Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

dimarts, 6 de novembre de 2007

Àïxa Kandixa, una rossa perillosa

Àïxa Kandixa

Sembla que aquesta dona meitat nimfa, meitat bruixa, forma part de moltes de les llegendes del Marroc, tal com ha observat El Hassane Arabi als dos reculls d’articles que he llegit d’ell. En versió conte,en francès, la podeu trobar a un bon bloc amazic, reescrita per Atanane, una pintora i escriptora que viu a França.



Vet aquí que una vegada un jove anomenat Moha arribà ben entrada la nit a una casa on l’acolliren perquè el van veure molt trasbalsat. No va ser capaç d’articular una paraula fins després d’haver-se pres una tassa de te bullent. Vet aquí el que va explicar:

“Havia passat tot el dia treballant a les terres dels Aït Oulmil , era el moment de la collita, calia segar el blat i havíem tingut molta feina.Com que m’havia entretingut molt i ja s’acostava la posta de sol, el pare Oulmil em va demanar que em quedés a passar la nit a casa seva, però jo vaig refusar, tenia la dèria d’anar a dormir a casa.Vaig agafar la mula i vaig enfilar el camí, l’animal semblava tenir pressa per menjar-se la seva pròpia palla.

Encara que la posta de sol ja s’acabava, com que hi havia lluna plena, teníem força claror. Feia força calor i el cant de les cigales em bressava, de sobte, em vaig mig desvetllar perquè van parar de cantar. La mula també va començar a neguitejar-se, com si sentís un soroll que l’espantava.

Un calfred em va recórrer l’espinada: estava sentint com algú em cridava. Una veu femenina deia el meu nom, semblava espantada, com si algun perill l’assetgés, i el més curiós és que aquesta veu , que no acabava de reconèixer, em resultava familiar.
Tot i que la conducta de la meva mula em feia malfiar-me’n, jo em sentia encuriosit, volia saber qui era qui em cridava, descobrir què li passava.

Just en aquell va aparèixer ella, bellíssima , embolicada en un vel blanc, al costat d’una olivera. Vaig haver de saltar de la meva muntura perquè la mula ni es movia, paral.litzada i m’hi vaig adreçada. Estava segur de conèixer aquella noia des del moment en què un raig de lluna va il.luminar el seu rostre, els seus cabells d’un ros ataronjat queien per damunt les seves espatlles i sobre el seu pit com un xal de foc, i arribaven als malucs. Ella avançà el seu braç cap a mi, on tenia una mena de branca, em convidava a acostar-m’hi, somrient.

Vaig avançar unes passes i em va semblar que tenia davant Danna, una veïna meva de qui havia estat perdudament enamorat , però amb qui no havia pogut casar-me perquè una meningitis fulgurant se l’havia endut abans de les esposalles.

Els meus cabells s’eriçaren, i el meu cor començà a batre com si fos un timbal. Malgrat tot, vaig tenir un moment de lucidesa i vaig comprendre que no podia ser cap altra que Àïxa Kandixa, la malvada. Ella de seguida se’n va adonar i va canviar el posat i la mirada. Aleshores amb veu suplicant em digué: Oh Moha, el meu veí, el meu promès,.. no em reconeixes? ... no em vols ajudar? Ajuda’m sisplau, t’ho suplico.. dóna’m la mà.

Oh s’assemblava tant a ella, a Danna, desitjava tant que ho fos que vaig estar a punt de cedir, per sort, em vaig trobar pronunciant una pregària. Li demanava a Déu que m’ajudés a lluitar contra ella, contra Satan i la meva mà s’anà abaixant fins a la meva cintura, on guardava el meu punyal. La mula estava aterrida però ara rebufava i potejava sense parar. Quan ja estava a punt de tocar el punyal, ella canvià radicalment, va deixar d’arrepenjar-se en l’arbre i aleshores vaig poder veure que en comptes de peus tenia unes peülles negres, com les d’un boc i intentar tirar-se’m a sobre. Jo vaig ser encara més ràpid i vaig clavar la fulla de la meva gavineta a terra. Ella es posà a cridar com posseïda i en mig d’esbufecs em suplicava que deslliurés la meva mà del punyal, que l’estava matant. Com que jo no li feia cas , ella es va posar a oferir-me tot el que jo pogués desitjar: l’èxit, la joventut, un cofre ple de monedes d’or...

De cap de les maneres estava disposat a negociar amb una diablessa, tenia por de perdre la meva ànima i el meu seny; la riquesa i l’èxit no m’havien pas seduït mai. Amb la força del desesper vaig ser capaç d’articular algunes paraules , invocant a Déu, suplicant-li que se n’anés pel mateix lloc on havia vingut. I així va ser, vaig veure com una mena de núvol blanc fugia i desapareixia entre els arbres. Malgrat això, vaig continuar una bona estona allà, agenollat, agafat al meu punyal clavat a terra, incapaç de reaccionar.

A poc a poc vaig retrobar la calma , i quan vaig comprendre que tot s’havia acabat, em vaig aixecar, vaig contemplar el paisatge que m’envoltava i vaig buscar la meva mula: s’havia allunyat uns quants metres, era darrera d’un arbre, com si volgués amagar-se. Hi vaig pujar i ràpidament vaig fugir d’aquell lloc, d’aquella experiència terrible que acabava de viure. Volia fugir però no sabia pas on anar... tornar al lloc d’on venia? Continuar el camí fins a casa? Tant m’era, la qüestió era abandonar el bosc ombrívol i lúgubre. Vaig recordar que a prop hi havia un mas, necessitava trobar humans, llum, escalfor, vida...”

Tot i que en Moha havia acabat d’explicar la seva història, cap dels presents no el va rellevar parlant. Tothom estava silent, quiet, sense gosar dir ni fer res perquè la por els atenallava. Només un vell va reaccionar, amb veu clara i segura ens recordà les nostres obligacions: l’alba acabava de trencar-se i a la casa hi havia moltes coses a fer. Ell, però, es quedà al costat de Moha, que tenia una mirada buida, absent, el va cobrir amb una flassada i el deixà dormir a cor què vols, cor què desitges. No va ser fins ben entrat el dia que es despertà i expressà el seu desig de marxar cap a casa. Li van preparar la mula i el vell, s’oferí a acompanyar-lo, ho digué amb un to de veu que no oferia cap mena de dubte, en Moha, no s’hi podria oposar.

Passats alguns dies , en Moha encara no havia reaccionat: no sortia de casa, no treballava, gairebé no parlava, no semblava ell. Només pensava en la diablessa i de tant en tant el sentien mormolar: Danna, Danna....Semblava presoner d’ell mateix, la família, comprensiva, el deixava tranquil, però finalment el van portar al metge que no va saber guarir-lo.

Malgrat el pas del temps, en Moha no reaccionava, i els amics quan el venien a visitar sacsejaven el cap, s’adonaven que no tenia remei, que vivia en un altre món. Li va créixer la barba i va descuidar el seu vestit, es veia brut i abandonat i només sortia de casa per vagabundejar pels camins o per adreçar-se al cementiri on passava llargues hores davant d’una tomba que tenia escrit el següent epitafi:
“Tot el que és d’aquest món torna cap al no-res i només reposa en la faç de Déu”, seguit del nom de la difunta : Danna ben Saleem, décedée le...

Etiquetes de comentaris:

3 comentaris:

Anonymous Anònim ha dit...

És curiós que hi hagi "bruixes" rosses als contes del Marroc.

9 de novembre de 2007 a les 3:48  
Blogger mohamed ha dit...

muy rico......molt agrait per l´esfortç i la dedicacio com sempre

10 de novembre de 2007 a les 5:16  
Blogger mohamed ha dit...

molt agrait per l´esforç i la dedicacio

10 de novembre de 2007 a les 5:17  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici