El collaret de diamants

Aquest conte està dedicat al meu fill Adrià , a qui no espanten les cordes i els claus, tant sigui per escalar, com per fer espeleologia.


Vet aquí una vegada tres germans sabaters que vivien a Egipte, a oïdes dels quals havia arribat la notícia que havien desaparegut les tres filles del rei. Deien que estaven amagades a una torre encantada i que el monarca havia promès que qui fos capaç de treure-les de la seva presó s’hi podria casar. Ai, las, però si els temeraris no tenien èxit , ho pagarien amb la vida!

Els tres sabaters, engrescats pel més petit, van sol.licitar una audiència reial.

- Ja teniu ben present a què us exposeu?- va dir el rei- perquè si no us en sortiu, us costarà la vida!
- Senyor- va respondre el petit dels tres germans- coneixem els termes del nostre compromís, i hi estem disposats। L’únic problema és de recursos: nosaltres som tan pobres que fins i tot el més bàsic ens fa falta!
El rei es va mostrar generós quan aquest germà li va demanar una quantitat important. Quan la van rebre van sortir a buscar la torre. No era molt lluny, però sí que semblava inexpugnable:tenia forma circular, no hi havia ni portes , ni finestres i s’acostava als 300 metres.
Els dos germans més grans es van desanimar i van acusar l’altre d’haver acceptat un repte massa difícil que els costaria la vida
-No us desanimeu, ben aviat descobrireu que allò que sembla difícil, es pot tornar fàcil si teniu paciència i bon cor.
Van tornar a ciutat i van comprar totes les cordes que hi van poder trobar, les van carregar a deu carros diferents i també van adquirir claus de 25 centímetres de llarg que van situar a uns altres cinc carros.

Arribats a la torre, el petit va començar a fixar els claus al voltant , quan tenia fet un tomb, hi anusava la corda, i en feia un altre més amunt. Van continuar així fins a una alçada d’uns 100 metres, on van descobrir una finestra. Aleshores van canviar de tàctica: el germà petit va ordenar que es deixés caure cap a l’interior una corda tan llarga com calgués per arribar al terra. Es va fer lligar per la cintura i es despenjar ,amb l’advertiment que quan els germans notessin que ell tibava la corda, comencessin a recollir-la perquè les princeses poguessin sortir.

Quan el noi va arribar al terra d’aquell pou, es va trobar una cambra luxosament endreçada, amb les parets cobertes de marbre i de pòrfir; però el més curiós de tot era la claror que inundava la sala: semblava que les parets fossin de vidre. Va entrar a les cambres decorades amb un luxe que ell no havia vist mai de tant enlluernador com era. Finalment va veure una porta d’or que li barrava el pas. Hi va tustar i encara que amb prou feines l’havia tocada, va sonar de forma aterradora... i es va obrir.

- Com has gosat arribar fins aquí, desgraciat?- li va preguntar una de les Princeses segrestades- No saps que et pot costar la vida?
- He vingut a salvar-vos i encara que em costés no una vida, sinó cent, tornaria a fer el mateix, per tal de poder-vos tornar amb el vostre pare.
- Doncs aprofitem que el geni que guarda la torre no hi és: vine.
I el va portar a una sala on hi havia moltes armes.
- Veus totes aquestes espases? Doncs si el geni arriba abans que hàgim pogut escapar, tan aviat el vegis venir, agafa aquesta espasa rovellada i escantellada ,i amb ella procura tocar-lo. Sobretot , sobretot, vigila que ell no et toqui amb la seva llança; si fos així, estaries perdut.

Dit això va entrar a buscar les seves germanes i el jove va lligar la corda a la cintura de la primera , i va ser el senyal perquè la pugessin. I així amb les altres dues , sense problemes. Quan la més petita ja era a la finestra va dir al seu salvador:

- Té, pren aquest collaret, té uns diamants especials, que no poden ser falsificats, ni se’n pot trobar d’idèntics; gràcies a ell et reconeixeré , perquè no em vull casar amb cap altre. No oblidis els meus consells, evita el perill i quan estiguis a punt de pujar, lliga la corda a qualsevol d’aquests objectes i ja veuràs què passa.
Va pujar la Princesa i tot seguint les seves instruccions, va lligar la corda a un moble que deuria pesar més o menys el mateix que ell.

Just havia recorregut el moble la meitat de la distància necessària, quan la corda es va trencar i el moble va caure i es va esmicolar.

- Déu meu- va pensar el jove- quina una m’he estalviat! Com pot ser que els meus propis germans m’hagin traït tallant la corda !
I per si no n’hi havia prou, just en aquell moment, se li va presentar davant un gegant horrible. Feia uns catorze metres com a mínim, tenia el cap de voltor, el cos d’home, però en comptes de mans tenia urpes, i peülles de bou, per peus.
- Com has gosat venir fins aquí, home infame?- va grunyir el monstre- Moriràs ara mateix i el teu cos servirà de menjar als meus animals preferits!

El jove no es va espantar, va recordar les paraules de la Princesa i va anar reculant fins arribar a l’armeria. Un cop allà , d’un salt va agafar l’espasa rovellada i va ferir el geni, sense que aquest tingués temps de reaccionar. Només tocar-lo, el monstre va cridar i va caure esmorteït a terra.

I al lloc on havia caigut el geni va aparèixer una jove molt bella, que va dir al sabater:

- Què desitges? Tinc l’obligació de servir-te en tot el que em demanis.
- Per començar, treu-me d’aquí; després dóna’m armes de cavaller, el millor cavall negre , i per acabar digues-me on són els meus germans.
Tal dit, tal fet: les dues primeres peticions concedides.
- Els teus germans- va dir aquella jove- es casen demà amb les dues Princeses més grans. Com que tothom creu que ells dos han estat els salvadors de les Princeses, el rei els ha omplert d’honors i demà se celebra un torneig amb motiu de les seves bodes. Encara que la petita no parava de plorar, el seu pare ha decidit que també es casi , ho farà amb un cavaller de la seva cort. Ella, però, no ho accepta i diu que només es casarà amb aquell que porta la meitat del collaret que ha perdut; com que ets tu , qui el té , doncs t’haurà d’esperar.

- Doncs necessito que facis endarrerir els casaments i també que facis que qualsevol argenter de la ciutat es presenti davant del rei dient que ell té un collaret semblant al de la Princesa.

- No et preocupis, que el que m’has demanat, ja està fet.

El jove va entrar a la ciutat, se’n va anar a un hostal i es va canviar de vestimenta. Després es va encaminar al carrer dels argenters, on aquests tenien els seus obradors. A la porta d’un d’aquests, va veure un home amb posat trist que li va preguntar:

- Què teniu senyor?
- Què he de tenir ? El dimoni de la supèrbia que m’ha pujat al cap i em porta a afirmar que jo tinc la meitat d’un collaret, del qual la princesa Inda en té l’altra, i no sé com sortir-me’n!
- Ui, qui pogués plorar amb els teus ulls! Això us preocupa?- l’intentà tranquil.litzar el jove sabater- jo en tinc un d’igual. No en tingueu cap dubte. Si voleu podem entrar a la vostra botiga i us l’ensenyaré.
Van entrar a l’obrador i el jove, mentre li mostrava el collaret que havia guardat amb primor, li digué:
- ¿És o no és com l’altra meitat de la joia que té la princesa Inda?
- En efecte!
- Doncs bé, aquest collaret el portareu demà , després del torneig que ha estat suspès avui per causes desconegudes.
Al dia següent el jove sabater va participar en les justes anunciades, i va vèncer els seus germans. Quan la princesa li anava a donar el premi, el jove va descobrir el seu rostre i li va dir en veu baixa:
- Aquesta tarda vindrà un argenter amb la meitat del collaret que vós em van donar. Desmentiu-lo davant de tots, expliqueu per quina raó va anar a parar a les meves mans; jo seré allà i si encara us ve de gust complir la paraula que em vau donar a la torre, podrem viure feliços fins al final de la nostra vida.
Tal com havia avisat, a la tarda, l’argenter es va presentar davant del rei amb la seva joia, i el monarca li digué:

- Teva és la meva filla, tal com ho havia promès.
- Perdoneu, pare i senyor- l’interrompé la princesa Inda- Aquest senyor no és l’autèntic amo del collaret. I per provar-ho, ara us n’explicaré les raons. Confio que em creureu.

Inda va relatar tota la història del seu desencantament i el de les seves germanes.

- És veritat el que dius?- va preguntar el rei.
- Tan cert com que els suposats salvadors són incapaços de desmentir el seu germà petit.
Llavors aquest es va avançar i, tot descobrint-se, va narrar totes les peripècies que havia hagut de viure d’ençà que havia salvat les princeses. Com a prova final, va presentar al rei l’espasa rovellada amb què havia matat el Geni segrestador.
Quan el rei va saber tot això, va decidir que havia de castigar els dos germans culpables i premiar , l’innocent. Va desterrar els dos traïdors, i va casar el jove sabater amb la princesa Inda. Però com que el petit era generós i gens rancorós, va pregar al rei que perdonés els seus germans . I des de llavors que són feliços i mengen anissos.