Contes del Marroc

El conte de la cendra

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Tue, 29 Sep 2009 14:24:00 +0000

Aquest conte per a mi té un valor molt especial. Per què? Doncs perquè em dic Cendra, de cognom. Escrit així amb la lletra "c", una qüestió que de ben petita em va inculcar el meu avi patern, Josep Cendra i Magriñà. Ell sempre repetia que "mestre Fabra", li havia dit que calia escriure-ho així.

Aquest conte procedeix d'un enregistrament oral que vaig fer a la Darifa, la mare d'en Said Bobouh, company meu de classes de taixelhit, que fa més de 10 anys que és entre nosaltres.

D'altra banda, en amazic, anomenen els contes amb el terme tinfas que segons un estudiós, Bonfour, està relacionat amb tmfect (cendra en amazic). Jo he volgut fer la meva interpretació personal, i ho he relacionat amb el fet que molt sovint les àvies narradores inicien el seu relat a la vora del foc, a tocar de la cendra, omnipresent en aquesta rondalla. Si el voleu sentir, ho podeu fer des d'aquí

Vet aquí una vegada un home casat, amb set filles, a qui se li va morir la dona. Al cap d’un temps va decidir tornar-se a casar perquè les seves filles tinguessin una mare. La madrastra va aportar al matrimoni una altra filla, que ben aviat va engelosir-se de les altres. Al principi la madrastra tractava molt bé el marit i li preparava bons menjars, però amb el temps tot va canviar i en comptes de bon cuscús o tajin, li posava al davant un plat de cendres. L’home, pacient, va esperar un temps, però un dia, cansat, li va preguntar la raó del canvi.
- És que estic tipa de les teves filles perquè em donen molta feina- respon ella- T’hauries de desfer d’elles.
El pare, com ja us deveu imaginar, no hi estava pas d’acord, però la dona va insistir tant i tant que va acabar emportant-se-les al bosc. La més petita, que era molt espavilada, portava les butxaques plenes de cendra i pel camí va deixant-ne caure. El pare els va dir:
- Me’n vaig un moment a tallar llenya, a l’hora de marxar, us faré un crit i tornarem cap a casa.
Però no era pas veritat, tenia la intenció de deixar-les soles i així ho va fer. Quan les noies es van adonar que el pare no tornava i que s’estava fent de nit, es van posar a plorar, però la petita les va tranquil·litzar:

- No patiu, ja veure com ens en sortim i abans de fer-se mitja nit ja som a casa.

I es va posar a resseguir el rastre de la cendra que la lluna feia reflectir. Van arribar a la casa just a l’hora del sopar i des de la finestra van observar com la madrastra havia preparat un banquet com els dels primers temps: tajin, cuscús, pastilla, etc. El pare feia un posat trist:

- Mira, aquesta és la cullera de la menuda- exclamà- Què deu estar fent ara?
Abans que tingui temps de plànyer-se més va sentir:

- Sóc aquí pare, amb les meves germanes!
La madrastra va tenir dificultats per amagar la seva ràbia. I quan a la nit, ja al llit, el matrimoni va tornar a estar sol, va tornar i tornar a insistir. Així que el pare, el matí següent va tornar a endur-se-les al bosc, amb resultat idèntic a l’anterior vegada.

La madrastra, cada cop estava més rabiosa, i no sabia ben bé com desempallegar-se de les noies. Però com que no tenia un pèl de ruca, les coses com siguin, de seguida es va adonar que cada matí, al costat de la llar de foc, faltava la cendra. Així que es va llevar de matinada, i va agafar tota la cendra perquè la petita no se la pogués endur.

- Mareta meva, com ho farem ara? – s’exclamà la petita, quan, com cada matí, es disposava a omplir-se les butxaques de cendres.
- Vinga filles, anem cap al bosc com cada dia- les va apressar el pare.
I aquest cop sí que les set filles estaven perdudes i ben perdudes. Quan va arribar la nit, es van posar a buscar un lloc on aixoplugar-se . Com que no el trobaven, van pensar a fer-se una cabana i allí es van quedar. De cop i volta es va sentir un soroll:
- Què és això?- cridà una de les noies.
- Calla!- li van dir les altres.
Van parar molta atenció i de seguida van comprendre que s’estava acostant un animal, què dic un animal, un munt d’animals! Resulta que es tractava d’una pantera, però ben aviat la seguirà un conill, i més endavant un lleó,
- I això?
- És un uccn! I darrera ve és el llop i ara ve un izm (un tigre), i també un lu (un elefant).
Vaja, que d’una forma o altra, s’estava acostant tot el bestiar de les rodalies. Espantades, van fugir cames ajudeu-me. I van caminar i caminar. I caminar i caminar. I caminar i caminar. Fins que gairebé a la matinada van veure una llumeta.

- Mireu, allà baix de tot es veu una llumeta, deu ser la de casa nostra- digué una de les noies.
- Segur que el pare, la madrastra i la germanastra ens esperen.
Però no, anaven ben desencaminades. No era pas casa seva, però com que no tenien cap altre lloc on arrecerar-se van decidir quedar-s’hi perquè semblava deshabitada. De vegades les aparences enganyen, i ben aviat va adonar-se que al pis de sota hi vivia un linx, per no ser descobertes es van quedar al pis de dalt. Aquell linx, era una mica estrany, perquè en comptes de caçar feia de ramader, tenia unes cabres i les portava a pasturar cada dia. Després les munyia i en feia formatge, iogurt, llet agra, etc.
Cada matí, quan el linx havia marxat a pasturar les bèsties, les noies baixaven del seu pis, esmorzaven llet i formatge i es posaven a fer neteja i a coure el pa. El linx, malgrat que trobava que part del formatge havia desaparegut i que s’ho trobava tot endreçat, encara no havia descobert que té unes hostes. Al tercer vespre, l’animal cridà:
- Això no pot ser, algú m’està enganyant.
Les noies, atemorides, van acabar sortint del seu amagatall, i després de la sorpresa inicial, va prendre la decisió de menjar-se-les, però la germana gran, espavilada, li digué:
- Bé, abans de matar-nos, deixa que et preparem un bon plat de comiat.
El linx, golafre, es va confiar i elles li van preparar una harira tan calenta i picant, que quan se la va empassar, es va escaldar i morí.

D’aquesta estranya manera les set noies es van quedar soles i amb una casa per a elles. Va anar passant el temps i vivien tranquil·les i ben avingudes. La germana gran, responsable, va casant, una a una, totes les seves germanes, i van anar tenint fills.
Mentrestant, el pare i la madrastra s’havien tornant pobres i com que la filla (l germanastra) els havia fet fora de casa, no els va quedar altre remei que iniciar una peregrinació que els va dur fins a la casa on vivia la filla gran amb la seva família.
- Mare, mare, vénen uns captaires!
- A veure!
Quina va ser la sorpresa de la filla gran quan va comprendre que es tractava del seu pare i la seva dona, molt més vells, vestits amb parracs.
- Com a bons veïns, els acollirem a casa aquesta nit, fills meus- els notificà la mare- A la nit, quan ens reunim tots, demaneu-me que us expliqui un conte.
I així va ser, la dona va dir:
- D’acord.
I va començar la cançó, una cançó que deia així:
Nosaltres érem set germanes que vivíem felices
fins que la mare es va morir i el nostre pare
es va tornar a casar. Aquella dona, que semblava bona,
ens odiava...
I va continuar el relat, a poc a poc el pare i la madrastra van anar comprenent... El pare s’anava fent petit de la vergonya i quan gairebé se l’empassava la terra, de la seva barba va començar a sortir boira, fins que no en va quedar rastre, només la boira.

El sud del Marroc a TV1

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Thu, 20 Aug 2009 10:58:00 +0000

Una de les paradoxes de l'estiu és que mentre tenim molt de temps per fer coses (ben lluny de l'estrés del curs), la intensa calor ens impedeix fer-les. Així que tenim dues alternatives, refrescar-nos a la platja o a la piscina, o bé quedar-nos a la vora de l'aire acondicionat. Si optem per la darrera, per omplir les hores, a banda de la lectura, o la migdiada, la "tele" ens regala amb reposicions. De vegades, però, ens trobem amb sorpreses, com aquest programa centrat en el sud del Marroc.

Arrels, festival de les dues ribes

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Thu, 16 Jul 2009 08:51:00 +0000

Quan ja teníem un peu a les vacances, es va celebrar a Reus el festival Arrels, que tenia per objectiu acostar la realitat del Marroc, de l'altra riba del Mediterrani, a la gent d'aquesta riba.
Va tenir manifestacions força diverses, com xerrades, taules rodones, recitals de música, sessions de cinema, i narració de contes. En aquesta darrera, celebrada al Racó de la Palma, de Reus, podeu veure l'Alí narrador, que va col.laborar en el meu treball sobre els contes marroquins, i també una narradora catalana, fent un intercanvi de contes de les dues ribes. Tot i que ella, sobretot, va explicar llegendes i narracions de la zona pirinenca. Al vídeo de sota, podeu veure un tros de la sessió de contacontes, així com una entrevista que em van fer. Aquest material prové d'un nou mitjà periodístic de caràcter digital, Delcamp.cat, que tot just s'acaba d'estrenar. Si voleu saber-ne més podeu clicar aquí

El llop coix

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Sun, 12 Jul 2009 14:28:00 +0000

Us presento un altre conte d'animals protagonitzat per un llop (o potser un xacal, és a dir, l'uccn amazic). El seu autor és Said Belgharbi, escriptor rifeny afincat entre nosaltres, que recrea contes populars entre d'altres. De moment, li han publicat un parell de novel.les així com reculls de contes, en amazic. A mi em van arribar a través de l'associació Amazics a Catalunya, a partir de la traducció de Maryam Laaouaj, hi he fet alguns petits retocs.

Queia la nit sobre el galliner del poble, i tota la gent dormia, tranquil·lament a casa seva, quan el llop, traïdor, amagant-se entre els camps per no ser descobert, s’hi acostava.

Tot just arribar-hi, el llop va descobrir una gallina i va pensar:

- Aquesta gallina sembla molt grossa, me la cruspiré aquesta mateixa nit i si me’n sobra la portaré a les meves cries.

Just quan estava a punt de caure damunt de la seva víctima, li va caure una gran pedra a la peülla i la hi va partir. Així que no li va quedar altre remei que tornar a peu coix cap al seu cau, a la cova on l’esperaven les cries.

- Què t’ha passat pare? –van preguntar les cries en veure’l.
- Fills meus, vull que la meva experiència us serveixi a vosaltres- respongué tot adolorit- Aquest és el destí de tots els qui roben coses dels altres.

Dues bones notícies dels darrers temps

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Sun, 29 Mar 2009 14:36:00 +0000

Fa ben poc la pàgina d'ensenyament XTEC.CAT va presentar a la pàgina d'inici el nou vocabulari català-amazic/amazic-català. Es tracta d'un vocabulari bàsic, útil tant per a les Aules d'Acollida com per a l'Aula Ordinària, així com també per a tothom que tingui curiositat per aquesta llengua. Hi podeu accedir a través de l'enllaç que trobareu en aquest bloc. Està organitzat en 23 camps semàntics i seguint la variant taixelhit, que és la que és més reconeguda internacionalment. Un dels gran avantatges és que inclou fitxer àudio de gran rapidesa.

L'altra gran notícia és que les comarques tarragonines ja participen en el programa de classes d'amazic a les nostres escoles, tant per a alumnat que té aquesta llengua com a pròpia, com per a aquells que s'hi interessin. Concretament a Montroig. El moviment amazic ja no es mou només a l'Osona o al Maresme, sinó també entre nosaltres. Aquí veieu una nena escrivint a la pissarra amb alfabet tifinagh, el més peculiar i antic d'aquesta llengua. Ara bé, els amazics també utilitzen l'alfabet llatí per escriure o bé l'alifat àrab.Podeu trobar més informació al bloc amazic que també trobareu als enllaços.

Contes amazics i rondalles catalanes

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Sun, 14 Dec 2008 20:58:00 +0000

Aquest és el títol de la conferència que vaig fer ahir, dia 13 de desembre, a l'Auditori de Caixa Manlleu de Vic, acompanyada de Said Bobouh. Va resultar una xerrada molt agradable que va acabar amb un debat molt interessant, entre els assistents catalans i els marroquins.

Una flauta d'os amaziga

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Wed, 03 Dec 2008 18:03:00 +0000

Aquests dies, que estic rellegint contes amazics, aquest cop de la Cabília, he trobat aquest que s'assembla molt a un de català que duu per títol La flor de panical, el coneixeu? Com molts dels contes del Magreb és força cruel, ara que el nostre no es queda pas curt. Jo l'he llegit al llibre Le grain magique de Taos Amrouche, però també he trobat versions similars al Marroc, on és la madrastra l'assassina.

Temps era temps, a un poblet molt apartat de la Cabília, vivia una família formada pel pare, la mare i dos nens. El gran, Abderahman, tenia deu anys i el petit, Hacene, en tenia set acabats d’estrenar. Els dos germans no s’assemblaven gens ni mica: mentre que el petit era tendre, graciós i bell, el gran era lleig i desagradable.

A les nits d’hivern, tan fredes, es reunia tota la família i junts, amb el bestiar a tocar; la mare, asseguda davant del foc, feia acostar Hacene i li feia posar el cap a la falda per acaronar-lo. A fora el vent xiulava amb força contra la porta i rera les finestres veien caure grans flocs de neu. El nen, acomboiat per la mare, s’adormia feliç sota l’atenta mirada de l’hereu, engelosit.

No us penseu pas que la mare s’estimés més el petit que el gran, no. Senzillament era que el malcriava una mica perquè l’altre ja li semblava gairebé un home fet i dret. De menut havia fet el mateix amb Abderahman, però ara volia preparar-lo per a la vida difícil que l’esperava. La gelosia va créixer i créixer dins del cor de l’hereu talment una planta verinosa.

Va passar l’hivern, la primavera i la tardor i el temps es va escolant fins que els infants ja s’havien convertit en adolescents. Cada dia sortien a l’alba a pasturar els ramats, abans, però, s’enduien una llesca de pa, un grapat de figues, un ou dur, algunes olives i una mica de iogurt. Llestos, travessaven camps i enfilaven muntanyes.

Aquell matí, l’hereu, Abderahman, havia agafat una grossa branca perquè li fes de bastó. Tenia un aspecte estrany: el rostre pàl·lid i tens, la mirada fugissera... La mare s’hi va acostar per dir-li:
- Tens un posat tan dur i ferreny! Sembla que no tinguis tot el que tot bon home necessita: pare, mare i un plat a taula. No podries imitar una mica el teu germà? Déu l’ha creat tranquil i ple de gràcies.

La mare semblava cega, no s’adonava que estava llençant encara més oli al foc que ja cremava prou i massa. Hacene era massa feliç i massa ros per al sol d’aquell agost, un sol que ho crema tot. Tanta bellesa molestava el seu germà Abderahman i el feia patir, però el petit no havia notat pas res. Ell vivia feliç, com havia dit la seva mare, i sortia a pasturar el bestiar amb la rialla a la boca i una cançó per companyia.

Però un dia, que feia molt mal temps, l’hereu va tornar a casa tot sol, sense el petit. Les cabres s’havien esverat allà dalt, a la muntanya, i havia calgut cridar-les una per una, sota una pluja inclement i un vent terrible. I per si no n’hi havia prou, després van venir els llamps i els trons. Però què més havia passat? Abderahman també va esclatar amb violència i va estimbar el seu germà des de dalt d’una roca. Aquell cap tan bell havia estat destruït per les pedres! Abderahman va cobrir el seu cos i va tornar cap a casa.

Com és natural, els pares li van preguntar per Hacene i l’hereu va respondre que l’havia perdut de vista quan intentava arreplegar tot el ramat. Els pares, alarmats, van reunir els parents i amics per anar a la recerca del bell adolescent. Però no el van trobar pas, no van trobar cap traça del que havia estat la bellesa i la gràcia.
D’aquest cop, no se’n van sortir pas els pares. La tristesa i el dol dominaven la casa. La mare va caure malalta d’un gran mal que ningú no sabia remeiar. El pare semblava superar el dolor, però va acabar tornant-se cec de tant plorar. El germà culpable, cada dia més trist i deprimit, tant aviat se’n penedia com estava ben content.

Van passar els anys i el dolor continuava ben present a casa seva. Abderahman ja era un home, un home trist i solitari que no volia de cap manera casar-se. I van passar encara més anys, fins que va arribar un dia que les pluges van remoure totes les pedres que tapaven el cos de Hacene. El sol havia fet tornar blancs els seus ossos i les bèsties els havien escampat. Només quedava l’os de l’avantbraç. Un jove pastor el va veure, blanc com el guix i net, el va recollir i va pensar que li aniria molt bé per fer-se una flauta. Li va fer set forats i ja la tenia llesta! Volia provar-la i va començar a bufar. Però només acostar-se-la a la boca, en va sortir una veu cristal·lina que cantava:

“Oh, pastor, per què em despertes?
Feia deu anys que estava dormint...
El meu germà Abderahman em va empènyer
des de dalt d’un penya-segat
i la terra ha cobert el meu cos”

El pastor es va espantar tant que va estar a punt de llançar la flauta i fugir esperitat. Però no, se la va endur amb ell cap al poble i va arribar a la plaça perquè tothom pogués sentir aquella flauta màgica. Havia passat tant de temps! La mare gairebé havia mort de pena i tristor. El pare, cec, no sortia mai de casa. Però el culpable, Abderahman, que passava per allà, sí que ho va comprendre tot. Embogit, va fugir del poble per no tornar-hi mai més. Ningú no n’ha sabut res més, però tota la Cabília, gràcies a la flauta va poder saber el destí tràgic de Hacene, l’adolescent que Déu havia omplert de gràcies.

Un Rif d'aventura!!!

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Fri, 29 Aug 2008 14:52:00 +0000

El programa de TV3, Temps d'aventura, va emetre ahir un vídeo centrat en el Rif.Najat El Hachmi, abans de guanyar el premi Ramon LLull, va ser triada per fer aquesta incursió aventurera en la seva terra d'origen, quan encara no era tan coneguda com ara. Excel.lent ambaixadora de la seva terra d'origen, es va embrancar en una aventura ben diferent de la que viu la seva protagonista. El vídeo resulta també interessant perquè ens acosta a una llengua, l'amazic, poc coneguda entre nosaltres (encara que les darreres estadístiques diuen que podria ser la 3ª llengua més parlada a Catalunya) i ho fem de les mans d'un expert, Hassan Banhakeia, col.laborador també en el meu treball. Si voleu conèixer-lo només us cal clicar aquí i buscar el programa emès el 28 d'agost.

//picasaweb.google.com/lh/photo/ooGiIPiW_4DwPC5QB88xPQ

Contra l'enveja

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Thu, 21 Aug 2008 09:22:00 +0000

Aquí teniu un conte recollit al llibre Contes de Lalla Touria que com passa força sovint té com a protagonistes dos germans, un ric i un altre molt pobre. Aquest cop, però,el tema principal no és l'enveja o la rivalitat fraterna. Serà la dona del pobre qui recomanarà al seu marit que eviti aquesta temptació i busqui per altres vies la causa del seu fracàs. A veure què us sembla.

Vet aquí una vegada que hi havia dos germans, un ric i l’altre molt i molt pobre. El darrer treballava molt per tirar endavant la seva família. Però no era ell sol a esforçar-se, la dona també havia de treballar molt. Malgrat tot, no se’n sortien perquè la sort no els acompanyava: el bestiar se’ls moria, la guineu se’ls menjava els pollets, etc.
- Aniré a veure el meu germà a qui tot li va bé, per descobrir què faig malament- digué a la dona- prepara menjar per portar-li.
- Vols dir que és una bona idea? A mi em sembla que hauries d’anar trobar Déu i preguntar-li què fas malament.
El marit va pensar que el consell de la seva dona era entenimentat i va sortir a la recerca de Déu. Anava preguntant a tothom que trobava si havia vist Déu, però ningú no sabia donar-li resposta fins que al final va trobar un home que no tenia res. Tan pobre era que per comptes de camisa, feia servir la sorra per tota vestimenta.
- Quan trobis a Déu, pregunta-li quan em donarà una camisa per ser igual com els que ell afavoreix.
- D’acord.
L’home va continuar el seu camí i van passar dies i dies fins que va arribar a una muntanya on hi havia un arbre negre:
- Hi pujaré, diuen que Déu estima els llocs alts i els arbres vells.
De sobte va veure una criatura d’aspecte humà al peu de l’arbre, però que anava vestida amb parracs:
- Ets Déu, tu?
- No, però prego dia i nit.
Era un ermità a qui cada nit un àngel li portava pa negre i panses, però aquella nit precisament li va portar pa blanc i uns altres panses; l’ermità va comprendre que el canvi era degut al seu hoste.
L’endemà, en acomiadar-se, li va dir:
- Si trobes Déu no t’oblidis de preguntar-li que quan em considerarà digne de baixar de la muntanya i de mostrar als altres homes la veritat.
Continuà caminant fins que va trobar la mar:
- Oh mar, m’estàs barrant la ruta fins a Déu. La terra no m’ha tractat bé, espero que tu m’hi portis.
Quan estava a punt d’enfonsar-se dins d’una ona va sentir una veu que semblava venir del cel:
- Home, no ets tu el que va trobar l’home de la camisa de sorra i l’ermità de la muntanya? Déu m’ha enviar a buscar-te, què li vols demanar?
- Voldria saber com és que Déu no em deixa mai que em quedi amb els seus dons, sempre sóc pobre. És que he pecat?
- No pateixis, si has pecat, Déu et perdona.
Més tranquil i confiat l’home va recordar-se del que li havien demanat els altres i va començar formulant la pregunta de l’ermità:
- Què li he de dir, a l’ermità?
- Que ja pot baixar i alliçonar els homes.
- I al de la camisa?
- Que vindrà un vent fred que s’endurà la sorra i li quedarà una bona camisa.
Complerts els compromisos amb els dos homes, va tornar a insistir en el seu cas:
- I jo, què he de fer?
- Torna a casa, fes un tancat per al bestiar que Déu t’enviarà, una sitja per al blat que Déu et donarà, i un altre per a l’ordi i espera. Si tens confiança i paciència, Déu et recompensarà.

L’home pobre li va fer cas i se’n va tornar a casa. Però no sense passar a veure l’ermità i l’home de la camisa i explicar-los què li havia dit la veu. Ell no sabia que la veu era d’un àngel que parlava en nom de Déu, però com que havia estat pietós, va tenir el seu premi. Al cap de poc temps i malgrat la desconfiança de la seva dona, el tancat es va omplir de bestiar i poc després d’acabar les sitges, es van omplir de blat i d’ordi.
Però la tranquil·litat costa d’arribar: els veïns van començar a fer córrer la veu que l’home s’havia tornat lladre i el van conduir davant del cadi.
- Senyor cadi, jo no he fet altra cosa que seguir els consells de la meva dona: vaig anar a buscar Déu per preguntar-li en què m’equivocava.
I tot seguit els va explicar la seva història fil per randa. A mesura que avançava el relat, els assistents van anar badant la boca i van acabar per creure una història tan pietosa i amb un final tan feliç.
I conte explicat, ja està acabat.

El xacal i la seva dona

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Thu, 07 Aug 2008 16:02:00 +0000

www.geocities.com/faunamundial/Fotos/chacal.jpg

Aquest conte amazic, que podeu trobar en castellà a Cuentos del Marruecos español, té com a protagonista el xacal, com és força habitual. Ara bé, en aquesta ocasió té dona i fill, llàstima que sigui utilitzat per blasmar les dones, com veureu al final.

Això era i no era un eriçó que estava casat i afillat, cada dia el pare i la mare sortien de cacera i deixaven el seu fillet ben amat al fons del cau. Un dia, estaven tots tres sopant, quan la dona va dir:

- Senyor ûccn, marit meu, crec que som uns bons pares i com a tal hem de voler el millor per al nostre fill.
- Sens dubte- va ratificar l’eriçó. Però què vols dir exactament?
- Doncs crec que no hem d’acceptar un matrimoni qualsevol per al nostre fill.
L’eriçó, que no acabava d’entendre, per on volia anar la seva dona va preguntar:
- I tu què proposes?
- Doncs vull que es casi amb la filla dels llebrers, els gossos caçadors dels homes.
- I ara, dona! Què dius? Si els gossos són els nostres enemics!
- Tant hi fa, així firmaríem un pacte.
L’eriçó va decidir deixar passar el temps, a veure si li marxava aquella dèria a la seva dona. Però res més lluny de la veritat, dia a dia, insistia amb la mateixa proposta. Tip de tanta insistència, un dia va agafar un dels xais que tenia al tancat i se’n va anar cap al corral de l’home on sabia que hi trobaria un munt de gossos. Només veure’l els gossos es van posar a perseguir-lo, sense oferir ni cap possibilitat al diàleg. L’ûccn es va desfer del xai, i va enfilar un turó tot corrent. Els llebrers van agafar la presa, però no estaven disposats a abandonar l’altra presa, el xacal i van seguir encalçant-lo. No va ser fins que va arribar a dalt de tot del puig, que va veure que els seus perseguidors havien abandonat la persecució. Més calmat va tornar cap a casa.
- Bona nit marit meu, com ha anat amb els gossos?- es va interessar la dona- Veig que no portes el xai, això deu voler dir que heu arribat a un acord, oi?
- I tant que sí, han estat tan contents de veure’m que tot han estat crits i lladrucs. Demà volen coneixe’t a tu, i al nostre fill.
- Ho veus? Segur que li tenen destinada la millor gosseta.
L’endemà van sortir tots tres ben matinet, però la dona anava al davant de tot, amb el xai al musell. En arribar prop del corral, els llebrers es van posar a perseguir-la i aquesta, espantada, va deixar anar la cria. Però els gossos van continuar intentant atrapar-la i ella va haver de córrer i córrer, i quan ja no podia més, que perdia l’alè, es va girar i va adonar-se que els perseguidors havien abandonat. Després de descansar una estona va tornar al cau on l’esperaven pare i fill.
- Ho veus com jo tenia raó?- va dir el xacal- No es bo casar-se amb qui no et vol bé.
- I tant que sí- va reconèixer la femella.
- Ja ho deien els savis dels antics temps :”Els consells de les dones, són dolents”

Un clin d'oeil al treball cooperatiu (si se'm permet la ironia)

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Thu, 07 Aug 2008 15:37:00 +0000

En Joha, predicador

Vet aquí que un bon dia en Joha va pujar a la trona d’una de les mesquites d’Aak Charh, i es va adreçar als fidels que s’hi havia concentrat tot preguntat:
- Oh creients, sabeu el que us diré?
Tots van contestar a l’uníson:
- Doncs no, no en tenim ni la més lleugera idea.
- Doncs si és així, de què us ha de servir el que jo us pugui explicar?
I sense més dilacions, va baixar de la trona.
Al dia següent els fidels van tornar a la mesquita per escoltar les sàvies paraules del predicador. Altre cop s’hi va presentar en Joha, que els va formular la mateixa pregunta. Els fidels, però, van respondre d’una forma ben diferent:
- Sí, sí que ho sabem.
- Doncs si ja sabeu el que us volia dir, ¿ de què us servirà que jo us parli?- va afegir en Joha que va abandonar la mesquita tot seguit.
L’auditori es va tornar a quedar perplex: no hi havia qui l’entengués aquest nou predicador. Els uns interrogaven als altres sobre com havien de respondre-li en la pròxima ocasió. Van arribar a la conclusió que el millor era subdividir-se en dos grups; un diria que sí i l’altre ho negaria.
Satisfets van esperar la tercera oportunitat.
- Oh creients, sabeu el que us diré?
- Sí – van respondre uns.
-No- van cridar els altres.
I llavors en Joha els va parlar amb calma:
- Perfecte: els que ho sàpiguen, que ho expliquin als que ho ignorin.

Els comptes d'en Joha

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Sun, 27 Jul 2008 08:05:00 +0000

Novament en Joha ens diverteix amb els seus embolics, que podreu trobar editats en castellà per Clan Editorial al llibre Cuentos del Marruecos español.

Vet aquí que un matí en Joha va passar per davant de la fruiteria, el botiguer, en veure’l, li va reclamar el deute que tenien pendent. En Joha li va dir:
- A veure, donem un cop d’ull a la teva llibreta per saber el que et dec exactament, així t’ho podré pagar i no caldrà que em destorbis un altre cop.
El fruiter va començar a fullejar la llibreta mentre el nostre amic se’l mirava. Quan va trobar el seu nom, va veure que hi havia un compte obert de força dirhams, després d’haver-ho repassat bé van comprovar que en Joha li devia 31 dirhams. Però aquest va fixar-se que just a sota hi havia el compte de l’imam del pobre que devia 26 dirhams. Llavors en Joha va dir:
- Mira, amic meu, jo et dec 31 dirhams i l’imam 26; així doncs si fas la resta veuràs que te’n queden cinc. Dóna-me’ls i així liquidaràs els dos comptes a l’hora.
El fruiter es va aturar a pensar uns moments, però com que no era molt llarg i tenia molta feina, va pensar que era un mètode fàcil de cancel·lar dos comptes antics i se’n va alegrar. Va agafar 5 dirhams de la caixa i els va donar al nostre amic que, naturalment, se’n va anar més content que unes Pasqües.
Però quan el botiguer es va quedar sol, sense clients que l’atabalessin, va intentar refer els comptes que li havia proposat en Joha i es va quedar amb el dubte de si hi havia sortit guanyant o perdent...

.........................................................................................
Un altre dia que en Joha tornava a estar sense ni un duro va anar a casa d’un veí seu que li devia uns quants dirhams. Com que el veí no hi era, va continuar més pobre que una rata i va haver de marxar amb les butxaques buides. De tornada va passar per davant del forn, just en el moment en què treien el pa acabat de coure. Feia una oloreta tan bona! En Joha no s’hi va poder resistir i tot i que sabia que obrava malament, va aprofitar un moment en què el botiguer badava per prendre-li un d’aquells pans rodons i tan tous. Abans va mirar cap al cel, i es va excusar davant de Déu:
- Senyor meu, tot poderós, tu saps molt bé que estic mort de gana i també saps que no tinc ni un duro. D’altra banda, tu, que ho saps tot, no pots ignorar que he intentat que el meu veí em pagués. Doncs bé, tu que ets omnipotent, pren-li els meus diners i dóna’ls al forner.
I ja més tranquil, es va asseure sota l’ombra d’un arbre per devorar el pa.

La lluna en un cove

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Mon, 21 Jul 2008 08:52:00 +0000

bp1.blogger.com/.../s320/Golondrinas-Pozo.jpg

Una nit en Joha es va acostar a un pou i, en abocar-s’hi, hi va veure la silueta de la lluna reflectida a l’aigua.
- Pobra lluna com s’ha de veure! Com pot ser que hagi anat a parar dins d’aquest pou? He d’ajudar-la a sortir d’aquí.
Va agafar la galleda i va intentar atrapar la lluna per després apujar-la. Però la galleda es va enganxar en una pedra i el nostre amic es va pensar que no podia hissar-la per culpa del pes de la lluna.
Va fer força i més força, i tanta en va fer que en el moment que es va desenganxar, l’impuls el va fer caure enrere. En aquesta posició, va veure com la lluna lluïa enmig del cel:
- Lloat sigui Déu, de ben segur que amb aquesta caiguda em dec haver trencat un parell de costelles, però com a mínim he salvat la lluna d’una mort segura. Mira com enlluerna, ja més tranquil·la, a casa seva, al firmament!

Quan els fills donen lliçons morals als pares

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Tue, 17 Jun 2008 06:08:00 +0000

L'avi, el pare i el nét

Vet aquí una vegada un home vell que vivia amb el seu fill casat des de feia molt de temps. Un dia la nora va dir al seu marit:
- Per què no proposes al teu pare que se’n vagi a viure a la pallissa, es cuidi de l’hort i ens deixi tranquils?
I el pobre home, que no sabia com oposar-se als desitjos de la seva dona, va dir al seu fillet:
- Dóna a l’avi la manta vella que tenim al magatzem i digues-li que se’n vagi a la pallissa.
Però el nét només va donar a l’avi la meitat de la manta, i va deixar l’altra meitat al magatzem. El pare, en veure-ho, el va renyar:
- Per què només li n'has donat la meitat, a l’avi ?
- He pensat que tu necessitaries l’altra meitat quan siguis tan vell com l’avi i la meva dona et faci fora de casa.

Margarida Castells, arabista ens parla del món àrab

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Sun, 15 Jun 2008 07:50:00 +0000

Margarida Castells, coautora amb Dolors Cinca, de la traducció de Les 1001 nits en català, ens parla de la llengua àrab ( i de l'amaziga), de la cultura àrab, a voltes de la presentació del primer diccionari Àrab-Català, al programa L'hora de les bruixes de Catalunya Ràdio, si la voleu sentir només cal que us adreceu a la web d'aquest programa. Us ho recomanem!!!

Massa gent al mateix llit

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Wed, 11 Jun 2008 16:43:00 +0000

En Joha es va tornar a casar poc després d’haver quedat vidu. Semblava que no hagués superat la mort de la seva primera esposa: no parava d’elogiar-la i recordar-la. La casualitat va voler que la seva nova esposa també fos vídua i es trobés en la mateixa situació: tothora parlava del seu marit mort.

Una nit en Joha estava estirat al llit, descansant, quan, sense voler, va donar una empenta a la seva dona i la va fer caure a terra, amb tanta mala sort que es va trencar un braç.

Al dia següent va venir el pare de la dona a visitar-la i en veure-la ferida, va voler saber què havia passat exactament. Va preguntar-ho a en Joha, que li va contestar:

- Veureu, us ho explicaré amb detall i espero que em jutgeu amb honestedat. Jo, amb la meva primera dona, en fèiem dos, si hi sumem la vostra filla, la meva dona actual, ja en tenim tres, si, a més a més, hi afegim el seu primer espòs, ja en som quatre. Naturalment un llit d’un pobre home com jo no té prou amplada per a quatre persones juntes. Ella, que dorm a una punta del llit, ha caigut. ¿Creieu que algú me’n pot demanar responsabilitats?

Tot fent volar coloms

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Thu, 05 Jun 2008 15:17:00 +0000

Aquest conte que procedeix de les 1001 nits planteja l'etern dilema entre "fer volar coloms" o "tocar de peus de terra". Amb quin us quedeu vosaltres?

En una ciutat molt llunyana, que potser ni tan sols coneixeu, hi havia un asceta que vivia gràcies a la caritat d’un noble. No és que tingués grans luxes, no, els ascetes ja ho tenen això que viuen dedicats a la meditació. Cada dia rebia dos rosegons de pa, una mica de mantega i de mel. Però no se sentia molt desafortunat perquè en aquella època poca gent tenia mantega i es comprava molt cara. Prudent i estalviador, la guardava en un tupí que tenia penjat sostre de la seva cabana. Una nit que se sentia molt sol va començar a fer cabòries
Quan el tupí sigui ple, vendré la mantega i com que me la pagaran molt bé, podré comprar una ovella i un marrà. De ben segur que amb el temps criaran i acabaré tenint un ramat. Llavors me’l vendré per adquirir un terreny on faré construir una mansió amb un gran jardí. Per tenir-ne cura, necessitaré un bon servei. Un senyor com aquest necessitarà un armari nou amb vestits de valor. Quan ho sàpiga el rei, no s’ho pensarà dos cops i em casarà amb la seva filla preferida. Farem un gran convit sense estalviar despeses: un gran banquet, músics, saltimbanquis... La meva esposa serà tan feliç vivint amb un home tan ric que m’honorarà amb un fill al cap de nou mesos. De tal pare no podrà sortir un fill menys valuós, serà un savi que dominarà totes les àrees de la ciència i pobre d’ell que no m’obeeixi”
Mentre pensava això, de forma instintiva, va aixecar el bastó per amenaçar-lo i , de forma accidental va donar un cop al tupí, que es va esmicolar.
- Alça, tota mantega per sobre meu- va exclamar.
- Per això, majestat, l’home no s’ha de deixar dur per la fantasia, sinó trepitjar amb els peus a terra.

Ben segur que de seguida l'heu identificat i relacionat amb el conte de la lletera. Una de les versions més conegudes és la de Samaniego, musicada per Paco Ibáñez, si la voleu llegir i sentir ho podeu fer a l'enllaç d'aquí sota. Si encara en voleu saber més, no dubteu a pitjar aquí

L'eriçó, un animal molt llest

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Tue, 03 Jun 2008 11:26:00 +0000

L’eriçó té fama de ser l’animal més savi de tots els que hi ha damunt la capa terrestre dins del món amazic. És per això que dins del regne animal, ostenta la categoria de jutge. Quant al xacal, es diu que també és força llest, però que no pot rivalitzar amb l’eriçó. Aquí en teniu un exemple

Dins del pou

Diuen que un dia l’eriçó es va trobar un xacal i li va preguntar cap on anava.
- Vaig de cacera.
Van caminar junts un bon tros, fins arribar a un pou que tenia una corda amb dues galledes per treure aigua. Les dues bèsties es van aturar per apagar la seva set. L’eriçó va saltar dins d’una de les galledes, i va baixar cap al pou. Saciada la seva set, va voler tornar cap a la superfície. Però com podia fer-ho?. Va cridar el xacal:
- Ei, xacal, aquí dins hi ha vuit cabretes amb els seus cabridets! Corre, vine !
L’ animal no s’ho va fer repetir, va saltar a l’altra galleda. Naturalment, mentre la galleda del xacal baixava, la de l’eriçó anava pujant.
- Què està passant? – va preguntar el xacal quan es va adonar que l’eriçó ja era per damunt seu, després d’haver-se creuat al mig del pou.
- Ai company,- respongué l’eriçó- les coses canvien sovint. La vida és així : de vegades uns són dalt de tot, i altres cops, a baix.

Trobareu una història molt similar a les faules de La Fontaine, probablement de l'altre gran mestre de les faules, Isop. Si voleu llegir-la en francès,ho podeu fer des d'aquí. En castellà, podeu trobar tant la d' Isop, com la de Samaniego.

La guineu afamada

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Mon, 02 Jun 2008 11:44:00 +0000

Aquest conte procedeix de Les mil i una nits i tal com diu Xahrazad al final ens ensenya que no hem de desesperar-nos si les coses no ens acaben d'anar bé.

Vet aquí una vegada una guineu que cada matí sortia del seu cau per caçar. Va arribar un dia que la cacera va començar a anar de baixa i la guineu es va preocupar. Una nit, després de més de tres jornades de dejuni, va coincidir amb una altra guineu.
- Fa tres dies que no trobo res per caçar- li explicà
- No t’hi amoïnis. A mi em va passar el mateix fa una temporada, però gràcies a Déu poc després vaig trobar un ruc pasturant. Me li vaig abalançar i el vaig matar- va respondre l’altra, tot afegint- Tenia molta gana, però no em vaig descuidar d’agrair a Déu aquella oportunitat. La sort va voler que tingués un cor tan vermell i saborós que després d’haver-lo menjat mai més no he tingut gana.
La guineu va estar rumiant molt sobre el que havia dit la seva companya. No parava de pensar:
- Per què ella ha estat la privilegiada i no pas jo?
Al cap d’uns dies, la nostra guineu encara no havia caçat cap presa. De tant feble que estava que no es movia del seu cau. De sobte va sentir soroll de cavalls i llebres: es tractava de dos grangers que perseguien un poltre que havia atacat els seus ramats. Un d’ells li va disparar una fletxa que li va provocar la mort, tot caient just davant l’entrada del cau de la guineu. Els homes, quan ho van veure, s’hi van acostar, van arrencar la fletxa i se’n van anar, satisfets d’haver-se lliurat del flagell de les seves bèsties.
La guineu no podia estar més contenta:
- Lloat sigui Déu, que m’ha beneït amb aquesta fortuna!
I va clavar els ullals en el ventre de l’animal fins a arribar al cor. Llavors va recordar el que li havia dit la seva companya i el va mossegar. La desgràcia va voler que encara hi quedés la punta de la fletxa que se li va clavar a la gola. La guineu va morir.

La serp i l'home

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Fri, 30 May 2008 16:26:00 +0000

Vet aquí una vegada uns homes que estaven perseguint una serp que intentava escapolir-se’ls. La serp va trobar un home i li va dir:
- Ajuda’m uns homes m’estan perseguint.
- I jo què vols que faci per tu?
- Obre la teva boca i deixa’m entrar al teu estómac fins que hagin marxat.
I així ho va fer. Quan els homes que la perseguien van trobar el que l’havia ajudat van preguntar-li:
- Has vist una serp?
- No, no l’he vista.
I els homes van marxar.
- Ja pots sortir- digué l’home a la serp- Els qui et perseguien acaben de marxar.
- No sortiré, si no tinc res per menjar.
L’home li digué:
- Doncs portaré el nostre cas al jutge eriçó.
Hi van anar i l’home va explicar-li detalladament el conflicte que tenia amb la serp. Després va arribar el torn de la serp, però l’eriçó la va fer callar:
- Silenci, els que estan a l’interior no poden pas parlar amb els de l’exterior. Surt fora i parlarem.
La serp va sortir fora. L’eriçó digué a l’home:
- Tanca la teva boca ràpid i vés a treballar.
Quan la serp es va adonar que l’home havia marxat, també va marxar.
Al cap d’una estona, l’home va tornar on era l’eriçó i li va dir:
- Voldria que vinguessis amb mi a casa perquè els meus fills poguessin jugar amb tu.
- Estic vell i cansat, i també tinc fills petits. Vine tu a casa meva i porta-hi els teus fills.
L’home va acompanyar l’eriçó fins a una llosa que tapava l’entrada d’un forat.
- Posa les teves mans al forat i jo te les agafaré- proposà l’eriço.
L’animal va entrar a la cova, va agafar una serp i la va acostar a les mans de l’home. Aquest va sentir una forta picada .
- Així és com m’agraeixes el que he fet per tu? Doncs aquí tens la teva recompensa: de ben segur que els teus fills hi podran jugar.

La dona i el cadi

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Thu, 22 May 2008 11:17:00 +0000

Molts contes del Marroc tenen com a protagonista una dona molt llesta que és capaç de resoldre enigmes molt difícils, és el que coneixem com Clever Girl. En el conte que trobareu tot seguit veurem com aplica el seu enginy en la seva vida quotidiana per evitar les càrregues excessives que li volen imposar els homes.

Vet aquí una vegada un home que havia de moldre un sac de blat.
- Dona, has de moldre el blat!- ordenà a la seva esposa.
- I per què ho he de fer jo?- protestà ella- No veus que tinc molta feina amb els nens?
L’home es va anar a queixar al cadi.
- Envia-me-la, que ja l’alliçonaré jo- digué el jutge.
Quan la va tenir davant seu li va fer un gran sermó:
- La dona té l’obligació de moldre el blat. És molt millor, perquè si la porteu al moliner se’n quedarà la meitat.
Just en aquell moment la dona es va retocar el vel en un gest maquinal, tot deixant veure part del seu rostre. El cadi, que la va trobar molt bella, es va aixecar, s’hi va acostar i li va dir:
- Vindré demà a visitar-te a casa teva.
Van quedar per a l’endemà, doncs.
A l’hora establerta, el cadi es va presentar, però, just en aquell moment van trucar a la porta.
- És el meu marit- exclamà esgarrifada- Vinga, espavila, despulla’t, cobreix-te amb aquesta vànova i vés al molí. Tu moldràs el blat i jo diré al meu marit que ets una veïna que m’ha vingut a ajudar.
El cadi es va despullar tot seguit, es va embolicar amb la vànova i es va posar a fer girar la mola mentre el marit entrava. La dona, en comptes d’enllestir ràpid amb el seu marit, el va retenir amb excuses diverses fins al migdia. El “pobre” cadi , mentrestant, vinga moldre sense parar. Tant va treballar que pràcticament va acabar amb tota la feina. Ara bé, va quedar baldat. Quan el marit va marxar, el cadi va sortir del molí furiós, ja s’havia tornar a posar les seves robes i se’n va anar rebentat.
Al cap d’uns dies, el marit va tornar a portar un altre sac de blat i el va donar a la seva dona. Aquesta va protestar com l’altre cop, per això l’home va decidir tornar a queixar-se al cadi. Va exposar-li el seu problema davant de la seva dona.
- Oh cadi, tu saps molt bé que moldre és una tasca molt pesada- digué la dona, astuta- Digues al meu home que és molt millor portar el blat al molí.I com ja us deveu imaginar el cadi es va espavilar a aprovar tot el que havia dit la dona i va fer tornar cap a casa a l’home furiós i a la dona contenta del seu bon judici.

Dificultats de comunicació

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Mon, 28 Apr 2008 15:25:00 +0000

Aquest conte que s'acosta una mica a la picaresca, perquè ens mostra la dignitat del petit lladregot que se sent burlat, prova que de vegades la comunicació pot ser molt fàcil. Va ser recollit per Roux, en taixelhit, l'any 1942 i avui en dia el podeu trobar, en aquesta llengua i en anglès a l'antologia de Stroomer que he citat altres cops.

Diuen que Sidi Hmad u Musa era amic de Sidi Mdn Yaqub. Un dia el primer va enviar un missatger al segon i li va dir aquestes paraules:
- Vés a veure el meu amic i pregunta-li quants barnussos podria donar-me.
Tazerwalt, que era on vivia Musa, era a una distància de més de quatre dies a peu d’on vivia Yaqub. Quan el missatger va arribar, en Yaqub el va acollir molt bé.
- Què puc fer per tu?
- El meu amo m’ha encarregat que us demani que li envieu alguns barnussos perquè els necessita.
Yaqub en va agafar cinc i els va donar al missatger. Aquest els va agafar tots cinc però en va amagar un per a ell i només en va donar quatre a Musa.
- Quants barnussos t’ha donat el meu amic?
- Quatre, senyor.
Musa va tornar a repetir la pregunta al missatger i aquest va respondre de forma idèntica.
- Espera’t aquí fins que hagi acabat les meves ablucions- demanà al missatger.
Acabada la pregària, Musa va tornar a repetir la mateixa pregunta i la resposta va tornar a ser la mateixa:
- Quatre, senyor.
Llavors Musa va cridar:
- Hola Sidi Yaqub , quants barnussos has donat al missatger?
I aquest va respondre des de la distància:
- Cinc.
Quan el missatger va sentir la conversa entre els dos homes digué:
- Si sou capaços de mantenir una conversa en la distància, per què us vau molestar a enviar-m’hi, a mi? Estireu la vostra mà fins a la seva i ell us donarà el que necessiteu. I deixeu-me en pau!
El missatger va agafar el barnús que tenia amagat i li va llençar a la cara. I així s’acaba aquesta història.

El cadi i el lladre

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Wed, 23 Apr 2008 14:51:00 +0000

La corrupció de la justícia que tan magníficament va tractar Jaume Cabré a Senyoria és un tema que no té fronteres, tal com veureu a aquest conte recollit per Leguil a l'Atlas de Marraqueix el segle passat.

Aquesta és la història d’un lladre que feia temps que es dedicava a robar. Un dia va arribar al poble un nou cadi que tenia fama de ser molt intransigent.
- Vejam si és veritat- es digué el lladre- El sotmetré a una prova.
Va robar un moltó, el va matar , el va fer coure i el va posar a una plàtera amb tapa i se l’endugué cap a casa del cadi, amagat sobta el barnús.
- Senyor, si em permeteu us voldria fer una pregunta- se li adreçà.
- De què es tracta? – li preguntà el jutge.
- Déu ha volgut que robi un moltó, el mati i el mengi. És un pecat o no?
- I tant; és un pecat terrible- s’exclamà el cadi.
Aleshores el lladre es va treure el barnús i en va sortir la plàtera.
- Senyor, aquí us he portat la vostra part.
- Ah, bé- continuà el cadi- No m’havies pas dit que el moltó estava cuit. No cal patir,així perquè el foc l'ha purificat i ara ja no està permès.

Els dos nens i l'ogressa (una altra versió de Hansel i Gretel)

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Fri, 11 Apr 2008 07:08:00 +0000

Aquí teniu una nova versió del conte dels infants abandonts al bosc, en aquest cas al desert, provinent del sud del Marroc. Recollida en taixelhit, el dialecte amazic del sud del Marroc. Té més de cent anys, però com podeu comprovar al conte Els dos nens, es manté viu en la memòria oral dels amazics. Teniu un tastet d'aquesta llengua, que ara estudio, aquí sota tot i que amb alguna dificultat amb els caràcters.

Illa ikkatim yan urgaz d yat tamﻻgart

Vet aquí una vegada un home i una dona que havien tingut dos fills, un nen i una nena. Aquest home era caçador i cada dia tornava a casa amb dues perdius. Una era per a la canalla i l’altra per als pares. Un dia la dona li digué:
- Si et desfessis dels nens, cadascun de nosaltres tindria una perdiu per a ell.
- D’acord- digué el marit.
El pare va anar a buscar la canalla i els digué:
- Nens, veniu, anem a fer un tomb.
El pare va agafar un grapat de fruits secs per a cada fill i es va posar a caminar davant d’ells. La nena anava al darrera de tot i anava llençant un fruit sec de tant en tant. Van caminar tant que van arribar fins al desert.
- Nens, espereu aquí fins que torni- manà el pare.
Ells es van asseure i al cap d’un temps, el vespre ja havia arribat.
- Aixeca’t germà, tornem cap a casa- digué la noia.
Gràcies als fruits secs van poder seguir bé el camí fins a casa.
- Per què ens has deixat sols?- preguntaren els nens al seu pare tot just entrar a casa.
- O fills, ha estat la vostra mare. Em va dir que em desfés de vosaltres.
- D’acord- contestà la nena- demà hi tornarem.
I així va ser, l’endemà van tornar al desert. El pare els va dir:
- Espereu aquí fins que aquesta pedra es mogui.
Els nens, obedients, van esperar tres dies. Morts de gana, perquè no tenien menjar, la nena va decidir entrar dins d’una cova que hi havia allà al costat. Era la llar d’una ogressa que acabava de fer pa. Per sort, l’ogressa era cega i no s’adonava de res. La nena anava esperant que acabés de fer una llesca i l’agafava, quan ja en tenia moltes, va tornar cap on l’esperava el seu germà.
- Agafa i menja.
I alimentant-se amb aquest pa van passar tres dies més.

http://www.dipuleon.es/img/cm/70/98/36/70/98/37/cueva_de_valporquero.jpg
- Aniré a robar més pa- proposà la nena.
- Deixa’m venir...- demanà el germà.
- D’acord, però vigila que no se t’escapi el riure- acceptà la germana.
- No pateixis, no riuré.
Però tal com diem aquí, l’infern de bones intencions, n’és ple. El nen no va poder aguantar-se i l’ogressa els va descobrir. Ràpidament els va atrapar i els va tancar amb pany i clau. Es va dedicar a atipar-los perquè s’engreixessin. Quan ja estaven al punt, l’ogressa els va dir:
- Veniu i porteu llenya.
Els nens van obeir l’ogressa i mentre recollien la llenya, no paraven de plorar. Un colom s’hi va acostar :
- Què us passa?
- L’ogressa se’ns vol menjar.
- No patiu, torneu cap a casa, i quan tingueu el foc encès, empenyeu l’ogressa a dins.
I així ho van fer, morta l’ogressa, van marxar de la casa i es van dedicar a vagarejar pel món. Un dia van arribar a un pou màgic, tothom que hi bevia es convertia en colom!
I així va passar amb el germà, va beure aigua i es va transformar en un colom. La nena es va quedar sola i va continuar rodant per món fins que va arribar al palau d’un rei que quan la va veure va dir:
- Et voldries casar amb mi?
- No em casaré amb tu si no tinc el meu germà al meu costat- respongué la noia.
- I on és el teu germà?
- S’ha convertit en un colom i és a la teulada del teu palau.
- Te’l portaré.
I així ho va fer, quan el tenia al davant, va preguntar a la noia:
- On va veure aquest colom?
- A un pou que hi ha al desert.
- Doncs anem-hi perquè es pugui tornar humà altre cop.
El rei va portar el germà-colom al pou, l’hi va llençar i el noi va sortir-ne transformat. Tornats a palau, davant de la noia, el rei va demanar al germà:
- Em dónes la mà de la teva germana?
- Com vulguis- va ser la resposta.
Les noces van durar set dies i els dos germans es van quedar a viure allà. Quan el rei va morir, el germà va convertir-se en rei.
I jo vaig deixar aquella gent i vaig venir cap aquí.

Males companyies

noreply@blogger.com (Montserrat Cendra) — Tue, 08 Apr 2008 14:23:00 +0000

Vet aquí que una vegada, tres homes es van llançar a robar pels camins. El primer home que van trobar, els va semblar ric i el van matar. Recollit el botí, van decidir que un d’ells anés a buscar menjar al poble més proper. Mentre aquest era fora, els altres dos es van posar d’acord a matar-lo quan tornés. Però aquest tampoc no es refiava dels seus companys i va pensar:

- Posaré verí dins la cassola.

Tal com havien dit, quan arribà el tercer amb la marmita, el van matar i tot seguit es van posar a menjar. Ells havien mort el seu company i el seu company els matà també. El tresor robat va quedar sense propietari.