Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

dimecres, 5 de desembre de 2007

El fill de la serp

Aquest conte ha estat recopilat per Yasmina Sarhrouny, de la Universitat de Rabat. El podeu trobar a aquesta pàgina web

Smimie’ennda, el fill de la serp

Vet aquí una vegada una noia que vivia amb el seu germà petit, la seva madrastra i el seu pare, que era caçador. Aquest acostumava a portar cada nit un parell de perdius per sopar. La seva dona sempre es queixava perquè calia partir-les en quatre trossos en lloc de dos.
- Si ens lliuréssim dels nanos, tindríem una perdiu per cadascun!

Ella no parava d’insistir-hi, gairebé fins a l’assetjament, així que el pobre home un dia boirós va decidir endur-se la canalla amb ell al bosc. La seva filla, que no acabava de veure clar el motiu d’aquesta sortida, va agafar uns branquillons de freixe i mentre caminaven anava marcant un senyal al terra fins que van arribar al mig del bosc. Llavors el seu pare va desaparèixer entre la boira, i se’n va tornar a casa, tot deixant els nois al bosc. El germà, que no era gaire llest, de seguida es va descontrolar, però la nena el va tranquil.litzar amb aquestes paraules:
- No pateixis, no estem pas perduts. Sé el camí per tornar cap a casa.
Així, els dos nens, van seguir la línia marcada fins a arribar a casa. Just en aquell moment, després que la madrastra hagués parat taula, el pare es lamentava:
- No veig pas els meus fills a taula !
- Som aquí, pare -van cridar els nanos- mentre travessaven la porta.
- Quina sort, Déu meu! M’he perdut enmig de la boira i ja no hi éreu- explicà el caçador- em pensava que no us tornaria a veure.
La seva esposa estava enfurismada i a la nit, quan eren al llit, va tornar a atacar:
- Si no et desfàs dels nois, me’n tornaré a casa dels meus pares!
Al dia següent el pare es va tornar a emportar els nois al bosc, amb un posat ben diferent al del dia anterior. La nena , previsora, havia amagat entre les seves robes un saquet amb grans de sègol que anava deixant caure per marcar el camí de retorn. El pare va tornar a desaparèixer entre els arbres, i els nens, apresa la lliçó van tornar cap a casa seguint la traça dels granets. Es van esperar a la porta fins que van sentir el lament del pare “No veig pas els meus fills a taula” i aleshores van tornar a entrar tot dient “Som aquí pare!”
Això ja va ser massa per a la madrastra, que tan bon punt va estar a soles amb el caçador , el va acusar de fer-li trampes i el va tornar a amenaçar.

Al dia següent va tornar altre cop al bosc tots tres. Aquest cop la nena havia agafat un grapat de dàtils que anava llençant de tant en tant. El germà no perdia de vista la nena, que anava unes passes endavant. Ell, però ruc com era, no se li va acudir altra cosa que anar agafant els dàtils i menjar-se’ls. Quan es van quedar sols, la nena va començar a buscar els dàtils, però en no trobar-los es va espantar molt. Mentre mirava entre els arbustos, el nen li va dir:
-No deus pas tenir gana, no? Perquè jo no en tinc gens! No he parat de trobar-me dàtils pel camí i me n’he fet un tip.
- Què has fet estúpid? Aquests dàtils eren el senyal que ens marcava el camí de retorn cap a casa- el reprengué ella molt enfadada.

Així van comprendre que aquest cop sí que estaven ben perduts al mig del bosc. Finalment la nit va arribar i els nens vagaven pel bosc a la recerca d’un lloc on refugiar-se. Van veure un llum força lluny i s’hi van acostar, tot esperant trobar la casa d’un llenyataire, però no era la casa de l’ogressa Maghoula. Era horrible, grossa, lletja, antipàtica amb un sol ull. També hi havia un ramat d’ovelles, i vaques. En aquells moments l’ogressa estava enllestint el sopar al forn i feia molt bona olor. Els nens estaven espantats , però també tenien molta gana, així que es van amagar rera la porta i observaren què feia l’ogressa. La nena, astuta, de seguida va veure que a mesura que anava traient les llesques de pa del forn, les deixava darrere seu. Com que l’ogressa només tenia un ull, no s’hi veia gaire, així que la nena va entrar d’amagatotis a la cabana, va agafar el pa i se’l va endur. Tots dos van menjar i dormir vora uns arbustos que hi havia a fora.

Al dia següent van tornar a vagarejar pel bosc per veure si trobaven algú que els pogués ajudar, però no va ser així. No van tenir altre remei que refer el camí fins a la casa de Maghoula. La nena, que no es refiava del seu germà, el va advertir:

-Tu no et moguis d’aquí, ja aniré tota sola a robar el menjar, com ahir a la nit- i afegí- a tu se’ podria escapar el riure i l’ogressa ens descobriria

Però el nen va insistir tant que finalment la seva germana hi va consentir. I tal dit, tal fet, el nen es va posar a riure, l’ogressa els va descobrir, els va agafar tots dos amb els seus braços enormes i els va posar cadascun dins d’un gerro. El nen, dins d’un d’ametlles i la nena , dins d’un de nous. La intenció de l’ogressa era engreixar-los com a corders per després menjar-se´ls. La nena va esperar que Maghoula s’adormís per parlar amb el seu germà:

- Si l’ogressa et demana que li ensenyis un braç, tu mostra-li una agulla.
El nen, aquest cop , va fer cas a la seva germana, i quan una setmana després l’ogressa va voler comprovar si s’havien engreixat, la van enganyar. Maghoula va decidir que els havia de donar més menjar si volia que es fessin grossos.

Així van anar les coses durant un temps fins que un dia , el nen no va poder aguantar-se el riure i ho va acabar explicant tot a l’ogressa.

Aquesta, enfadada, va córrer a encendre el foc del forn. La nena no va perdre l’esperança malgrat tot. Va esperar tranquil.lament que els tragués dels gerros i la va seguir ,però quan estaven a la vora del foc, tal com havien acordat amb el seu germà, la hi van empènyer. La seva sort va ser doble: d’una banda, l’ogressa es va cremar del tot, de l’altra , la seva casa es va omplir d’objectes d’or i de tota mena de regals. Així que s’havien convertit en els hereus de les seves riqueses i també del bestiar.

No obstant a la casa hi havia un altre hoste, una serp que es va casar amb la noia . Al cap d’un temps van tenir un fill sobrenatural a qui van anomenar Smimie'ennda Ould Lehnech .Un dia la serp-pare es fica dins del gerro dels dàtils amb la intenció de mossegar el seu cunyat:
Un dia la germana diu:
- Per favor, em podries portar els dàtils que hi ha al pot, germà?
El fill, malfiat, l’interromp:
- No ho facis , oncle, ja hi vaig jo!
Va agafar el pot i en obrir-lo, va descobrir que a dins hi havia el seu pare:
- Què hi fas aquí, pare? –va preguntar atònit.
- És que fa tanta calor, que m’hi he posat buscant una mica de fresca.
Aleshores la dona va proposar al marit-serp que s’amagués a un sac on hi havia la llana per cardar i va demanar al seu germà:
-Podries agafar el sac i portar la llana a rentar al riu?

El fill, desconfiat, va oferir-se a acompanyar-lo.Com que el germà no era gaire llest, com deveu recordar, no es malfiava de res. Per sort, va optar per seguir les instruccions del seu nebot per rentar la llana: va introduir el sac ben lligat dins del riu i el va sacsejar amb molta força. En acabar el va portar a la seva germana. Quan aquesta el va obrir, va trobar-hi el cadàver del seu espòs-serp i es va enfadar moltíssim. Va acusar-lo d’assassí i el va fer fora de casa .Smimie'ennda va decidir seguir el seu oncle i van arribar just a l’entrada del bosc.

-Oncle estimat, ens hem de separar. Tu has d’anar a buscar una feina, pots treballar per qui vulguis excepte per l’home dels ulls blaus. Mai amb l’home dels ulls blaus. Si jo torno aquí, a aquest arbre abans que tu i veig que està ufanós, voldrà dir que estàs bé, però si no és així, significarà que tens problemes. Que Al.la t’acompanyi, oncle!

Es va separar i cadascú va seguir el seu camí.

L’oncle va trobar un mercat amb molta gent, tot just sortir del bosc. Allà hi havia l’home dels ulls blaus que li va oferir feina. Ell, seguint les instruccions del nebot, no l’acceptà. Però l’home dels ulls blaus es va disfressar i ho va tornar a intentar, sense resultat. Va intentar-ho tantes vegades i amb tantes disfresses que el germà va acabar creient que a aquella tribu tothom tenia els ulls blaus i va decidir acceptar la feina.

-Si treballes per mi – digué l’home dels ulls blaus- hauràs d’obeir-me cegament.

Quan eren a la seva mansió li va ordenar:

-Encén una foguera que no faci fum, tragina la meva mare a la teva esquena fins al terra i agafa uns quants ocells perquè els meus fills hi puguin jugar.

Tres feines pràcticament impossibles de realitzar i que van mantenir el germà ocupat durant pràcticament tot el dia . Al vespre estava rebentat. Aleshores el seu amo li encarregà altre cop un parell de feines també duríssimes. Va arribar l’hora de sopar i ell estava tan extenuat que no va tenir ni tan sols esma d’anar a buscar el sopar, que se’l va cruspir el gos.
L’endemà l’amo va continuar en la mateixa línia i el germà es va queixar.

-Ja et vaig advertir que si treballaves per mi no podries queixar-te- li va recordar.

- Estic mort de gana i no paro de carretejar gent d’aquí cap allà, és una mena de contrasentit- s’atreví a replicar el germà.

Aleshores l’home dels ulls blaus va treure l’espasa i el va decapitar.

Mentrestant el fill de la serp, anava visitant l’arbre tal com havia promès al seu oncle. Un dia el va trobar tot pansit i sense fulles i es va preparar per a un llarg viatge. Va travessar el bosc fins arribar al mateix mercat que el seu oncle. Allà va trobar l’home dels ulls blaus i va acceptar les seves condicions de treball.

Quan van arribar a la seva mansió, l’amo li va manar exactament el mateix però el fill de la serp no les va seguir al peu de la lletra. Per exemple, en comptes d’agafar ocells per als nens, va agafar escorpins.

L’amo se’n va adonar i quan li va retreure va comprovar que el fill de la serp no es quedava callat com el seu oncle. Malgrat tot, li va donar la segona tanda d’ordres, tot recordant-li que per guanyar-se el sopar ,hauria de fer una cursa amb el gos. Smimie’ennda tampoc no li va fer cas, va matar el bestiar, va deixar la vella al terrat tota la nit i naturalment es va morir i en comptes de competir amb el gos, el va matar d’un cop de roc.

-Què és això?- va preguntar l’home dels ulls blaus irat- mates el meu bestiar, enverines els meus fills i deixes morir la meva mare...
- Estàs criticant el meu treball?- protestà el fill de la serp.
- I tant que sí- replicà l’home dels ulls blaus.

Aleshores el fill de la serp va treure la seva espasa i va decapitar l’assassí del seu oncle.

Oussalam!

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici