El flautista

Aquest conte va ser recollit per Rodolfo Gil Grimau, un dels més experts folkloristes espanyols del món àrab, concretament al llibre Cuentos al sur del Mediterráneo.

La llegenda diu que Iblis, príncep dels genis condemnat per la seva rebel.lió a romandre a la terra i en les ombres, utilitzava el so de la flauta com a mitjà per expressar els seus encantaments. Iblis, quan vol alleugerir la seva angoixa i les seves penes, recorre a la flauta que fa sonar com el vent entre els canyissars dels aiguamolls. Per això a molt gent no els agrada el so de la flauta i la música.

A Sidi Abd Al-Rahmán , home just i sant que vivia prop d’Argel, d’això ja fa molts anys, li passava el mateix. Diuen que tenia per costum navegar, fregant les ones, assegut senzillament a la seva estora de les oracions. I així anava de platja en platja , provant així la seva santedat.

Un dia es va trobar a una platja un pastor que tocava la seva flauta de canya sense aturar-se mai. Tan concentrat estava en la música que no va adonar-se que el sant se li acostava surant sobre les aigües i tampoc no va sentir com el saludava.

- Què et passa, que no contestes quan et saluden? –li preguntà Sidi Ab
- Perdona, però vaig prometre a Déu que si em concedia tenir un fill del meu matrimoni, tal com havia estat desitjant durant anys, li ho agrairia tocant la flauta durant tres dies seguits. No tinc cap altra cosa per oferir-li. Déu m’ha donat el fill i fa quaranta dies i quaranta nits que toco sense parar ,però estic tan content que no sóc capaç de deixar de fer-ho.
- Quina absurditat, aquesta no és manera de donar gràcies a Déu.

I Sidi es va posar a ensenyar-li com havia de resar “Déu accepta les oracions de bon gust, no pas aquests estranys homenatges que tu li oferies”

Van passar les hores i finalment Sidi va poder tornar a la seva estora, cansat, però satisfet de la seva mestria. Després va navegar cap a alta mar, cap a l’horitzó.

Mentrestant, sobre la desolada platja , el pastor perdia la seva ànima tot pensant què havia de fer. Intentava resar, però no se’n sortia. Feia gestos sense sentit. Així que es va posar a córrer rere el sant, cridant-lo i preguntant-li tot el que acabava d’oblidar.

Sidi el va veure arribar corrents sobre les aigües, a grans passes. Aleshores ho va comprendre tot. Quan el pastor el va atrapar va dir:

- Germà meu, era jo el que estava equivocat. Segueix fent tot el que feies, toca la flauta, canta, oblida’t de tot el que t’he ensenyat. Tu estàs més a prop de Déu que qualsevol de nosaltres. Torna cap a la platja.

I probablement el mateix Ibis va somriure, mentre se sentia lliure durant uns breus segons.