Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

dimarts, 4 de desembre de 2007

Una menja deliciosa

Vet aquí una vegada un caçador, que es deia Mohammed, que un dia va aconseguir una magnífica presa: una perdiu grandiosa. Com que volia fer-ne un bon àpat, en arribar a casa va preparar-la amb cura. Va farcir-la i va assaonar-la amb tota mena d’espècies. Quan ja la tenia a punt, la va portar a coure al forn del poble.

- Bon dia, forner, avui et porto un plat molt especial.
- Caram, sí que ho és- va ratificar el forner en veure la perdiu- L’has caçada tu?
- Doncs què et penses? Jo solet i l’he preparada amb cura perquè aquest vespre tinc uns convidats especials. Així que mans a la feina, que vull quedar molt bé.

Dit això va marxar , no sense abans aclarir que tornaria al vespre. El forner va posar l’au a coure’s, i ben aviat es va començar a sentir l’aroma deliciosa que desprenia.

- Hum, quina enveja... Ja m’agradaria menjar-me-la, aquesta perdiu!
La casualitat va voler que per allà passés el cadi just en aquell moment. Aquest, en sentir l’oloreta, no va poder evitar d’encaminar-se cap al forn, per veure quin plats estava cuinant.
- Sigues benvingut, cadi- el va saludar el forner- Què et porta a casa meva?
- Doncs, si t’he de dir la veritat... he vingut per la curiositat. Sí, la curiositat de saber què estàs cuinant que desprèn una olor tan bona.
El forner li va explicar la història d’en Mohammed.
- Hum, quina enveja.... – va exclamar el cadi- Saps què? M’esperaré una estona aquí assegut perquè vull veure aquest prodigi de perdiu quan ja estigui llesta.

El forner la va treure del forn va quedar meravellat, tant o més que el cadi. La veritat és que tenia un aspecte deliciós, tant o més que l’aroma.
- Dóna-me-la!- ordenà el cadi- Me l’enduc a casa meva!
Totes les protestes del cuiner van resultar inútils.
- Quan vingui en Mohammed, t’inventes qualsevol excusa i si no el convences, envia-me’l a casa!
No va tardar a arribar el caçador que ja es delia per menjar-se una au tan magnífica.
- Bona tarda, Mohammed. Què se t’ofereix?
Al primer moment el caçador no va acabar d’entendre les paraules del forner. Després va pensar que es tractava d’una broma.
- Ai, forner, sí que estàs plaga avui... Ja ho saps, vinc a recollir la perdiu que t’he portat per coure!
- Quina perdiu? – va preguntar el forner, tot fent-se el boig.
- Doncs la que he caçat , farcit i assaonat aquest matí.
Després d’una estona d’estira i arronses , com que en Mohammed no es deixava enredar, el forner va dir:
- Tu dius que m’has portat una perdiu per coure i jo dic que no és així. Com que no ens posem d’acord , et suggereixo que anem a veure el cadi.
I així ho van fer. Van arribar a casa d’aquest quan estava a punt d’asseure’s a taula.
- Quin problema teniu vosaltres dos? Deu ser prou greu si veniu a destorbar-me just a l’hora de sopar.

I li ho van explicar. El cadi , que ja tenia un pla per si es plantejava la qüestió, va suggerir que trobarien la resposta al Coran. I va simular que el consultava:

- Ja està. El Llibre diu que la teva perdiu ha volat.
Passats uns segons de reflexió, el caçador va protestar:

- Ja ho crec que una au, amb ales, pugui volar, ja. Però i tot el farciment, com és que ha desaparegut?
Aleshores va ser el cadi, el que va quedar desconcertat. Com que no sabia què inventar-se, va acabar confessant-ho tot i demanant disculpes.

- No pateixis- el va tranquil.litzar en Mohammed- Ja t’entenc. I per això et prego que vulguis acceptar la perdiu com un regal que et faig.
El cadi, sorprès , davant l’amabilitat del caçador, va demanar als seus criats que anessin a buscar una bossa de monedes d’or i li va donar. També va convidar en Mohammed i el forner i les seves esposes a sopar amb ell.

No cal dir que va resultar un àpat extraordinari i que mai, com en aquesta ocasió, és escaient allò de “ fueron felices y comieron perdices”

Aquest conte va ser enregistrat per Lola López Enamorado, i en podeu trobar la versió espanyola al recull Cuentos populares marroquíes.També en podeu llegir una altra molt semblant , en francès, a Contes berbères de l'Atlas de Marrakech de Leguil.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici