La filla del Soldà que no parlava

Això era i no era un Soldà que tenia una filla , que no era muda , però que no parlava mai amb ningú. Un dia el seu pare va fer pregonar que si algú aconseguia que parlés, seria el seu marit. Ara bé, els temeraris que ho intentessin i no ho aconseguissin, serien decapitats. Malgrat la duresa del càstig, van acostar-se a palau força homes, però no van poder trencar el silenci de la noia.

Així van passar mesos i mesos, fins que un dia va arribar a la ciutat un foraster. Venia de viatge, caminant, caminant i amb un càntir ple d’aigua carregat a l’espatlla. De sobte, li va sembla que la terra s’esquerdava una mica i es va aturar:
- Bon home, si em dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estaré eternament agraït!- li va dir l’esquerda.

El viatger s’ho rumiar uns instants- només uns instants- perquè sabia que li quedava poca aigua. Però de seguida, generós, va oferir-li. A mesura que l’aigua es vessava a terra, la clivella s’anava tancant.

Va seguir caminant, caminat, i poc després va trobar unes formigues que li van dir:

- Bon home, si ens dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estarem eternament agraïdes!

I el bon home les va ajudar i va continuar el seu camí fins que unes abelles el van aturar:

- Bon home, si ens dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estarem eternament agraïdes!

I tot i que cada cop el càntir estava més buit, el bon home els va donar aigua. No va passar gaire temps abans que no es trobés algú més que li demanés ajuda : unes gaseles . I es va repetir la situació fins a 2 vegades més: unes tisores i una agulla també tenien molta set. Sort que el bon home ja va arribar al palau del Soldà perquè pràcticament tenia el càntir buit!

En arribar-hi, va demanar permís per ser veure la jove princesa i el van portar a presència del Soldà. Mentre eren al jardí de palau, l’home va veure la noia, però no li va dir res. Sí que se li va acostar una gasela que li va dir:

- Bon home, vine amb mi, jo tinc una filla que és encara més bella que la princesa.

Aquesta , ofesa, no va poder contenir-se:

- Ni parlar-ne: no hi ha cap altra dona més bella que jo sobre la terra.

Tots els presents van quedar muts: la princesa acabava de parlar! Els notaris en van aixecar acta. Però el Soldà no va voler donar la seva filla al bon home, perquè per ell no era altra cosa que un captaire. Per això el va portar al graner , on hi havia blat, civada, moresc , tot barrejat i li va dir:

- Si demà no tens separats aquests grans, et tallaré el cap.

Sort va tenir dels animals a qui havia ajudat, que , en un no res, eren al graner per socórrer-lo. En pocs minuts van tenir els grans ben separats, per això van poder passar la nit fent gresca fins que es van cansar i es van adormir.

Al matí següent, quan el Soldà va comprovar que la feina estava enllestida, no va voler donar el seu braç a tòrcer i va afegir una nova prova:

- Si demà no tens totes aquestes peces de roba , convertides en vestits, et faré tallar el cap!

Era ben clar que el Soldà no volia el bon home per gendre i només s’inventava tasques pràcticament impossibles per derrotar-lo...

Aquest cop van ser les tisores i l’agulla les salvadores del bon home. Al matí següent, el Soldà va veure que tenia un munt de vestits nous, tallats, cosits i planxats, a punt per ser posats.

Llavors el Soldà va ordenar que preparessin una gran cassola per fer tajine amb la carn d’un toro sacrificat, i va dir al bon home:

- Si demà trobo sobres de menjar per aquí, et tallaré el cap

El bon home va començar a menjar fins que va estar tip, després va ser la terra qui es va empassar tot el menjar que quedava.

Era el dia següent, el Soldà va comprovar que les seves ordres havien estat seguides al peu de la lletra, malgrat tot encara va intentar imposar una nova prova.

- Què vols, bon home?- li preguntà.

- Casar-me amb la vostra filla- va respondre.

- Doncs mira, la meva filla és dins d’una d’aquelles capses, t’ho asseguro- i afegí- El problema és que n’hi ha 100 i tu has d’endevinar a quina de les 100 és la meva filla.

Aleshores va aparèixer una de les abelles que a cau d’orella va dir al bon home “No pateixis, jo em posaré damunt de la capsa correcta”

I així ho van fer. El Soldà no va tenir altre remei que acceptar el bon home per espòs de la seva filla. I van ser feliços i van menjar anissos.