Els dos nens ( a la manera de Hansel i Gretel)

Un dels tipus de contes més habituals al Marroc és el que molta gent coneix com a Hansel i Gretel ( en català, La caseta de sucre i de xocolata). Aquí teniu una versió recollida als anys 90 al sud del Marroc, en el dialecte de l'amazic que es parla allà, el taixelhit, que també ens parla de la generositat.

Vet aquí un home, que tenia dona i dos fills, que cada dia portava a casa un parell de perdius per menjar. La dona sempre protestava perquè deia que no hi havia prou menjar per a tots.
- Hauràs d’agafar els nens i abandonar-los al bosc, si vols que almenys nosaltres sobrevisquem.
L’home se sentia incapaç de viure sense els seus fills i va intentar resistir-se al propòsit de la seva esposa tant com va poder. Però no se’n va sortir, ella insistia i insistia fins que un dia se’ls va endur amb ell cap al bosc. Per entretenir-los va posar una sargantana dins d’una carbassa i els va dir:
- Quan la sargantana es mogui, sabreu que estic a punt d’arribar.
Els nens no paraven de mirar-se la carbassa i cada cop que es movia la sargantana es pensaven que el pare era a punt de recollir-los per tornar a casa. Però així va arribar la nit i el nen va preguntar:
- I ara què farem ? Tinc gana.
- Ens posarem damunt d’aquesta roca i cridarem :”Som els orfes abandonats”- contestà la noia.
- Vinga, no facis broma amb aquestes coses.
Però de sobte es van adonar que damunt la roca havia aparegut un plat de cuscús, i al costat un os i una mosca. Una veu misteriosa els digué:,
- En acabar el cuscús, sobretot no trenqueu l’os ni espanteu la mosca.
I així ho van fer, però van passar els dies i l’avorriment o la curiositat els va vèncer:
- I si partim l’os i espantem la mosca , a veure què passa? – proposà el nen.
I de seguida van saber què passava: que es van acabar per sempre els plats de cuscús.
- Aniré a veure si trobo alguna cosa per menjar- digué el nen , que se sentia culpable.
I tot que en principi no ho volia, al final la noia el va acompanyar. Caminant, caminant, van veure uns llums i van anar a parar a la cova d’una ogressa. Quan aquesta els va descobrir els va empresonar i els digué:
- Ara us engreixaré fins que estigueu al punt i després us menjaré.
Van passar els dies i els nens es fixaven en tot per veure si es podrien escapar. Havien observat que cada dia venia el marit de l’ogressa i li demanava menjar des de la finestra estant, i ella li llançava pa. Com que cada dia estaven més grassonets, tenien por de ser devorats per l’ogressa ben aviat.
- Germaneta, si l’ogressa et demana que encenguis el foc, digues-li que no n’has après, que només saps escombrar i treure aigua del pou.
- I això per què?
- Confia en mi. Ja t’ho explicaré.
I al cap de pocs dies l’ogressa demanà a la noia que encengués el foc. Ella va contestar el que el seu germà li havia aconsellat. Llavors ho ordenà al noi:
- No en sé pas, només ser traginar llenyar i portar a pasturar els xais.
- Mira que en sou de babaus, ja ho faré jo.
Llavors els dos nens es van abalançar contra l’ogressa i la van llençar al foc. La mala sort va voler que just en aquell moment arribés el marit, però els nens van reaccionar aviat: li van llençar oli bullent a la boca i es va morir. Abans de sortir de la casa de l’ogressa van regirar les coses i es van endur una olla d’or, una galleda d’or i un bastó , també d’or.
En el camí de retorn es van trobar un grup de dones que portaven aigua de la font. Els nens, com que tenien set, els van demanar aigua, però totes , menys una es van burlar d’ells. Ells , agraïts, li van donar la galleda d’or.
Després es van trobar un grup de nens que estaven jugant amb bastons a l’allayg ( un joc en què els bastons s’han de creuar a l’aire).
- Deixeu-nos jugar amb vosaltres- els van demanar.
- No, que no en sabeu i segur que trencareu els bastons- respongué el que semblava el cap de colla. Tots els altres, menys un, van assentir. Així que els nens se’n van anar, no sense abans regalar el bastó d’or al que s’havia mostrat generós amb ells.
I van continuar el seu camí fins que es van trobar una altra colleta que estaven jugant a les baldufes.
- Deixeu-nos jugar amb nosaltres...- demanaren els nens.
Però la resposta generalitzada va tornar a ser el rebuig.
- Jo, si voleu, us deixo la meva baldufa una estona.
- Moltes gràcies, però no fa falta, nosaltres ja en tenim de baldufa.
I li van regalar la de l’or al noi que els havia fet costat.
I així van arribar sans i estalvis a casa seva i van ser feliços per sempre més.