un home o ets un esperit?
En Hadidan no va contestar i va esperar:
- Per què no continues cantant?
Però com que no responia, ni continuava cantant, la noia va obrir la trapa i en Hadidan va reprendre el seu cant. Cantava i cantava, però no s’estava quiet. El jove sempre portava damunt un petit ganivet, i l’ogressa s’havia descuidat de revisar-lo. Així que mentre tenia la noia ben entretinguda amb els seus cants, ell anava obrint un forat al sac. I patapaf, amb un cop sec, va tallar el cap de la noia quan la tenia a tocar. Tot seguit en Hadidan va agafar el cap i el va posar a l’olla, segur que en sortiria un cuscús deliciós. Quan va estar cuit, va preparar una safata amb el cuscús, però primer, a sota de tot, hi va posar el cap de la noia, de tal manera que, tapat pels grans de cuscús, no podia ser descobert. Estava acabant just quan va sentir soroll al defora i va córrer cames ajudeu-me a amagar-se.
Era l’ogressa que arribava amb els seus amics, just quan el plat de cuscús encara fumejava. Quina bona olor que feia! Tots es van asseure a taula i van començar a menjar.
- Qui l’ha fet aquest cuscús tan bo?- preguntaven els convidats.
- La meva filla- responia l’ogressa tota orgullosa- Que ara no sé ben bé on és, potser és al galliner a buscar ous.
Portaven tanta gana que van fer molta via, i ja s’estaven acabant els grans de cuscús. Llavor l’ogressa, va entreveure el cap, i va caure desmaiada, bocaterrosa, damunt d’un dels seus pits grossos. Acabava d’adonar-se que aquell no era el cap de Hadidan, com havia previst, sinó el de la seva filla.
Tots els amics van anar a socórrer-la i quan ja revenia en ella mateixa, va començar a udolar:
- Quina desgràcia, mareta!. Que tots els qui han compartit amb mi aquest cuscús, se solidaritzin amb la meva pena.
Els convidats no acabaven d’entendre què estava passant, i l’ogressa, amb quatre mots, els va posar al corrent. Tots junts van anar a buscar llenya al bosc, volien venjar-se i cremar la torre de Hadidan. Van posar la llenya al voltant de la torre i van encendre un gran foc.
- Hadidan- cridaven- no tens escapatòria, moriràs socarrimat dins la teva preciosa torre.
Però ells no sabien que en Hadidan no era pas dins, sinó que les observava a una distància prudent. I a més a més, moguts per l’esperit de venjança no s’havien adonat que hi havia palla pels voltants, que es va encendre amb rapidesa, sense donar temps a l’ogressa i als seus convidats a fugir. Hadidan, dalt d’un arbre, era a bon recer i ho contemplava l’espectacle somrient.

I conte contat, ja està acabat.