Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

dilluns, 17 de desembre de 2007

Ahmed Unamir

Als contes del Marroc, com a molts altres llocs, el 7 és un número màgic. En aquest arribarem al setè cel,abans haurem de travessar 7 portes, amb 7 claus diferents.

Vet aquí una vegada un noi que només tenia per companyia la seva mare. Durant la nit el visitaven uns àngels que li tenyien les mans de henna. Un dia el mestre de l’escola de la mesquita on estudiava se’n va adonar , el va renyar i el va castigar amb el bastó . El noi va protestar:
-No sóc pas jo qui ho fa, quan em desperto em trobo les mans pintades

Aleshores el mestre li va explicar què havia de fer:

“Quan te’n vagis a adormir, posa una llàntia encesa dins d’una olla i tapa-la de forma que no es vegi la llum; estira’t tot fent veure que dorms i espera l’arribada d’aquests éssers.

Ahmed va obeir i a mitjanit , quan va veure que arribaven els àngels, el noi va intentar atrapar-los, però només ho va aconseguir amb un. Tot seguit va destapar l’olla per il.luminar l’estança i quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir que es tractava d’una donzella bellíssima:
-Oh Ahmed, deixa’m marxar, si no ho fas no podràs realitzar els meus desitjos.
- ¿Com vols que et deixi escapar si per culpa vostra el meu mestre m’ha renyat?- es planyé el noi.
- Deixa’m partir- insistí ella- perquè els meus desitjos no són pas fàcils de complir.
- Quins són aquests desitjos? –volgué indagar el noi.
- Has de construir una casa amb set cambres, cadascuna dins de l’altra i totes hauran d’obrir-se amb la mateixa clau.

Ahmed va posar-se a la feina tot seguit, mentre la noia s’estava a la cambra mentre avançava la construcció. Un cop acabada, tots dos es van traslladar a les noves cambres. Llavors la noia li va advertir:

-Ahmed, només tu podràs entrar en aquesta casa.

Així doncs, el jove , quan sortia, tancava les 7 portes amb l’única clau i l’amagava al femer. I així van viure junt molt de temps.

La mare, que no en sabia res, tenia per costum seguir el noi fins a la casa amb la intenció d’entrar, però mai no va poder entrar-hi perquè no sabia on era la clau. Fins que un bon matí una gallina estava rondant pel femer i amb el bec va aconseguir desenterrar la clau que va quedar a la vista. La mare va agafar la clau i va anar obrint les 7 portes, una darrera l’altra fins arribar a la cambra on era la jove que, aterrida, va cridar. La mare, molt espantada també, va sortir tancant una porta rera l’altra i va deixar la clau a lloc . El noi va tornar a casa com cada dia, però en obrir la 1ª porta ja es va adonar que passava alguna cosa estranya perquè hi havia una mica d’aigua per terra, aigua que va anar pujant a mesura que avançava , fins que li va arribar a l’axil.la a la darrera cambra. I la noia? S’estava a l’ampit de la finestra plorant, i amb les seves llàgrimes ho inundava tot.
- Què ha passat? –preguntà Ahmed.
- És que ha vingut la teva mare- respongué ella tot afegint-hi- podries obrir la finestra perquè corri l’aire?
La noia va intentar fugir, però ell la va retenir per la mà, però només va poder agafar-li l’anell. Ella es va transformar en un colom que va aixecar el vol.

-Si vols seguir-me, hauràs d’anar al setè cel.

El noi , que no podia suportar perdre-la , es va comprar un cavall i va estar buscant-la durant 3 anys, fins que un dia va trobar un gran falcó, de la mida d’una casa. Estava molt preocupat per les seves cries, perquè com que eren tan grans, no trobava prou menjar per alimentar-les. Quan la mare-falcó va marxar, Ahmed va sacrificar el cavall per nodrir les cries, en tornar aquesta es va quedar parada i va oferir-se al noi per ajudar-lo.
- Si vols, pots fer-ho portant-me fins al 7è cel.
I així ho van fer, en arribar-hi , el noi va veure una font que naixia del peu d’un arbre. Va pujar-hi i va esperar fins que va arribar una esclava negra que, en acotxar-se per agafar l’aigua, va veure reflectida la cara del jove. L’esclava va creure que el que estava veient era la seva pròpia imatge i va exclamar:
- ¿ Com pot ser que la meva senyora m’enviï a buscar aigua sent tan bella com sóc ?
- Atura’t noia, la cara que veus no és la teva , sinó la meva? –es descobrí Ahmed- Per cert, qui és la teva mestressa?

L’esclava va descriure-la i el jove va comprendre que es tractava de la seva estimada, per això li va demanar que li portés l’anell que li havia pres abans que ella fugís.

Així ho va fer la serventa i la senyora de seguida va reconèixer l’anell, i tot seguit li va demanar a la minyona que li portés el jove a casa, amagat entre herbes.

Ahmed va ser molt ben rebut per la senyora que li va mostrar la casa, però li va prohibir que traspassés una porta situada al terra d’una de les cambres.

Tots dos van viure feliços molt de temps, fins que un dia, durant una festa, Ahmed no va ser capaç de vèncer la temptació d’obrir aquella porta. Darrera de la qual hi havia la seva mare que li demanava ajuda. Ahmed no va saber resistir-se i va anar a socórrer-la i.... va ser arrossegat pels vents i mai més va tornar.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici