Els set germans i el Llac de la Lluna

Un dels meus contes del Marroc preferits és de la zona del Rif, i n’he trobat diferents versions, la que m’agrada més és la de Lola López Enamorado que podeu trobar , en castellà, en un recull que duu per títol Cuentos en la “Yemá el-Fná” , editat magníficament.

Els set germans i el llac de la lluna

Vet aquí una vegada una família que vivia a un petit poble de pagesos, força allunyat. La dona havia tingut set fills mascles i encara que estaven molt ben avinguts, amb el temps, tots van començar a trobar a faltar una nena.
- Sou uns pobres desgraciats- els deia la gent- Set germans i cap germana de qui tenir cura !
La sort va voler que poc després la mare es tornés a quedar embarassada. Els nois estaven tan neguitosos per saber si tindrien una germaneta que un dia no van poder esperar més i el gran li va dir a la mare:
- Tenim tantes ganes que neixi una nena que per evitar inquietar-te encara més, hem decidit que ens en anirem a les muntanyes. Quan neixi , fes-nos-ho saber de seguida!
I el segon va afegir:
- Si és una nena , tornarem per cuidar-la i protegir-la per sempre més. Però si és un nen marxarem també per sempre més.
La mare s’hi va avenir, perquè la decisió dels nois era clara . Van acordar que si tenia una nena, posaria una drap vermell al terrat de la casa,

per contra, si era un nen, el drap seria de color blanc.

Van passar els mesos i va arribar el dia de l’infantament. L’alegria es va desbordar quan van veure que era una nena, a la qual van anomenar Núnut. Aquella tarda, la minyona, Zaya, havia de col.locar al terrat el drap vermell perquè els germans sabessin la bona nova. Però la serventa no era de fiar, era molt lletja i el caràcter se li havia anat agrejant ; s’havia tornat envejosa, cruel i malvada, però sabia dissimular-ho molt bé. Per això la mare no sospitava res, però la realitat és que Zaya no va posar un drap vermell al terrat, sinó ben al contrari , un de blanc.
- Si en comptes d’un de vermell, el poso blanc, aquests set miserables , que sempre s’han burlat de mi, no tornaran a casa i podré fer tot el que vulgui....
Els nois quan van veure el drap blanc van tenir una gran desil.lusió i se’n van anar encara més lluny: no volien tornar mai més.

Núnut va anar fent-se gran i amb el temps es va convertir en una noia molt bonica . Tan bonica que cridava l’atenció de tothom. La seva mare, que no entenia perquè els germans no tornaven, no li va explicar mai res de res. I Núnut va créixer en la ignorància. No es va estalviar, però les burles de la gent que la tractava com una òrfena desvalguda que no tenia ningú per protegir-la. Fins que un dia uns veïns es van compadir d’ella i li ho van explicar tot.

Núnut va córrer cap a casa i va anar a trobar la seva mare:
- Mare, mare, acabo de saber que jo també tinc germans! I no un, sinó fins a set, com és que no m’ho havies dit?
- Filla meva, és una història tan trista i incomprensible que te la volia estalviar- respongué la mare- Ja voldria saber jo on són!
Núnut no va tardar a prendre una decisió:
- Aniré a buscar-los , encara que hagi de viatjar temps i temps. Tinc el pressentiment que els deu haver passat alguna cosa greu.

La mare va tractar d’impedir-ho, però sense sort. Només va aconseguir que la noia acceptés endur-se una mula i que l’acompanyés la minyona traïdora, la Zaya. També li va donar un ocell màgic , que podia parlar . La mare confiava que aquest ocell, arribat el cas, podria tornar cap a casa i avisar-la dels entrebancs que patís la seva filla.

Van emprendre el llarg viatge carregades de provisions perquè no sabien quan podrien tornar. Van travessar muntanyes i valls; pobles grans, mitjans i petits. Van creuar rius i van dormir al ras. Van conèixer moltes persones, i a totes els preguntava el mateix la Núnut:
-¿ Coneixeu set germans mascles que sempre van junts i que se’m deuen assemblar una mica?
Aleshores l’ocell que parlava repetia, tot cantant:
-Crrroacc, crrroaaccc, ¿ coneixeu set germans mascles que sempre van junts i que se’m deuen assemblar una mica?
Però sempre obtenien una negativa com a resposta: ningú no els havia vist mai. Fins que un dia van arribar a un lloc remot, on hi havia un llac enorme, ple d’aigua pura i cristal.lina. Era un paisatge meravellós. Núnut va descavalcar i es va acostar a l’aigua per refrescar-se. L’ocell va començar a cantar i cridar d’alegria. En canvi, Zaya, la serventa lletja, se sentia a disgust perquè no podia suportar la joia dels altres. L’enveja la corsecava i per això es va allunyar d’allí. La casualitat va voler que es creués amb un pagès que li va preguntar:

- Què fas aquí? És que no saps a quin lloc ets?
- Digues-m’ho tu. Jo no sóc pas d’aquí- respongué malhumorada.
- Aquests són els camps que envolten el famós Llac de la Lluna. L’aigua els rega i per això són molt fèrtils. Però poca gent gosa acostar-s’hi, perquè el llac està embruixat.
- Ah, si? I en què consisteix l’encantament? – s’interessà Zaya, que ja estava pensant en un ús malèfic.
- Buf,,, aquestes aigües tenen molts poders. Però potser el més important és que si dues dones s’hi banyen alhora, s’intercanvien els seus papers. Si una és molt maca i l’altra molt lletja, la lletja es torna maca i , en canvi, la maca perd tota la seva bellesa.
La serventa va tenir feina a dissimular la seva alegria. Acabava de trobar una forma de venjar-se de Núnut! No podia suportar que fos tan bella i feliç. Però amb el que no comptava , era amb l’ocell, que ho havia sentit tot.

- Crrroaccc, crrroooacc, crrroacc- va cantar- Si li fas res a la noia, volaré fins a casa de la seva mare i li ho explicaré tot.
- Com se t’acudeixi fer una cosa així, et mato d’un pedrada- va cridar la serventa.
I a l’ocell no li va quedar altre remei que callar i esperar.
Zaya va anar corrents fins on era Núnut i li va dir:
- ¿Has vist quin lloc més bonic? L’aigua deu estar boníssima. Anem a banyar-nos, segur que ens ho passarem d’allò més bé!

No va caler que li ho repetissin: Núnut es va ficar a l’aigua sense fer cas dels advertiments de l’ocell que no va saber interpretar. Zaya va aprofitar l’ocasió i es va tirar de cap. En sortir a la superfície, va mirar cap on era la noia i se li va escapar un crit. Núnut s’havia tornat lletgíssima tal com havia dit el pagès: tenia unes ulls i un nas desproporcionats, les dents negres i partides i la pell aspra! Però això no era tot: havia envellit. En canvi, Zaya era maquíssima i molt més jove que abans!

El primer que va fer la serventa és llançar una pedra a l’ocell, que li va provocar la mort de forma fulminant. Després es va adreçar a Núnut:

- Molt bé, maca, vull dir, lletja, vés a eixugar-te que hem de continuar el nostre camí. No et pensis, però, ara tot ha canviat: tu seràs la serventa vella i lletja i jo la bella noia que està buscant els seus germans. Ho has entès?

I no hi van valer els plors, les súpliques i els planys de Núnut. Zaya era feliç i ni se la va mirar. Va muntar la mula i va marxar tot ignorant la noia, a qui no li va quedar altra opció que seguir-la a peu, si no volia quedar-se sola en aquell lloc solitari.

I d’aquesta manera van començar una vida totalment nova.
-¿ Coneixeu set germans mascles que sempre van junts i que se’m deuen assemblar una mica?- preguntava la nova Zaya.
Mentrestant la Núnut s’esperava unes passes enrera, sense aixecar el cap perquè es moria de vergonya. I poc a poc es va anar acostumant amb no parlar amb ningú, només amb Zaya, de qui rebia ordres.

I van tornar a travessar muntanyes i valls, a creuar rius i passar nits a la serena fins que un dia, de sobte, un home els va dir:
- Doncs sí, crec que els conec.... Fa molts anys van arribar set joves al nostre poble, on es van instal.lar i amb el temps s’han anat fent rics. Vam començar fent de pagesos, però com que són molt treballadors, van treure bons rendiments. Avui en dia també es dediquen al comerç i no seria errat dir que són dels més rics de la contrada- tot afegint- Alguns s’han casat i tenen fills, d’altres , no. Però viuen tots junts a una casa enorme, si voleu us indico quina és i a veure si hi ha sort.

L’alegria de Zaya anava augmentant, perquè a més de cruel i malvada , també era molt avariciosa. ¡Si els germans eren rics, i ignoraven que tenien una germana petita, quan ho sabessin, segur que voldrien compartir amb ella les riqueses! Van trobar la casa amb facilitat i van trucar a la porta:

- Qui hi ha?
- Sóc la vostra germana- va cridar Zaya.
La porta es va obrir de forma immediata.
- Però si nosaltres no tenim cap germana- li deien.
Després del primer ensurt, els germans van fer entrar Zaya i la seva acompanyant i van deixar que els expliqués la seva història. Però el que no va dir és que havia estat ella mateixa, la serventa envejosa ,qui havia canviat el color del drap deliberadament. Els va fer creure que havia estat un error de la mare.
Els germans estaven tan contents que no van parar massa atenció a algunes de les incongruències del relat de Zaya, a qui , després del dubte inicial, van acollir com a veritable germana.

Núnut ho observava tot des de la distància, silent, impotent, perquè no podia fer-hi res. ¿Com l’havien de creure a ella els germans, si ara era una vella lletja que vestia amb parracs.

Les festes per celebrar el feliç rencontre van durar dies i dies. Els germans semblaven lloros perquè no paraven de repetir a tothom “Tenim una germana. Tenim una germana” És clar que van pensar a anar a trobar la mare per fer-la participar de la seva alegria, però el viatge era llarg i ells eren molts: caldria molt de temps per preparar-ho tot.

Mentrestant Zaya vivia regaladament i Núnut havia d’ocupar-se del ramat de camells dels germans. De fet , aquests animals es van convertir en el seu únic consol, se n’ocupava, els explicava les seves penes i fins i tot la feien dormir a l’estable. Cada matí els treia a pasturar i no tornava fins al capvespre. Núnut estava tan rebentada que a aquella hora ja no tenia ganes de res, només d’agafar el jaç i dormir.
Un dia un dels germans es va sorprendre que un dels camells estigués famèlic. ¿ Com pot ser, si la serventa de Zaya els treu cada dia a pasturar? es va preguntar. Però com que Zaya els havia parlat molt malament de la serventa, va sospitar que potser era ella la culpable. Ho va comentar als altres germans, i entre tots van decidir que l’endemà la seguirien d’amagat per esbrinar-ho. I així ho van fer. Així van poder contemplar com la noia duia els camells a un terreny amb molt bones pastures, s’asseia damunt d’una roca i mentre els vigilava cantava:
“Oh, roca d’Occident,
tant de bo pogués veure casa meva des d’aquí!
La vella serventa és la jove germana.
I la mare es va quedar sola a casa! "
Els germans van comprendre que la causa es trobava en el plany de la noia. Aquell camell era capaç d’entendre els humans i s’entristia amb el dolor de la noia. Van tornar cap a casa desconcertats i sense saber què fer. Després de molt de rumiar-hi van trobar la solució: anirien a veure l’alfaquí, que era l’home més llest del poble i li ho explicarien.
- Heu de saber que a la vostra germana li deu haver passat alguna cosa molt greu i estranya. No sé ben bé què deu haver estat, però feu-me cas: Torneu a casa i feu preparar un gran cuscús. Quan la taula estigui parada, feu seure les dues dones juntes i observeu amb atenció què fa cadascuna. La que es llanci com un llop famolenc sobre el cuscús és la minyona. La que mengi amb polidesa , és la vostra germana. Feu-me cas, i prescindiu de l’aparença exterior de cadascuna.

Tal dit, tal fet. Ben aviat van tenir clar qui era la mentidera. La suposada germana es va abalançar damunt la safata de cuscús i l’altra , la “serventa” que pasturava els camells, va menjar amb delicadesa. Els germans van increpar la golafre i aleshores Núnut va acabar explicant tota la història.

El primer que calia fer era trobar el Llac de la Lluna perquè les dues dones s’hi banyessin plegades. Per sot, Núnut recordava perfectament el camí i després de molt caminar, van arribar al llac.

Els set germans van agafar Zaya i la van empènyer cap a l’aigua. Núnut s’hi va submergir també . I altre cop va funcionar l’encanteri! Les coses van tornar a ser com abans: Núnut , maquíssima, i jove; amb uns ulls preciosos, com el nas i la boca, i una pell avellutada. Al seu costat, Zaya s’havia convertit altre cop en una dona gran i molt lletja.

I allà, al mateix Llac de la Lluna , van organitzar una festa per celebrar-ho. Finalment la veritat havia acabat resplendint i s’havien acabat els patiments de Núnut. A Zaya li van imposar un càstig tan terrible que no li van quedar ganes de fastiguejar ningú mai més. Passat un temps, Núnut i els set germans van emprendre el camí cap a Occident, cap a casa de la mare, per tornar a viure tots junts altre cop.

I van ser feliços i van menjar anissos.