En Joha i l'avar

Rodolfo Gil Grimau ens proposa aquesta nova anècdota d'en Joha per lluitar contra l'avarícia.

http://www.flickr.com/photos/21264414@N03/2221476448

En Joha vivia a una casa de dos pisos, en l’altre hi vivia un avar molt burleta. Com que en Joha coneixia bé el caràcter del seu veí , va voler gastar-li una broma que li servís d’alliçonament pel seus dos grans defectes. Per això es va posar a resar en veu alta, cridant molt i demanant a déu que li donés mil monedes d’or, però de cap de les maneres només nou-centes noranta-nou.

- Si me’n dónes només nou-centes noranta-nou, no les acceptaré Senyor!
Es va passar dies i dies repetint exactament la mateixa pregària, fins que un matí l’avar, que havia estat escoltant l’estranya oració, va llançar pel canó de la xemeneia que compartien els dos pisos una bossa amb 999 monedes d’or. La bossa va caure als peus d’en Joha , que la va agafar , va donar les gràcies a Déu per haver-lo escoltat , i es va posar a comptar les monedes.
- .... nou-centes noranta-vuit, i nou-centes noranta-nou. Bé. No són mil , com jo et demanava, però comprenc que aquesta petició era un pecat d’orgull i supèrbia, i , per tant, em conformo amb el que m’has donat, oh Senyor!
- Déu meu, no pot ser- cridà l’avar , mentre baixava corrents a casa d’en Joha- Torna’m les meves monedes d’or , jo només volia fer-te una broma!
- Que et torni què?
- El meu or! Les meves monedes d’or! La bossa que t’ha baixat per la xemeneia és meva!
- Segur que has perdut el senderi- va contestar en Joha- ¿On s’és vist que un avar faci ploure monedes per una xemeneia només per gastar una broma?
I se’l mirava de fita a fit, tot acariciant-se la barba. L’avar va plorar, cridar, i finalment va dir a Joha:
- Anem davant del jutge!
- D’acord! Però no sé com puc anar-hi si ni tan sols tinc una djelaba decent i encara menys un cavall- es lamentà Joha.

L’avar, però, estava tan enfadat que estava disposat fins i tot a prestar-li les dues coses. I així va ser. Quan el jutge els va rebre, l’avar va començar a explicar la seva història, que si volia gastar una broma al seu veí, que si li havia llançat la bossa amb les 999 monedes per la xemeneia...El jutge no sabia quina cara posar-hi, aleshores va intervenir en Joha:
- ¿Qui es pot creure que un avar reconegut com és el meu veí, es desprengui dels seus diners per fer una broma?
- Doncs tens raó- comentà el jutge.
- Aquest veí meu és tan avar que fins i tot voldrà fer creure que aquesta djellaba que porto és seva- afegí en Joha.
- És que ho és, l’hi he deixat perquè no en tenia cap per venir .

Però el jutge feia cara de no acabar de creure-se’l.
- I no content amb això, segur que diu que el cavall també és de la seva propietat.
- I tant que sí- replicà el veí.
Finalment el jutge va dictar sentència: no s’havia cregut res del que havia dit el veí que se’n va tornar cap a casa tot moix.