Contes del Marroc

Una versió en àudio del conte de les cabretes i el llop

2011-10-12T21:34:00.000-07:00

En aquest vídeo podreu sentir una versió amaziga del tipus de conte 123, el que nosaltres coneixem com les set cabretes i el llop. Una de les versions més interessants és la recollida per El Ayoubi al seu llibre Les merveilles du Rif que jo vaig traduir i adaptar al llibre Contes de l'altra riba. Manual del rondallaire intercultural.

La pluja a la muntanya

2011-10-12T21:28:00.000-07:00

Aquí teniu un enregistrament d'un conte amazic llegit en aquesta llengua i traduït al català. Tracta d'Anzar, la pluja. Trobareu la llegenda de la pluja en una entrada del febrer de 2010, així com al meu llibre Contes Màgics de la Mediterrània.

Contes de l'altra riba: el meu segon llibre

2011-06-24T23:42:00.000-07:00

Puntual, tal com estava establert, ha arribat just a les acaballes del curs el meu segon llibre en ordre de publicació, però, de fet, el primer quant a redacció

Contes de l'altra riba: Manual del rondallaire intercultural, editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, mostra de forma fidel les dues primeres parts del meu treball de llicència d'estudis (curs 2007-2008). Presentat en format llibre de text, està adreçat tant a ensenyants com a monitors de lleure, esplai, centres cívics, etc.

La hipòtesi de la meva investigació era que podríem trobar molts punts de contacte entre les nostres rondalles i els contes del Magreb, per tal de poder fer-ne un ús pedagògic a les nostres aules multiculturals. La hipòtesi va quedar demostrada perquè vaig trobar una quarantena de contes que compartim catalans i marroquins (primera part del llibre).

Pensat per fer de suport a les aules, el llibre inclou comentaris sobre l'explotació didàctica d'aquests contes.

De cara al rondallista, o a aquelles persones que s'interessin tant pel folklore com pel Marroc, el llibre inclou una introducció prou extensa sobre la literatura oral marroquina.

La classificació dels contes s'ha fet a partir del catàleg ATU (guia internacional de tots els rondallistes); així comencem pels Contes d'Animals, seguim amb els Contes Meravellosos, després avancem cap als Contes Realistes per acabar amb les facècies o acudits (la majoria d'en Joha, tu diràs!).

Esperem que sigui una eina útil.

Actes del IV Congreso Árabe Marroquí: más allá de la oralidad

2011-06-12T00:04:00.000-07:00

Acaba d'aparèixer el llibre que recull les ponències d'aquest congrés, celebrat l'abril del 2010, a Toledo, on vaig participar (vegeu un post anterior)

Un dels contes d'en Joha

2011-06-12T00:00:00.000-07:00

EN YOHA I LA PORTA

View more presentations or Upload your own.

Ja el tenim aquí!

2011-02-11T09:23:00.000-08:00

El proper dimarts, dia 12 d'abril, farem la presentació del meu llibre Contes màgics de la Mediterrània on recullo contes del Magreb. Aquest cop, però no es tracta d'un treball adreçat a mestres o educadors, amb propostes i suggeriments de treball, sinó d'un llibre pensat per a nens i nenes de 7 a 1. A proposta de Farell Edicions, vaig seleccionar 29 rondalles populars, la majoria d 'elles marroquines, però també d'Argèlia i les vam anar afaiçonant per fer-les agradables, també, als nens i nenes catalans.

Després d'una introducció que faig jo mateixa,vénen els contes, agrupats segons les temàtiques. Les dues primeres són rondalles meravelloses (d'aquí l'epítet del títol):

a) Un món ple de màgia

b) Ogres, ogresses i petits ogres

c) Contes d'animals

d) Contes amb valors i

e) Amb un somriure als llavis.

Hi trobareu, doncs, contes similars ,amb els personatges habituals al món magrebí, com els d'aquest bloc, però en situacions diferents.

Espero que us agradi

IV Congreso Árabe Marroquí: más allá de la oralidad

2010-05-04T06:19:00.001-07:00

Quina llengua parlen els marroquins? Aquesta podria ser una pregunta que molta gent contestaria de forma diversa: els uns dirien "el marroquí", els altres corregirien "no, l'àrab". De fet, cap dels dos grups no diria tota la veritat. Entre un 55 i un 60% dels marroquins parlen el "darija", una variant de l'àrab força allunyada de l'àrab comú que s'estudia a les escoles de tot el Magreb, Aràbia, Egipte, etc. Aquí sota teniu un mapa dialectal per il.lustrar-vos. El fet és que entre els dos hi ha diferències notables que impedeixen que una dona que no hagi anat a escola, al Marroc, no pugui entendre la televisió perquè s'emet en l'àrab culte 0 "fuska".

I quina és la llengua pròpia de l'altre 40%? Doncs l'amazic, mal anomenat, berber. Una llengua molt diferent de l'àrab.

El passat sant Jordi vaig tenir l'oportunitat de participar en el 4t congrés d'àrab marroquí celebrat a Toledo. Jo, que no sóc pas cap especialista en el tema, vaig compartir experiències amb experts arabistes, amb pedagogs entusiastes i amb alumnes de l'Escola de Magisteri de la UCM que assistien més o menys interessats, però molts d'ells encuriosits a aquest fòrum de debat. Convidada per Francisco Moscoso, professor d'àrab marroquí, ara a la UAM, vam compartir tots dos ponències sobre contes, ell, sobre els objectes que hi apareixen, jo, com no podia ser d'altra manera vaig parlar de contes marroquins i contes catalans. He de dir que vaig trobar una actitud molt positiva cap al català i que en cap moment no em vaig sentir rebutjada. Llàstima que, com passa sovint a molts congressos, el temps per a explicar-se fos tan just, i, que després no hi hagués espai per al debat. Tot i que encara estic paint moltes de les qüestions que es van tractar allà, vull subratllar que vaig trobar-hi professionals molt oberts i amb moltes coses a explicar. Com que no vull parlar d'uns i oblidar-me dels altres, prefereixo no citar noms. Només dir-vos que allà hi havia investigadors d'Alacant, de Cadis, d'Almeria, de Madrid, de Màlaga, de Múrcia, de Casablanca, de Rabat, de Ceuta i jo, de Reus. Ah, la foto aquesta mostra la seu del Congrés, organitzat per la "Escuela de Traductores de Toledo".

SI EN VOLEU VEURE ELS VÍDEOS HO PODEU FER DES D'AQUÍ

Tots coincidien a valorar la importància de la llengua pròpia, que calia superar la diglóssia de la societat i l'escola del Marroc. No cal dir que tots plantejaven que calia tenir ben present la presència d'alumnat marroquí a les escoles i instituts d'aquí. En tots els casos, em van comentar que pensaven que Catalunya anava per davant en aquests temes d'escola, respecte per la llengua i interculturalitat. De vegades val la pena sortir per agafar una mica de perspectiva. Si voleu saber-ne més, podeu clicar aquí.

El conte de la cendra

2010-04-19T07:24:00.000-07:00

Aquest conte per a mi té un valor molt especial. Per què? Doncs perquè em dic Cendra, de cognom. Escrit així amb la lletra "c", una qüestió que de ben petita em va inculcar el meu avi patern, Josep Cendra i Magriñà. Ell sempre repetia que "mestre Fabra", li havia dit que calia escriure-ho així.

Aquest conte procedeix d'un enregistrament oral que vaig fer a la Darifa, la mare d'en Said Bobouh, company meu de classes de taixelhit, que fa més de 10 anys que és entre nosaltres.

D'altra banda, en amazic, anomenen els contes amb el terme tinfas que segons un estudiós, Bonfour, està relacionat amb tmfect (cendra en amazic). Jo he volgut fer la meva interpretació personal, i ho he relacionat amb el fet que molt sovint les àvies narradores inicien el seu relat a la vora del foc, a tocar de la cendra, omnipresent en aquesta rondalla. Si el voleu sentir, ho podeu fer des d'aquí

Vet aquí una vegada un home casat, amb set filles, a qui se li va morir la dona. Al cap d’un temps va decidir tornar-se a casar perquè les seves filles tinguessin una mare. La madrastra va aportar al matrimoni una altra filla, que ben aviat va engelosir-se de les altres. Al principi la madrastra tractava molt bé el marit i li preparava bons menjars, però amb el temps tot va canviar i en comptes de bon cuscús o tajin, li posava al davant un plat de cendres. L’home, pacient, va esperar un temps, però un dia, cansat, li va preguntar la raó del canvi.
- És que estic tipa de les teves filles perquè em donen molta feina- respon ella- T’hauries de desfer d’elles.
El pare, com ja us deveu imaginar, no hi estava pas d’acord, però la dona va insistir tant i tant que va acabar emportant-se-les al bosc. La més petita, que era molt espavilada, portava les butxaques plenes de cendra i pel camí va deixant-ne caure. El pare els va dir:
- Me’n vaig un moment a tallar llenya, a l’hora de marxar, us faré un crit i tornarem cap a casa.
Però no era pas veritat, tenia la intenció de deixar-les soles i així ho va fer. Quan les noies es van adonar que el pare no tornava i que s’estava fent de nit, es van posar a plorar, però la petita les va tranquil·litzar:

- No patiu, ja veure com ens en sortim i abans de fer-se mitja nit ja som a casa.

I es va posar a resseguir el rastre de la cendra que la lluna feia reflectir. Van arribar a la casa just a l’hora del sopar i des de la finestra van observar com la madrastra havia preparat un banquet com els dels primers temps: tajin, cuscús, pastilla, etc. El pare feia un posat trist:

- Mira, aquesta és la cullera de la menuda- exclamà- Què deu estar fent ara?
Abans que tingui temps de plànyer-se més va sentir:

- Sóc aquí pare, amb les meves germanes!
La madrastra va tenir dificultats per amagar la seva ràbia. I quan a la nit, ja al llit, el matrimoni va tornar a estar sol, va tornar i tornar a insistir. Així que el pare, el matí següent va tornar a endur-se-les al bosc, amb resultat idèntic a l’anterior vegada.

La madrastra, cada cop estava més rabiosa, i no sabia ben bé com desempallegar-se de les noies. Però com que no tenia un pèl de ruca, les coses com siguin, de seguida es va adonar que cada matí, al costat de la llar de foc, faltava la cendra. Així que es va llevar de matinada, i va agafar tota la cendra perquè la petita no se la pogués endur.

- Mareta meva, com ho farem ara? – s’exclamà la petita, quan, com cada matí, es disposava a omplir-se les butxaques de cendres.
- Vinga filles, anem cap al bosc com cada dia- les va apressar el pare.
I aquest cop sí que les set filles estaven perdudes i ben perdudes. Quan va arribar la nit, es van posar a buscar un lloc on aixoplugar-se . Com que no el trobaven, van pensar a fer-se una cabana i allí es van quedar. De cop i volta es va sentir un soroll:
- Què és això?- cridà una de les noies.
- Calla!- li van dir les altres.
Van parar molta atenció i de seguida van comprendre que s’estava acostant un animal, què dic un animal, un munt d’animals! Resulta que es tractava d’una pantera, però ben aviat la seguirà un conill, i més endavant un lleó,
- I això?
- És un uccn! I darrera ve és el llop i ara ve un izm (un tigre), i també un lu (un elefant).
Vaja, que d’una forma o altra, s’estava acostant tot el bestiar de les rodalies. Espantades, van fugir cames ajudeu-me. I van caminar i caminar. I caminar i caminar. I caminar i caminar. Fins que gairebé a la matinada van veure una llumeta.

- Mireu, allà baix de tot es veu una llumeta, deu ser la de casa nostra- digué una de les noies.
- Segur que el pare, la madrastra i la germanastra ens esperen.
Però no, anaven ben desencaminades. No era pas casa seva, però com que no tenien cap altre lloc on arrecerar-se van decidir quedar-s’hi perquè semblava deshabitada. De vegades les aparences enganyen, i ben aviat va adonar-se que al pis de sota hi vivia un linx, per no ser descobertes es van quedar al pis de dalt. Aquell linx, era una mica estrany, perquè en comptes de caçar feia de ramader, tenia unes cabres i les portava a pasturar cada dia. Després les munyia i en feia formatge, iogurt, llet agra, etc.
Cada matí, quan el linx havia marxat a pasturar les bèsties, les noies baixaven del seu pis, esmorzaven llet i formatge i es posaven a fer neteja i a coure el pa. El linx, malgrat que trobava que part del formatge havia desaparegut i que s’ho trobava tot endreçat, encara no havia descobert que té unes hostes. Al tercer vespre, l’animal cridà:
- Això no pot ser, algú m’està enganyant.
Les noies, atemorides, van acabar sortint del seu amagatall, i després de la sorpresa inicial, va prendre la decisió de menjar-se-les, però la germana gran, espavilada, li digué:
- Bé, abans de matar-nos, deixa que et preparem un bon plat de comiat.
El linx, golafre, es va confiar i elles li van preparar una harira tan calenta i picant, que quan se la va empassar, es va escaldar i morí.

D’aquesta estranya manera les set noies es van quedar soles i amb una casa per a elles. Va anar passant el temps i vivien tranquil·les i ben avingudes. La germana gran, responsable, va casant, una a una, totes les seves germanes, i van anar tenint fills.
Mentrestant, el pare i la madrastra s’havien tornant pobres i com que la filla (l germanastra) els havia fet fora de casa, no els va quedar altre remei que iniciar una peregrinació que els va dur fins a la casa on vivia la filla gran amb la seva família.
- Mare, mare, vénen uns captaires!
- A veure!
Quina va ser la sorpresa de la filla gran quan va comprendre que es tractava del seu pare i la seva dona, molt més vells, vestits amb parracs.
- Com a bons veïns, els acollirem a casa aquesta nit, fills meus- els notificà la mare- A la nit, quan ens reunim tots, demaneu-me que us expliqui un conte.
I així va ser, la dona va dir:
- D’acord.
I va començar la cançó, una cançó que deia així:
Nosaltres érem set germanes que vivíem felices
fins que la mare es va morir i el nostre pare
es va tornar a casar. Aquella dona, que semblava bona,
ens odiava...
I va continuar el relat, a poc a poc el pare i la madrastra van anar comprenent... El pare s’anava fent petit de la vergonya i quan gairebé se l’empassava la terra, de la seva barba va començar a sortir boira, fins que no en va quedar rastre, només la boira.

Jornada "Llengua i Immigració" a Igualada

2010-04-18T11:27:00.000-07:00

Divendres passat, 16 d'abril, vaig participar a la IV Jornada de "LLengua i Immigració", a Igualada. Tot i que vaig arribar una mica tard, encara vaig tenir temps de sentir l'experiència anterior, la del programa Onescat impulsat pel Consorci de Normalització Lingüística". Una nova eina per a aprendre català, des de la ràdio.
La xerrada va anar molt bé i em vaig sentir molt ben acollida pels organitzadors l'Anahí i el Pep Elias. Aquí sota teniu el que aquest darrer ha penjat al seu bloc, que es diu "L'escrividor", perquè ell es dedica, també, a escriure. Si en voleu saber més coses, podeu clicar aquest enllaçAquí teniu el que en Pep ha escrit:

Ara que ja s'ha acabat, podem dir que l'esforç organitzatiu per muntar la IV Jornada de Llengua i Immigració ha valgut la pena. La qualitat i varietat de les ponèn-cies i de les experiències que s'han presentat ens ha permès viure una matinal molt profitosa per a tots els que hi hem assistit. La xerrada marc de la Lucy Nus-baumm sobre l'aprenentatge del català com a pràctica social ha encetat un programa en què també hem pogut conèixer les eines per a un bon acolliment lingüístic, presentades per Eulàlia Buch, de la Plafatorma per la Llengua. I en la part final hem tingut el privilegi de veure la primera presentació pública de l'Onescat, un curs inicial de català pensat per ser emès per la ràdio, a càrrec de la Carme Bové i la Laura Roura, professora de català de Salt que ha participat activament en l'elaboació d'aquesta nova eina. Finalment, la Montserrat Cendra ha posat una animat punt i final amb la seva proposta intercultural basada en els contes populars. Per tant, doncs, la primera valoració ha de ser per força ben positiva.

La princesa que no pot resoldre l'enigma

2010-02-19T01:19:00.000-08:00

Fa molts anys, un home ja molt vell tenia un fill únic, anomenat Yassín que amb el temps s’havia convertit en un jove molt atractiu, per ser un home complet li faltaven, però, dues coses: un fusell i un cavall. El noi s’avergonyia davant dels companys i , sovint, no volia sortir de casa per no sentir-se humiliat. El seu pare, que era molt pobre, però també molt bondadós, de seguida va notar que el seu fill estava capficat i tot observant-lo no va tardar a endevinar-ne la causa. Però el pobre home no sabia pas com resoldre-ho:

- Fill meu- li va dir- no trobo altra forma d’aconseguir diners que te m’emportis al mercat i em venguis. Potser amb els guanys podràs obtenir el que necessites.

El noi va fer el que el seu pare li demanava, i el va vendre, però com que ja era vell i gairebé no tenia forces només va poder comprar un cavall. Després se’n va tornar cap a casa, força decebut. En arribar , va sortir a rebre’l la mare que quan el va veure tan abatut li va proposar :

- Ven-me a mi també. Així podràs comprar-te un fusell i ser com qualsevol altre home.

Yassin va complir els desitjos de la seva mare , i amb el producte de la compra, va comprar un fusell excel.lent. Tot seguit va pujar al cavall i va cavalcar per l’estepa per caçar. I no li va faltar la sort, va trobar víctimes que va caçar i coure, però quan va tenir ganes de beure, es va adonar que no portava aigua. Va decidir continuar cavalcant amb l’esperança de trobar algú que li pogués oferir beguda. Aquest cop la sort es va mostrar esquiva i cansat, va ajeure’s a recer de l’ombra del seu cavall. La set apretava i quan ja no podia més se li va acudir aprofitar la suor del cavall per beure-se-la. D’aquesta manera va aconseguir continuar la marxa i poc després va arribar a una ciutat molt gran. Però no era una ciutat qualsevol, l’entrada estava guarnida amb cranis i ossos humans que penjaven dels merlets , dels arbres de les seves places i parcs, i en altres llocs encara més inversemblants. Yassín, mogut per la curiositat, va preguntar a un home gran que seia a l’ombra d’un mur.

- Una gran desgràcia ha caigut sobre aquesta ciutat d’ençà que el rei ha decidit casar la seva filla, la princesa Amina. Ella diu que només es casarà amb un home que demostri ser més intel.ligent que ella, i per demostrar-ho ells li han de plantejar un enigma. Si ella no és capaç de resoldre’l, voldrà dir que aquest és el seu futur marit. Ara bé , si el pretendent és derrotat, el decapiten de forma immediata. Com pots veure, la ciutat està sembrada de cranis, perquè, de moment, la princesa sempre ha resolt l’enigma.

Després d’agrair a l’ancià la informació rebuda, en Yassin es va dirigir a palau. La princesa el va veure abans d’arribar perquè s’estava a la finestra i el va fer passar sol.lícita i quan el va tenir davant li va preguntar si tenia a punt la seva endevinalla.

El noi va meditar una mica i tot seguit digué:

- Digues qui va ser aquell que no només va vendre el seu pare i la seva mare, sinó que , a més a més, va beure de l’aigua que ni cau del cel ni brolla del terra.

La princesa li va respondre:

- Dóna’m una setmana de termini. Si en aquest període no resolc l’enigma em casaré amb tu, però si ho faig, ordenaré que et decapitin.

Yassin ho va acceptar i va sortir de palau. Es va dirigir a un raval i es va instal.lar a una casa abandonada, disposat a prendre’s un descans després d’un viatge tan pesat.

Al cap de 6 dies va tornar a presentar-se a palau, per veure si la princesa ja tenia la solució. La va trobar molt enfadada perquè per primer cop no sabia com respondre i el termini s’esgotava. Malgrat tot no es va donar per vençuda i tot just en Yassin acabava de sortir per la porta , ells es va disfressar de vella captaire i el va seguir fins a la casa on s’estava. Va esperar que es fes de nit i llavors, va entrar-hi tot dient amb veu d’ultratomba:

-Bona nit, fill meu. Et trobo molt alegre i no entenc com pots ser-ho en una ciutat guarnida amb caps tallats. Ajuda’ns a sortir de la nostra desgràcia! Deslliura’ns de la princesa Amina!

- Bona dona- va respondre el jove- a partir de demà la princesa deixarà de ser un problema perquè jo m’hi casaré. No ha estat capaç d’endevinar la resposta a l’enigma que li he plantejat i no tindrà altre remei que donar-se per vençuda.

La falsa captaire li va continuar la conversa , i com que en Yassin feia molt de temps que no parlava amb ningú, va acabar per explicar-li-ho tot. La vella va riure de bon grat amb el que li explicava i quan marxava li va assegurar que era el seu heroi perquè derrotaria la princesa Amina.

Aquella nit en Yassin va somniar amb el seu triomf, però l’endemà, en despertar-se va veure que al costat de la seva màrfega hi havia un mocador de seda. De seguida es va adonar que era el mateix que havia vist en mans de la princesa el primer dia que l’havia rebut i va comprendre que Amina l’havia enganyat. En aquells moments no sabia què fer, si tornar al seu país deshonrat o morir amb dignitat. Al final es va decantar per la segona opció i es va encaminar a palau. La princesa l’esperava envoltada de cortesans ,Yassin li va preguntar si podia resoldre l’enigma i ella li va relatar detalladament la vida i obres del jove. Tot seguit va cridar el botxí. Però el noi va reaccionar ràpidament:

Digues quin colom va volar al vent.
I va perdre una ploma de les seves ales.
¿Com és que el que hem dit a la nit podem sentir-ho l’endemà?
I, tot dient això, va treure el mocador de la butxaca i el va ensenyar a tota la cort. Els nobles el van reconèixer de forma immediata. La princesa no va tenir altre remei que admetre la seva derrota i es va convertir en l’esposa de Yassin.

Viatgem pel Marroc amb Narinant

2010-02-14T09:56:00.000-08:00

Si sou d'aquells que creieu que viatjar és, a més a més d'un plaer, una manera de conèixer altres cares de la realitat, sovint força estereotipada, ara teniu l'oportunitat de fer-ho a través d'un portal català de viatges Narinant que té unes pàgines dedicades al Marroc d'allò més completes i interessants.Una font de recursos pràcticament inesgotables, i a més a més, en català. Us la recomanem.

Dones amazigues

2010-02-14T09:36:00.000-08:00

Com ja deveu haver vist, si heu tingut l'oportunitat de donar un cop d'ull als contes d'aquest bloc, les dones tenen un protagonisme gairebé absolut en els contes del Magreb. No només com a narradores, sinó com a heroïnes. Aquí sota teniu un vídeo que dóna una imatge força acolorida d'aquestes dones.

Anzar: la llegenda de la pluja.

2010-02-14T02:21:00.000-08:00

Una de les llegendes més típicament amazigues és la de la pluja. Aquí sota teniu un vídeo on una de les meves àvies-narradores l'explica a un públic atent.Si sabeu una mica de francès, podreu anar seguint la història gràcies als subtítols.

La vaca dels orfes (Tafunast (n) igujilen)

2010-02-14T02:09:00.000-08:00

Seguint l'impuls de les Jornades de les dues ribes, amplio l'abast geogràfic dels contes per penjar-ne un dels més característics de la Cabília argelina, també amaziga. Recollit per Taos Amrouche, a Le grain magique, és una història una mica cruel als nostres ulls, que ha estat utilitzat a França, per treballar amb dones immigrants, dins de projectes interculturals. Per tant, abans de llegir-lo a infants, més val que en feu una lectura atenta.

Doncs vet aquí que una vegada a un poblet allunyat, vivia un home que tenia dona i dos fills. La més gran era una nena, que es deia Àïxa, quin nom més bonic, oi? Vida. El petit? El petit era un nen, i li havien posat Alí. Tot i que no podríem dir que fossin pobres, tampoc no podríem afirmar que fossin rics: tenien una vaca i la mare en tenia cura.
Però la desgràcia va arribar a aquella casa el dia que la mare va emmalaltir, tenia una malaltia de difícil cura, i ella ho sabia.

- Marit meu, m’has de prometre que mai dels mais no us vendreu la vaca, conserva-la i protegirà els nostres fills el dia que siguin orfes.

I ho va prometre amb tota solemnitat just quan la seva dona expirava.

Els dos orfes es van quedar sols amb el pare, i encara van unir-se més a ell, ara que faltava la mare. Però els dos nens encara eren petits, no podien tenir cura d’ells mateixos i el pare tenia massa feina a guanyar un jornal, així que va decidir tornar-se a casar. La madrastra no és que fos una mala dona i els tractés malament, no, no pas al principi. Però al cap d’un any va donar a llum i va resultar ser una nena, Djora, i de resultes del part, va avorrir els seus fillastres.

No se n’ocupava gens ni mica, sovint els feia passar gana i els castigava amb crueltat, així que els dos orfes van començar a sortir de casa a punta de dia i no tornaven fins a la nit. Amb l’excusa de treure a pasturar la vaca, fugien d’aquella presó i s’alimentaven amb la llet de la vaca.
La madrastra no se’n sabia avenir:

- Com pot ser que cada dia facin més cara de salut si jo no els dono res de res per menjar?

Ella ho guardava tot per a la seva filleta, i si Djora no es menjava algun bocí, el llençava als orfes, com si fossin gossos. Però Al.là és just, i , mentre Djora creixia lletja i malgirbada, els dos orfes semblaven dos àngels del paradís. Les veïnes se’n feien creus:

- Aquesta nena cada dia és més lletja, sembla que la seva mare li doni verí en comptes de menjar.
En canvi els dos orfes tenien una pell blanca, blanca i les galtes rosades.

- Demà seguiràs els teus germanastres i observaràs què mengen quan surten a pasturar- ordenà la madrastra a la seva filla.
Al dia següent, de bon matí, va donar a Djora dos ous durs i una llesca d’aquell pa tan blanc i tou que havia cuit la nit anterior, en canvi, als dos orfes només els donà una llesca de pa negre.

- Nens, avui la vostra germana petita vindrà amb vosaltres, pareu molta atenció.

I tots tres van anar a pasturar la vaca, van jugar a fet i a amagar molta estona i quan els va venir la gana es van asseure a menjar. Djora, els ous i el pa blanc, i els orfes es van partir la llesca de pa negre i tot seguit, com feien cada dia, van acostar-se a la vaca i van beure llet fins que estaven ben tips.

- Mare, mare, ja sé perquè tenen la pell tan blanca, ja ho sé- va cridar Djora només arribar a casa.

- Doncs demà tornaràs a sortir amb els teus germanastres i tu també beuràs llet- digué la madrastra.
I així hauria anat tot, si no fos que quan Djora es va acostar a la mamella de la vaca, aquesta li va donar una cossa.

A la nit, quan el seu espòs sopava, la madrastra va començar a queixar-se i el marit, sorprès, va interessar-se per les raons del seu malestar.

- La vaca ha fet mal la nostra filleta Djora, l’has de vendre, no la vull veure mai més.
- Dona, sigues raonable, com vols que vengui la vaca dels dos orfes? Ningú no la voldrà pas- protestà el pare- I a més a més, vaig jurar a la meva primera esposa, en el seu llit de mort, que no la vendria mai.

Bona una la madrastra per deixar-se convèncer, sabia com enredar el seu marit! Si insistint no aconseguia res, esperaria la nit, i amb moixaines i afalacs, ho aconseguiria. I així va ser.

- Qui vol comprar la vaca dels orfes?- cridava el marit l’endemà al suq.

Però per més que cridà i cridà ningú no la va voler.
- Ningú no la vol aquesta vaca, ja t’ho deia- va explicar el marit- Tothom em deia el mateix “ Déu ens guard de la maledicció de la vaca dels orfes!”

I ho va intentar dos dies més, davant la insistència de la seva esposa, però encara que va anar als suqs de pobles més allunyats, tothom li deia el mateix.

- Doncs si no la pots vendre, mata-la- declarà la madrastra- Que no ho veus que és una bèstia maleïda?
I el pare va acabar sacrificant-la.

I al dia següent, els dos orfes, en comptes d’anar a pasturar, van anar al cementiri a explicar-ho tot a la seva mare, davant de la seva tomba. I tant van plorar, que de les llàgrimes, van créixer dos joncs, que van donar fruit: l’un, mantega, l’altre mel. I els dos orfes, s’hi van abalançar i els van xuclar i gràcies a això aquell dia van poder treure el ventre de pena. I així van anar fent dia rere dia.

La madrastra no s’ho podia creure, en comptes d’emmalaltir, els orfes encara feien més goig, amb la pell ben clara i les galtes ben rosades. Per això va començar a sospitar i va proposar novament a Djora que seguís els seus germans. Descobert tot, la madrastra va ordenar-li que fes el mateix que els dos orfes. Però quan es va acostar a la primera canya, i va xuclar, en comptes de mantega, es va empassar fel, i quan va xuclar de la segona, va omplir-se la boca de sang, per contra de mel. I va fer el camí de retorn a casa vomitant pels marges. La madrastra, plena d’ira, es va arribar al cementiri i va cremar la tomba de la primera dona.
Àïxa, que ja s’havia fet una doneta, ho va veure tot i va comprendre que no tenien altra alternativa que fugir de la casa del seu pare. Va agafar una mica de pa i la mà del seu germà i va córrer cames ajudeu-me, abans que la madrastra tingués temps de reaccionar. I van caminar i caminar. Caminar i caminar fins que els va sorprendre la nit a un palmerar, i es van deixar caure als peus d’una palmera, totalment abatuts. L’endemà van descobrir que a tocar del camí hi havia una fonteta. El nen, que tenia molta set, s’hi va abeurar i... es va transformar ràpidament en gasela. Àïxa va córrer a desfer-se el cinturó i va lligar-lo al coll de la gasela, a mode de corretja, i a partir d’aquell moment no es va separar del seu germà ni un sol moment. I va començar una nova aventura, tots dos anaven per aquí i per allà demanant caritat i la bona gent els ajudava. Quan arribava la nit, buscaven una cova per dormir i a l’endemà reprenien el camí.
Fins que un dia van arribar a una ciutat, on vivia el Soldà a qui agradava molt la cacera. En veure-la la gasela, va intentar atrapar-la, però l’òrfena va ser més ràpida i va córrer i córrer i es van amagar tots dos a un palmerar molt espès.

- Deixeu-la estar- digué el soldà- S’acosta la nit i no convé esverar-los més. Demà ja miraré de guanyar-me la seva confiança.

L’òrfena estava ben amagada entre les palmes, però va veure que hi havia moviment. Prudent va observar de què es tractava. Era una dona vella, tota coberta de negre, que intentava coure pa, amb una olla. Com que no va veure ningú més als voltants, i estava cansada de no parlar amb ningú, Àïxa es va confiar:

- No es fa així bona dona, necessiteu una paella per coure bé el pa.
Però el que no sabia l’òrfena és que aquella velleta era una bruixa.
- Filla meva, si no t’acostes més no et puc pas veure, la meva vista ja no és la que era.

I la noia es va acostar, la bruixa la va atrapar i la va portar davant del soldà.
- Com és que una noia tan maca viatja sola?- preguntà el monarca.
- Senyor, no viatjo pas sola, m’acompanya la gasela que volíeu atrapar aquest matí. És el meu germà.

I li va explicar tota la història, i mentre l’anava descabdellant, el soldà s’anava enamorant de la seva gràcia al parlar, de la dolçor de la seva veu, i de la profunditat de la seva mirada. I es van casar. I van viure tots tres, el soldà, Àïxa i la gasela, molt feliços durant un temps. El soldà tenia un gran palau amb un gran jardí i la gasela s’hi passejava tots els dies.

Va passar el temps, i l’òrfena estava a punt de portar un fill al món. El soldà, com ja us deveu imaginar, era l’home més feliç del món; encara que ja s’havia casat altres cops, no tenia cap hereu. Però les alegries acostumen a venir acompanyades de les enveges, i aquest cop no podia ser d’altra manera. Les altres dones de palau van començar a engelosir-se de com el soldrà tractava Àixa, la preferida i es van aliar per parar-li una trampa.

Al mig del verger, el jardí on pasturava la gasela, hi havia un pou sec.
- Vine, acompanya’ns al pou que farem una passejada- la convidaren les altes dones.

I quan seien al costat del pou, entre totes, van estimbar-hi l’òrfena que només va poder proferir un crit soterrat.
Des d’aquell dia la gasela no feia altra cosa que bramar i bramar. Per més que les altres dones la fermaven ben fort, la gasela rosegava la corretja i s’escapava fins al pou on passava hores i hores rodejant-lo.
- Degolleu aquesta gasela!- ordenà una de les dones de la cort.
I cap dels servents gosava fer-ho perquè la gasela se sabia fer estimar i s’havia convertit en la mascota de tots els nens i els criats. Però davant d’aquella ordre tan clara qui podia escapolir-se’n sense posar en perill la seva vida? Un dels servents s’hi acostà amb un gros punyal, decidit a fer el cor fort, però... no va poder.
- Senyora, no l’he pogut matar pas. Aquesta bèstia no és un animal qualsevol, és humana.
I aquesta va demanar-ho un a un a tots els criats i cap s’hi va atrevir.

I cada dia, des de l’alba a la posta de sol, la gasela no feia altra cosa que encerclar el pou i repetir aquestes paraules:

“ Ai germana meva, quina desgràcia,
com ho farem per salvar-nos?”

I ella, des del fons, responia:

“ Ai germà meu, Alí-gasela,
com vols que t’ajudi,
si sóc dins del pou? “

La sort va voler que aquell pou estigués custodiat per una fada, que havia aconseguit atrapar Àïxa al vol i l’havia salvat d’una mort segura a causa de la caiguda. La fada n’havia tingut cura, tant d’ella com del seu fillet en el moment de néixer.

La constància de la gasela va tenir el seu premi: els seus laments van ser sentits per l’imam de la mesquita, que es llevava cada matí a l’alba, per fer la pregària. Quan el soldà va tornar de viatge, va córrer a palau per parlar-hi. Tot i que al principi no acabava d’entendre de què li parlava l’imam, de seguida va adonar-se que la seva dona no era a palau i va començar a sospitar. Es va acostar al pou i amb ajut de cordes, va anar endinsant-se en el pou. Quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir la seva esposa i el seu fill! I la ràbia i el dolor va aclaparar-lo quan ella li va explicar la traïdoria de les altres dones. No cal dir que el Soldà va fer decapitar la culpable i empresonar les còmplices.

I vosaltres us preguntareu, “ I la gasela, què va passar amb la gasela?”. Doncs ara ho sabreu.
L’imam, sorprès, que un animal no se separés de la jove mare i el seu nadó, va preguntar què passava i li ho van explicar. Per sort, ell, que també era mag, tenia un remei, va agafar aigua beneïda, en va fer beure a l’animal i va pronunciar les paraules màgiques:

“ Si tu vas néixer gasela, continua com a gasela,
si tu vas néixer humà, torna a teu estat natural,
per la força de Déu, jo t’ho prego.”

I va recuperar la forma humana i a partir d’aquell moment van tornar a ser feliços, i van menjar anissos.

La síndria de Hadidan

2010-02-10T23:50:00.000-08:00

Aquest conte prové de Tunísia, i, com molts contes del Magreb té com estrella una ogressa, lletja i cruel. El vaig llegir al recull de Nacer Khemir que duu per títol L'ogressa. És llarg i no apte per a infants menuts, us ho aviso.

Temps era temps, hi havia un rei que tenia set fills, tots mascles, dels quals se sentia molt satisfet. Van passar els anys i els cabells se li van tornar blancs, li van començar a caure les dents i les mans van començar a tremolar. Sí, ja us ho deveu imaginar, s’estava començant a fer vell: era l’hora de fer aquell viatge de peregrinació a la Meca que havia ajornat tants cops.
Per això, abans de marxar va reunir els seus fills:
- Fills meus, he pres la decisió de marxar cap a la Meca ben aviat- els digué- Com que no sé si us tornaré a veure, crec que és el moment adequat per acomiadar-nos. Em voleu demanar alguna cosa?
I vés quines coses, tots demanaren el mateix, i alhora tots ho demanaren diferent. El primer va voler una torre feta de palla, el segon, també una torre, però de vidre, el tercer, doncs també una torre però de canyes, el quart volia que fos de fusta, el cinquè la volia de fang, el sisè en demanà una de pedra i el darrer, la va voler de ferro. Els obrers van treballar amb rapidesa, volien complaure el rei que ja estava enllestint els preparatius per al viatge. I el pare no volia marxar sense haver deixat els seus fills ben acomodats, cadascun vivint a la seva torre.

Mentre avançaven les obres, hi havia algú que observava amb atenció. I no us penseu pas que fos l’arquitecte o el mestre d’obres, no: era l’ogressa, la ghôula malvada que en portava alguna de cap. Esperava que el rei fos fora per caçar tranquil•lament les seves víctimes. Mireu com procedia: el primer dia de la setmana, a l’hora de la migdiada, es va acostar a la torre i d’un cop la va destrossar. !
Com que el jove príncep dormia, no va tenir temps de reaccionar, i se’l va menjar d’una mossada. El segon dia, li va tocar al segon, el tercer, al tercer, fins a arribar al sisè. Ja només quedava un sol príncep! Quin dolor per al pare absent que ho ignorava totVa arribar el setè dia, i com havia fet fins llavors, a l’hora de la migdiada es va acostar a la torre de ferro amb la intenció de destrossar-la. Ja sabeu que les ogresses són enormes i que tenen molta força, però també són cegues i no veuen bé a què s’enfronten. Doncs aquest cop l’ogressa va donar un fort cop a la torre, però;
- Ui, ui, ui, quin mal!- es queixà.
És clar, el ferro no es trenca pas perquè li donin un cop fort, ni que sigui d’ogressa! Va agafar un tronc que hi havia a prop, i ho va tornar a intentar, sense que la torre patís cap canvi. Amb la cua entre les cames, se’n va anar perquè no volia reconèixer que havia estat vençuda. Es tractava d’una retirada tàctica, mentre pensava una altra estratègia per destruir la darrera torre (tant de goig que feien totes set al voltant del palau reial el dia que el rei va partir!).
Des d’un amagatall, l’ogressa va observar què feia Hadidan tota una setmana, dia rere dia. Era l’època de la collita de les síndries i el jove es passava tot el dia al camp, controlant-ho tot. L’ogressa s’acostava a la torre cada vespre i li robava una part de la collita. Hadidan se n’havia adonat, és clar, que un lladregot el rondava, però no sabia com resoldre-ho. Un dia va fer que el rapessin al zero.
Al dia següent va creure descobrir qui l’amenaçava, l’ogressa que li seguia les passes. Abans que ella tingués temps, el jove es va amagar darrere una muntanya de síndries. L’ogressa s’hi va acostar per triar les que li agradessin més i en va tastar unes quantes. Entre aquestes, hi havia el cap pelat de Hadidan, i l’ogressa observà:
- Aquesta no està madura, caldrà esperar- tot confonent el cap rodó amb una síndria.
Tipa, amb la panxa ben plena, va marxar. I al dia següent es va repetir la mateixa situació sense que Hadidan fos descobert. Però vet aquí que un dia, el jove no va tenir tanta sort, l’ogressa el va atrapar i se’l va endur cap a casa seva. El va fer entrar dins d’un sac que va lligar fortament, i el va col•locar a un cup, sota la trapa. L’endemà va encarregar a la seva filla que tingués el cuscús a punt per quan ella tornés a la nit.
- T’hi hauràs d’esforçar, filla meva, perquè avui tindreu convidats per sopar.
Hadidan, que ho havia sentit tot, malgrat la trapa, quan va pensar que l’ogressa era fora, es va posar a cantar una dolça melodia de la seva terra. La filla de l’ogressa va quedar enamorada de la veu i de la cançó i es va acostar a la trapa.
- Qui ets tu que cantes una cançó tan bonica?- li va preguntar a través de la trapa- Ets un home o ets un esperit?
En Hadidan no va contestar i va esperar:
- Per què no continues cantant?
Però com que no responia, ni continuava cantant, la noia va obrir la trapa i en Hadidan va reprendre el seu cant. Cantava i cantava, però no s’estava quiet. El jove sempre portava damunt un petit ganivet, i l’ogressa s’havia descuidat de revisar-lo. Així que mentre tenia la noia ben entretinguda amb els seus cants, ell anava obrint un forat al sac. I patapaf, amb un cop sec, va tallar el cap de la noia quan la tenia a tocar. Tot seguit en Hadidan va agafar el cap i el va posar a l’olla, segur que en sortiria un cuscús deliciós. Quan va estar cuit, va preparar una safata amb el cuscús, però primer, a sota de tot, hi va posar el cap de la noia, de tal manera que, tapat pels grans de cuscús, no podia ser descobert. Estava acabant just quan va sentir soroll al defora i va córrer cames ajudeu-me a amagar-se.
Era l’ogressa que arribava amb els seus amics, just quan el plat de cuscús encara fumejava. Quina bona olor que feia! Tots es van asseure a taula i van començar a menjar.
- Qui l’ha fet aquest cuscús tan bo?- preguntaven els convidats.
- La meva filla- responia l’ogressa tota orgullosa- Que ara no sé ben bé on és, potser és al galliner a buscar ous.
Portaven tanta gana que van fer molta via, i ja s’estaven acabant els grans de cuscús. Llavor l’ogressa, va entreveure el cap, i va caure desmaiada, bocaterrosa, damunt d’un dels seus pits grossos. Acabava d’adonar-se que aquell no era el cap de Hadidan, com havia previst, sinó el de la seva filla.
Tots els amics van anar a socórrer-la i quan ja revenia en ella mateixa, va començar a udolar:
- Quina desgràcia, mareta!. Que tots els qui han compartit amb mi aquest cuscús, se solidaritzin amb la meva pena.
Els convidats no acabaven d’entendre què estava passant, i l’ogressa, amb quatre mots, els va posar al corrent. Tots junts van anar a buscar llenya al bosc, volien venjar-se i cremar la torre de Hadidan. Van posar la llenya al voltant de la torre i van encendre un gran foc.
- Hadidan- cridaven- no tens escapatòria, moriràs socarrimat dins la teva preciosa torre.
Però ells no sabien que en Hadidan no era pas dins, sinó que les observava a una distància prudent. I a més a més, moguts per l’esperit de venjança no s’havien adonat que hi havia palla pels voltants, que es va encendre amb rapidesa, sense donar temps a l’ogressa i als seus convidats a fugir. Hadidan, dalt d’un arbre, era a bon recer i ho contemplava l’espectacle somrient.

I conte contat, ja està acabat.

Segones Jornades de les dues ribes a Reus

2010-01-17T01:36:00.000-08:00

Mig any més tard, ens arriba la segona edició de les Jornades de les dues ribes, dins del programa Arrels, cultures d'anada i tornada. Aquest cop centrades en la situació i l'activisme de la dona magribina.

Van començar aquest dilluns amb Barakat, una pel.lícula d'una jove argelina que explica la difícil situació de les dones ( i els homes) en un moment d'auge del fonamentalisme religiós al seu país. Un film que va agradar al públic assistent (bàsicament d'aquesta riba) i que va ajudar a trencar tòpics sobre les dones argelines i també sobre el paisatge d'aquest país.

Divendres va tenir lloc la xerrada d'Asmaa Aoutah, líder del moviment amazic a Catalunya que ens va parlar del moviment associatiu de dones ( i homes amazics) a la seva ciutat Mataró, que ha esdevingut pioner a les nostres terres i també mollt sobre la llengua i cultura amaziga. Després de les seves paraules, com sempre molt interessants, es va iniciar un debat entre els assistents, de les dues ribes, molt enriquidor.

Ahir, dissabte vam poder gaudir del concert de Neila Benbey, cantant algeriana afincada a Barcelona, que amb el seu grup internacional, acosta la música tradicional catalana, revisada i actualitzada al públic català. Un públic que es van guanyar amb facilitat i a que, de forma majoritària, es va engrescar a ballar al so de músiques típiques d'Algèria, pròpies de casaments i altres festes i també del grup Idir, que trobareu si cliqueu a l'enllaç que hi ha a la meva pàgina inicial.

Però les activitats no s'han pas acabat, dilluns tornem a tenir cinema femení, aquest cop marroquí, dijous tornem al conflicte civil algerià, amb un documental centrat en les "mares de la plaça de maig", versió argelina, és a dir, les mares dels joves desapareguts, per acabar dissabte amb una obra de teatre " Rosella", on es parla del nou codi de família al Marroc, la Mudawana, obra feta des de les dues ribes.

Des d'aquí felicitem els impulsors d'aquestes jornades, que, com aquest mateix bloc, busquen establir ponts de diàleg entre les cultures. Trobareu tota la informació a partir d'aquest enllaç

El sud del Marroc a TV1

2009-08-20T03:58:00.000-07:00

Una de les paradoxes de l'estiu és que mentre tenim molt de temps per fer coses (ben lluny de l'estrés del curs), la intensa calor ens impedeix fer-les. Així que tenim dues alternatives, refrescar-nos a la platja o a la piscina, o bé quedar-nos a la vora de l'aire acondicionat. Si optem per la darrera, per omplir les hores, a banda de la lectura, o la migdiada, la "tele" ens regala amb reposicions. De vegades, però, ens trobem amb sorpreses, com aquest programa centrat en el sud del Marroc.

Arrels, festival de les dues ribes

2009-07-16T01:51:00.000-07:00

Quan ja teníem un peu a les vacances, es va celebrar a Reus el festival Arrels, que tenia per objectiu acostar la realitat del Marroc, de l'altra riba del Mediterrani, a la gent d'aquesta riba.
Va tenir manifestacions força diverses, com xerrades, taules rodones, recitals de música, sessions de cinema, i narració de contes. En aquesta darrera, celebrada al Racó de la Palma, de Reus, podeu veure l'Alí narrador, que va col.laborar en el meu treball sobre els contes marroquins, i també una narradora catalana, fent un intercanvi de contes de les dues ribes. Tot i que ella, sobretot, va explicar llegendes i narracions de la zona pirinenca. Al vídeo de sota, podeu veure un tros de la sessió de contacontes, així com una entrevista que em van fer. Aquest material prové d'un nou mitjà periodístic de caràcter digital, Delcamp.cat, que tot just s'acaba d'estrenar. Si voleu saber-ne més podeu clicar aquí

El llop coix

2009-07-12T07:28:00.000-07:00

Us presento un altre conte d'animals protagonitzat per un llop (o potser un xacal, és a dir, l'uccn amazic). El seu autor és Said Belgharbi, escriptor rifeny afincat entre nosaltres, que recrea contes populars entre d'altres. De moment, li han publicat un parell de novel.les així com reculls de contes, en amazic. A mi em van arribar a través de l'associació Amazics a Catalunya, a partir de la traducció de Maryam Laaouaj, hi he fet alguns petits retocs.

Queia la nit sobre el galliner del poble, i tota la gent dormia, tranquil·lament a casa seva, quan el llop, traïdor, amagant-se entre els camps per no ser descobert, s’hi acostava.

Tot just arribar-hi, el llop va descobrir una gallina i va pensar:

- Aquesta gallina sembla molt grossa, me la cruspiré aquesta mateixa nit i si me’n sobra la portaré a les meves cries.

Just quan estava a punt de caure damunt de la seva víctima, li va caure una gran pedra a la peülla i la hi va partir. Així que no li va quedar altre remei que tornar a peu coix cap al seu cau, a la cova on l’esperaven les cries.

- Què t’ha passat pare? –van preguntar les cries en veure’l.
- Fills meus, vull que la meva experiència us serveixi a vosaltres- respongué tot adolorit- Aquest és el destí de tots els qui roben coses dels altres.

Dues bones notícies dels darrers temps

2009-03-29T07:36:00.001-07:00

Fa ben poc la pàgina d'ensenyament XTEC.CAT va presentar a la pàgina d'inici el nou vocabulari català-amazic/amazic-català. Es tracta d'un vocabulari bàsic, útil tant per a les Aules d'Acollida com per a l'Aula Ordinària, així com també per a tothom que tingui curiositat per aquesta llengua. Hi podeu accedir a través de l'enllaç que trobareu en aquest bloc. Està organitzat en 23 camps semàntics i seguint la variant taixelhit, que és la que és més reconeguda internacionalment. Un dels gran avantatges és que inclou fitxer àudio de gran rapidesa.

L'altra gran notícia és que les comarques tarragonines ja participen en el programa de classes d'amazic a les nostres escoles, tant per a alumnat que té aquesta llengua com a pròpia, com per a aquells que s'hi interessin. Concretament a Montroig. El moviment amazic ja no es mou només a l'Osona o al Maresme, sinó també entre nosaltres. Aquí veieu una nena escrivint a la pissarra amb alfabet tifinagh, el més peculiar i antic d'aquesta llengua. Ara bé, els amazics també utilitzen l'alfabet llatí per escriure o bé l'alifat àrab.Podeu trobar més informació al bloc amazic que també trobareu als enllaços.

Contes amazics i rondalles catalanes

2008-12-14T12:58:00.000-08:00

Aquest és el títol de la conferència que vaig fer ahir, dia 13 de desembre, a l'Auditori de Caixa Manlleu de Vic, acompanyada de Said Bobouh. Va resultar una xerrada molt agradable que va acabar amb un debat molt interessant, entre els assistents catalans i els marroquins.

Una flauta d'os amaziga

2008-12-03T10:03:00.001-08:00

Aquests dies, que estic rellegint contes amazics, aquest cop de la Cabília, he trobat aquest que s'assembla molt a un de català que duu per títol La flor de panical, el coneixeu? Com molts dels contes del Magreb és força cruel, ara que el nostre no es queda pas curt. Jo l'he llegit al llibre Le grain magique de Taos Amrouche, però també he trobat versions similars al Marroc, on és la madrastra l'assassina.

Temps era temps, a un poblet molt apartat de la Cabília, vivia una família formada pel pare, la mare i dos nens. El gran, Abderahman, tenia deu anys i el petit, Hacene, en tenia set acabats d’estrenar. Els dos germans no s’assemblaven gens ni mica: mentre que el petit era tendre, graciós i bell, el gran era lleig i desagradable.

A les nits d’hivern, tan fredes, es reunia tota la família i junts, amb el bestiar a tocar; la mare, asseguda davant del foc, feia acostar Hacene i li feia posar el cap a la falda per acaronar-lo. A fora el vent xiulava amb força contra la porta i rera les finestres veien caure grans flocs de neu. El nen, acomboiat per la mare, s’adormia feliç sota l’atenta mirada de l’hereu, engelosit.

No us penseu pas que la mare s’estimés més el petit que el gran, no. Senzillament era que el malcriava una mica perquè l’altre ja li semblava gairebé un home fet i dret. De menut havia fet el mateix amb Abderahman, però ara volia preparar-lo per a la vida difícil que l’esperava. La gelosia va créixer i créixer dins del cor de l’hereu talment una planta verinosa.

Va passar l’hivern, la primavera i la tardor i el temps es va escolant fins que els infants ja s’havien convertit en adolescents. Cada dia sortien a l’alba a pasturar els ramats, abans, però, s’enduien una llesca de pa, un grapat de figues, un ou dur, algunes olives i una mica de iogurt. Llestos, travessaven camps i enfilaven muntanyes.

Aquell matí, l’hereu, Abderahman, havia agafat una grossa branca perquè li fes de bastó. Tenia un aspecte estrany: el rostre pàl·lid i tens, la mirada fugissera... La mare s’hi va acostar per dir-li:
- Tens un posat tan dur i ferreny! Sembla que no tinguis tot el que tot bon home necessita: pare, mare i un plat a taula. No podries imitar una mica el teu germà? Déu l’ha creat tranquil i ple de gràcies.

La mare semblava cega, no s’adonava que estava llençant encara més oli al foc que ja cremava prou i massa. Hacene era massa feliç i massa ros per al sol d’aquell agost, un sol que ho crema tot. Tanta bellesa molestava el seu germà Abderahman i el feia patir, però el petit no havia notat pas res. Ell vivia feliç, com havia dit la seva mare, i sortia a pasturar el bestiar amb la rialla a la boca i una cançó per companyia.

Però un dia, que feia molt mal temps, l’hereu va tornar a casa tot sol, sense el petit. Les cabres s’havien esverat allà dalt, a la muntanya, i havia calgut cridar-les una per una, sota una pluja inclement i un vent terrible. I per si no n’hi havia prou, després van venir els llamps i els trons. Però què més havia passat? Abderahman també va esclatar amb violència i va estimbar el seu germà des de dalt d’una roca. Aquell cap tan bell havia estat destruït per les pedres! Abderahman va cobrir el seu cos i va tornar cap a casa.

Com és natural, els pares li van preguntar per Hacene i l’hereu va respondre que l’havia perdut de vista quan intentava arreplegar tot el ramat. Els pares, alarmats, van reunir els parents i amics per anar a la recerca del bell adolescent. Però no el van trobar pas, no van trobar cap traça del que havia estat la bellesa i la gràcia.
D’aquest cop, no se’n van sortir pas els pares. La tristesa i el dol dominaven la casa. La mare va caure malalta d’un gran mal que ningú no sabia remeiar. El pare semblava superar el dolor, però va acabar tornant-se cec de tant plorar. El germà culpable, cada dia més trist i deprimit, tant aviat se’n penedia com estava ben content.

Van passar els anys i el dolor continuava ben present a casa seva. Abderahman ja era un home, un home trist i solitari que no volia de cap manera casar-se. I van passar encara més anys, fins que va arribar un dia que les pluges van remoure totes les pedres que tapaven el cos de Hacene. El sol havia fet tornar blancs els seus ossos i les bèsties els havien escampat. Només quedava l’os de l’avantbraç. Un jove pastor el va veure, blanc com el guix i net, el va recollir i va pensar que li aniria molt bé per fer-se una flauta. Li va fer set forats i ja la tenia llesta! Volia provar-la i va començar a bufar. Però només acostar-se-la a la boca, en va sortir una veu cristal·lina que cantava:

“Oh, pastor, per què em despertes?
Feia deu anys que estava dormint...
El meu germà Abderahman em va empènyer
des de dalt d’un penya-segat
i la terra ha cobert el meu cos”

El pastor es va espantar tant que va estar a punt de llançar la flauta i fugir esperitat. Però no, se la va endur amb ell cap al poble i va arribar a la plaça perquè tothom pogués sentir aquella flauta màgica. Havia passat tant de temps! La mare gairebé havia mort de pena i tristor. El pare, cec, no sortia mai de casa. Però el culpable, Abderahman, que passava per allà, sí que ho va comprendre tot. Embogit, va fugir del poble per no tornar-hi mai més. Ningú no n’ha sabut res més, però tota la Cabília, gràcies a la flauta va poder saber el destí tràgic de Hacene, l’adolescent que Déu havia omplert de gràcies.

Un Rif d'aventura!!!

2008-08-29T07:52:00.000-07:00

El programa de TV3, Temps d'aventura, va emetre ahir un vídeo centrat en el Rif.Najat El Hachmi, abans de guanyar el premi Ramon LLull, va ser triada per fer aquesta incursió aventurera en la seva terra d'origen, quan encara no era tan coneguda com ara. Excel.lent ambaixadora de la seva terra d'origen, es va embrancar en una aventura ben diferent de la que viu la seva protagonista. El vídeo resulta també interessant perquè ens acosta a una llengua, l'amazic, poc coneguda entre nosaltres (encara que les darreres estadístiques diuen que podria ser la 3ª llengua més parlada a Catalunya) i ho fem de les mans d'un expert, Hassan Banhakeia, col.laborador també en el meu treball. Si voleu conèixer-lo només us cal clicar aquí i buscar el programa emès el 28 d'agost.

//picasaweb.google.com/lh/photo/ooGiIPiW_4DwPC5QB88xPQ

Contra l'enveja

2008-08-21T02:22:00.000-07:00

Aquí teniu un conte recollit al llibre Contes de Lalla Touria que com passa força sovint té com a protagonistes dos germans, un ric i un altre molt pobre. Aquest cop, però,el tema principal no és l'enveja o la rivalitat fraterna. Serà la dona del pobre qui recomanarà al seu marit que eviti aquesta temptació i busqui per altres vies la causa del seu fracàs. A veure què us sembla.

Vet aquí una vegada que hi havia dos germans, un ric i l’altre molt i molt pobre. El darrer treballava molt per tirar endavant la seva família. Però no era ell sol a esforçar-se, la dona també havia de treballar molt. Malgrat tot, no se’n sortien perquè la sort no els acompanyava: el bestiar se’ls moria, la guineu se’ls menjava els pollets, etc.
- Aniré a veure el meu germà a qui tot li va bé, per descobrir què faig malament- digué a la dona- prepara menjar per portar-li.
- Vols dir que és una bona idea? A mi em sembla que hauries d’anar trobar Déu i preguntar-li què fas malament.
El marit va pensar que el consell de la seva dona era entenimentat i va sortir a la recerca de Déu. Anava preguntant a tothom que trobava si havia vist Déu, però ningú no sabia donar-li resposta fins que al final va trobar un home que no tenia res. Tan pobre era que per comptes de camisa, feia servir la sorra per tota vestimenta.
- Quan trobis a Déu, pregunta-li quan em donarà una camisa per ser igual com els que ell afavoreix.
- D’acord.
L’home va continuar el seu camí i van passar dies i dies fins que va arribar a una muntanya on hi havia un arbre negre:
- Hi pujaré, diuen que Déu estima els llocs alts i els arbres vells.
De sobte va veure una criatura d’aspecte humà al peu de l’arbre, però que anava vestida amb parracs:
- Ets Déu, tu?
- No, però prego dia i nit.
Era un ermità a qui cada nit un àngel li portava pa negre i panses, però aquella nit precisament li va portar pa blanc i uns altres panses; l’ermità va comprendre que el canvi era degut al seu hoste.
L’endemà, en acomiadar-se, li va dir:
- Si trobes Déu no t’oblidis de preguntar-li que quan em considerarà digne de baixar de la muntanya i de mostrar als altres homes la veritat.
Continuà caminant fins que va trobar la mar:
- Oh mar, m’estàs barrant la ruta fins a Déu. La terra no m’ha tractat bé, espero que tu m’hi portis.
Quan estava a punt d’enfonsar-se dins d’una ona va sentir una veu que semblava venir del cel:
- Home, no ets tu el que va trobar l’home de la camisa de sorra i l’ermità de la muntanya? Déu m’ha enviar a buscar-te, què li vols demanar?
- Voldria saber com és que Déu no em deixa mai que em quedi amb els seus dons, sempre sóc pobre. És que he pecat?
- No pateixis, si has pecat, Déu et perdona.
Més tranquil i confiat l’home va recordar-se del que li havien demanat els altres i va començar formulant la pregunta de l’ermità:
- Què li he de dir, a l’ermità?
- Que ja pot baixar i alliçonar els homes.
- I al de la camisa?
- Que vindrà un vent fred que s’endurà la sorra i li quedarà una bona camisa.
Complerts els compromisos amb els dos homes, va tornar a insistir en el seu cas:
- I jo, què he de fer?
- Torna a casa, fes un tancat per al bestiar que Déu t’enviarà, una sitja per al blat que Déu et donarà, i un altre per a l’ordi i espera. Si tens confiança i paciència, Déu et recompensarà.

L’home pobre li va fer cas i se’n va tornar a casa. Però no sense passar a veure l’ermità i l’home de la camisa i explicar-los què li havia dit la veu. Ell no sabia que la veu era d’un àngel que parlava en nom de Déu, però com que havia estat pietós, va tenir el seu premi. Al cap de poc temps i malgrat la desconfiança de la seva dona, el tancat es va omplir de bestiar i poc després d’acabar les sitges, es van omplir de blat i d’ordi.
Però la tranquil·litat costa d’arribar: els veïns van començar a fer córrer la veu que l’home s’havia tornat lladre i el van conduir davant del cadi.
- Senyor cadi, jo no he fet altra cosa que seguir els consells de la meva dona: vaig anar a buscar Déu per preguntar-li en què m’equivocava.
I tot seguit els va explicar la seva història fil per randa. A mesura que avançava el relat, els assistents van anar badant la boca i van acabar per creure una història tan pietosa i amb un final tan feliç.
I conte explicat, ja està acabat.

El xacal i la seva dona

2008-08-07T09:02:00.000-07:00

www.geocities.com/faunamundial/Fotos/chacal.jpg

Aquest conte amazic, que podeu trobar en castellà a Cuentos del Marruecos español, té com a protagonista el xacal, com és força habitual. Ara bé, en aquesta ocasió té dona i fill, llàstima que sigui utilitzat per blasmar les dones, com veureu al final.

Això era i no era un eriçó que estava casat i afillat, cada dia el pare i la mare sortien de cacera i deixaven el seu fillet ben amat al fons del cau. Un dia, estaven tots tres sopant, quan la dona va dir:

- Senyor ûccn, marit meu, crec que som uns bons pares i com a tal hem de voler el millor per al nostre fill.
- Sens dubte- va ratificar l’eriçó. Però què vols dir exactament?
- Doncs crec que no hem d’acceptar un matrimoni qualsevol per al nostre fill.
L’eriçó, que no acabava d’entendre, per on volia anar la seva dona va preguntar:
- I tu què proposes?
- Doncs vull que es casi amb la filla dels llebrers, els gossos caçadors dels homes.
- I ara, dona! Què dius? Si els gossos són els nostres enemics!
- Tant hi fa, així firmaríem un pacte.
L’eriçó va decidir deixar passar el temps, a veure si li marxava aquella dèria a la seva dona. Però res més lluny de la veritat, dia a dia, insistia amb la mateixa proposta. Tip de tanta insistència, un dia va agafar un dels xais que tenia al tancat i se’n va anar cap al corral de l’home on sabia que hi trobaria un munt de gossos. Només veure’l els gossos es van posar a perseguir-lo, sense oferir ni cap possibilitat al diàleg. L’ûccn es va desfer del xai, i va enfilar un turó tot corrent. Els llebrers van agafar la presa, però no estaven disposats a abandonar l’altra presa, el xacal i van seguir encalçant-lo. No va ser fins que va arribar a dalt de tot del puig, que va veure que els seus perseguidors havien abandonat la persecució. Més calmat va tornar cap a casa.
- Bona nit marit meu, com ha anat amb els gossos?- es va interessar la dona- Veig que no portes el xai, això deu voler dir que heu arribat a un acord, oi?
- I tant que sí, han estat tan contents de veure’m que tot han estat crits i lladrucs. Demà volen coneixe’t a tu, i al nostre fill.
- Ho veus? Segur que li tenen destinada la millor gosseta.
L’endemà van sortir tots tres ben matinet, però la dona anava al davant de tot, amb el xai al musell. En arribar prop del corral, els llebrers es van posar a perseguir-la i aquesta, espantada, va deixar anar la cria. Però els gossos van continuar intentant atrapar-la i ella va haver de córrer i córrer, i quan ja no podia més, que perdia l’alè, es va girar i va adonar-se que els perseguidors havien abandonat. Després de descansar una estona va tornar al cau on l’esperaven pare i fill.
- Ho veus com jo tenia raó?- va dir el xacal- No es bo casar-se amb qui no et vol bé.
- I tant que sí- va reconèixer la femella.
- Ja ho deien els savis dels antics temps :”Els consells de les dones, són dolents”

Un clin d'oeil al treball cooperatiu (si se'm permet la ironia)

2008-08-07T08:37:00.000-07:00

En Joha, predicador

Vet aquí que un bon dia en Joha va pujar a la trona d’una de les mesquites d’Aak Charh, i es va adreçar als fidels que s’hi havia concentrat tot preguntat:
- Oh creients, sabeu el que us diré?
Tots van contestar a l’uníson:
- Doncs no, no en tenim ni la més lleugera idea.
- Doncs si és així, de què us ha de servir el que jo us pugui explicar?
I sense més dilacions, va baixar de la trona.
Al dia següent els fidels van tornar a la mesquita per escoltar les sàvies paraules del predicador. Altre cop s’hi va presentar en Joha, que els va formular la mateixa pregunta. Els fidels, però, van respondre d’una forma ben diferent:
- Sí, sí que ho sabem.
- Doncs si ja sabeu el que us volia dir, ¿ de què us servirà que jo us parli?- va afegir en Joha que va abandonar la mesquita tot seguit.
L’auditori es va tornar a quedar perplex: no hi havia qui l’entengués aquest nou predicador. Els uns interrogaven als altres sobre com havien de respondre-li en la pròxima ocasió. Van arribar a la conclusió que el millor era subdividir-se en dos grups; un diria que sí i l’altre ho negaria.
Satisfets van esperar la tercera oportunitat.
- Oh creients, sabeu el que us diré?
- Sí – van respondre uns.
-No- van cridar els altres.
I llavors en Joha els va parlar amb calma:
- Perfecte: els que ho sàpiguen, que ho expliquin als que ho ignorin.

Els comptes d'en Joha

2008-07-27T01:05:00.001-07:00

Novament en Joha ens diverteix amb els seus embolics, que podreu trobar editats en castellà per Clan Editorial al llibre Cuentos del Marruecos español.

Vet aquí que un matí en Joha va passar per davant de la fruiteria, el botiguer, en veure’l, li va reclamar el deute que tenien pendent. En Joha li va dir:
- A veure, donem un cop d’ull a la teva llibreta per saber el que et dec exactament, així t’ho podré pagar i no caldrà que em destorbis un altre cop.
El fruiter va començar a fullejar la llibreta mentre el nostre amic se’l mirava. Quan va trobar el seu nom, va veure que hi havia un compte obert de força dirhams, després d’haver-ho repassat bé van comprovar que en Joha li devia 31 dirhams. Però aquest va fixar-se que just a sota hi havia el compte de l’imam del pobre que devia 26 dirhams. Llavors en Joha va dir:
- Mira, amic meu, jo et dec 31 dirhams i l’imam 26; així doncs si fas la resta veuràs que te’n queden cinc. Dóna-me’ls i així liquidaràs els dos comptes a l’hora.
El fruiter es va aturar a pensar uns moments, però com que no era molt llarg i tenia molta feina, va pensar que era un mètode fàcil de cancel·lar dos comptes antics i se’n va alegrar. Va agafar 5 dirhams de la caixa i els va donar al nostre amic que, naturalment, se’n va anar més content que unes Pasqües.
Però quan el botiguer es va quedar sol, sense clients que l’atabalessin, va intentar refer els comptes que li havia proposat en Joha i es va quedar amb el dubte de si hi havia sortit guanyant o perdent...

.........................................................................................
Un altre dia que en Joha tornava a estar sense ni un duro va anar a casa d’un veí seu que li devia uns quants dirhams. Com que el veí no hi era, va continuar més pobre que una rata i va haver de marxar amb les butxaques buides. De tornada va passar per davant del forn, just en el moment en què treien el pa acabat de coure. Feia una oloreta tan bona! En Joha no s’hi va poder resistir i tot i que sabia que obrava malament, va aprofitar un moment en què el botiguer badava per prendre-li un d’aquells pans rodons i tan tous. Abans va mirar cap al cel, i es va excusar davant de Déu:
- Senyor meu, tot poderós, tu saps molt bé que estic mort de gana i també saps que no tinc ni un duro. D’altra banda, tu, que ho saps tot, no pots ignorar que he intentat que el meu veí em pagués. Doncs bé, tu que ets omnipotent, pren-li els meus diners i dóna’ls al forner.
I ja més tranquil, es va asseure sota l’ombra d’un arbre per devorar el pa.

La lluna en un cove

2008-07-21T01:52:00.000-07:00

bp1.blogger.com/.../s320/Golondrinas-Pozo.jpg

Una nit en Joha es va acostar a un pou i, en abocar-s’hi, hi va veure la silueta de la lluna reflectida a l’aigua.
- Pobra lluna com s’ha de veure! Com pot ser que hagi anat a parar dins d’aquest pou? He d’ajudar-la a sortir d’aquí.
Va agafar la galleda i va intentar atrapar la lluna per després apujar-la. Però la galleda es va enganxar en una pedra i el nostre amic es va pensar que no podia hissar-la per culpa del pes de la lluna.
Va fer força i més força, i tanta en va fer que en el moment que es va desenganxar, l’impuls el va fer caure enrere. En aquesta posició, va veure com la lluna lluïa enmig del cel:
- Lloat sigui Déu, de ben segur que amb aquesta caiguda em dec haver trencat un parell de costelles, però com a mínim he salvat la lluna d’una mort segura. Mira com enlluerna, ja més tranquil·la, a casa seva, al firmament!

Quan els fills donen lliçons morals als pares

2008-06-16T23:08:00.000-07:00

L'avi, el pare i el nét

Vet aquí una vegada un home vell que vivia amb el seu fill casat des de feia molt de temps. Un dia la nora va dir al seu marit:
- Per què no proposes al teu pare que se’n vagi a viure a la pallissa, es cuidi de l’hort i ens deixi tranquils?
I el pobre home, que no sabia com oposar-se als desitjos de la seva dona, va dir al seu fillet:
- Dóna a l’avi la manta vella que tenim al magatzem i digues-li que se’n vagi a la pallissa.
Però el nét només va donar a l’avi la meitat de la manta, i va deixar l’altra meitat al magatzem. El pare, en veure-ho, el va renyar:
- Per què només li n'has donat la meitat, a l’avi ?
- He pensat que tu necessitaries l’altra meitat quan siguis tan vell com l’avi i la meva dona et faci fora de casa.

Margarida Castells, arabista ens parla del món àrab

2008-06-15T00:50:00.000-07:00

Margarida Castells, coautora amb Dolors Cinca, de la traducció de Les 1001 nits en català, ens parla de la llengua àrab ( i de l'amaziga), de la cultura àrab, a voltes de la presentació del primer diccionari Àrab-Català, al programa L'hora de les bruixes de Catalunya Ràdio, si la voleu sentir només cal que us adreceu a la web d'aquest programa. Us ho recomanem!!!

Massa gent al mateix llit

2008-06-11T09:43:00.000-07:00

En Joha es va tornar a casar poc després d’haver quedat vidu. Semblava que no hagués superat la mort de la seva primera esposa: no parava d’elogiar-la i recordar-la. La casualitat va voler que la seva nova esposa també fos vídua i es trobés en la mateixa situació: tothora parlava del seu marit mort.

Una nit en Joha estava estirat al llit, descansant, quan, sense voler, va donar una empenta a la seva dona i la va fer caure a terra, amb tanta mala sort que es va trencar un braç.

Al dia següent va venir el pare de la dona a visitar-la i en veure-la ferida, va voler saber què havia passat exactament. Va preguntar-ho a en Joha, que li va contestar:

- Veureu, us ho explicaré amb detall i espero que em jutgeu amb honestedat. Jo, amb la meva primera dona, en fèiem dos, si hi sumem la vostra filla, la meva dona actual, ja en tenim tres, si, a més a més, hi afegim el seu primer espòs, ja en som quatre. Naturalment un llit d’un pobre home com jo no té prou amplada per a quatre persones juntes. Ella, que dorm a una punta del llit, ha caigut. ¿Creieu que algú me’n pot demanar responsabilitats?

Tot fent volar coloms

2008-06-05T08:17:00.000-07:00

Aquest conte que procedeix de les 1001 nits planteja l'etern dilema entre "fer volar coloms" o "tocar de peus de terra". Amb quin us quedeu vosaltres?

En una ciutat molt llunyana, que potser ni tan sols coneixeu, hi havia un asceta que vivia gràcies a la caritat d’un noble. No és que tingués grans luxes, no, els ascetes ja ho tenen això que viuen dedicats a la meditació. Cada dia rebia dos rosegons de pa, una mica de mantega i de mel. Però no se sentia molt desafortunat perquè en aquella època poca gent tenia mantega i es comprava molt cara. Prudent i estalviador, la guardava en un tupí que tenia penjat sostre de la seva cabana. Una nit que se sentia molt sol va començar a fer cabòries
Quan el tupí sigui ple, vendré la mantega i com que me la pagaran molt bé, podré comprar una ovella i un marrà. De ben segur que amb el temps criaran i acabaré tenint un ramat. Llavors me’l vendré per adquirir un terreny on faré construir una mansió amb un gran jardí. Per tenir-ne cura, necessitaré un bon servei. Un senyor com aquest necessitarà un armari nou amb vestits de valor. Quan ho sàpiga el rei, no s’ho pensarà dos cops i em casarà amb la seva filla preferida. Farem un gran convit sense estalviar despeses: un gran banquet, músics, saltimbanquis... La meva esposa serà tan feliç vivint amb un home tan ric que m’honorarà amb un fill al cap de nou mesos. De tal pare no podrà sortir un fill menys valuós, serà un savi que dominarà totes les àrees de la ciència i pobre d’ell que no m’obeeixi”
Mentre pensava això, de forma instintiva, va aixecar el bastó per amenaçar-lo i , de forma accidental va donar un cop al tupí, que es va esmicolar.
- Alça, tota mantega per sobre meu- va exclamar.
- Per això, majestat, l’home no s’ha de deixar dur per la fantasia, sinó trepitjar amb els peus a terra.

Ben segur que de seguida l'heu identificat i relacionat amb el conte de la lletera. Una de les versions més conegudes és la de Samaniego, musicada per Paco Ibáñez, si la voleu llegir i sentir ho podeu fer a l'enllaç d'aquí sota. Si encara en voleu saber més, no dubteu a pitjar aquí

L'eriçó, un animal molt llest

2008-06-03T04:26:00.000-07:00

L’eriçó té fama de ser l’animal més savi de tots els que hi ha damunt la capa terrestre dins del món amazic. És per això que dins del regne animal, ostenta la categoria de jutge. Quant al xacal, es diu que també és força llest, però que no pot rivalitzar amb l’eriçó. Aquí en teniu un exemple

Dins del pou

Diuen que un dia l’eriçó es va trobar un xacal i li va preguntar cap on anava.
- Vaig de cacera.
Van caminar junts un bon tros, fins arribar a un pou que tenia una corda amb dues galledes per treure aigua. Les dues bèsties es van aturar per apagar la seva set. L’eriçó va saltar dins d’una de les galledes, i va baixar cap al pou. Saciada la seva set, va voler tornar cap a la superfície. Però com podia fer-ho?. Va cridar el xacal:
- Ei, xacal, aquí dins hi ha vuit cabretes amb els seus cabridets! Corre, vine !
L’ animal no s’ho va fer repetir, va saltar a l’altra galleda. Naturalment, mentre la galleda del xacal baixava, la de l’eriçó anava pujant.
- Què està passant? – va preguntar el xacal quan es va adonar que l’eriçó ja era per damunt seu, després d’haver-se creuat al mig del pou.
- Ai company,- respongué l’eriçó- les coses canvien sovint. La vida és així : de vegades uns són dalt de tot, i altres cops, a baix.

Trobareu una història molt similar a les faules de La Fontaine, probablement de l'altre gran mestre de les faules, Isop. Si voleu llegir-la en francès,ho podeu fer des d'aquí. En castellà, podeu trobar tant la d' Isop, com la de Samaniego.

La guineu afamada

2008-06-02T04:44:00.000-07:00

Aquest conte procedeix de Les mil i una nits i tal com diu Xahrazad al final ens ensenya que no hem de desesperar-nos si les coses no ens acaben d'anar bé.

Vet aquí una vegada una guineu que cada matí sortia del seu cau per caçar. Va arribar un dia que la cacera va començar a anar de baixa i la guineu es va preocupar. Una nit, després de més de tres jornades de dejuni, va coincidir amb una altra guineu.
- Fa tres dies que no trobo res per caçar- li explicà
- No t’hi amoïnis. A mi em va passar el mateix fa una temporada, però gràcies a Déu poc després vaig trobar un ruc pasturant. Me li vaig abalançar i el vaig matar- va respondre l’altra, tot afegint- Tenia molta gana, però no em vaig descuidar d’agrair a Déu aquella oportunitat. La sort va voler que tingués un cor tan vermell i saborós que després d’haver-lo menjat mai més no he tingut gana.
La guineu va estar rumiant molt sobre el que havia dit la seva companya. No parava de pensar:
- Per què ella ha estat la privilegiada i no pas jo?
Al cap d’uns dies, la nostra guineu encara no havia caçat cap presa. De tant feble que estava que no es movia del seu cau. De sobte va sentir soroll de cavalls i llebres: es tractava de dos grangers que perseguien un poltre que havia atacat els seus ramats. Un d’ells li va disparar una fletxa que li va provocar la mort, tot caient just davant l’entrada del cau de la guineu. Els homes, quan ho van veure, s’hi van acostar, van arrencar la fletxa i se’n van anar, satisfets d’haver-se lliurat del flagell de les seves bèsties.
La guineu no podia estar més contenta:
- Lloat sigui Déu, que m’ha beneït amb aquesta fortuna!
I va clavar els ullals en el ventre de l’animal fins a arribar al cor. Llavors va recordar el que li havia dit la seva companya i el va mossegar. La desgràcia va voler que encara hi quedés la punta de la fletxa que se li va clavar a la gola. La guineu va morir.

La serp i l'home

2008-05-30T09:26:00.000-07:00

Vet aquí una vegada uns homes que estaven perseguint una serp que intentava escapolir-se’ls. La serp va trobar un home i li va dir:
- Ajuda’m uns homes m’estan perseguint.
- I jo què vols que faci per tu?
- Obre la teva boca i deixa’m entrar al teu estómac fins que hagin marxat.
I així ho va fer. Quan els homes que la perseguien van trobar el que l’havia ajudat van preguntar-li:
- Has vist una serp?
- No, no l’he vista.
I els homes van marxar.
- Ja pots sortir- digué l’home a la serp- Els qui et perseguien acaben de marxar.
- No sortiré, si no tinc res per menjar.
L’home li digué:
- Doncs portaré el nostre cas al jutge eriçó.
Hi van anar i l’home va explicar-li detalladament el conflicte que tenia amb la serp. Després va arribar el torn de la serp, però l’eriçó la va fer callar:
- Silenci, els que estan a l’interior no poden pas parlar amb els de l’exterior. Surt fora i parlarem.
La serp va sortir fora. L’eriçó digué a l’home:
- Tanca la teva boca ràpid i vés a treballar.
Quan la serp es va adonar que l’home havia marxat, també va marxar.
Al cap d’una estona, l’home va tornar on era l’eriçó i li va dir:
- Voldria que vinguessis amb mi a casa perquè els meus fills poguessin jugar amb tu.
- Estic vell i cansat, i també tinc fills petits. Vine tu a casa meva i porta-hi els teus fills.
L’home va acompanyar l’eriçó fins a una llosa que tapava l’entrada d’un forat.
- Posa les teves mans al forat i jo te les agafaré- proposà l’eriço.
L’animal va entrar a la cova, va agafar una serp i la va acostar a les mans de l’home. Aquest va sentir una forta picada .
- Així és com m’agraeixes el que he fet per tu? Doncs aquí tens la teva recompensa: de ben segur que els teus fills hi podran jugar.

La dona i el cadi

2008-05-22T04:17:00.000-07:00

Molts contes del Marroc tenen com a protagonista una dona molt llesta que és capaç de resoldre enigmes molt difícils, és el que coneixem com Clever Girl. En el conte que trobareu tot seguit veurem com aplica el seu enginy en la seva vida quotidiana per evitar les càrregues excessives que li volen imposar els homes.

Vet aquí una vegada un home que havia de moldre un sac de blat.
- Dona, has de moldre el blat!- ordenà a la seva esposa.
- I per què ho he de fer jo?- protestà ella- No veus que tinc molta feina amb els nens?
L’home es va anar a queixar al cadi.
- Envia-me-la, que ja l’alliçonaré jo- digué el jutge.
Quan la va tenir davant seu li va fer un gran sermó:
- La dona té l’obligació de moldre el blat. És molt millor, perquè si la porteu al moliner se’n quedarà la meitat.
Just en aquell moment la dona es va retocar el vel en un gest maquinal, tot deixant veure part del seu rostre. El cadi, que la va trobar molt bella, es va aixecar, s’hi va acostar i li va dir:
- Vindré demà a visitar-te a casa teva.
Van quedar per a l’endemà, doncs.
A l’hora establerta, el cadi es va presentar, però, just en aquell moment van trucar a la porta.
- És el meu marit- exclamà esgarrifada- Vinga, espavila, despulla’t, cobreix-te amb aquesta vànova i vés al molí. Tu moldràs el blat i jo diré al meu marit que ets una veïna que m’ha vingut a ajudar.
El cadi es va despullar tot seguit, es va embolicar amb la vànova i es va posar a fer girar la mola mentre el marit entrava. La dona, en comptes d’enllestir ràpid amb el seu marit, el va retenir amb excuses diverses fins al migdia. El “pobre” cadi , mentrestant, vinga moldre sense parar. Tant va treballar que pràcticament va acabar amb tota la feina. Ara bé, va quedar baldat. Quan el marit va marxar, el cadi va sortir del molí furiós, ja s’havia tornar a posar les seves robes i se’n va anar rebentat.
Al cap d’uns dies, el marit va tornar a portar un altre sac de blat i el va donar a la seva dona. Aquesta va protestar com l’altre cop, per això l’home va decidir tornar a queixar-se al cadi. Va exposar-li el seu problema davant de la seva dona.
- Oh cadi, tu saps molt bé que moldre és una tasca molt pesada- digué la dona, astuta- Digues al meu home que és molt millor portar el blat al molí.I com ja us deveu imaginar el cadi es va espavilar a aprovar tot el que havia dit la dona i va fer tornar cap a casa a l’home furiós i a la dona contenta del seu bon judici.

Dificultats de comunicació

2008-04-28T08:25:00.000-07:00

Aquest conte que s'acosta una mica a la picaresca, perquè ens mostra la dignitat del petit lladregot que se sent burlat, prova que de vegades la comunicació pot ser molt fàcil. Va ser recollit per Roux, en taixelhit, l'any 1942 i avui en dia el podeu trobar, en aquesta llengua i en anglès a l'antologia de Stroomer que he citat altres cops.

Diuen que Sidi Hmad u Musa era amic de Sidi Mdn Yaqub. Un dia el primer va enviar un missatger al segon i li va dir aquestes paraules:
- Vés a veure el meu amic i pregunta-li quants barnussos podria donar-me.
Tazerwalt, que era on vivia Musa, era a una distància de més de quatre dies a peu d’on vivia Yaqub. Quan el missatger va arribar, en Yaqub el va acollir molt bé.
- Què puc fer per tu?
- El meu amo m’ha encarregat que us demani que li envieu alguns barnussos perquè els necessita.
Yaqub en va agafar cinc i els va donar al missatger. Aquest els va agafar tots cinc però en va amagar un per a ell i només en va donar quatre a Musa.
- Quants barnussos t’ha donat el meu amic?
- Quatre, senyor.
Musa va tornar a repetir la pregunta al missatger i aquest va respondre de forma idèntica.
- Espera’t aquí fins que hagi acabat les meves ablucions- demanà al missatger.
Acabada la pregària, Musa va tornar a repetir la mateixa pregunta i la resposta va tornar a ser la mateixa:
- Quatre, senyor.
Llavors Musa va cridar:
- Hola Sidi Yaqub , quants barnussos has donat al missatger?
I aquest va respondre des de la distància:
- Cinc.
Quan el missatger va sentir la conversa entre els dos homes digué:
- Si sou capaços de mantenir una conversa en la distància, per què us vau molestar a enviar-m’hi, a mi? Estireu la vostra mà fins a la seva i ell us donarà el que necessiteu. I deixeu-me en pau!
El missatger va agafar el barnús que tenia amagat i li va llençar a la cara. I així s’acaba aquesta història.

El cadi i el lladre

2008-04-23T07:51:00.000-07:00

La corrupció de la justícia que tan magníficament va tractar Jaume Cabré a Senyoria és un tema que no té fronteres, tal com veureu a aquest conte recollit per Leguil a l'Atlas de Marraqueix el segle passat.

Aquesta és la història d’un lladre que feia temps que es dedicava a robar. Un dia va arribar al poble un nou cadi que tenia fama de ser molt intransigent.
- Vejam si és veritat- es digué el lladre- El sotmetré a una prova.
Va robar un moltó, el va matar , el va fer coure i el va posar a una plàtera amb tapa i se l’endugué cap a casa del cadi, amagat sobta el barnús.
- Senyor, si em permeteu us voldria fer una pregunta- se li adreçà.
- De què es tracta? – li preguntà el jutge.
- Déu ha volgut que robi un moltó, el mati i el mengi. És un pecat o no?
- I tant; és un pecat terrible- s’exclamà el cadi.
Aleshores el lladre es va treure el barnús i en va sortir la plàtera.
- Senyor, aquí us he portat la vostra part.
- Ah, bé- continuà el cadi- No m’havies pas dit que el moltó estava cuit. No cal patir,així perquè el foc l'ha purificat i ara ja no està permès.

Els dos nens i l'ogressa (una altra versió de Hansel i Gretel)

2008-04-11T00:08:00.000-07:00

Aquí teniu una nova versió del conte dels infants abandonts al bosc, en aquest cas al desert, provinent del sud del Marroc. Recollida en taixelhit, el dialecte amazic del sud del Marroc. Té més de cent anys, però com podeu comprovar al conte Els dos nens, es manté viu en la memòria oral dels amazics. Teniu un tastet d'aquesta llengua, que ara estudio, aquí sota tot i que amb alguna dificultat amb els caràcters.

Illa ikkatim yan urgaz d yat tamﻻgart

Vet aquí una vegada un home i una dona que havien tingut dos fills, un nen i una nena. Aquest home era caçador i cada dia tornava a casa amb dues perdius. Una era per a la canalla i l’altra per als pares. Un dia la dona li digué:
- Si et desfessis dels nens, cadascun de nosaltres tindria una perdiu per a ell.
- D’acord- digué el marit.
El pare va anar a buscar la canalla i els digué:
- Nens, veniu, anem a fer un tomb.
El pare va agafar un grapat de fruits secs per a cada fill i es va posar a caminar davant d’ells. La nena anava al darrera de tot i anava llençant un fruit sec de tant en tant. Van caminar tant que van arribar fins al desert.
- Nens, espereu aquí fins que torni- manà el pare.
Ells es van asseure i al cap d’un temps, el vespre ja havia arribat.
- Aixeca’t germà, tornem cap a casa- digué la noia.
Gràcies als fruits secs van poder seguir bé el camí fins a casa.
- Per què ens has deixat sols?- preguntaren els nens al seu pare tot just entrar a casa.
- O fills, ha estat la vostra mare. Em va dir que em desfés de vosaltres.
- D’acord- contestà la nena- demà hi tornarem.
I així va ser, l’endemà van tornar al desert. El pare els va dir:
- Espereu aquí fins que aquesta pedra es mogui.
Els nens, obedients, van esperar tres dies. Morts de gana, perquè no tenien menjar, la nena va decidir entrar dins d’una cova que hi havia allà al costat. Era la llar d’una ogressa que acabava de fer pa. Per sort, l’ogressa era cega i no s’adonava de res. La nena anava esperant que acabés de fer una llesca i l’agafava, quan ja en tenia moltes, va tornar cap on l’esperava el seu germà.
- Agafa i menja.
I alimentant-se amb aquest pa van passar tres dies més.

http://www.dipuleon.es/img/cm/70/98/36/70/98/37/cueva_de_valporquero.jpg
- Aniré a robar més pa- proposà la nena.
- Deixa’m venir...- demanà el germà.
- D’acord, però vigila que no se t’escapi el riure- acceptà la germana.
- No pateixis, no riuré.
Però tal com diem aquí, l’infern de bones intencions, n’és ple. El nen no va poder aguantar-se i l’ogressa els va descobrir. Ràpidament els va atrapar i els va tancar amb pany i clau. Es va dedicar a atipar-los perquè s’engreixessin. Quan ja estaven al punt, l’ogressa els va dir:
- Veniu i porteu llenya.
Els nens van obeir l’ogressa i mentre recollien la llenya, no paraven de plorar. Un colom s’hi va acostar :
- Què us passa?
- L’ogressa se’ns vol menjar.
- No patiu, torneu cap a casa, i quan tingueu el foc encès, empenyeu l’ogressa a dins.
I així ho van fer, morta l’ogressa, van marxar de la casa i es van dedicar a vagarejar pel món. Un dia van arribar a un pou màgic, tothom que hi bevia es convertia en colom!
I així va passar amb el germà, va beure aigua i es va transformar en un colom. La nena es va quedar sola i va continuar rodant per món fins que va arribar al palau d’un rei que quan la va veure va dir:
- Et voldries casar amb mi?
- No em casaré amb tu si no tinc el meu germà al meu costat- respongué la noia.
- I on és el teu germà?
- S’ha convertit en un colom i és a la teulada del teu palau.
- Te’l portaré.
I així ho va fer, quan el tenia al davant, va preguntar a la noia:
- On va veure aquest colom?
- A un pou que hi ha al desert.
- Doncs anem-hi perquè es pugui tornar humà altre cop.
El rei va portar el germà-colom al pou, l’hi va llençar i el noi va sortir-ne transformat. Tornats a palau, davant de la noia, el rei va demanar al germà:
- Em dónes la mà de la teva germana?
- Com vulguis- va ser la resposta.
Les noces van durar set dies i els dos germans es van quedar a viure allà. Quan el rei va morir, el germà va convertir-se en rei.
I jo vaig deixar aquella gent i vaig venir cap aquí.

Males companyies

2008-04-08T07:23:00.000-07:00

Vet aquí que una vegada, tres homes es van llançar a robar pels camins. El primer home que van trobar, els va semblar ric i el van matar. Recollit el botí, van decidir que un d’ells anés a buscar menjar al poble més proper. Mentre aquest era fora, els altres dos es van posar d’acord a matar-lo quan tornés. Però aquest tampoc no es refiava dels seus companys i va pensar:

- Posaré verí dins la cassola.

Tal com havien dit, quan arribà el tercer amb la marmita, el van matar i tot seguit es van posar a menjar. Ells havien mort el seu company i el seu company els matà també. El tresor robat va quedar sense propietari.

Per què els corbs són negres?

2008-03-30T06:47:00.000-07:00

Aquest conte recollit per René Basset fa més de 100 anys reflecteix una situació econòmica del món que podríem considerar plena d'actualitat?

Quan Déu va crear el corb, era blanc. I voleu saber per què ara és negre? Doncs perquè Déu el va castigar. La cosa va anar així. Déu va donar al corb dos sacs diferents:

- Aquí tens un sac ple de diners que has de portar als musulmans, i aquí en tens un ple de polls que portaràs als cristians.

El corb va carregar-se els dos sacs i va començar a caminar. Però el sac ple de diners pesava molt i , cansat, va decidir donar-lo als primers homes que trobés: eren cristians. Així que quan va arribar al lloc on vivien els musulmans, només li quedava el sac dels polls. D’ençà d’això, els cristians són rics, i els musulmans només tenen polls. Per tant Déu va dir al corb:

- Com que no has seguit les meves ordres, a partir d’ara seràs negre.

En Joha i el rei

2008-03-23T05:36:00.000-07:00

El rei va dir a en Joha:
- No et vull tornar a veure mai més! Si et torno a trobar al meu reialme, et faré matar.
Llavors en Joha, que no sabia ben bé perquè havia provocat la ira del monarca, se’n va anar cap al cementiri, va veure que hi havia una tomba buida, i va passar allà la nit. Al matí següent, ja tornava a ser passejant per la ciutat. Un dels súbdits el va veure i va anar a avisar el rei:
- En Joha es passeja pel ssuq com si tal cosa.
Llavors el rei va ordenar que l’hi portessin:
- Vaig jurar en públic que mai més no dormiries al meu reialme!
- Majestat, i no hi he pas dormit...
- Com pot ser això? –preguntà el monarca.
- Vaja, jo he passat la nit al regne dels morts... Si vols també regneu sobre els morts, considereu a punt per ser ajusticiat.
El rei, que tenia por que en Joha el tornés a enredar, va enviar un servent al cementiri.
- Senyor, ha dit la veritat. Té parat un llit a una de les tombes.
El monarca no va poder evitar que si li escapés un somriure i va acabar perdonant en Joha, que altre cop s’havia sortit amb la seva.

Tal com m'havia encarregat la mare!

2008-03-10T00:43:00.000-07:00

Aquest conte el podeu trobar al recull de Tomás García Figueras, Cuentos de Yeha', i continua ben viu en la tradició oral, perquè me'l van explicar un grup de dones de Nador que viuen a Reus.

Un dia la mare d’en Joha va haver d’anar a un casament i va demanar-li que vigilés bé la porta de casa. En Joha es va asseure al terra, davant de la porta i s’hi va estar una bona estona. Com que s’avorria, va treure la porta de les frontisses, se la va carregar a l’esquena i se’n va anar a jugar amb els seus amics. Mentrestant uns lladres van aprofitar-ho per entrar a la casa i endur-se tot el que hi van trobar de valor.

En tornar, la mare es va adonar del robatori i quan en Joha va tornar el va renyar perquè no li havia fet cas.
- Però mare, si tu em vas dir que no perdés de vista la porta i és el que he fet...- tot afegint- si el que volies és que vigilés els objectes de valor, m’ho podies haver dit!

Els dos nens ( a la manera de Hansel i Gretel)

2008-03-07T09:35:00.000-08:00

Un dels tipus de contes més habituals al Marroc és el que molta gent coneix com a Hansel i Gretel ( en català, La caseta de sucre i de xocolata). Aquí teniu una versió recollida als anys 90 al sud del Marroc, en el dialecte de l'amazic que es parla allà, el taixelhit, que també ens parla de la generositat.

Vet aquí un home, que tenia dona i dos fills, que cada dia portava a casa un parell de perdius per menjar. La dona sempre protestava perquè deia que no hi havia prou menjar per a tots.
- Hauràs d’agafar els nens i abandonar-los al bosc, si vols que almenys nosaltres sobrevisquem.
L’home se sentia incapaç de viure sense els seus fills i va intentar resistir-se al propòsit de la seva esposa tant com va poder. Però no se’n va sortir, ella insistia i insistia fins que un dia se’ls va endur amb ell cap al bosc. Per entretenir-los va posar una sargantana dins d’una carbassa i els va dir:
- Quan la sargantana es mogui, sabreu que estic a punt d’arribar.
Els nens no paraven de mirar-se la carbassa i cada cop que es movia la sargantana es pensaven que el pare era a punt de recollir-los per tornar a casa. Però així va arribar la nit i el nen va preguntar:
- I ara què farem ? Tinc gana.
- Ens posarem damunt d’aquesta roca i cridarem :”Som els orfes abandonats”- contestà la noia.
- Vinga, no facis broma amb aquestes coses.
Però de sobte es van adonar que damunt la roca havia aparegut un plat de cuscús, i al costat un os i una mosca. Una veu misteriosa els digué:,
- En acabar el cuscús, sobretot no trenqueu l’os ni espanteu la mosca.
I així ho van fer, però van passar els dies i l’avorriment o la curiositat els va vèncer:
- I si partim l’os i espantem la mosca , a veure què passa? – proposà el nen.
I de seguida van saber què passava: que es van acabar per sempre els plats de cuscús.
- Aniré a veure si trobo alguna cosa per menjar- digué el nen , que se sentia culpable.
I tot que en principi no ho volia, al final la noia el va acompanyar. Caminant, caminant, van veure uns llums i van anar a parar a la cova d’una ogressa. Quan aquesta els va descobrir els va empresonar i els digué:
- Ara us engreixaré fins que estigueu al punt i després us menjaré.
Van passar els dies i els nens es fixaven en tot per veure si es podrien escapar. Havien observat que cada dia venia el marit de l’ogressa i li demanava menjar des de la finestra estant, i ella li llançava pa. Com que cada dia estaven més grassonets, tenien por de ser devorats per l’ogressa ben aviat.
- Germaneta, si l’ogressa et demana que encenguis el foc, digues-li que no n’has après, que només saps escombrar i treure aigua del pou.
- I això per què?
- Confia en mi. Ja t’ho explicaré.
I al cap de pocs dies l’ogressa demanà a la noia que encengués el foc. Ella va contestar el que el seu germà li havia aconsellat. Llavors ho ordenà al noi:
- No en sé pas, només ser traginar llenyar i portar a pasturar els xais.
- Mira que en sou de babaus, ja ho faré jo.
Llavors els dos nens es van abalançar contra l’ogressa i la van llençar al foc. La mala sort va voler que just en aquell moment arribés el marit, però els nens van reaccionar aviat: li van llençar oli bullent a la boca i es va morir. Abans de sortir de la casa de l’ogressa van regirar les coses i es van endur una olla d’or, una galleda d’or i un bastó , també d’or.
En el camí de retorn es van trobar un grup de dones que portaven aigua de la font. Els nens, com que tenien set, els van demanar aigua, però totes , menys una es van burlar d’ells. Ells , agraïts, li van donar la galleda d’or.
Després es van trobar un grup de nens que estaven jugant amb bastons a l’allayg ( un joc en què els bastons s’han de creuar a l’aire).
- Deixeu-nos jugar amb vosaltres- els van demanar.
- No, que no en sabeu i segur que trencareu els bastons- respongué el que semblava el cap de colla. Tots els altres, menys un, van assentir. Així que els nens se’n van anar, no sense abans regalar el bastó d’or al que s’havia mostrat generós amb ells.
I van continuar el seu camí fins que es van trobar una altra colleta que estaven jugant a les baldufes.
- Deixeu-nos jugar amb nosaltres...- demanaren els nens.
Però la resposta generalitzada va tornar a ser el rebuig.
- Jo, si voleu, us deixo la meva baldufa una estona.
- Moltes gràcies, però no fa falta, nosaltres ja en tenim de baldufa.
I li van regalar la de l’or al noi que els havia fet costat.
I així van arribar sans i estalvis a casa seva i van ser feliços per sempre més.

Aïxa, la Ventafocs berber

2008-03-05T08:31:00.000-08:00

Aquest conte prové del llibre Contes berbères n’Tifa du Maroc ; en prodeu trobar un altre de molt similar amb el títol de « El tamiz » a Cuentos populares del Rif contados por mujeres cuentacuentos. També podeu trobar una versió similar enregistrada en àrab de Ceuta per Francisco Moscoso tot clicant aquí.

Aïxa havia perdut la seva mare de ben petita i el seu pare s’havia tornat a casar. La seva madrastra no se l’estimava gaire i sempre protegia una filla que tenia. Quan ja eren grans la dona va donar un sedàs a Aïxa i una mena de tambor a la seva filla , i les va enviar a buscar aigua al riu. Allà la fillastra va haver de viure una gran humiliació perquè era evident que tanta aigua com entrava al sedàs, en sortia, per contra, la filla sempre tornava amb el tambor ple d’aigua. Aquesta situació es va anar repetint dies i dies fins que Aïxa es va cansar de les burles i insults de la seva mare , i va llençar el sedàs al riu.

-On són el teu sedàs i l’aigua? –li va preguntar la madrastra quan la va veure arribar amb les mans buides.

- Això que faig no serveix de res – va respondre la noia- Quan jo enfonso el sedàs dins de l’aigua, certament, s’omple, però tan bon punt el trec, aquesta aigua s’escola. Per això l’he llençat al riu.
La madrastra, enfurismada, la va fer tornar al lloc per recuperar el sedàs। Aïxa va marxar plorant ,després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

- Senyor que treballeu amb dos cavalls, bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?
- Sí- va respondre- ha passat per aquí. Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

- Bon dia senyor que esteu treballant amb dues mules! No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
- Sí i tant que l’he vist. Continua avall.

I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

- Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
- Sí, acosta’t a buscar-lo, l’he atrapat quan passava.

Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

- No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
- Oh, jo em conformo amb poca cosa, l’ase ja m’està bé- respongué Aïxa amb prudència.
L’ogressa va matar un xai i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
- On vols dormir, petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
- No patiu, tia, prefereixo la cendra perquè hi estic acostumada .
Però l’ogressa la va conduir fins al matalàs de llana.

L’endemà, quan s’acomiadaven, l’ogressa li va omplir el sedàs de monedes d’or i fins i tot li va regalar un pollastre.

Quan la noia estava a punt d’arribar a casa el gall es va posar a cantar:

- Quiquiriqui! Mare et porto un regal.
El pare de la noia va estar molt content que la seva filla hagués tornat bé i tan carregada d’obsequis, però la madrastra i la germanastra es van engelosir encara més. Per això van decidir que la fillastra aniria a cercar la mateixa sort.

- Llença el teu tambor al riu i segueix-lo com ha fet la teva germana.

I així ho va fer. Després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

- Senyor que treballeu amb dos rucs , bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?
- Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

- Bon dia senyor que esteu treballant amb dos gossos!No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
- Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

- Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
- Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

- No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
- Oh, jo no em conformo amb poca cosa, no en vull pas d’ase - respongué. L’ogressa va matar un ase i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
- On vols dormir , petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
- I ara què us penseu? Jo no dormiré pas sobre la cendra. Vull un matalàs de llana!
Però l’ogressa la va conduir fins a la cendra i la va deixar allà.
A l’endemà, l’ogressa la va acomiadar de males maneres, però abans li va omplir el tambor d’escorpins. La noia, rabiosa, cada cop estava més plena d’odi cap a la seva germanastra : l’Aïxa-cendrosa.

Quan va tornar cap a casa, mare i filla van acarnissar-se encara més amb l’Aïxa i la tenien tot el dia treballant sense descans.

Va arribar un dia que se celebrava una gran festa al palau reial i tant la mare com la filla es van vestir ben ricament per assistir-hi। L’Aïxa es moria de ganes d’anar-hi però no li ho van permetre. Quan van marxar les dues dones, la van deixar a la vora del foc triant el gra, ella anava plorant mentre feinejava, de sobre se li va aparèixer l’ogressa :
- Per què plores petita? Aixeca’t que has d’anar a la festa!
- Com ho puc fer? No tinc la roba adequada, a més a més, si no faig la feina que m’han encarregat, la meva madrastra em matarà.
- No pateixis, tot s’arreglarà.
L’ogressa li va donar un vestit molt maco i unes babutxes encara més boniques.
- Vés a la festa tranquil.la, això sí, abans de tornar cap a casa, hauràs de deixar a palau una de les teves babutxes. No tinguis por, jo acabaré la teva feina.

Vestida com una princesa , l’Aïxa-la-cendrosa va entrar a palau i tothom es va girar per mirar-la. El príncep va ballar amb ella tota la vetllada fins que ella va marxar i tal com li havia encarregat l’ogressa va deixar-hi les babutxes.

I a partir d’aquí, doncs ja podeu imaginar el final perquè és exactament el mateix que el de la Ventafocs.

Ous de ruc

2008-03-05T02:27:00.000-08:00

Aquest conte va ser recollit per Strommer , un dels experts en rondallística amaziga, el podeu trobar al seu llibre An Anthology of Tashelhyt Berber Folktales.

Vet aquí que una vegada un home anava cap al mercat amb el seu ruc i va trobar uns melons que va carregar a les alforges. Quan eren a un paratge solitari, un dels melons va caure i rodolar, cosa que va provocar que una llebre sortís del seu cau. L’home va exclamar:

-Caram, el ruc acaba de criar, ha nascut una cria de l’ou del meló!

(Qui era el ruc en aquest cas?)

Va endur-se els melons cap a casa i va dir:
-Mireu d’aquests ous en surten cries de ruc.

Va posar els ous en un forat i volia que el ruc els covés. Com que l’animal s’ hi negava li va tallar les cames. L’endemà, només llevar-se va anar a veure el ruc i es va donar que tenia la boca oberta, i va cridar:

-Mireu, el ruc somriu perquè sap que està a punt de tenir fillets! Però la veritat era que el ruc acabava de morir.

Un cavall ultraràpid

2008-03-04T05:20:00.000-08:00

Un dia en Joha va anar de cacera amb el Soldà. Li va tocar un cavall vell i cansat. Al cap d’una estona va començar a caure una pluja fina, però persistent, d’aquelles que van calant. El Soldà i el seu cortesans van decidir que havia arribat l’hora del retorn i es van encaminar cap a palau. El cavall d’en Joha no podia seguir el ritme i ben aviat es va quedar endarrerit i sol.

Quan es va adonar que tots havien marxat, en Joha va descavalcar i es va despullar. Tot seguit va posar la roba damunt la sella i ell es va asseure al damunt. D’aquesta forma va continuar el camí fins que la pluja va parar. Aleshores va tornar a descavalcar, es va vestir i va prosseguir el viatge fins a palau. El Soldà, que havia vist que arribava amb la roba eixuta, va quedar ben parat.

- Com és que no se t’ha mullat la roba? - li va preguntar.
- Senyor, què voleu que us respongui- digué en Joha- Doncs gràcies al cavall que m’heu donat.

El Soldà es va pensar que el cavall havia galopat a tanta velocitat que no havia tingut temps de mullar-se la roba. Per això va ordenar que col·loquessin aquell cavall a la quadra on tenia els seus preferits.

Al dia següent el Soldà va tornar a sortir de cacera com feia habitualment, però aquest cop va muntar el cavall d’en Joha. La sort va voler que tornés a ploure i el Soldà va tornar a palau amb la roba xopa. Enfadat, va cridar en Joha a la seva presència.

- Joha, m’has enganyat!- l’apostrofà el monarca.

- I ara, Senyor, per què em renyeu? Si us haguéssiu despullat, tal com vaig fer jo mateix, de ben segur que no us hauríeu mullat.

En Joha i les broquetes

2008-03-01T01:18:00.000-08:00

Un dia en Joha passa per davant d’un venedor de broquetes. Fa molt bona olor i ell té gana, per això compra un tros de pa i s’hi acosta.

-Vols comprar una broqueta ? Quantes en vols?
-No, no vull comprar res- respon ell.
-Doncs si és així, ves-te’n – li ordena el venedor.
-Espera’t un moment.

Llavors agafa el pa i el posa damunt de les broquetes. El fum puja cap al pa.
-Què fas? – es queixa el marxant.
-Espera, home! Ja ho veuràs.
Al cap d’un minut el pa està impregnat de l’aroma que el greix desprèn. En Joha agafa el pa i se’l menja.
-Està boníssim!- celebra tot adreçant-se al venedor- Gràcies i adéu!
-Ep, no marxi, m’has de pagar! – es queixa el marxant.
-Jo?- respon en Joha- Jo no et dec res , només he aprofitat l’aroma de les teus broquetes.
-No hi estic d’acord! Anem a casa del cadi!
-Com vulguis - respon en Joha.
El cadi, després d’escoltar-los, pregunta al venedor:
-Així doncs, tu quant creus que et deu aquest home?
-Un dinar.
-Dóna’m un dinar – ordena el jutge a en Joha.
Aquest obeeix i el cadi l’agafa i el passa per sota del nas del venedor, després el torna al seu propietari.
-Senyor, per què li torneu ? Aquest dinar és per a mi.
-Vejam –respon el jutge- En Joha només s’ha quedat amb l’aroma de les teves broquetes, no? I tu, en correspondència, has olorat el dinar. Aleshores esteu en paus...

Nedar i guardar la roba

2008-02-27T01:19:00.000-08:00

Vet aquí que una vegada un home s’estava banyant a un llac, quan va passar en Joha.

- Joha, quan una persona s’està banyant, cap on ha de dirigir la vista?
- Doncs cap al lloc on ha deixat la roba!

La tortuga

2008-02-18T00:56:00.000-08:00

Aquest conte, recollit ja fa molts anys per Hans Stumme, diuen que reflecteix molt bé la manera de ser dels amazics: no dir una paraula de més si no fa falta

Vet aquí que un dia una tortuga passejava tranquil.lament tot cantant, quan un falcó, que volava per allà, la va veure. Ràpidament es va abalançar damunt d’ella i tot remuntant el vol, la va deixar caure des d’una alçada considerable.
- Ai, Senyor, quina vida més dura- es lamentava la tortuga en el seu descens vertiginós- o et menges la llengua o ella se’t menja a tu.
La sort va voler que un home que passava la va sentir i es va dir a ell mateix “ Quina meravella, les tortugues parlen” Es va ajupir, la va recollir de terra i es va adreçar al palau reial.
- Accepteu , Senyor, aquesta tortuga parladora- va oferir al monarca.
- Fes-me abans una demostració d’aquest prodigi- proposà el rei.
Però per més que ho va intentar l’home, no se’n va sortir.

- Parla, tortugueta, digues el mateix que et vaig sentir al camp- li va demanar amb insistència durant hores sense resultat.
El rei, enfurismat, va ordenar que el decapitessin,

El seu cap no va tardar a rodar pel terra i d’aquesta manera va quedar confirmada la sentència :” Qui no es menja la llengua, la llengua se’l menja”

Sovint ignorem els patiments dels altres

2008-02-17T23:58:00.000-08:00

http://www.educared.org.ar/guiadeletras/lmages/0310_sufi.jpg

El rebost d’en Joha s’havia omplert de formigues i ell i la seva dona van haver d’estar netejant-lo durant un munt d’hores sense parar. Amb això, va arribar l’hora de la pregària, en Joha va fer les ablucions i va resar. Com que hi havia molta feina, s’hi va tornar a posar i va venir altre cop l’hora de la pregària. Quan s’estava preparant la seva dona li va dir:
- Em vols fer creure que tothom va fer cinc cops al dia les ablucions abans de resar?

En Joha, li va contestar:
- Si no trobem remei per al nostre rebost, haurem de necessitar cinc ablucions cada cop ….
I van quedar tots dos pensatius i silenciosos.
- Però tu no t’adones de com n’arriba a ser de dura aquesta feina? Tinc les mans destrossades de tant de fregar…
En Joha es va allunyar una mica, es va sentir un mena de soroll, com un tro, i va dir:
- I tu, si sabessis l’aire que dóna voltes dins dels meus budells i la feinada que he tingut per trobar un lloc adequat per buidar-lo, series més compassiva.

En Joha i l'avar

2008-02-17T09:50:00.000-08:00

Rodolfo Gil Grimau ens proposa aquesta nova anècdota d'en Joha per lluitar contra l'avarícia.

http://www.flickr.com/photos/21264414@N03/2221476448

En Joha vivia a una casa de dos pisos, en l’altre hi vivia un avar molt burleta. Com que en Joha coneixia bé el caràcter del seu veí , va voler gastar-li una broma que li servís d’alliçonament pel seus dos grans defectes. Per això es va posar a resar en veu alta, cridant molt i demanant a déu que li donés mil monedes d’or, però de cap de les maneres només nou-centes noranta-nou.

- Si me’n dónes només nou-centes noranta-nou, no les acceptaré Senyor!
Es va passar dies i dies repetint exactament la mateixa pregària, fins que un matí l’avar, que havia estat escoltant l’estranya oració, va llançar pel canó de la xemeneia que compartien els dos pisos una bossa amb 999 monedes d’or. La bossa va caure als peus d’en Joha , que la va agafar , va donar les gràcies a Déu per haver-lo escoltat , i es va posar a comptar les monedes.
- .... nou-centes noranta-vuit, i nou-centes noranta-nou. Bé. No són mil , com jo et demanava, però comprenc que aquesta petició era un pecat d’orgull i supèrbia, i , per tant, em conformo amb el que m’has donat, oh Senyor!
- Déu meu, no pot ser- cridà l’avar , mentre baixava corrents a casa d’en Joha- Torna’m les meves monedes d’or , jo només volia fer-te una broma!
- Que et torni què?
- El meu or! Les meves monedes d’or! La bossa que t’ha baixat per la xemeneia és meva!
- Segur que has perdut el senderi- va contestar en Joha- ¿On s’és vist que un avar faci ploure monedes per una xemeneia només per gastar una broma?
I se’l mirava de fita a fit, tot acariciant-se la barba. L’avar va plorar, cridar, i finalment va dir a Joha:
- Anem davant del jutge!
- D’acord! Però no sé com puc anar-hi si ni tan sols tinc una djelaba decent i encara menys un cavall- es lamentà Joha.

L’avar, però, estava tan enfadat que estava disposat fins i tot a prestar-li les dues coses. I així va ser. Quan el jutge els va rebre, l’avar va començar a explicar la seva història, que si volia gastar una broma al seu veí, que si li havia llançat la bossa amb les 999 monedes per la xemeneia...El jutge no sabia quina cara posar-hi, aleshores va intervenir en Joha:
- ¿Qui es pot creure que un avar reconegut com és el meu veí, es desprengui dels seus diners per fer una broma?
- Doncs tens raó- comentà el jutge.
- Aquest veí meu és tan avar que fins i tot voldrà fer creure que aquesta djellaba que porto és seva- afegí en Joha.
- És que ho és, l’hi he deixat perquè no en tenia cap per venir .

Però el jutge feia cara de no acabar de creure-se’l.
- I no content amb això, segur que diu que el cavall també és de la seva propietat.
- I tant que sí- replicà el veí.
Finalment el jutge va dictar sentència: no s’havia cregut res del que havia dit el veí que se’n va tornar cap a casa tot moix.

El flautista

2008-02-17T09:38:00.000-08:00

Aquest conte va ser recollit per Rodolfo Gil Grimau, un dels més experts folkloristes espanyols del món àrab, concretament al llibre Cuentos al sur del Mediterráneo.

La llegenda diu que Iblis, príncep dels genis condemnat per la seva rebel.lió a romandre a la terra i en les ombres, utilitzava el so de la flauta com a mitjà per expressar els seus encantaments. Iblis, quan vol alleugerir la seva angoixa i les seves penes, recorre a la flauta que fa sonar com el vent entre els canyissars dels aiguamolls. Per això a molt gent no els agrada el so de la flauta i la música.

A Sidi Abd Al-Rahmán , home just i sant que vivia prop d’Argel, d’això ja fa molts anys, li passava el mateix. Diuen que tenia per costum navegar, fregant les ones, assegut senzillament a la seva estora de les oracions. I així anava de platja en platja , provant així la seva santedat.

Un dia es va trobar a una platja un pastor que tocava la seva flauta de canya sense aturar-se mai. Tan concentrat estava en la música que no va adonar-se que el sant se li acostava surant sobre les aigües i tampoc no va sentir com el saludava.

- Què et passa, que no contestes quan et saluden? –li preguntà Sidi Ab
- Perdona, però vaig prometre a Déu que si em concedia tenir un fill del meu matrimoni, tal com havia estat desitjant durant anys, li ho agrairia tocant la flauta durant tres dies seguits. No tinc cap altra cosa per oferir-li. Déu m’ha donat el fill i fa quaranta dies i quaranta nits que toco sense parar ,però estic tan content que no sóc capaç de deixar de fer-ho.
- Quina absurditat, aquesta no és manera de donar gràcies a Déu.

I Sidi es va posar a ensenyar-li com havia de resar “Déu accepta les oracions de bon gust, no pas aquests estranys homenatges que tu li oferies”

Van passar les hores i finalment Sidi va poder tornar a la seva estora, cansat, però satisfet de la seva mestria. Després va navegar cap a alta mar, cap a l’horitzó.

Mentrestant, sobre la desolada platja , el pastor perdia la seva ànima tot pensant què havia de fer. Intentava resar, però no se’n sortia. Feia gestos sense sentit. Així que es va posar a córrer rere el sant, cridant-lo i preguntant-li tot el que acabava d’oblidar.

Sidi el va veure arribar corrents sobre les aigües, a grans passes. Aleshores ho va comprendre tot. Quan el pastor el va atrapar va dir:

- Germà meu, era jo el que estava equivocat. Segueix fent tot el que feies, toca la flauta, canta, oblida’t de tot el que t’he ensenyat. Tu estàs més a prop de Déu que qualsevol de nosaltres. Torna cap a la platja.

I probablement el mateix Ibis va somriure, mentre se sentia lliure durant uns breus segons.

La filla del Soldà que no parlava

2008-02-04T11:22:00.000-08:00

Això era i no era un Soldà que tenia una filla , que no era muda , però que no parlava mai amb ningú. Un dia el seu pare va fer pregonar que si algú aconseguia que parlés, seria el seu marit. Ara bé, els temeraris que ho intentessin i no ho aconseguissin, serien decapitats. Malgrat la duresa del càstig, van acostar-se a palau força homes, però no van poder trencar el silenci de la noia.

Així van passar mesos i mesos, fins que un dia va arribar a la ciutat un foraster. Venia de viatge, caminant, caminant i amb un càntir ple d’aigua carregat a l’espatlla. De sobte, li va sembla que la terra s’esquerdava una mica i es va aturar:
- Bon home, si em dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estaré eternament agraït!- li va dir l’esquerda.

El viatger s’ho rumiar uns instants- només uns instants- perquè sabia que li quedava poca aigua. Però de seguida, generós, va oferir-li. A mesura que l’aigua es vessava a terra, la clivella s’anava tancant.

Va seguir caminant, caminat, i poc després va trobar unes formigues que li van dir:

- Bon home, si ens dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estarem eternament agraïdes!

I el bon home les va ajudar i va continuar el seu camí fins que unes abelles el van aturar:

- Bon home, si ens dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estarem eternament agraïdes!

I tot i que cada cop el càntir estava més buit, el bon home els va donar aigua. No va passar gaire temps abans que no es trobés algú més que li demanés ajuda : unes gaseles . I es va repetir la situació fins a 2 vegades més: unes tisores i una agulla també tenien molta set. Sort que el bon home ja va arribar al palau del Soldà perquè pràcticament tenia el càntir buit!

En arribar-hi, va demanar permís per ser veure la jove princesa i el van portar a presència del Soldà. Mentre eren al jardí de palau, l’home va veure la noia, però no li va dir res. Sí que se li va acostar una gasela que li va dir:

- Bon home, vine amb mi, jo tinc una filla que és encara més bella que la princesa.

Aquesta , ofesa, no va poder contenir-se:

- Ni parlar-ne: no hi ha cap altra dona més bella que jo sobre la terra.

Tots els presents van quedar muts: la princesa acabava de parlar! Els notaris en van aixecar acta. Però el Soldà no va voler donar la seva filla al bon home, perquè per ell no era altra cosa que un captaire. Per això el va portar al graner , on hi havia blat, civada, moresc , tot barrejat i li va dir:

- Si demà no tens separats aquests grans, et tallaré el cap.

Sort va tenir dels animals a qui havia ajudat, que , en un no res, eren al graner per socórrer-lo. En pocs minuts van tenir els grans ben separats, per això van poder passar la nit fent gresca fins que es van cansar i es van adormir.

Al matí següent, quan el Soldà va comprovar que la feina estava enllestida, no va voler donar el seu braç a tòrcer i va afegir una nova prova:

- Si demà no tens totes aquestes peces de roba , convertides en vestits, et faré tallar el cap!

Era ben clar que el Soldà no volia el bon home per gendre i només s’inventava tasques pràcticament impossibles per derrotar-lo...

Aquest cop van ser les tisores i l’agulla les salvadores del bon home. Al matí següent, el Soldà va veure que tenia un munt de vestits nous, tallats, cosits i planxats, a punt per ser posats.

Llavors el Soldà va ordenar que preparessin una gran cassola per fer tajine amb la carn d’un toro sacrificat, i va dir al bon home:

- Si demà trobo sobres de menjar per aquí, et tallaré el cap

El bon home va començar a menjar fins que va estar tip, després va ser la terra qui es va empassar tot el menjar que quedava.

Era el dia següent, el Soldà va comprovar que les seves ordres havien estat seguides al peu de la lletra, malgrat tot encara va intentar imposar una nova prova.

- Què vols, bon home?- li preguntà.

- Casar-me amb la vostra filla- va respondre.

- Doncs mira, la meva filla és dins d’una d’aquelles capses, t’ho asseguro- i afegí- El problema és que n’hi ha 100 i tu has d’endevinar a quina de les 100 és la meva filla.

Aleshores va aparèixer una de les abelles que a cau d’orella va dir al bon home “No pateixis, jo em posaré damunt de la capsa correcta”

I així ho van fer. El Soldà no va tenir altre remei que acceptar el bon home per espòs de la seva filla. I van ser feliços i van menjar anissos.

El gat enriquit

2008-02-04T10:37:00.000-08:00

Recordeu "La caseta de sucre i xocolata" que us explicava la mare? I el " Pulgarcito" que havíeu sentit a l'escola o a la "tele"? Doncs, amb moltes variants, és un dels tipus de contes més habitual en la rondallística marroquina , sempre canviant la bruixa per una o més ogresses. Aquí en teniu una treta de Contes Berbères N'Tifa du Maroc que s'allarga amb altres tipus.

Vet aquí que una vegada un caçador viu amb els seus tres fills i la madrastra. Aquesta, gelosa dels nens, intenta convèncer el seu marit que sense els infants tindrien molt més menjar. L’espòs, davant del primer suggeriment, accepta.

L’endemà s’enduu els nens al bosc amb l’excusa de fer-los joguines de fusta. La nena, espavilada, se’n malfia. Per això s’enduu panses i les va deixant caure pel camí. Arribats al mig del bosc, els nens s’entretenen jugant mentre el pare s’allunya una mica, puja dalt d’un arbre , on creua un altre bastó que quan el vent bufa, fa sonar. Els nens es distreuen amb aquest so i se senten acompanyats, cosa que aprofita el pare per desaparèixer.

Arriba el crepuscle i s’adonen que estan sols, però la nena els tranquil·litza explicant-los el seu estratagema gràcies al qual poden tornar cap a casa. Prudents, abans d’entrar, s’amaguen i senten la conversa entre el pare i la madrastra que simulen enyorança, moment que aprofiten per sortir.

L’endemà, sant tornemhi, i la nena torna a anar deixant les panses pel camí. El seu germà petit que és ruquerol, li diuen el Ximplet, se les va menjant. Així que a la nit no poden tornar. Passen tres dies perduts pel bosc fins que veuen una llumeta, s’hi acosten i veuen una caseta. Els dos grans, prudents, observen a distància i s’adonen que la mestressa és una ogressa que està fent pa, com que pràcticament és de nit i saben que la dona no hi veurà gaire, amb astúcia , s’esquitllen per prendre-li una mica de pa. Però en Ximplet no coneix l’astúcia i és descobert.

L’ogressa els acull com als “seus fills” i els ofereix una mica de llet, que fa bullir amb unes boletes que han de tenir l’efecte d’impedir que s’escapin. Els dos grans se’n malfien i dissimuladament aparten les boles, el petit no.

L’ogressa es confia, cosa que aprofita la nena per preguntar-li sobre les boles que hi ha a l’armari. N’hi ha de tres tipus: les primeres són per cobrir d’agulles allà on les llencis, les segones per cremar i les terceres escampen una boira espessa que impedeix trobar el camí.

És l’hora de dormir i l’ogressa, malfiada, posa els 3 nens al seu costat o damunt, ben agafats. La nena , amatent, espera que l’ogressa s’adormi, posa pedres allà on eren ells perquè la dona continuï notant el pes i no es desvetlli. S’escapen tot emportant-se un ocell màgic que parla.

Quan ja són força lluny, el petit que sí que s’havia empassat les boles de la llet, comença a defallir, la noia demana a l’ocell a veure si veu l’ogressa. Sí que la veu, ja s’ha despertat i intenta encalçar-los, però és lluny. A mesura que es va acostant, li van llançant les tres boles. La darrera, la de la boira, desorienta totalment l’ogressa, i creguda que han desaparegut, decideix tornar cap a casa. Just en aquell moment, en Ximplet, el beneït s’exclama perquè ha caigut en una mena de fossa ,abandonat pels seus germans. L’ogressa torna a fer de bona mare i se l’emporta cap a casa amb la promesa de fer-li una djellaba ben maca. Allà, el que hi haurà és un gran festí familiar, les tres filles de l’ogressa despullen el nen i en fan trossos que fiquen a la cassola.

Mentrestant els dos grans havien fet un llarg camí fins a la casa del “Chat enrichi”. Hi entren i s’amaguen a un cistell ple de figues. Aquest gat també té poders màgics, les coses l’obeeixen, la llenya entra a casa tota sola i s’encèn ella soleta també. Mentre dorm, els nens surten de l’amagatall i mengen pa i mantega. S’eixuguen les mans a la cua del gat, cosa que sembla que resultarà fatal perquè farà perdre els poders al gat. Al matí següent quan se n’adona, s’enfada molt, i sense voler es crema la cua. Llavors surten els nens i empenyen tot el gat a la foguera.

Els dos germans es queden a la casa, el noi pastura el ramat i la noia s’ocupa de les tasques domèstiques fins que un dia passen per allà els caçadors del rei. Vénen assedegats i demanen aigua, la noia, temerosa, no es deixa veure, només la cua del cabell d’una gran bellesa. Els caçadors, intrigats, estiren fort de la cua per poder-la veure bé, però ella la talla. Arribats a palau, ensenyen al rei el seu botí i aquest s’enamora perdudament de la propietària d’aquella cabellera i promet una recompensa a qui li porti. Només s’hi atreveix un Jueu que es disfressa de viatjant i quan arriba a la casa simula que té medicaments per tots els mals. La noia, que tenia mal d’esquena, no se’n malfia perquè és jueu i es deixa atrapar. Arribats a palau, es casen.

Mentrestant el germà torna a casa i se sorprèn de trobar la porta tancada. Crida però ningú no respon. Demana a un boc que forci la porta i aquest no només l’entén sinó que li contesta. Després demana a tots els altres bens que es transformin en monedes d’or. El noi crida les formigues i també els demana una cosa: que enfilin cada moneda d’or com si fos un botó i les cusin al pèl de la pell del boc que havia matat a la nit i se l’havia menjat. Així ho fan, el noi es carrega la pell, es vesteix pobrament i se’n va a la recerca de la seva germana.

El noi troba unes dones rentant a la vora d’un riu, una d’elles és negra, i resulta ser la minyona de la germana, ara reina. El noi intenta confondre-la tot dient-li que la pell que porta al damunt és la de la germana desapareguda. La serventa ho explica a la seva senyora que reconeix immediatament la tàctica del germà. Demana a la serventa que li porti el germà i l’amaguen. El rei acaba descobrint-lo i no entén perquè la seva esposa no li ha explicat la veritat. Tot seguit va a buscar les seves tres filles ( d’una relació anterior) i els proposa que alguna es casi amb el seu cunyat. Com que va brut i pobrament vestit, només el vol una, a qui anomenaven “Fregona”. L’endemà se celebra una mena de torneig i el germà es cobreix amb la pell daurada i mostra a tothom la seva bellesa i valentia. Aleshores totes el volen, però ell es queda amb la Fregona.

En Joha al restaurant

2008-01-27T23:33:00.000-08:00

Aquest conte me'l va explicar una alumna de l'IES Campclar.

Com passa sovint, en Joha no tenia diners, però sí molta, molta gana.
“Què faré?” pensava. De cop i volta, va recordar que a la cantonada hi havia un restaurant. Es va encaminar cap allà, a mig carrer, just davant de la parada on un home venia pa, va agafar un ratolí i se’l va posar a la butxaca.

Abans d’entrar al restaurant , es va mirar als vidres de l’aparador d’una botiga on venien mòbils i altres electrodomèstics i es va pentinar. Amb pas segur , va obrir la porta del restaurant i va buscar una taula.
- Li va bé aquesta , senyor? – va preguntar-li el cambrer , tot somrient, pensant que li acabaria donant una bona propina.
- Hum- va respondre, fent-se l’important.

Va menjar de tot: cuscús de pollastre, pastilla, tajin a la llimona.... En acabar , va demanar una harira i el cambrer se’l va mirar sorprès perquè no era Ramadà i a més a més havia menjat molt i molt.

En Joha va aprofitar un moment en què el cambrer estava despistat per agafar el ratolí i posar-lo a la sopa.

- On s’és vist això? Quina mena de restaurant és aquest ?- es queixava amb grans crits- Et serveixen la sopa amb un ratolí!
Els crits van cridar l’atenció de tothom : el cambrer, el cuiner i el propietari.
- És que .... senyor..... – parlaven tots alhora tot intentant disculpar-se.
Que llest en Joha, altre cop havia aconseguit el que volia : no pagar i que el convidessin un altre dia !

Els testos s'assemblen a les olles

2008-01-16T01:09:00.000-08:00

Els contes populars del Marroc estan plens d’ogres (ghouls) que amenacen els humans. L’ogressa ( Tamza, en tarifit , el dialecte amazic de la zona del Rif) és el personatge no humà més habitual, però també trobem ogres ( Amzeu, en el mateix dialecte amazic) amb els seus fills o filles. De vegades senten pietat per l’heroi o heroïna i es traeixen per salvar-lo. Aquest conte , traduït del francès del llibre Contes berbères N’ Tifa du Maroc , és una mica especial quant a les relacions entre els humans i els ogres.....

Vet aquí una vegada una noia va anar a buscar llenya al bosc amb les seves companyes . Entre els arbres va trobar una filosa i se la va endur cap a casa, però com que pesava molt el feix de llenya , de tant en tant , s’anava parant. Al final , les companyes la van deixar enrera i llavors la filosa es va transformar en ogre:
-Has de triar, noia: què vols que et mengi o que ens casem?
- Doncs si no tinc cap més opció, prefereixo que ens casem- va respondre la noia molt espantada.
- D’acord, vés cap a casa, però no oblidis que vindré a buscar-te un dia amb tempesta, molt de vent i trombes d’aigua.
Va volar cap a casa , tot deixant-se bona part de la llenya pel camí. Quan va arribar-hi, els pares la van renyar pel retard i per la poca llenya, però ella no va saber què dir.

Van passar els dies i les nits, i ella no parava de plorar i plorar. Fins que va arribar una nit de tempesta i l’ogre va venir a buscar-la tal com havia avisat. Ningú de casa seva se’n va adonar i l’endemà al matí van contemplar amb sorpresa que la germana no hi era.

L’ogre se l’havia endut a la cova on vivia, l’alimentava amb la carn de xai que li sobrava i de vegades fins i tot amb carn humana. El temps va passar i la noia va tenir dos fills sense que hagués pogut sortir mai de la cova.

Un bon dia, un dels seus germans era de cacera quan va veure l’ogre que sortia de la cova. Valent i encuriosit , s’hi va acostar tot simulant que era un captaire:

- En nom de Déu el generós, què podríeu ajudar-me amb alguna almoina ?- deia.
- Allunya’t, siguis qui siguis- va respondre la germana- Aquí hi viu el meu marit, l’ogre. Si no te’n vas , et menjarà.
El jove va reconèixer la veu de la seva germana i va insistir:
- Acosta’t que et pugui veure, estic segur que estic sentit la veu de la meva germana desapareguda....
Era una situació del tot inesperada i la noia va tenir una alegria tan gran que va esborrar la por durant uns instants. El germà va entrar a la cova i tot van ser festes i alegries. Però en aquell moment van sentir les passes de l’ogre i van córrer a amagar-lo. Malgrat tot l’ogre va notar alguna cosa estranya:
- Aquí fa olor de carn humana, esposa meva.
- No, et confons, l’única humana que hi ha aquí sóc jo i ja t’hauries d’haver acostumat a la meva olor.
L’ogre es va deixar convèncer , va passar la nit i a l’endemà va tornar a sortir, com feia cada dia. Va ser aleshores que la noia va fer sortir el germà del seu amagatall, li va omplir la djellaba de monedes d’or ( perquè heu de saber que sovint els ogres amaguen a casa seva grans tresors) i el va acomiadar tot dient-li:
- Vés-te’n germà meu, i no tornis fins que arribi el dia en què el sol i els núvols es barregin . Aquests dies , el meu marit, l’ogre, els passa dormint , pots portar alguna cosa per carregar més monedes d’or.

Quan el germà va arribar a casa, va explicar a tota la família que la seva germana era viva i ben viva, que l’havia segrestada un ogre de set caps a la seva cova , que era plena de riqueses.
-T’ho suplico, fill meu, porta-m’hi! Vull tornar a veure la meva filla!.

Entre tots la van convèncer que era molt perillós i que calia seguir les instruccions de la noia: no hi tornarien fins al dia en què el sol i els núvols es barregessin. I així ho van fer.

Aquest cop el germà va poder carregar molt més d’or. La noia li va dir:

- No tornis més. Jo intentaré que el meu marit em deixi venir a visitar-vos.
Després de molt d’insistir, ho va aconseguir, però l’ogre va voler acompanyar-la. Es va vestir amb djellaba, babutxes i turbant, per semblar un home i es van encaminar amb els seus dos fills a la casa dels pares de la noia. Allà van ser molt ben acollits, no cal dir-ho, però amb força temor a ser devorats per l’ogre, encara que la noia els va assegurar que no hi havia perill. El dia de la partença, la noia estava tan trista que l’ogre va acceptar que es quedés ella i els nens uns quants dies més a la casa dels avis i se’n va anar tot sol.
En el camí de retorn cap a la cova, el germà gran duia damunt les espatlles un dels seus nebots, que, fill com era d’un ogre, va començar a rosegar-li les orelles.
- Com?- va cridar la seva mare, enfurismada- Aquesta és l’educació que t’he donat?
Però, és clar, de seguida va comprendre que el nen era un digne fill del seu pare!
Arribats a l’entrada de la cova , es van separar. Quan el germà va tornar a casa, el pare va decidir que calia matar l’ogre per poder alliberar la seva filla i els seus néts. Va avisar tota la gent del poble i també el rei que van estar contents d’ajudar-lo i alliberar-se d’aquell perill. Com que coneixien l’entrada de la cova, el van poder agafar per sorpresa i, entre tots, tallar-li els set caps.

El pare de la noia es va repartir el tresor de l’ogre amb el rei que l’havia ajudat i van fer grans festes. Van passar els anys i els nens es van fer grans, quan un dia el pare es va adonar que el seu nét gran es mirava amb golafreria la seva mà. Va reunir el consell familiar per decidir què havien de fer i tothom va estar d’acord que no hi hauria altre remei que matar els dos fills de l’ogre.
- De cap de les maneres – va protestar la noia- No els tocareu pas! Deixeu-me marxar amb ells , si voleu evitar els perills. A més a més, el petit no us ha fet res.

Finalment van decidir que el petit, que s’assemblava a la seva mare, es quedés amb ells. En canvi, l’altre el van fer fora i deu continuar vagarejant per aquests móns, nodrint-se, com el seu pare, de carn humana.

Ahmed Unamir

2007-12-17T05:25:00.000-08:00

Als contes del Marroc, com a molts altres llocs, el 7 és un número màgic. En aquest arribarem al setè cel,abans haurem de travessar 7 portes, amb 7 claus diferents.

Vet aquí una vegada un noi que només tenia per companyia la seva mare. Durant la nit el visitaven uns àngels que li tenyien les mans de henna. Un dia el mestre de l’escola de la mesquita on estudiava se’n va adonar , el va renyar i el va castigar amb el bastó . El noi va protestar:
-No sóc pas jo qui ho fa, quan em desperto em trobo les mans pintades

Aleshores el mestre li va explicar què havia de fer:

“Quan te’n vagis a adormir, posa una llàntia encesa dins d’una olla i tapa-la de forma que no es vegi la llum; estira’t tot fent veure que dorms i espera l’arribada d’aquests éssers.

Ahmed va obeir i a mitjanit , quan va veure que arribaven els àngels, el noi va intentar atrapar-los, però només ho va aconseguir amb un. Tot seguit va destapar l’olla per il.luminar l’estança i quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir que es tractava d’una donzella bellíssima:
-Oh Ahmed, deixa’m marxar, si no ho fas no podràs realitzar els meus desitjos.
- ¿Com vols que et deixi escapar si per culpa vostra el meu mestre m’ha renyat?- es planyé el noi.
- Deixa’m partir- insistí ella- perquè els meus desitjos no són pas fàcils de complir.
- Quins són aquests desitjos? –volgué indagar el noi.
- Has de construir una casa amb set cambres, cadascuna dins de l’altra i totes hauran d’obrir-se amb la mateixa clau.

Ahmed va posar-se a la feina tot seguit, mentre la noia s’estava a la cambra mentre avançava la construcció. Un cop acabada, tots dos es van traslladar a les noves cambres. Llavors la noia li va advertir:

-Ahmed, només tu podràs entrar en aquesta casa.

Així doncs, el jove , quan sortia, tancava les 7 portes amb l’única clau i l’amagava al femer. I així van viure junt molt de temps.

La mare, que no en sabia res, tenia per costum seguir el noi fins a la casa amb la intenció d’entrar, però mai no va poder entrar-hi perquè no sabia on era la clau. Fins que un bon matí una gallina estava rondant pel femer i amb el bec va aconseguir desenterrar la clau que va quedar a la vista. La mare va agafar la clau i va anar obrint les 7 portes, una darrera l’altra fins arribar a la cambra on era la jove que, aterrida, va cridar. La mare, molt espantada també, va sortir tancant una porta rera l’altra i va deixar la clau a lloc . El noi va tornar a casa com cada dia, però en obrir la 1ª porta ja es va adonar que passava alguna cosa estranya perquè hi havia una mica d’aigua per terra, aigua que va anar pujant a mesura que avançava , fins que li va arribar a l’axil.la a la darrera cambra. I la noia? S’estava a l’ampit de la finestra plorant, i amb les seves llàgrimes ho inundava tot.
- Què ha passat? –preguntà Ahmed.
- És que ha vingut la teva mare- respongué ella tot afegint-hi- podries obrir la finestra perquè corri l’aire?
La noia va intentar fugir, però ell la va retenir per la mà, però només va poder agafar-li l’anell. Ella es va transformar en un colom que va aixecar el vol.

-Si vols seguir-me, hauràs d’anar al setè cel.

El noi , que no podia suportar perdre-la , es va comprar un cavall i va estar buscant-la durant 3 anys, fins que un dia va trobar un gran falcó, de la mida d’una casa. Estava molt preocupat per les seves cries, perquè com que eren tan grans, no trobava prou menjar per alimentar-les. Quan la mare-falcó va marxar, Ahmed va sacrificar el cavall per nodrir les cries, en tornar aquesta es va quedar parada i va oferir-se al noi per ajudar-lo.
- Si vols, pots fer-ho portant-me fins al 7è cel.
I així ho van fer, en arribar-hi , el noi va veure una font que naixia del peu d’un arbre. Va pujar-hi i va esperar fins que va arribar una esclava negra que, en acotxar-se per agafar l’aigua, va veure reflectida la cara del jove. L’esclava va creure que el que estava veient era la seva pròpia imatge i va exclamar:
- ¿ Com pot ser que la meva senyora m’enviï a buscar aigua sent tan bella com sóc ?
- Atura’t noia, la cara que veus no és la teva , sinó la meva? –es descobrí Ahmed- Per cert, qui és la teva mestressa?

L’esclava va descriure-la i el jove va comprendre que es tractava de la seva estimada, per això li va demanar que li portés l’anell que li havia pres abans que ella fugís.

Així ho va fer la serventa i la senyora de seguida va reconèixer l’anell, i tot seguit li va demanar a la minyona que li portés el jove a casa, amagat entre herbes.

Ahmed va ser molt ben rebut per la senyora que li va mostrar la casa, però li va prohibir que traspassés una porta situada al terra d’una de les cambres.

Tots dos van viure feliços molt de temps, fins que un dia, durant una festa, Ahmed no va ser capaç de vèncer la temptació d’obrir aquella porta. Darrera de la qual hi havia la seva mare que li demanava ajuda. Ahmed no va saber resistir-se i va anar a socórrer-la i.... va ser arrossegat pels vents i mai més va tornar.

El fill de la serp

2007-12-05T11:05:00.000-08:00

Aquest conte ha estat recopilat per Yasmina Sarhrouny, de la Universitat de Rabat. El podeu trobar a aquesta pàgina web

Smimie’ennda, el fill de la serp

Vet aquí una vegada una noia que vivia amb el seu germà petit, la seva madrastra i el seu pare, que era caçador. Aquest acostumava a portar cada nit un parell de perdius per sopar. La seva dona sempre es queixava perquè calia partir-les en quatre trossos en lloc de dos.
- Si ens lliuréssim dels nanos, tindríem una perdiu per cadascun!

Ella no parava d’insistir-hi, gairebé fins a l’assetjament, així que el pobre home un dia boirós va decidir endur-se la canalla amb ell al bosc. La seva filla, que no acabava de veure clar el motiu d’aquesta sortida, va agafar uns branquillons de freixe i mentre caminaven anava marcant un senyal al terra fins que van arribar al mig del bosc. Llavors el seu pare va desaparèixer entre la boira, i se’n va tornar a casa, tot deixant els nois al bosc. El germà, que no era gaire llest, de seguida es va descontrolar, però la nena el va tranquil.litzar amb aquestes paraules:
- No pateixis, no estem pas perduts. Sé el camí per tornar cap a casa.
Així, els dos nens, van seguir la línia marcada fins a arribar a casa. Just en aquell moment, després que la madrastra hagués parat taula, el pare es lamentava:
- No veig pas els meus fills a taula !
- Som aquí, pare -van cridar els nanos- mentre travessaven la porta.
- Quina sort, Déu meu! M’he perdut enmig de la boira i ja no hi éreu- explicà el caçador- em pensava que no us tornaria a veure.
La seva esposa estava enfurismada i a la nit, quan eren al llit, va tornar a atacar:
- Si no et desfàs dels nois, me’n tornaré a casa dels meus pares!
Al dia següent el pare es va tornar a emportar els nois al bosc, amb un posat ben diferent al del dia anterior. La nena , previsora, havia amagat entre les seves robes un saquet amb grans de sègol que anava deixant caure per marcar el camí de retorn. El pare va tornar a desaparèixer entre els arbres, i els nens, apresa la lliçó van tornar cap a casa seguint la traça dels granets. Es van esperar a la porta fins que van sentir el lament del pare “No veig pas els meus fills a taula” i aleshores van tornar a entrar tot dient “Som aquí pare!”
Això ja va ser massa per a la madrastra, que tan bon punt va estar a soles amb el caçador , el va acusar de fer-li trampes i el va tornar a amenaçar.

Al dia següent va tornar altre cop al bosc tots tres. Aquest cop la nena havia agafat un grapat de dàtils que anava llençant de tant en tant. El germà no perdia de vista la nena, que anava unes passes endavant. Ell, però ruc com era, no se li va acudir altra cosa que anar agafant els dàtils i menjar-se’ls. Quan es van quedar sols, la nena va començar a buscar els dàtils, però en no trobar-los es va espantar molt. Mentre mirava entre els arbustos, el nen li va dir:
-No deus pas tenir gana, no? Perquè jo no en tinc gens! No he parat de trobar-me dàtils pel camí i me n’he fet un tip.
- Què has fet estúpid? Aquests dàtils eren el senyal que ens marcava el camí de retorn cap a casa- el reprengué ella molt enfadada.

Així van comprendre que aquest cop sí que estaven ben perduts al mig del bosc. Finalment la nit va arribar i els nens vagaven pel bosc a la recerca d’un lloc on refugiar-se. Van veure un llum força lluny i s’hi van acostar, tot esperant trobar la casa d’un llenyataire, però no era la casa de l’ogressa Maghoula. Era horrible, grossa, lletja, antipàtica amb un sol ull. També hi havia un ramat d’ovelles, i vaques. En aquells moments l’ogressa estava enllestint el sopar al forn i feia molt bona olor. Els nens estaven espantats , però també tenien molta gana, així que es van amagar rera la porta i observaren què feia l’ogressa. La nena, astuta, de seguida va veure que a mesura que anava traient les llesques de pa del forn, les deixava darrere seu. Com que l’ogressa només tenia un ull, no s’hi veia gaire, així que la nena va entrar d’amagatotis a la cabana, va agafar el pa i se’l va endur. Tots dos van menjar i dormir vora uns arbustos que hi havia a fora.

Al dia següent van tornar a vagarejar pel bosc per veure si trobaven algú que els pogués ajudar, però no va ser així. No van tenir altre remei que refer el camí fins a la casa de Maghoula. La nena, que no es refiava del seu germà, el va advertir:

-Tu no et moguis d’aquí, ja aniré tota sola a robar el menjar, com ahir a la nit- i afegí- a tu se’ podria escapar el riure i l’ogressa ens descobriria

Però el nen va insistir tant que finalment la seva germana hi va consentir. I tal dit, tal fet, el nen es va posar a riure, l’ogressa els va descobrir, els va agafar tots dos amb els seus braços enormes i els va posar cadascun dins d’un gerro. El nen, dins d’un d’ametlles i la nena , dins d’un de nous. La intenció de l’ogressa era engreixar-los com a corders per després menjar-se´ls. La nena va esperar que Maghoula s’adormís per parlar amb el seu germà:

- Si l’ogressa et demana que li ensenyis un braç, tu mostra-li una agulla.
El nen, aquest cop , va fer cas a la seva germana, i quan una setmana després l’ogressa va voler comprovar si s’havien engreixat, la van enganyar. Maghoula va decidir que els havia de donar més menjar si volia que es fessin grossos.

Així van anar les coses durant un temps fins que un dia , el nen no va poder aguantar-se el riure i ho va acabar explicant tot a l’ogressa.

Aquesta, enfadada, va córrer a encendre el foc del forn. La nena no va perdre l’esperança malgrat tot. Va esperar tranquil.lament que els tragués dels gerros i la va seguir ,però quan estaven a la vora del foc, tal com havien acordat amb el seu germà, la hi van empènyer. La seva sort va ser doble: d’una banda, l’ogressa es va cremar del tot, de l’altra , la seva casa es va omplir d’objectes d’or i de tota mena de regals. Així que s’havien convertit en els hereus de les seves riqueses i també del bestiar.

No obstant a la casa hi havia un altre hoste, una serp que es va casar amb la noia . Al cap d’un temps van tenir un fill sobrenatural a qui van anomenar Smimie'ennda Ould Lehnech .Un dia la serp-pare es fica dins del gerro dels dàtils amb la intenció de mossegar el seu cunyat:
Un dia la germana diu:
- Per favor, em podries portar els dàtils que hi ha al pot, germà?
El fill, malfiat, l’interromp:
- No ho facis , oncle, ja hi vaig jo!
Va agafar el pot i en obrir-lo, va descobrir que a dins hi havia el seu pare:
- Què hi fas aquí, pare? –va preguntar atònit.
- És que fa tanta calor, que m’hi he posat buscant una mica de fresca.
Aleshores la dona va proposar al marit-serp que s’amagués a un sac on hi havia la llana per cardar i va demanar al seu germà:
-Podries agafar el sac i portar la llana a rentar al riu?

El fill, desconfiat, va oferir-se a acompanyar-lo.Com que el germà no era gaire llest, com deveu recordar, no es malfiava de res. Per sort, va optar per seguir les instruccions del seu nebot per rentar la llana: va introduir el sac ben lligat dins del riu i el va sacsejar amb molta força. En acabar el va portar a la seva germana. Quan aquesta el va obrir, va trobar-hi el cadàver del seu espòs-serp i es va enfadar moltíssim. Va acusar-lo d’assassí i el va fer fora de casa .Smimie'ennda va decidir seguir el seu oncle i van arribar just a l’entrada del bosc.

-Oncle estimat, ens hem de separar. Tu has d’anar a buscar una feina, pots treballar per qui vulguis excepte per l’home dels ulls blaus. Mai amb l’home dels ulls blaus. Si jo torno aquí, a aquest arbre abans que tu i veig que està ufanós, voldrà dir que estàs bé, però si no és així, significarà que tens problemes. Que Al.la t’acompanyi, oncle!

Es va separar i cadascú va seguir el seu camí.

L’oncle va trobar un mercat amb molta gent, tot just sortir del bosc. Allà hi havia l’home dels ulls blaus que li va oferir feina. Ell, seguint les instruccions del nebot, no l’acceptà. Però l’home dels ulls blaus es va disfressar i ho va tornar a intentar, sense resultat. Va intentar-ho tantes vegades i amb tantes disfresses que el germà va acabar creient que a aquella tribu tothom tenia els ulls blaus i va decidir acceptar la feina.

-Si treballes per mi – digué l’home dels ulls blaus- hauràs d’obeir-me cegament.

Quan eren a la seva mansió li va ordenar:

-Encén una foguera que no faci fum, tragina la meva mare a la teva esquena fins al terra i agafa uns quants ocells perquè els meus fills hi puguin jugar.

Tres feines pràcticament impossibles de realitzar i que van mantenir el germà ocupat durant pràcticament tot el dia . Al vespre estava rebentat. Aleshores el seu amo li encarregà altre cop un parell de feines també duríssimes. Va arribar l’hora de sopar i ell estava tan extenuat que no va tenir ni tan sols esma d’anar a buscar el sopar, que se’l va cruspir el gos.
L’endemà l’amo va continuar en la mateixa línia i el germà es va queixar.

-Ja et vaig advertir que si treballaves per mi no podries queixar-te- li va recordar.

- Estic mort de gana i no paro de carretejar gent d’aquí cap allà, és una mena de contrasentit- s’atreví a replicar el germà.

Aleshores l’home dels ulls blaus va treure l’espasa i el va decapitar.

Mentrestant el fill de la serp, anava visitant l’arbre tal com havia promès al seu oncle. Un dia el va trobar tot pansit i sense fulles i es va preparar per a un llarg viatge. Va travessar el bosc fins arribar al mateix mercat que el seu oncle. Allà va trobar l’home dels ulls blaus i va acceptar les seves condicions de treball.

Quan van arribar a la seva mansió, l’amo li va manar exactament el mateix però el fill de la serp no les va seguir al peu de la lletra. Per exemple, en comptes d’agafar ocells per als nens, va agafar escorpins.

L’amo se’n va adonar i quan li va retreure va comprovar que el fill de la serp no es quedava callat com el seu oncle. Malgrat tot, li va donar la segona tanda d’ordres, tot recordant-li que per guanyar-se el sopar ,hauria de fer una cursa amb el gos. Smimie’ennda tampoc no li va fer cas, va matar el bestiar, va deixar la vella al terrat tota la nit i naturalment es va morir i en comptes de competir amb el gos, el va matar d’un cop de roc.

-Què és això?- va preguntar l’home dels ulls blaus irat- mates el meu bestiar, enverines els meus fills i deixes morir la meva mare...
- Estàs criticant el meu treball?- protestà el fill de la serp.
- I tant que sí- replicà l’home dels ulls blaus.

Aleshores el fill de la serp va treure la seva espasa i va decapitar l’assassí del seu oncle.

Oussalam!

Una menja deliciosa

2007-12-04T05:58:00.000-08:00

Vet aquí una vegada un caçador, que es deia Mohammed, que un dia va aconseguir una magnífica presa: una perdiu grandiosa. Com que volia fer-ne un bon àpat, en arribar a casa va preparar-la amb cura. Va farcir-la i va assaonar-la amb tota mena d’espècies. Quan ja la tenia a punt, la va portar a coure al forn del poble.

- Bon dia, forner, avui et porto un plat molt especial.
- Caram, sí que ho és- va ratificar el forner en veure la perdiu- L’has caçada tu?
- Doncs què et penses? Jo solet i l’he preparada amb cura perquè aquest vespre tinc uns convidats especials. Així que mans a la feina, que vull quedar molt bé.

Dit això va marxar , no sense abans aclarir que tornaria al vespre. El forner va posar l’au a coure’s, i ben aviat es va començar a sentir l’aroma deliciosa que desprenia.

- Hum, quina enveja... Ja m’agradaria menjar-me-la, aquesta perdiu!
La casualitat va voler que per allà passés el cadi just en aquell moment. Aquest, en sentir l’oloreta, no va poder evitar d’encaminar-se cap al forn, per veure quin plats estava cuinant.
- Sigues benvingut, cadi- el va saludar el forner- Què et porta a casa meva?
- Doncs, si t’he de dir la veritat... he vingut per la curiositat. Sí, la curiositat de saber què estàs cuinant que desprèn una olor tan bona.
El forner li va explicar la història d’en Mohammed.
- Hum, quina enveja.... – va exclamar el cadi- Saps què? M’esperaré una estona aquí assegut perquè vull veure aquest prodigi de perdiu quan ja estigui llesta.

El forner la va treure del forn va quedar meravellat, tant o més que el cadi. La veritat és que tenia un aspecte deliciós, tant o més que l’aroma.
- Dóna-me-la!- ordenà el cadi- Me l’enduc a casa meva!
Totes les protestes del cuiner van resultar inútils.
- Quan vingui en Mohammed, t’inventes qualsevol excusa i si no el convences, envia-me’l a casa!
No va tardar a arribar el caçador que ja es delia per menjar-se una au tan magnífica.
- Bona tarda, Mohammed. Què se t’ofereix?
Al primer moment el caçador no va acabar d’entendre les paraules del forner. Després va pensar que es tractava d’una broma.
- Ai, forner, sí que estàs plaga avui... Ja ho saps, vinc a recollir la perdiu que t’he portat per coure!
- Quina perdiu? – va preguntar el forner, tot fent-se el boig.
- Doncs la que he caçat , farcit i assaonat aquest matí.
Després d’una estona d’estira i arronses , com que en Mohammed no es deixava enredar, el forner va dir:
- Tu dius que m’has portat una perdiu per coure i jo dic que no és així. Com que no ens posem d’acord , et suggereixo que anem a veure el cadi.
I així ho van fer. Van arribar a casa d’aquest quan estava a punt d’asseure’s a taula.
- Quin problema teniu vosaltres dos? Deu ser prou greu si veniu a destorbar-me just a l’hora de sopar.

I li ho van explicar. El cadi , que ja tenia un pla per si es plantejava la qüestió, va suggerir que trobarien la resposta al Coran. I va simular que el consultava:

- Ja està. El Llibre diu que la teva perdiu ha volat.
Passats uns segons de reflexió, el caçador va protestar:

- Ja ho crec que una au, amb ales, pugui volar, ja. Però i tot el farciment, com és que ha desaparegut?
Aleshores va ser el cadi, el que va quedar desconcertat. Com que no sabia què inventar-se, va acabar confessant-ho tot i demanant disculpes.

- No pateixis- el va tranquil.litzar en Mohammed- Ja t’entenc. I per això et prego que vulguis acceptar la perdiu com un regal que et faig.
El cadi, sorprès , davant l’amabilitat del caçador, va demanar als seus criats que anessin a buscar una bossa de monedes d’or i li va donar. També va convidar en Mohammed i el forner i les seves esposes a sopar amb ell.

No cal dir que va resultar un àpat extraordinari i que mai, com en aquesta ocasió, és escaient allò de “ fueron felices y comieron perdices”

Aquest conte va ser enregistrat per Lola López Enamorado, i en podeu trobar la versió espanyola al recull Cuentos populares marroquíes.També en podeu llegir una altra molt semblant , en francès, a Contes berbères de l'Atlas de Marrakech de Leguil.

En Joha i l'ase que cagava or

2007-11-27T08:04:00.000-08:00

Foto:Bryce edwards

En Joha porta el seu ase a ciutat i tot just abans d’arribar, li posa dues peces d’or al “darrer”. Quan passa davant d’un cafè ple de persones importants, dóna un cop amb un bastó al darrere de l’animal i la bèstia deixa caure les monedes barrejades amb els seus excrements. Els tertulians del cafè es queden parats.

- Mira que n’ets de porc ,ase meu ! – el renya en Joha que afegeix- Per què fas això davant de tothom ? No t’he dit mil
vegades que només ho facis a casa? Així tothom ho sabrà.
- Ho heu vist? – comenta un dels tertulians rics.

I un altre proposa:
- Li hem de comprar.
- Tens raó- contesta l’altre- Nosaltres som set. Si li comprem entre tots , podrem compartir les despeses i també els guanys.
- I com proposes que ho fem? – li demana el de més enllà.
- Doncs que cadascun de nosaltres el tingui un dia a la setmana.

Tots hi estan d’acord i van a parlar amb en Joha. Aquest, aquest, fa veure que li costa molt decidir-se, però no és cert. Els ha estat enganyant des del principi!

- A la nit , doneu-li palla per menjar- els aconsella – Aquest ase està molt ben acostumat i no es conforma amb poca cosa. Li agraden els luxes: les catifes i els coixins de seda.
Si voleu que us doni moltes monedes d’or , l’heu de fer dormir al saló de casa vostra i no l’he de destorbar fins a l’endemà.

El primer dia , el primer ric espera tot la nit inquiet; quan arriba el matí va a veure si l’ase ha cagat molt d’or .... I què hi troba? Doncs tota la catifa plena de cagarades. Sorprès , va a parlar amb la seva dona.
- Si ho expliques , tothom es burlarà de nosaltres- li replica aquesta- Renta’t i no diguis res a ningú.

I així és com un rera l’altre, els compradors rics van anar-se enganyant els uns als altres, per no voler reconèixer que havien estat burlats.

Conte explicat, ja està acabat

El xacal i el lleó

2007-11-26T11:06:00.000-08:00

Foto : Brian Scott

Va arribar un dia en què el lleó es va sentir vell i cada cop amb menys forces. Com que els altres animals ja no l’obeïn, es va haver de pensar algun estratagema si volia continuar menjant. Es va instal.lar a una cova i va fer veure que estava malalt. Els altres animals, encuriosits, van entrar a la cova per esbrinar quina mena de malatia tenia el lleó. Aquest, molt hàbil, va aprofitar l’ocasió per menjar-se’ls.

Un dia va arribar el xacal davant de la cova i li va preguntar:

- Com estàs, oh tu, el rei dels animals?
- Com és que et quedes fora? Entra- el va convidar el lleó tot afegint- Què estàs mirant?
- Doncs estic observant que hi ha moltes empremtes, davant de casa teva – digué el xacal- Sí, n’hi ha moltes que entren, però no en veig cap que surti.

En Joha i el seu ase

2007-11-26T10:48:00.000-08:00

Un veí acaba de trobar-se en Joha i li demana:

- Necessitaria el teu ruc, me’l voldries deixar ?
En Joha no en té cap ganes i s’excusa dient que l’anima ha sortit. Però llavors se sent com el ruc brama, rera la casa.
- M’estàs mentint- protesta el veí- El tens al corral de darrera de casa.
En Joha afegeix:
- Com pot ser això ? Tu et creus abans el meu ase que a mi?

Dos gossos negres

2007-11-18T02:18:00.000-08:00

Això era i no era un comerciant que anava pel camí amb dos gossos negres i un dia se li va asseure al costat un jove que es va interessar per aquesta estranya companyia.

- Doncs si vol saber la història dels gossos, pren-t’ho amb paciència i para atenció perquè és força llarga.
I va iniciar el relat:

“Has de saber que aquests dos gossos són els meus dos germans grans. El meu pare era un bon comerciant , que en morir, ens va deixar als 3 germans una quantitat respectable per començar els nostres negocis. Però vet aquí que el gran, un bon dia, va decidir aventurar-se, va tancar la botiga i es va llançar al camí a buscar fortuna. Al cap d’un any sense veure’l se’m va presentar brut i pollós, tant que em va costar reconèixer-lo:

- I doncs, germà, com t’han anat les teves empreses?- li vaig preguntar després d’haver-lo fet passar a la rerebotiga.
- Per què vols humiliar-me?- respongué amb posat ofès- Que no ho veus prou amb la meva indumentària?
Vaig tancar la botiga, vaig despullar-lo, li vaig oferir el meu bany i els meus vestits. Mentrestant vaig revisar el balanç del darrer any del meu comerç i com que havia estat molt bo, vaig decidir oferir-li la meitat al meu germà perquè pogués començar altre cop.

Va passar el temps i aleshores va ser el germà mitjà qui em va venir a explicar la seva dèria: volia tancar el seu negoci i embarcar-se amb nous projectes a l’estranger. Naturalment jo vaig intentar desenganyar-lo, però sense èxit. Després d’un any sencer sense tenir-ne noves, es va presentar com el germà gran, brut , espellifat i amb aspecte derrotat. Vaig acollir-lo de la mateixa que ho havia fet , i , com que crec que tots mereixem una segona oportunitat, li vaig oferir la meitat dels guanys d’aquell any.

Quina va ser la meva sorpresa, quan un any més tard em van comparèixer tots dos per intentar convèncer-me que els acompanyés en un nou projecte a l’estranger. M’hi vaig resistir tant com vaig poder, vaig aguantar cinc anys, però tant i tant van insistir que al final els vaig fer cas. Però les sorpreses no s’havien acabat: quan estàvem en plena preparació del viatge, em van confessar que tots dos estaven arruïnats! Vaig decidir ser generós i vaig tornar a dividir el meu capital en dues parts i els en vaig donar la meitat.

- Germans, no arrisquem tot el nostre capital. Us proposo que amaguem una part considerable a un lloc segur perquè si les coses no ens van bé, sempre ens quedi la possibilitat de tornar a començar.
Així ho vam fer, i acabats els preparatius, ens vam embarcar en direcció al Caire. Després d’un mes de navegació, vam arribar a bon port i vam mercadejar amb força èxit: jo vaig vendre tots els meus gèneres i vaig guanyar deu per un. Després vam comprar productes del país per transportar-los i vendre’ls al nostre.
Quan ja estàvem a punt d’embarcar per al retorn, em vaig trobar al port una dona molt bella pobrament vestida. Se’m va acostar, em va besar la mà i em va pregar que l’embarqués amb mi. Al principi tenia molts dubtes, però ella va fer servir arguments tan raonables que vaig acabar acceptant la seva proposta. La vaig fer rentar i vestir noblement i m’hi vaig casar. Durant la travessa vaig descobrir que tenia moltíssimes qualitats i me’n vaig anar enamorant. Els meus germans, però, es van engelosir . Ells no havien sabut negociar tan bé com jo, i no s’havien casat. La seva mala voluntat va anar creixent i van aprofitar una nit, quan dormíem per llançar-nos a la meva dona i a mi al mar.

Sort en vaig tenir de la meva esposa! Va resultar que era una fada que em va salvar i portar a una illa.

- Espòs meu, salvant-te la vida he pogut recompensar tot el bé que m’has fet!- em confessà- Quan et vaig veure al port , em vaig enamorar bojament de tu; vaig voler provar la teva vàlua i per això em vaig disfressar de pobra. Tu et vas mostrar molt generós en acceptar-me, però ben aviat em vaig adonar de la maldat dels teus germans. No em sentiré tranquil.la fins que no els hagi castigat amb la mort.
Vaig escoltar meravellat les seves paraules, però quan va arribar al càstig no vaig poder evitar de protestar.
- Senyora, segurament teniu raó pel que fa als meus germans. Però us suplico que els perdoneu, per molts motius que tingui per voler-los mal, no puc arribar a desitjar la seva mort.
Ella no hi estava d’acord, volia enfonsar el seu vaixell i deixar que morissin ofegats. Al final vaig aconseguir calmar la seva ira i al cap d’uns instants em vaig trobar transportat al terra de casa meva, ella m’acompanyava, però va desaparèixer de forma sobtada. Vaig baixar a la plaça on hi havia la meva botiga, i la vaig obrir com si es tractés d’un dia normal i corrent. Els veïns van venir a saludar-me i es van interessar pel meu viatge, però com que no sabia què dir-los vaig respondre amb evasives. Vaig baixar a casa i allí vaig retrobar la meva esposa, la fada , i dos gossos negres que em seguien anés on anés.

- D’on han sortit aquests gossos negres ? –vaig preguntar.
- No t’estranyis- em va respondre la meva esposa- Aquests dos gossos negres són els teus germans. Una de les meves germanes els ha transformat i ha enfonsat el seu vaixell. Estan condemnats a viure així deu anys, aquesta és la penitència que mereix la seva perfídia.
Dit això va desaparèixer la fada i m’he passat aquests 10 anys sense veure-la. Avui és el darrer dia de la pena, i per això m’he posat en camí”

Tot seguit la Terra es va estremir i va aparèixer l’esposa del vell que va pronunciar unes paraules màgiques. Immediatament els gossos van recuperar la seva forma humana i es van abalançar damunt del seu germà , amb llàgrimes als ulls , tot implorant el perdó.
La seva pena semblava tan sincera que hauria estat injust no acceptar el seu penediment.
A partir d’aquell moment van viure tots quatre en pau, harmonia i felicitat.

El càstig sovint és indispensable per salvar de la perdició a alguns nens i a molts homes.

El collaret de diamants

2007-11-17T09:22:00.000-08:00

Aquest conte està dedicat al meu fill Adrià , a qui no espanten les cordes i els claus, tant sigui per escalar, com per fer espeleologia.

Vet aquí una vegada tres germans sabaters que vivien a Egipte, a oïdes dels quals havia arribat la notícia que havien desaparegut les tres filles del rei. Deien que estaven amagades a una torre encantada i que el monarca havia promès que qui fos capaç de treure-les de la seva presó s’hi podria casar. Ai, las, però si els temeraris no tenien èxit , ho pagarien amb la vida!

Els tres sabaters, engrescats pel més petit, van sol.licitar una audiència reial.

- Ja teniu ben present a què us exposeu?- va dir el rei- perquè si no us en sortiu, us costarà la vida!
- Senyor- va respondre el petit dels tres germans- coneixem els termes del nostre compromís, i hi estem disposats। L’únic problema és de recursos: nosaltres som tan pobres que fins i tot el més bàsic ens fa falta!
El rei es va mostrar generós quan aquest germà li va demanar una quantitat important. Quan la van rebre van sortir a buscar la torre. No era molt lluny, però sí que semblava inexpugnable:tenia forma circular, no hi havia ni portes , ni finestres i s’acostava als 300 metres.
Els dos germans més grans es van desanimar i van acusar l’altre d’haver acceptat un repte massa difícil que els costaria la vida
-No us desanimeu, ben aviat descobrireu que allò que sembla difícil, es pot tornar fàcil si teniu paciència i bon cor.
Van tornar a ciutat i van comprar totes les cordes que hi van poder trobar, les van carregar a deu carros diferents i també van adquirir claus de 25 centímetres de llarg que van situar a uns altres cinc carros.

Arribats a la torre, el petit va començar a fixar els claus al voltant , quan tenia fet un tomb, hi anusava la corda, i en feia un altre més amunt. Van continuar així fins a una alçada d’uns 100 metres, on van descobrir una finestra. Aleshores van canviar de tàctica: el germà petit va ordenar que es deixés caure cap a l’interior una corda tan llarga com calgués per arribar al terra. Es va fer lligar per la cintura i es despenjar ,amb l’advertiment que quan els germans notessin que ell tibava la corda, comencessin a recollir-la perquè les princeses poguessin sortir.

Quan el noi va arribar al terra d’aquell pou, es va trobar una cambra luxosament endreçada, amb les parets cobertes de marbre i de pòrfir; però el més curiós de tot era la claror que inundava la sala: semblava que les parets fossin de vidre. Va entrar a les cambres decorades amb un luxe que ell no havia vist mai de tant enlluernador com era. Finalment va veure una porta d’or que li barrava el pas. Hi va tustar i encara que amb prou feines l’havia tocada, va sonar de forma aterradora... i es va obrir.

- Com has gosat arribar fins aquí, desgraciat?- li va preguntar una de les Princeses segrestades- No saps que et pot costar la vida?
- He vingut a salvar-vos i encara que em costés no una vida, sinó cent, tornaria a fer el mateix, per tal de poder-vos tornar amb el vostre pare.
- Doncs aprofitem que el geni que guarda la torre no hi és: vine.
I el va portar a una sala on hi havia moltes armes.
- Veus totes aquestes espases? Doncs si el geni arriba abans que hàgim pogut escapar, tan aviat el vegis venir, agafa aquesta espasa rovellada i escantellada ,i amb ella procura tocar-lo. Sobretot , sobretot, vigila que ell no et toqui amb la seva llança; si fos així, estaries perdut.

Dit això va entrar a buscar les seves germanes i el jove va lligar la corda a la cintura de la primera , i va ser el senyal perquè la pugessin. I així amb les altres dues , sense problemes. Quan la més petita ja era a la finestra va dir al seu salvador:

- Té, pren aquest collaret, té uns diamants especials, que no poden ser falsificats, ni se’n pot trobar d’idèntics; gràcies a ell et reconeixeré , perquè no em vull casar amb cap altre. No oblidis els meus consells, evita el perill i quan estiguis a punt de pujar, lliga la corda a qualsevol d’aquests objectes i ja veuràs què passa.
Va pujar la Princesa i tot seguint les seves instruccions, va lligar la corda a un moble que deuria pesar més o menys el mateix que ell.

Just havia recorregut el moble la meitat de la distància necessària, quan la corda es va trencar i el moble va caure i es va esmicolar.

- Déu meu- va pensar el jove- quina una m’he estalviat! Com pot ser que els meus propis germans m’hagin traït tallant la corda !
I per si no n’hi havia prou, just en aquell moment, se li va presentar davant un gegant horrible. Feia uns catorze metres com a mínim, tenia el cap de voltor, el cos d’home, però en comptes de mans tenia urpes, i peülles de bou, per peus.
- Com has gosat venir fins aquí, home infame?- va grunyir el monstre- Moriràs ara mateix i el teu cos servirà de menjar als meus animals preferits!

El jove no es va espantar, va recordar les paraules de la Princesa i va anar reculant fins arribar a l’armeria. Un cop allà , d’un salt va agafar l’espasa rovellada i va ferir el geni, sense que aquest tingués temps de reaccionar. Només tocar-lo, el monstre va cridar i va caure esmorteït a terra.

I al lloc on havia caigut el geni va aparèixer una jove molt bella, que va dir al sabater:

- Què desitges? Tinc l’obligació de servir-te en tot el que em demanis.
- Per començar, treu-me d’aquí; després dóna’m armes de cavaller, el millor cavall negre , i per acabar digues-me on són els meus germans.
Tal dit, tal fet: les dues primeres peticions concedides.
- Els teus germans- va dir aquella jove- es casen demà amb les dues Princeses més grans. Com que tothom creu que ells dos han estat els salvadors de les Princeses, el rei els ha omplert d’honors i demà se celebra un torneig amb motiu de les seves bodes. Encara que la petita no parava de plorar, el seu pare ha decidit que també es casi , ho farà amb un cavaller de la seva cort. Ella, però, no ho accepta i diu que només es casarà amb aquell que porta la meitat del collaret que ha perdut; com que ets tu , qui el té , doncs t’haurà d’esperar.

- Doncs necessito que facis endarrerir els casaments i també que facis que qualsevol argenter de la ciutat es presenti davant del rei dient que ell té un collaret semblant al de la Princesa.

- No et preocupis, que el que m’has demanat, ja està fet.

El jove va entrar a la ciutat, se’n va anar a un hostal i es va canviar de vestimenta. Després es va encaminar al carrer dels argenters, on aquests tenien els seus obradors. A la porta d’un d’aquests, va veure un home amb posat trist que li va preguntar:

- Què teniu senyor?
- Què he de tenir ? El dimoni de la supèrbia que m’ha pujat al cap i em porta a afirmar que jo tinc la meitat d’un collaret, del qual la princesa Inda en té l’altra, i no sé com sortir-me’n!
- Ui, qui pogués plorar amb els teus ulls! Això us preocupa?- l’intentà tranquil.litzar el jove sabater- jo en tinc un d’igual. No en tingueu cap dubte. Si voleu podem entrar a la vostra botiga i us l’ensenyaré.
Van entrar a l’obrador i el jove, mentre li mostrava el collaret que havia guardat amb primor, li digué:
- ¿És o no és com l’altra meitat de la joia que té la princesa Inda?
- En efecte!
- Doncs bé, aquest collaret el portareu demà , després del torneig que ha estat suspès avui per causes desconegudes.
Al dia següent el jove sabater va participar en les justes anunciades, i va vèncer els seus germans. Quan la princesa li anava a donar el premi, el jove va descobrir el seu rostre i li va dir en veu baixa:
- Aquesta tarda vindrà un argenter amb la meitat del collaret que vós em van donar. Desmentiu-lo davant de tots, expliqueu per quina raó va anar a parar a les meves mans; jo seré allà i si encara us ve de gust complir la paraula que em vau donar a la torre, podrem viure feliços fins al final de la nostra vida.
Tal com havia avisat, a la tarda, l’argenter es va presentar davant del rei amb la seva joia, i el monarca li digué:

- Teva és la meva filla, tal com ho havia promès.
- Perdoneu, pare i senyor- l’interrompé la princesa Inda- Aquest senyor no és l’autèntic amo del collaret. I per provar-ho, ara us n’explicaré les raons. Confio que em creureu.

Inda va relatar tota la història del seu desencantament i el de les seves germanes.

- És veritat el que dius?- va preguntar el rei.
- Tan cert com que els suposats salvadors són incapaços de desmentir el seu germà petit.
Llavors aquest es va avançar i, tot descobrint-se, va narrar totes les peripècies que havia hagut de viure d’ençà que havia salvat les princeses. Com a prova final, va presentar al rei l’espasa rovellada amb què havia matat el Geni segrestador.
Quan el rei va saber tot això, va decidir que havia de castigar els dos germans culpables i premiar , l’innocent. Va desterrar els dos traïdors, i va casar el jove sabater amb la princesa Inda. Però com que el petit era generós i gens rancorós, va pregar al rei que perdonés els seus germans . I des de llavors que són feliços i mengen anissos.

Els set germans i el Llac de la Lluna

2007-11-13T13:17:00.000-08:00

Un dels meus contes del Marroc preferits és de la zona del Rif, i n’he trobat diferents versions, la que m’agrada més és la de Lola López Enamorado que podeu trobar , en castellà, en un recull que duu per títol Cuentos en la “Yemá el-Fná” , editat magníficament.

Els set germans i el llac de la lluna

Vet aquí una vegada una família que vivia a un petit poble de pagesos, força allunyat. La dona havia tingut set fills mascles i encara que estaven molt ben avinguts, amb el temps, tots van començar a trobar a faltar una nena.
- Sou uns pobres desgraciats- els deia la gent- Set germans i cap germana de qui tenir cura !
La sort va voler que poc després la mare es tornés a quedar embarassada. Els nois estaven tan neguitosos per saber si tindrien una germaneta que un dia no van poder esperar més i el gran li va dir a la mare:
- Tenim tantes ganes que neixi una nena que per evitar inquietar-te encara més, hem decidit que ens en anirem a les muntanyes. Quan neixi , fes-nos-ho saber de seguida!
I el segon va afegir:
- Si és una nena , tornarem per cuidar-la i protegir-la per sempre més. Però si és un nen marxarem també per sempre més.
La mare s’hi va avenir, perquè la decisió dels nois era clara . Van acordar que si tenia una nena, posaria una drap vermell al terrat de la casa,

per contra, si era un nen, el drap seria de color blanc.

Van passar els mesos i va arribar el dia de l’infantament. L’alegria es va desbordar quan van veure que era una nena, a la qual van anomenar Núnut. Aquella tarda, la minyona, Zaya, havia de col.locar al terrat el drap vermell perquè els germans sabessin la bona nova. Però la serventa no era de fiar, era molt lletja i el caràcter se li havia anat agrejant ; s’havia tornat envejosa, cruel i malvada, però sabia dissimular-ho molt bé. Per això la mare no sospitava res, però la realitat és que Zaya no va posar un drap vermell al terrat, sinó ben al contrari , un de blanc.
- Si en comptes d’un de vermell, el poso blanc, aquests set miserables , que sempre s’han burlat de mi, no tornaran a casa i podré fer tot el que vulgui....
Els nois quan van veure el drap blanc van tenir una gran desil.lusió i se’n van anar encara més lluny: no volien tornar mai més.

Núnut va anar fent-se gran i amb el temps es va convertir en una noia molt bonica . Tan bonica que cridava l’atenció de tothom. La seva mare, que no entenia perquè els germans no tornaven, no li va explicar mai res de res. I Núnut va créixer en la ignorància. No es va estalviar, però les burles de la gent que la tractava com una òrfena desvalguda que no tenia ningú per protegir-la. Fins que un dia uns veïns es van compadir d’ella i li ho van explicar tot.

Núnut va córrer cap a casa i va anar a trobar la seva mare:
- Mare, mare, acabo de saber que jo també tinc germans! I no un, sinó fins a set, com és que no m’ho havies dit?
- Filla meva, és una història tan trista i incomprensible que te la volia estalviar- respongué la mare- Ja voldria saber jo on són!
Núnut no va tardar a prendre una decisió:
- Aniré a buscar-los , encara que hagi de viatjar temps i temps. Tinc el pressentiment que els deu haver passat alguna cosa greu.

La mare va tractar d’impedir-ho, però sense sort. Només va aconseguir que la noia acceptés endur-se una mula i que l’acompanyés la minyona traïdora, la Zaya. També li va donar un ocell màgic , que podia parlar . La mare confiava que aquest ocell, arribat el cas, podria tornar cap a casa i avisar-la dels entrebancs que patís la seva filla.

Van emprendre el llarg viatge carregades de provisions perquè no sabien quan podrien tornar. Van travessar muntanyes i valls; pobles grans, mitjans i petits. Van creuar rius i van dormir al ras. Van conèixer moltes persones, i a totes els preguntava el mateix la Núnut:
-¿ Coneixeu set germans mascles que sempre van junts i que se’m deuen assemblar una mica?
Aleshores l’ocell que parlava repetia, tot cantant:
-Crrroacc, crrroaaccc, ¿ coneixeu set germans mascles que sempre van junts i que se’m deuen assemblar una mica?
Però sempre obtenien una negativa com a resposta: ningú no els havia vist mai. Fins que un dia van arribar a un lloc remot, on hi havia un llac enorme, ple d’aigua pura i cristal.lina. Era un paisatge meravellós. Núnut va descavalcar i es va acostar a l’aigua per refrescar-se. L’ocell va començar a cantar i cridar d’alegria. En canvi, Zaya, la serventa lletja, se sentia a disgust perquè no podia suportar la joia dels altres. L’enveja la corsecava i per això es va allunyar d’allí. La casualitat va voler que es creués amb un pagès que li va preguntar:

- Què fas aquí? És que no saps a quin lloc ets?
- Digues-m’ho tu. Jo no sóc pas d’aquí- respongué malhumorada.
- Aquests són els camps que envolten el famós Llac de la Lluna. L’aigua els rega i per això són molt fèrtils. Però poca gent gosa acostar-s’hi, perquè el llac està embruixat.
- Ah, si? I en què consisteix l’encantament? – s’interessà Zaya, que ja estava pensant en un ús malèfic.
- Buf,,, aquestes aigües tenen molts poders. Però potser el més important és que si dues dones s’hi banyen alhora, s’intercanvien els seus papers. Si una és molt maca i l’altra molt lletja, la lletja es torna maca i , en canvi, la maca perd tota la seva bellesa.
La serventa va tenir feina a dissimular la seva alegria. Acabava de trobar una forma de venjar-se de Núnut! No podia suportar que fos tan bella i feliç. Però amb el que no comptava , era amb l’ocell, que ho havia sentit tot.

- Crrroaccc, crrroooacc, crrroacc- va cantar- Si li fas res a la noia, volaré fins a casa de la seva mare i li ho explicaré tot.
- Com se t’acudeixi fer una cosa així, et mato d’un pedrada- va cridar la serventa.
I a l’ocell no li va quedar altre remei que callar i esperar.
Zaya va anar corrents fins on era Núnut i li va dir:
- ¿Has vist quin lloc més bonic? L’aigua deu estar boníssima. Anem a banyar-nos, segur que ens ho passarem d’allò més bé!

No va caler que li ho repetissin: Núnut es va ficar a l’aigua sense fer cas dels advertiments de l’ocell que no va saber interpretar. Zaya va aprofitar l’ocasió i es va tirar de cap. En sortir a la superfície, va mirar cap on era la noia i se li va escapar un crit. Núnut s’havia tornat lletgíssima tal com havia dit el pagès: tenia unes ulls i un nas desproporcionats, les dents negres i partides i la pell aspra! Però això no era tot: havia envellit. En canvi, Zaya era maquíssima i molt més jove que abans!

El primer que va fer la serventa és llançar una pedra a l’ocell, que li va provocar la mort de forma fulminant. Després es va adreçar a Núnut:

- Molt bé, maca, vull dir, lletja, vés a eixugar-te que hem de continuar el nostre camí. No et pensis, però, ara tot ha canviat: tu seràs la serventa vella i lletja i jo la bella noia que està buscant els seus germans. Ho has entès?

I no hi van valer els plors, les súpliques i els planys de Núnut. Zaya era feliç i ni se la va mirar. Va muntar la mula i va marxar tot ignorant la noia, a qui no li va quedar altra opció que seguir-la a peu, si no volia quedar-se sola en aquell lloc solitari.

I d’aquesta manera van començar una vida totalment nova.
-¿ Coneixeu set germans mascles que sempre van junts i que se’m deuen assemblar una mica?- preguntava la nova Zaya.
Mentrestant la Núnut s’esperava unes passes enrera, sense aixecar el cap perquè es moria de vergonya. I poc a poc es va anar acostumant amb no parlar amb ningú, només amb Zaya, de qui rebia ordres.

I van tornar a travessar muntanyes i valls, a creuar rius i passar nits a la serena fins que un dia, de sobte, un home els va dir:
- Doncs sí, crec que els conec.... Fa molts anys van arribar set joves al nostre poble, on es van instal.lar i amb el temps s’han anat fent rics. Vam començar fent de pagesos, però com que són molt treballadors, van treure bons rendiments. Avui en dia també es dediquen al comerç i no seria errat dir que són dels més rics de la contrada- tot afegint- Alguns s’han casat i tenen fills, d’altres , no. Però viuen tots junts a una casa enorme, si voleu us indico quina és i a veure si hi ha sort.

L’alegria de Zaya anava augmentant, perquè a més de cruel i malvada , també era molt avariciosa. ¡Si els germans eren rics, i ignoraven que tenien una germana petita, quan ho sabessin, segur que voldrien compartir amb ella les riqueses! Van trobar la casa amb facilitat i van trucar a la porta:

- Qui hi ha?
- Sóc la vostra germana- va cridar Zaya.
La porta es va obrir de forma immediata.
- Però si nosaltres no tenim cap germana- li deien.
Després del primer ensurt, els germans van fer entrar Zaya i la seva acompanyant i van deixar que els expliqués la seva història. Però el que no va dir és que havia estat ella mateixa, la serventa envejosa ,qui havia canviat el color del drap deliberadament. Els va fer creure que havia estat un error de la mare.
Els germans estaven tan contents que no van parar massa atenció a algunes de les incongruències del relat de Zaya, a qui , després del dubte inicial, van acollir com a veritable germana.

Núnut ho observava tot des de la distància, silent, impotent, perquè no podia fer-hi res. ¿Com l’havien de creure a ella els germans, si ara era una vella lletja que vestia amb parracs.

Les festes per celebrar el feliç rencontre van durar dies i dies. Els germans semblaven lloros perquè no paraven de repetir a tothom “Tenim una germana. Tenim una germana” És clar que van pensar a anar a trobar la mare per fer-la participar de la seva alegria, però el viatge era llarg i ells eren molts: caldria molt de temps per preparar-ho tot.

Mentrestant Zaya vivia regaladament i Núnut havia d’ocupar-se del ramat de camells dels germans. De fet , aquests animals es van convertir en el seu únic consol, se n’ocupava, els explicava les seves penes i fins i tot la feien dormir a l’estable. Cada matí els treia a pasturar i no tornava fins al capvespre. Núnut estava tan rebentada que a aquella hora ja no tenia ganes de res, només d’agafar el jaç i dormir.
Un dia un dels germans es va sorprendre que un dels camells estigués famèlic. ¿ Com pot ser, si la serventa de Zaya els treu cada dia a pasturar? es va preguntar. Però com que Zaya els havia parlat molt malament de la serventa, va sospitar que potser era ella la culpable. Ho va comentar als altres germans, i entre tots van decidir que l’endemà la seguirien d’amagat per esbrinar-ho. I així ho van fer. Així van poder contemplar com la noia duia els camells a un terreny amb molt bones pastures, s’asseia damunt d’una roca i mentre els vigilava cantava:
“Oh, roca d’Occident,
tant de bo pogués veure casa meva des d’aquí!
La vella serventa és la jove germana.
I la mare es va quedar sola a casa! "
Els germans van comprendre que la causa es trobava en el plany de la noia. Aquell camell era capaç d’entendre els humans i s’entristia amb el dolor de la noia. Van tornar cap a casa desconcertats i sense saber què fer. Després de molt de rumiar-hi van trobar la solució: anirien a veure l’alfaquí, que era l’home més llest del poble i li ho explicarien.
- Heu de saber que a la vostra germana li deu haver passat alguna cosa molt greu i estranya. No sé ben bé què deu haver estat, però feu-me cas: Torneu a casa i feu preparar un gran cuscús. Quan la taula estigui parada, feu seure les dues dones juntes i observeu amb atenció què fa cadascuna. La que es llanci com un llop famolenc sobre el cuscús és la minyona. La que mengi amb polidesa , és la vostra germana. Feu-me cas, i prescindiu de l’aparença exterior de cadascuna.

Tal dit, tal fet. Ben aviat van tenir clar qui era la mentidera. La suposada germana es va abalançar damunt la safata de cuscús i l’altra , la “serventa” que pasturava els camells, va menjar amb delicadesa. Els germans van increpar la golafre i aleshores Núnut va acabar explicant tota la història.

El primer que calia fer era trobar el Llac de la Lluna perquè les dues dones s’hi banyessin plegades. Per sot, Núnut recordava perfectament el camí i després de molt caminar, van arribar al llac.

Els set germans van agafar Zaya i la van empènyer cap a l’aigua. Núnut s’hi va submergir també . I altre cop va funcionar l’encanteri! Les coses van tornar a ser com abans: Núnut , maquíssima, i jove; amb uns ulls preciosos, com el nas i la boca, i una pell avellutada. Al seu costat, Zaya s’havia convertit altre cop en una dona gran i molt lletja.

I allà, al mateix Llac de la Lluna , van organitzar una festa per celebrar-ho. Finalment la veritat havia acabat resplendint i s’havien acabat els patiments de Núnut. A Zaya li van imposar un càstig tan terrible que no li van quedar ganes de fastiguejar ningú mai més. Passat un temps, Núnut i els set germans van emprendre el camí cap a Occident, cap a casa de la mare, per tornar a viure tots junts altre cop.

I van ser feliços i van menjar anissos.

En Joha i els cinc rucs

2007-11-12T09:00:00.000-08:00

En Joha(Djeha o Yeha) és un dels personatges més populars dels contes del Marroc, tant àrabs com amazics. Sovint als nenes i nenes se’ls escapa un somriure només sentir anomenar-lo. Ve a ser una mena de « Jaimito », un beneit divertit que sempre surt ben parat de les situacions més quotidianes.O potser no és tan babau com sembla? El seu abast és molt extens: el podem trobar a Turquia, a Egipte o a l’Iran, i no cal dir-ho a tot el Magreb; però fins i tot ha traspassat la Mediterrània, i a Sicília, el reconeixereu amb el nom de Giufa

Els cinc rucs d’en Joha

Vet aquí que un dia en Joha decideix portar els seus rucs al mercat, els lliga un rera l’altre i els compta: 5 en total. Munta sobre el primer i enfila el camí. Passada una estona, es neguiteja, vol assegurar-se que hi són tots, es gira i els compta:
- Un, dos, tres, quatre.... valga’m Déu, en falta un!
Els torna a comptar per estar-ne del tot segur:
- Un, dos, tres, quatre.... Déu meu, n’he perdut un!

S’espavila a arribar a ciutat, quan veu la porta, hi entra i s’acosta al mercat. De seguida troba l’home a qui pensa vendre els rucs, desmunta i li diu:
- Mai no diries què m’ha passat!
- Ai, Joha, Joha, a veure quina una m’expliques- comenta l’home somrient- Mira que te n’arriben a passar, de coses!
- Doncs mira: quan he sortit de casa portava 5 rucs i quan era a mig camí, només n’he comptat 4!
- Com?- respon el comprador, tot comptant-los- Si n’hi ha 5!
- Com pot ser?- se sorprèn en Joha- Si els he comptat bé...
- Ben mirat- afegeix el comprador burleta – acabo de veure el sisè ruc.
En Joha cada cop fa més cara de sorprès:
- Sis? Hi ha un sisè ruc ?On? Ara sí que no entenc res de res!

Aquesta versió prové d'un llibre francès Contes et histoires du Magreb de Jean-Paul Tauvel, però podeu trobar altres contes en català editats per La Galera, a la col.leció El Minaret

Una Blancaneus amaziga

2007-11-11T09:12:00.000-08:00

Tal com subratlla G.O a la introducció del seu llibre Contes Berbères N’Tifa du Maroc a cura de Georges Oucif et Abdellah Khallouk els amazics del sud del Marroc expliquen l’autèntica Blancaneus de l’altra riba del Mediterrani que duu per títol

El mirall meravellós

Vet aquí que una vegada .... hi havia una dona d’una extrema bellesa que es passava el dia mirant-se al seu mirall meravellós. Sempre li preguntava quina era la dona més bella , i aquest sempre li donava satisfacció.Fins que va arribar un dia, que tot estant embarassada, el mirall va canviar la resposta: és la nena que porteu al ventre. La dona es va engelosir molt i quan va néixer la criatura, la va amagar a un cofre, al soterrani. Un dia, el marit va sentir plors de nadó i va interrogar la seva dona, que va acabar confessant-ho tot. Ara bé, va dir que la tenia protegida de tothom per temor. Els anys van passar, la nena es va fer gran i el pare , que no l’havia vista mai , va dir que caldria casar-la.Com que el promès vivia lluny, se la va emportar amb ell. La noia tenia set i va demanar aigua al pare, que li va respondre que si no s’hi casava no en tindria. Ella s’hi va resistir molt, però finalment a la 3ª vegada, va acceptar. Quan el pare-marit li va portar l’aigua, no la va trobar, s’havia transformat en coloma i havia pujat dalt d’una branca, sota del qual pasturaven les cabres del rei que ploraven de tristor en saber la tragèdia de la noia. Un dia es va tornar a transformar i es va escapar, va arribar a una casa fortificada on vivien set germans. Cada dia , quan tornaven, es trobaven la casa endreçada i el menjar fet. Un a un van anar investigant i descobrint la noia, però no en deien res. Finalment l’hereu ho va comunicar als altres i tots s’hi volien casar. Ella els va sotmetre a una prova: els pintaria les mans amb henna i aquell que la mantingués seria l’espòs. Naturalment va resultar l’hereu. Tot va anar bé, fins que un dia la mare va tornar a consultar el mirall que li va contestar que la més bella continuava sent la filla, Oundella. Ella creia que era morta, però el mirall li va confirmar que vivia a la casa fortificada amb els 7 germans. Amb l’excusa que li prendria el marit, va començar a ordir un pla. Es va posar en contacte amb un jueu que l’havia d’ajudar. Aquest va arribar-se a la casa fortificada i es va fer passar per venedor de bagatel.les. La noia es va enamorar d’un anell d’or, i quan se’l va posar , va caure a terra com morta. Els set germans se la van trobar ajaguda, la van posar damunt d’un camell i , com adormida, van travessar muntanyes i valls fins arribar a les terres del rei. Allà, tot passant sota d’un arbre, una branca es va enganxar a l’anell, que va caure, i la noia es va despertar.

El rei, en veure-la, va decidir casar-s’hi, però ella no era feliç i va demanar l’ajuda al camell que se la va endur. Els guàrdies els perseguien i es van amagar a una cova. Allà hi havia una ogressa que li va proposar canviar-li les robes per una transformació, ara en gasela. Així ho van fer . Un dia un dels guàrdies del rei es va fixar en ella, en com bevia d’una forma ben diferent , el rei va ordenar atrapar-la, disposat a casar-s’hi encara que fos un animal. Van fer una gran festa de casament entre el fill del rei i la gasela que va tornar a convertir-se en dona. Van ser feliços fins que van tenir un fill, llavors la noia es va quedar muda. Segons el jueu només podria recuperar la veu si es degollava el nadó, quan el príncep es disposava a fer-ho, Oundella va cridar per salvar el seu fill. A partir d’aquell moment, expulsada la bola d’herba que li bloquejava la gola, va poder parlar amb normalitat i van ser feliços i van menjar anissos.

L'ogre beneit

2007-11-09T08:46:00.001-08:00

Aquest conte està traduït del francès. L’edició original era en francès fàcil, un mètode per simplificar la lectura. A Catalunya també hi ha aquesta associació, es diu Lectura fàcil

Aquesta és la història d’un home que es diu Ahmed. Un dia decideix anar a passejar pel bosc, agafa un sac de cuir i dins hi posa un ou i una rata. Amaga el sac sota els seus vestits i se’n va। Quan hi arriba veu una cova molt gran on viu un ogre.

- Que hi ha algú? -pregunta Ahmed.
- Sí, jo, l’ogre de la cova.
- I què hi fas tu dins d’aquesta cova?
- Hi porto tota la gent que penso menjar-me. Entre i veuràs que et dic la veritat!

Ahmed entra i veu per terra , a un racó, la roba i els fusells de la gent que s’havia menjat l’ogre.
- Queda’t-li diu l’ogre. Serem amics i no et menjaré.
Es queda amb ell com dos amics, compartint el menjar que han caçat, excepte quan és un home, llavors només en menja l’ogre.

Un dia cacen un bou, però no tenen llenya per coure’l. Llavors l’ogre li diu a Ahmed:
- Vés a buscar llenya per coure el bou!
Ahemd marxa i s’arriba fins al bosc tot pensant:
- Si no porto prou llenya, l’ogre s’enfadarà.
Es posa a tallar arbres sense descans. L’ogre s’espera dins de la cova, però com que no veu que l’home torni, el va a buscar. El troba tallant arbres.
- Què fas Ahmed?- li pregunta- Per què em fas esperar tant?
- Fa falta molta llenya per fer coure el bou- respon Ahmed- Per això talo tants arbres.
L’ogre, sorprès, no diu res. Dóna una puntada a un arbre grandíssim que cau per terra, i el carrega a l’espatlla.
- Vinga, anem, tornem a la cova. Ja tenim prou llenya.

Quan són dins de la cova, l’ogre veu que no tenen aigua i envia Ahmed a buscar l’aigua. Ahmed pren la pell del bou per omplir-la. Arriba a la font i veu que no podrà carregar la pell de bou tota plena d’aigua.
- Faré un canal que porti l’aigua fins a la cova.
L’ogre espera , però Ahmed no torna i el va a buscar.
- Què fas aquí ?- pregunta l’ogre.
- Vull fer un canal que arribi fins a la cova. La pell de bou és massa petita, tindrem poca aigua- respon l’home.
L’ogre omple la pell i se la carrega a l’espatlla.
- Vine, tornem cap a casa. Ja tenim prou aigua.

Una nit, estan tots dos asseguts al voltant del foc. L’ogre es passa la mà pels pèls i en treu un poll ben gros.
- Què és això?- li pregunta Ahmed
- Un poll meu.
- Bé, doncs jo també n’agafaré un dels meus.
I treu la rata del sac de cuir que portava sota els seus vestits.
- Aquí tens el meu poll- diu l’home.

L’ogre se’l mira i veu que té potes, boca, ulls i cua.
-De debò que és un dels teus polls?
-Sí -contesta- posa’t el dit dins la seva boca!
L’ogre obeeix i la rata l’hi mossega.

Poc després l’ogre agafa una pedra entre els dits i l’aixafa ( queda feta pols)
- Veus? Puc convertir una pedra en pols.
- Jo puc convertir una pedra en aigua- contesta Ahmed- ja ho veuràs.
Agafa l’ou i l’esclafa.
Llavors l’ogre pensa:
“És molt més fort del que em pensava. Hauré de vigilar més i separar-me d’ell”

Una nit, mentre dormen, l’ogre agafa el fusell i dispara. Ahmed es desperta espantat.
- Què és aquest soroll?
Ahmed s’aixeca els pantalons i diu:
- El meu cul que s’ha tirat un pet.
- Ah , si?- contesta l’home- Espera’t, jo també em tiraré un pet que farà caure la cova.
- Espera’t que surto.

Ahmed se’n torna cap a casa i dóna gràcies a Déu:
-Déu meu, gràcies per haver-me salvat. L’ogre no se m’ha menjat.
Mentrestant, l’ogre deia:
- Gràcies Déu meu, per haver-me salvat. Ahmed no se m’ha menjat

Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.

L'horòscop d'en Joha

2007-11-09T00:05:00.000-08:00

Un bon dia li van preguntar a en Joha quin era el seu horòscop.
- Boc – respongué somrient.
Tots van esclatar a riure perquè altre cop els tornava a sorprendre amb les seves facècies.
- Però, Joha, els astròlegs mai no han parlat d’un signe del zodíac que rebi aquest nom de Boc....
- Doncs quan jo era petit, la meva mare va encarregar que em fessin el meu horòscop i li van dir que era Capricorn, representat amb un cabrit. Com que d’ençà d’això ja han passat uns quaranta anys, dic jo, que el cabrit ja es deu haver convertit en un boc, com a mínim.

L'eriçó i el xacal

2007-11-08T23:57:00.000-08:00

Com ja deveu saber , els animals han triat l’eriçó com a jutge gràcies a la prudència d’aquest darrer.

"Vet aquí que un dia estaven passejant l’eriçó i el xacal i van entrar junts a través d’un forat a un verger on creixien fruits molt variats. Se’n van fer un tip , tot i que l’eriçó sabia bé que no n’havia d’abusar. Per això, quan li va semblar convenient, va tornar a passar pel forat i , quan ja era fora, va cridar el seu company xacal, que no l’havia seguit. Però el xacal no en va voler fer cabal i va continuar menjant, tant i tant va menjar que quan va decidir-se a sortir pel forat, la panxa li havia crescut tant i tant que no podia passar-hi.

- Ai , trist de mi, he menjat tant que el forat se m’ha quedat petit- es lamentava l’animal- Com ho faré si es fa de dia i l’hortolà em troba en aquest estat?
I va demanar ajut al seu company eriçó.
- Quan arribi el dia , i vingui l’hortolà , fes veure que ja estàs mort. Ja veuràs com el llançarà fora del seu jardí.- li aconsellà l’eriçó.
El xacal va tenir el bon seny de seguir el consell del seu company i gràcies a això se’n sortir.

El conte de l'Oxba

2007-11-08T03:51:00.000-08:00

Aquest conte ha estat recollit per Joaquim Vilar gràcies al relat de dos joves amazics, en Jamal i la Toucha, que viuen entre nosaltres. El podeu trobar a la pàgina Contes per compartir

Això era i no era un dia que l’Oxba va anar a recollir llenya al bosc, i en va anar recollint, recollint, recollint fins al vespre que es va fer fosc. Quan va veure la lluna , es va pensar que era el sol i quan va distingir dues llumetes al fons del bosc, es va pensar que era el seu pare que l’anava a buscar amb la llanterna. Però en realitat eren els ulls de l’Amzeu.

L’ Oxba va començar a cridar-lo:

- Sóc aquí, pare!
- Sóc aquí, pare!

Ell va contestar-li:

- Sóc aquí, filla meva!
- Sóc aquí, filla meva!
Quan l’Amzeu va ser al seu costat li va dir:

- Oxba, tens dues sortides: o et menjo ara mateix o véns cap a casa i et cases amb mi.
Ella va contestar-li que d’acord, que es casava amb ell i l’Amzeu li va dir:

- Quan vegis que plou molt i molt i faci molt i molt de vent, sabràs que en aquest dia et vindré a buscar.
Dit això, la va agafar a coll, amb tota la llenya que havia recollit, i la va dur a casa d’ella.

L’Oxba, un cop a casa, plora que ploraràs. Si treu la pols, plora; si renta els plats, plora; si frega, plora; si renta la roba, plora. La seva mare, molt preocupada, li va preguntar:
- Oxba, per què plores?
I ella li va contestar:

- Perquè vindrà l’Amzeu, me n’hauré d’anar cap a casa seva i casar-me amb ell.
- Oxba, amb jo , set germans i el teu pare, encara tens por de l’Amzeu?

Malgrat el que li deia la mare, l’Oxba va continuar tenint por perquè sabia segur que l’Amzeu la vindria a buscar.

Va arribar un dia que feia molt mal temps: feia vent i plovia a bots i barrals. Va arribar l’Amzeu i va començar a cridar:

- Oxba, Oxba!
Van sortir tots els germans, el pare i la mare i els va dir que venia a buscar l’Oxba. Ells van fer una rotllana i la van fer posar al bell mig per a què l’Amzeu no pogués agafar-la.
Quan l’Amzeu ho va veure, va aspirar molt fort , se la va endur dins del nas i se’n va anar corrents.

Un cop a casa l’Amzeu la va escridassar:

- Per què no volies venir si havíem fet un tracte?
L’Oxba li va contestar:
- Jo prou volia venir, però ells no em deixaven sortir a veure’t.
L’Amzeu va dir:

- Doncs ja està. Aquí tens la casa i escolta’m bé perquè en aquestes dues habitacions no hi pots entrar per res.

Ell se’n va anar a buscar menjar i quan va ser ben lluny, l’Oxba no va poder més i va entrar a les habitacions prohibides. Hi va trobar de tot i força: gent morta, animals morts, ossos per tot arreu i es va posar a plorar perquè tenia molta por.

Quan l’Amzeu va tornar i va veure que la noia estava tan malament es va pensar que havia entrat a les habitacions i la va tornar a escridassar:
- Per què hi has entrat?
Ella li va contestar:
- Amzeu, jo em pensava que no hi hauria res. És la darrera vegada que ho faig.

I van començar a menjar ben avinguts.

Al cap d’un temps va venir el germà gran amb un cavall a buscar-la. Li havia costat molt de trobar la casa. Havia preguntat i preguntat a molta gent:

- Heu vist l’Amzeu? El que obre portes de ferro i va agafar una noia entre set germans?
Els uns no volien dir res de tan espantats com estaven. Els altres li deien , cap enllà, cap enllà. Finalment un li va dir:

- Allà, en aquella muntanya, viu l’Amzeu.
Quan hi va arribar, va trucar a la porta, li va sortir l’Amzeu que li va dir:

- Benvingut cunyat meu!
I el va rebre amb un xai rostit i una plata molt gran de cuscús.
Amzeu li va dir:

- Donaré set voltes a la meva casa , si quan torno encara no t’has menjat tota la teca, et menjaré jo.

Així ho va fer. Quan va tornar, el noi encara no havia menjat ni una culleradeta de cuscús , així que se’l va menjar.

L’endemà va arribar el segon germà amb les mateixes dificultats per trobar la casa de l’Amzeu. Va tenir la mateixa rebuda i el mateix tracte. També se’l va menjar. I així va passar també amb el germà tercer, quart, cinquè i sisè, fins que va arribar el petit amb un cavall i una espasa. Tenia molt coratge i era molt intel.ligent.

Quan va arribar a la casa, l’Oxba el va escridassar i li va dir:

- Per què has vingut? Ets l’únic germà que em queda! L’Amzeu se’t mejarà!

El noi li va dir si hi havia un pou per allà a la vora. Quan l’Amzeu se’n va anar a donar les set voltes, ell va llençar el xai i el cuscús al pou. Només es va quedar amb el plat i els ossos.

L’Amzeu va quedar ben sorprès i aleshores el noi li va dir:

- Fem una baralla i si et guanyo, vomitaràs els meus sis germans.
L’Amzeu li va dir:

- Els vomitaré cecs!
El noi va dir:
-No, amb ulls i tot!
L’Amzeu va respondre:
- Els vomitaré coixos o mànxols.
- No, sencers, amb braços i cames.
L’Amzeu es va comprometre a fer-ho en cas que perdés la baralla.

Quan el germà petit li va clavar l’espasa els va vomitar tots, sencers però bruts. El noi va demanar a Déu que plogués perquè els seus germans poguessin quedar ben nets. I va ploure a bots i barrals. Després va demanar a Déu que sortís el sol perquè es poguessin eixugar. I el sol va sortir i els va escalfar.

Després va agafar la mà de la seva germana i tots vuit se’n van anar cap a casa.

I conte contat, conte acabat.

En Joha i el camàlic

2007-11-07T09:43:00.000-08:00

En Joha anava traginant una càrrega molt feixuga, quan es va trobar un home que li va proposar:

- Si vols, puc portar-te-la jo, si el que em dónes a canvi m’interessa.
- Doncs no crec pas que t’interessi- respongué en Joha, mentre afegia- no tinc res, jo.
El camàlic s’hi va avenir:
- D’acord. Portaré el teu paquet i tu em donaràs res.
Al cap d’una hora, i amb molt d’esforç, l’home va aconseguir arribar a casa d’en Joha.
- I ara què em donaràs de paga?
- Ja t’he dit abans que no et tenia res, i tu hi has estat d’acord!
- Jo vull res ….- protestà l’home que no es donava per vençut-Dóna’m res o cridaré i quedaràs en ridícul davant d’aquesta gent.
En Joha, que no sabia com treure’s de sobre aquell pesat, va aixecar una pedra que hi havia al terra i li va preguntar:
- Què hi ha sota d’aquesta pedra?
L’home se la va mirar i amb cara de sorpresa va respondre:
- Res.
- No hi ha res sota la pedra no? Doncs és per a tu.
El camàlic va marxar amb la cua entre les cames , mentre remugava :
- Has acabat podent amb mi.

Un per a adults

2007-11-06T09:46:00.000-08:00

Aquí teniu la traducció del francès d’un conte que podeu trobar al recull Contes berbères grivois du Haut-Atlas d’Alphonse Leguil

El matrimoni i el gall

Vet aquí la història d’un home acabat de casar. Un dia van anar al corral i es van asseure al sol. La dona s’entretenia mirant com el gall muntava la gallina: en cinc minuts fins a quatre cops!

Aleshores es va adreçar al seu marit i l’increpà:
- Això si que és un mascle, aquest gall ! No pas com tu!
- Què vols dir?- protestà l’home.
- Doncs fixa’t en quants cops l’ha muntada!- que continuà – I tu , després d’una vegada em dius “estic cansat”. Hauries de fer com el gall.
El marit, ofès, li digué:
- D’acord, tot el que faci el gall, també ho faré jo. Ara bé tot el que jo faci , també ho haurà de fer ell.
- Em sembla molt bé – digué ella i tot seguit afegí- Vigila’l bé i quan ell la munti, m’avises.
Poc després el gall emprengué novament la gallina.
- Ho veus? – es burlà ella- Ja hi tornen.
- Doncs nosaltres també- afegí l’home.
Quan va acabar de fer l’amor amb ella, l’home va atrapar el gall i agafà la gallina .
Després els va portar a un bassal, els hi va enfonsar i al cap d’uns segons, els va treure, tot seguit se’n va anar a fer les seves ablucions. En acabar la dona també les va fer.
- Escolta – digué l’home- no deixis de vigilar-los!
- D’acord.
I així ho va fer durant vuit dies: el gall no es va acostar mai a la gallina. Cada matí es llevava en sortir el sol, buscava un lloc arrecerat i es quedava allà fins a la posta de sol.
- I bé, ja deus haver vist què li ha passat al gall!- comentà el marit
- I tant!- respongué ella.

Àïxa Kandixa, una rossa perillosa

2007-11-06T05:28:00.000-08:00

Àïxa Kandixa

Sembla que aquesta dona meitat nimfa, meitat bruixa, forma part de moltes de les llegendes del Marroc, tal com ha observat El Hassane Arabi als dos reculls d’articles que he llegit d’ell. En versió conte,en francès, la podeu trobar a un bon bloc amazic, reescrita per Atanane, una pintora i escriptora que viu a França.

Vet aquí que una vegada un jove anomenat Moha arribà ben entrada la nit a una casa on l’acolliren perquè el van veure molt trasbalsat. No va ser capaç d’articular una paraula fins després d’haver-se pres una tassa de te bullent. Vet aquí el que va explicar:

“Havia passat tot el dia treballant a les terres dels Aït Oulmil , era el moment de la collita, calia segar el blat i havíem tingut molta feina.Com que m’havia entretingut molt i ja s’acostava la posta de sol, el pare Oulmil em va demanar que em quedés a passar la nit a casa seva, però jo vaig refusar, tenia la dèria d’anar a dormir a casa.Vaig agafar la mula i vaig enfilar el camí, l’animal semblava tenir pressa per menjar-se la seva pròpia palla.

Encara que la posta de sol ja s’acabava, com que hi havia lluna plena, teníem força claror. Feia força calor i el cant de les cigales em bressava, de sobte, em vaig mig desvetllar perquè van parar de cantar. La mula també va començar a neguitejar-se, com si sentís un soroll que l’espantava.

Un calfred em va recórrer l’espinada: estava sentint com algú em cridava. Una veu femenina deia el meu nom, semblava espantada, com si algun perill l’assetgés, i el més curiós és que aquesta veu , que no acabava de reconèixer, em resultava familiar.
Tot i que la conducta de la meva mula em feia malfiar-me’n, jo em sentia encuriosit, volia saber qui era qui em cridava, descobrir què li passava.

Just en aquell va aparèixer ella, bellíssima , embolicada en un vel blanc, al costat d’una olivera. Vaig haver de saltar de la meva muntura perquè la mula ni es movia, paral.litzada i m’hi vaig adreçada. Estava segur de conèixer aquella noia des del moment en què un raig de lluna va il.luminar el seu rostre, els seus cabells d’un ros ataronjat queien per damunt les seves espatlles i sobre el seu pit com un xal de foc, i arribaven als malucs. Ella avançà el seu braç cap a mi, on tenia una mena de branca, em convidava a acostar-m’hi, somrient.

Vaig avançar unes passes i em va semblar que tenia davant Danna, una veïna meva de qui havia estat perdudament enamorat , però amb qui no havia pogut casar-me perquè una meningitis fulgurant se l’havia endut abans de les esposalles.

Els meus cabells s’eriçaren, i el meu cor començà a batre com si fos un timbal. Malgrat tot, vaig tenir un moment de lucidesa i vaig comprendre que no podia ser cap altra que Àïxa Kandixa, la malvada. Ella de seguida se’n va adonar i va canviar el posat i la mirada. Aleshores amb veu suplicant em digué: Oh Moha, el meu veí, el meu promès,.. no em reconeixes? ... no em vols ajudar? Ajuda’m sisplau, t’ho suplico.. dóna’m la mà.

Oh s’assemblava tant a ella, a Danna, desitjava tant que ho fos que vaig estar a punt de cedir, per sort, em vaig trobar pronunciant una pregària. Li demanava a Déu que m’ajudés a lluitar contra ella, contra Satan i la meva mà s’anà abaixant fins a la meva cintura, on guardava el meu punyal. La mula estava aterrida però ara rebufava i potejava sense parar. Quan ja estava a punt de tocar el punyal, ella canvià radicalment, va deixar d’arrepenjar-se en l’arbre i aleshores vaig poder veure que en comptes de peus tenia unes peülles negres, com les d’un boc i intentar tirar-se’m a sobre. Jo vaig ser encara més ràpid i vaig clavar la fulla de la meva gavineta a terra. Ella es posà a cridar com posseïda i en mig d’esbufecs em suplicava que deslliurés la meva mà del punyal, que l’estava matant. Com que jo no li feia cas , ella es va posar a oferir-me tot el que jo pogués desitjar: l’èxit, la joventut, un cofre ple de monedes d’or...

De cap de les maneres estava disposat a negociar amb una diablessa, tenia por de perdre la meva ànima i el meu seny; la riquesa i l’èxit no m’havien pas seduït mai. Amb la força del desesper vaig ser capaç d’articular algunes paraules , invocant a Déu, suplicant-li que se n’anés pel mateix lloc on havia vingut. I així va ser, vaig veure com una mena de núvol blanc fugia i desapareixia entre els arbres. Malgrat això, vaig continuar una bona estona allà, agenollat, agafat al meu punyal clavat a terra, incapaç de reaccionar.

A poc a poc vaig retrobar la calma , i quan vaig comprendre que tot s’havia acabat, em vaig aixecar, vaig contemplar el paisatge que m’envoltava i vaig buscar la meva mula: s’havia allunyat uns quants metres, era darrera d’un arbre, com si volgués amagar-se. Hi vaig pujar i ràpidament vaig fugir d’aquell lloc, d’aquella experiència terrible que acabava de viure. Volia fugir però no sabia pas on anar... tornar al lloc d’on venia? Continuar el camí fins a casa? Tant m’era, la qüestió era abandonar el bosc ombrívol i lúgubre. Vaig recordar que a prop hi havia un mas, necessitava trobar humans, llum, escalfor, vida...”

Tot i que en Moha havia acabat d’explicar la seva història, cap dels presents no el va rellevar parlant. Tothom estava silent, quiet, sense gosar dir ni fer res perquè la por els atenallava. Només un vell va reaccionar, amb veu clara i segura ens recordà les nostres obligacions: l’alba acabava de trencar-se i a la casa hi havia moltes coses a fer. Ell, però, es quedà al costat de Moha, que tenia una mirada buida, absent, el va cobrir amb una flassada i el deixà dormir a cor què vols, cor què desitges. No va ser fins ben entrat el dia que es despertà i expressà el seu desig de marxar cap a casa. Li van preparar la mula i el vell, s’oferí a acompanyar-lo, ho digué amb un to de veu que no oferia cap mena de dubte, en Moha, no s’hi podria oposar.

Passats alguns dies , en Moha encara no havia reaccionat: no sortia de casa, no treballava, gairebé no parlava, no semblava ell. Només pensava en la diablessa i de tant en tant el sentien mormolar: Danna, Danna....Semblava presoner d’ell mateix, la família, comprensiva, el deixava tranquil, però finalment el van portar al metge que no va saber guarir-lo.

Malgrat el pas del temps, en Moha no reaccionava, i els amics quan el venien a visitar sacsejaven el cap, s’adonaven que no tenia remei, que vivia en un altre món. Li va créixer la barba i va descuidar el seu vestit, es veia brut i abandonat i només sortia de casa per vagabundejar pels camins o per adreçar-se al cementiri on passava llargues hores davant d’una tomba que tenia escrit el següent epitafi:
“Tot el que és d’aquest món torna cap al no-res i només reposa en la faç de Déu”, seguit del nom de la difunta : Danna ben Saleem, décedée le...