La síndria de Hadidan

Aquest conte prové de Tunísia, i, com molts contes del Magreb té com estrella una ogressa, lletja i cruel. El vaig llegir al recull de Nacer Khemir que duu per títol L'ogressa. És llarg i no apte per a infants menuts, us ho aviso.


Temps era temps, hi havia un rei que tenia set fills, tots mascles, dels quals se sentia molt satisfet. Van passar els anys i els cabells se li van tornar blancs, li van començar a caure les dents i les mans van començar a tremolar. Sí, ja us ho deveu imaginar, s’estava començant a fer vell: era l’hora de fer aquell viatge de peregrinació a la Meca que havia ajornat tants cops.
Per això, abans de marxar va reunir els seus fills:
- Fills meus, he pres la decisió de marxar cap a la Meca ben aviat- els digué- Com que no sé si us tornaré a veure, crec que és el moment adequat per acomiadar-nos. Em voleu demanar alguna cosa?
I vés quines coses, tots demanaren el mateix, i alhora tots ho demanaren diferent. El primer va voler una torre feta de palla, el segon, també una torre, però de vidre, el tercer, doncs també una torre però de canyes, el quart volia que fos de fusta, el cinquè la volia de fang, el sisè en demanà una de pedra i el darrer, la va voler de ferro. Els obrers van treballar amb rapidesa, volien complaure el rei que ja estava enllestint els preparatius per al viatge. I el pare no volia marxar sense haver deixat els seus fills ben acomodats, cadascun vivint a la seva torre.

Mentre avançaven les obres, hi havia algú que observava amb atenció. I no us penseu pas que fos l’arquitecte o el mestre d’obres, no: era l’ogressa, la ghôula malvada que en portava alguna de cap. Esperava que el rei fos fora per caçar tranquil•lament les seves víctimes. Mireu com procedia: el primer dia de la setmana, a l’hora de la migdiada, es va acostar a la torre i d’un cop la va destrossar. !
Com que el jove príncep dormia, no va tenir temps de reaccionar, i se’l va menjar d’una mossada. El segon dia, li va tocar al segon, el tercer, al tercer, fins a arribar al sisè. Ja només quedava un sol príncep! Quin dolor per al pare absent que ho ignorava totVa arribar el setè dia, i com havia fet fins llavors, a l’hora de la migdiada es va acostar a la torre de ferro amb la intenció de destrossar-la. Ja sabeu que les ogresses són enormes i que tenen molta força, però també són cegues i no veuen bé a què s’enfronten. Doncs aquest cop l’ogressa va donar un fort cop a la torre, però;
- Ui, ui, ui, quin mal!- es queixà.
És clar, el ferro no es trenca pas perquè li donin un cop fort, ni que sigui d’ogressa! Va agafar un tronc que hi havia a prop, i ho va tornar a intentar, sense que la torre patís cap canvi. Amb la cua entre les cames, se’n va anar perquè no volia reconèixer que havia estat vençuda. Es tractava d’una retirada tàctica, mentre pensava una altra estratègia per destruir la darrera torre (tant de goig que feien totes set al voltant del palau reial el dia que el rei va partir!).
Des d’un amagatall, l’ogressa va observar què feia Hadidan tota una setmana, dia rere dia. Era l’època de la collita de les síndries i el jove es passava tot el dia al camp, controlant-ho tot. L’ogressa s’acostava a la torre cada vespre i li robava una part de la collita. Hadidan se n’havia adonat, és clar, que un lladregot el rondava, però no sabia com resoldre-ho. Un dia va fer que el rapessin al zero.
Al dia següent va creure descobrir qui l’amenaçava, l’ogressa que li seguia les passes. Abans que ella tingués temps, el jove es va amagar darrere una muntanya de síndries. L’ogressa s’hi va acostar per triar les que li agradessin més i en va tastar unes quantes. Entre aquestes, hi havia el cap pelat de Hadidan, i l’ogressa observà:
- Aquesta no està madura, caldrà esperar- tot confonent el cap rodó amb una síndria.
Tipa, amb la panxa ben plena, va marxar. I al dia següent es va repetir la mateixa situació sense que Hadidan fos descobert. Però vet aquí que un dia, el jove no va tenir tanta sort, l’ogressa el va atrapar i se’l va endur cap a casa seva. El va fer entrar dins d’un sac que va lligar fortament, i el va col•locar a un cup, sota la trapa. L’endemà va encarregar a la seva filla que tingués el cuscús a punt per quan ella tornés a la nit.
- T’hi hauràs d’esforçar, filla meva, perquè avui tindreu convidats per sopar.
Hadidan, que ho havia sentit tot, malgrat la trapa, quan va pensar que l’ogressa era fora, es va posar a cantar una dolça melodia de la seva terra. La filla de l’ogressa va quedar enamorada de la veu i de la cançó i es va acostar a la trapa.
- Qui ets tu que cantes una cançó tan bonica?- li va preguntar a través de la trapa- Ets un home o ets un esperit?
En Hadidan no va contestar i va esperar:
- Per què no continues cantant?
Però com que no responia, ni continuava cantant, la noia va obrir la trapa i en Hadidan va reprendre el seu cant. Cantava i cantava, però no s’estava quiet. El jove sempre portava damunt un petit ganivet, i l’ogressa s’havia descuidat de revisar-lo. Així que mentre tenia la noia ben entretinguda amb els seus cants, ell anava obrint un forat al sac. I patapaf, amb un cop sec, va tallar el cap de la noia quan la tenia a tocar. Tot seguit en Hadidan va agafar el cap i el va posar a l’olla, segur que en sortiria un cuscús deliciós. Quan va estar cuit, va preparar una safata amb el cuscús, però primer, a sota de tot, hi va posar el cap de la noia, de tal manera que, tapat pels grans de cuscús, no podia ser descobert. Estava acabant just quan va sentir soroll al defora i va córrer cames ajudeu-me a amagar-se.
Era l’ogressa que arribava amb els seus amics, just quan el plat de cuscús encara fumejava. Quina bona olor que feia! Tots es van asseure a taula i van començar a menjar.
- Qui l’ha fet aquest cuscús tan bo?- preguntaven els convidats.
- La meva filla- responia l’ogressa tota orgullosa- Que ara no sé ben bé on és, potser és al galliner a buscar ous.
Portaven tanta gana que van fer molta via, i ja s’estaven acabant els grans de cuscús. Llavor l’ogressa, va entreveure el cap, i va caure desmaiada, bocaterrosa, damunt d’un dels seus pits grossos. Acabava d’adonar-se que aquell no era el cap de Hadidan, com havia previst, sinó el de la seva filla.
Tots els amics van anar a socórrer-la i quan ja revenia en ella mateixa, va començar a udolar:
- Quina desgràcia, mareta!. Que tots els qui han compartit amb mi aquest cuscús, se solidaritzin amb la meva pena.
Els convidats no acabaven d’entendre què estava passant, i l’ogressa, amb quatre mots, els va posar al corrent. Tots junts van anar a buscar llenya al bosc, volien venjar-se i cremar la torre de Hadidan. Van posar la llenya al voltant de la torre i van encendre un gran foc.
- Hadidan- cridaven- no tens escapatòria, moriràs socarrimat dins la teva preciosa torre.
Però ells no sabien que en Hadidan no era pas dins, sinó que les observava a una distància prudent. I a més a més, moguts per l’esperit de venjança no s’havien adonat que hi havia palla pels voltants, que es va encendre amb rapidesa, sense donar temps a l’ogressa i als seus convidats a fugir. Hadidan, dalt d’un arbre, era a bon recer i ho contemplava l’espectacle somrient.

I conte contat, ja està acabat.