Els testos s'assemblen a les olles

Els contes populars del Marroc estan plens d’ogres (ghouls) que amenacen els humans. L’ogressa ( Tamza, en tarifit , el dialecte amazic de la zona del Rif) és el personatge no humà més habitual, però també trobem ogres ( Amzeu, en el mateix dialecte amazic) amb els seus fills o filles. De vegades senten pietat per l’heroi o heroïna i es traeixen per salvar-lo. Aquest conte , traduït del francès del llibre Contes berbères N’ Tifa du Maroc , és una mica especial quant a les relacions entre els humans i els ogres.....

Vet aquí una vegada una noia va anar a buscar llenya al bosc amb les seves companyes . Entre els arbres va trobar una filosa i se la va endur cap a casa, però com que pesava molt el feix de llenya , de tant en tant , s’anava parant. Al final , les companyes la van deixar enrera i llavors la filosa es va transformar en ogre:
-Has de triar, noia: què vols que et mengi o que ens casem?
- Doncs si no tinc cap més opció, prefereixo que ens casem- va respondre la noia molt espantada.
- D’acord, vés cap a casa, però no oblidis que vindré a buscar-te un dia amb tempesta, molt de vent i trombes d’aigua.
Va volar cap a casa , tot deixant-se bona part de la llenya pel camí. Quan va arribar-hi, els pares la van renyar pel retard i per la poca llenya, però ella no va saber què dir.

Van passar els dies i les nits, i ella no parava de plorar i plorar. Fins que va arribar una nit de tempesta i l’ogre va venir a buscar-la tal com havia avisat. Ningú de casa seva se’n va adonar i l’endemà al matí van contemplar amb sorpresa que la germana no hi era.

L’ogre se l’havia endut a la cova on vivia, l’alimentava amb la carn de xai que li sobrava i de vegades fins i tot amb carn humana. El temps va passar i la noia va tenir dos fills sense que hagués pogut sortir mai de la cova.

Un bon dia, un dels seus germans era de cacera quan va veure l’ogre que sortia de la cova. Valent i encuriosit , s’hi va acostar tot simulant que era un captaire:

- En nom de Déu el generós, què podríeu ajudar-me amb alguna almoina ?- deia.
- Allunya’t, siguis qui siguis- va respondre la germana- Aquí hi viu el meu marit, l’ogre. Si no te’n vas , et menjarà.
El jove va reconèixer la veu de la seva germana i va insistir:
- Acosta’t que et pugui veure, estic segur que estic sentit la veu de la meva germana desapareguda....
Era una situació del tot inesperada i la noia va tenir una alegria tan gran que va esborrar la por durant uns instants. El germà va entrar a la cova i tot van ser festes i alegries. Però en aquell moment van sentir les passes de l’ogre i van córrer a amagar-lo. Malgrat tot l’ogre va notar alguna cosa estranya:
- Aquí fa olor de carn humana, esposa meva.
- No, et confons, l’única humana que hi ha aquí sóc jo i ja t’hauries d’haver acostumat a la meva olor.
L’ogre es va deixar convèncer , va passar la nit i a l’endemà va tornar a sortir, com feia cada dia. Va ser aleshores que la noia va fer sortir el germà del seu amagatall, li va omplir la djellaba de monedes d’or ( perquè heu de saber que sovint els ogres amaguen a casa seva grans tresors) i el va acomiadar tot dient-li:
- Vés-te’n germà meu, i no tornis fins que arribi el dia en què el sol i els núvols es barregin . Aquests dies , el meu marit, l’ogre, els passa dormint , pots portar alguna cosa per carregar més monedes d’or.

Quan el germà va arribar a casa, va explicar a tota la família que la seva germana era viva i ben viva, que l’havia segrestada un ogre de set caps a la seva cova , que era plena de riqueses.
-T’ho suplico, fill meu, porta-m’hi! Vull tornar a veure la meva filla!.

Entre tots la van convèncer que era molt perillós i que calia seguir les instruccions de la noia: no hi tornarien fins al dia en què el sol i els núvols es barregessin. I així ho van fer.

Aquest cop el germà va poder carregar molt més d’or. La noia li va dir:

- No tornis més. Jo intentaré que el meu marit em deixi venir a visitar-vos.
Després de molt d’insistir, ho va aconseguir, però l’ogre va voler acompanyar-la. Es va vestir amb djellaba, babutxes i turbant, per semblar un home i es van encaminar amb els seus dos fills a la casa dels pares de la noia. Allà van ser molt ben acollits, no cal dir-ho, però amb força temor a ser devorats per l’ogre, encara que la noia els va assegurar que no hi havia perill. El dia de la partença, la noia estava tan trista que l’ogre va acceptar que es quedés ella i els nens uns quants dies més a la casa dels avis i se’n va anar tot sol.
En el camí de retorn cap a la cova, el germà gran duia damunt les espatlles un dels seus nebots, que, fill com era d’un ogre, va començar a rosegar-li les orelles.
- Com?- va cridar la seva mare, enfurismada- Aquesta és l’educació que t’he donat?
Però, és clar, de seguida va comprendre que el nen era un digne fill del seu pare!
Arribats a l’entrada de la cova , es van separar. Quan el germà va tornar a casa, el pare va decidir que calia matar l’ogre per poder alliberar la seva filla i els seus néts. Va avisar tota la gent del poble i també el rei que van estar contents d’ajudar-lo i alliberar-se d’aquell perill. Com que coneixien l’entrada de la cova, el van poder agafar per sorpresa i, entre tots, tallar-li els set caps.

El pare de la noia es va repartir el tresor de l’ogre amb el rei que l’havia ajudat i van fer grans festes. Van passar els anys i els nens es van fer grans, quan un dia el pare es va adonar que el seu nét gran es mirava amb golafreria la seva mà. Va reunir el consell familiar per decidir què havien de fer i tothom va estar d’acord que no hi hauria altre remei que matar els dos fills de l’ogre.
- De cap de les maneres – va protestar la noia- No els tocareu pas! Deixeu-me marxar amb ells , si voleu evitar els perills. A més a més, el petit no us ha fet res.

Finalment van decidir que el petit, que s’assemblava a la seva mare, es quedés amb ells. En canvi, l’altre el van fer fora i deu continuar vagarejant per aquests móns, nodrint-se, com el seu pare, de carn humana.