Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

dijous, 21 d’agost del 2008

Contra l'enveja

Aquí teniu un conte recollit al llibre Contes de Lalla Touria que com passa força sovint té com a protagonistes dos germans, un ric i un altre molt pobre. Aquest cop, però,el tema principal no és l'enveja o la rivalitat fraterna. Serà la dona del pobre qui recomanarà al seu marit que eviti aquesta temptació i busqui per altres vies la causa del seu fracàs. A veure què us sembla.

Vet aquí una vegada que hi havia dos germans, un ric i l’altre molt i molt pobre. El darrer treballava molt per tirar endavant la seva família. Però no era ell sol a esforçar-se, la dona també havia de treballar molt. Malgrat tot, no se’n sortien perquè la sort no els acompanyava: el bestiar se’ls moria, la guineu se’ls menjava els pollets, etc.
- Aniré a veure el meu germà a qui tot li va bé, per descobrir què faig malament- digué a la dona- prepara menjar per portar-li.
- Vols dir que és una bona idea? A mi em sembla que hauries d’anar trobar Déu i preguntar-li què fas malament.
El marit va pensar que el consell de la seva dona era entenimentat i va sortir a la recerca de Déu. Anava preguntant a tothom que trobava si havia vist Déu, però ningú no sabia donar-li resposta fins que al final va trobar un home que no tenia res. Tan pobre era que per comptes de camisa, feia servir la sorra per tota vestimenta.
- Quan trobis a Déu, pregunta-li quan em donarà una camisa per ser igual com els que ell afavoreix.
- D’acord.
L’home va continuar el seu camí i van passar dies i dies fins que va arribar a una muntanya on hi havia un arbre negre:
- Hi pujaré, diuen que Déu estima els llocs alts i els arbres vells.
De sobte va veure una criatura d’aspecte humà al peu de l’arbre, però que anava vestida amb parracs:
- Ets Déu, tu?
- No, però prego dia i nit.
Era un ermità a qui cada nit un àngel li portava pa negre i panses, però aquella nit precisament li va portar pa blanc i uns altres panses; l’ermità va comprendre que el canvi era degut al seu hoste.
L’endemà, en acomiadar-se, li va dir:
- Si trobes Déu no t’oblidis de preguntar-li que quan em considerarà digne de baixar de la muntanya i de mostrar als altres homes la veritat.
Continuà caminant fins que va trobar la mar:
- Oh mar, m’estàs barrant la ruta fins a Déu. La terra no m’ha tractat bé, espero que tu m’hi portis.
Quan estava a punt d’enfonsar-se dins d’una ona va sentir una veu que semblava venir del cel:
- Home, no ets tu el que va trobar l’home de la camisa de sorra i l’ermità de la muntanya? Déu m’ha enviar a buscar-te, què li vols demanar?
- Voldria saber com és que Déu no em deixa mai que em quedi amb els seus dons, sempre sóc pobre. És que he pecat?
- No pateixis, si has pecat, Déu et perdona.
Més tranquil i confiat l’home va recordar-se del que li havien demanat els altres i va començar formulant la pregunta de l’ermità:
- Què li he de dir, a l’ermità?
- Que ja pot baixar i alliçonar els homes.
- I al de la camisa?
- Que vindrà un vent fred que s’endurà la sorra i li quedarà una bona camisa.
Complerts els compromisos amb els dos homes, va tornar a insistir en el seu cas:
- I jo, què he de fer?
- Torna a casa, fes un tancat per al bestiar que Déu t’enviarà, una sitja per al blat que Déu et donarà, i un altre per a l’ordi i espera. Si tens confiança i paciència, Déu et recompensarà.

L’home pobre li va fer cas i se’n va tornar a casa. Però no sense passar a veure l’ermità i l’home de la camisa i explicar-los què li havia dit la veu. Ell no sabia que la veu era d’un àngel que parlava en nom de Déu, però com que havia estat pietós, va tenir el seu premi. Al cap de poc temps i malgrat la desconfiança de la seva dona, el tancat es va omplir de bestiar i poc després d’acabar les sitges, es van omplir de blat i d’ordi.
Però la tranquil·litat costa d’arribar: els veïns van començar a fer córrer la veu que l’home s’havia tornat lladre i el van conduir davant del cadi.
- Senyor cadi, jo no he fet altra cosa que seguir els consells de la meva dona: vaig anar a buscar Déu per preguntar-li en què m’equivocava.
I tot seguit els va explicar la seva història fil per randa. A mesura que avançava el relat, els assistents van anar badant la boca i van acabar per creure una història tan pietosa i amb un final tan feliç.
I conte explicat, ja està acabat.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici