Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

diumenge, 14 de febrer de 2010

La vaca dels orfes (Tafunast (n) igujilen)



Seguint l'impuls de les Jornades de les dues ribes, amplio l'abast geogràfic dels contes per penjar-ne un dels més característics de la Cabília argelina, també amaziga. Recollit per Taos Amrouche, a Le grain magique, és una història una mica cruel als nostres ulls, que ha estat utilitzat a França, per treballar amb dones immigrants, dins de projectes interculturals. Per tant, abans de llegir-lo a infants, més val que en feu una lectura atenta.





Doncs vet aquí que una vegada a un poblet allunyat, vivia un home que tenia dona i dos fills. La més gran era una nena, que es deia Àïxa, quin nom més bonic, oi? Vida. El petit? El petit era un nen, i li havien posat Alí. Tot i que no podríem dir que fossin pobres, tampoc no podríem afirmar que fossin rics: tenien una vaca i la mare en tenia cura.
Però la desgràcia va arribar a aquella casa el dia que la mare va emmalaltir, tenia una malaltia de difícil cura, i ella ho sabia.

- Marit meu, m’has de prometre que mai dels mais no us vendreu la vaca, conserva-la i protegirà els nostres fills el dia que siguin orfes.

I ho va prometre amb tota solemnitat just quan la seva dona expirava.

Els dos orfes es van quedar sols amb el pare, i encara van unir-se més a ell, ara que faltava la mare. Però els dos nens encara eren petits, no podien tenir cura d’ells mateixos i el pare tenia massa feina a guanyar un jornal, així que va decidir tornar-se a casar. La madrastra no és que fos una mala dona i els tractés malament, no, no pas al principi. Però al cap d’un any va donar a llum i va resultar ser una nena, Djora, i de resultes del part, va avorrir els seus fillastres.

No se n’ocupava gens ni mica, sovint els feia passar gana i els castigava amb crueltat, així que els dos orfes van començar a sortir de casa a punta de dia i no tornaven fins a la nit. Amb l’excusa de treure a pasturar la vaca, fugien d’aquella presó i s’alimentaven amb la llet de la vaca.
La madrastra no se’n sabia avenir:

- Com pot ser que cada dia facin més cara de salut si jo no els dono res de res per menjar?

Ella ho guardava tot per a la seva filleta, i si Djora no es menjava algun bocí, el llençava als orfes, com si fossin gossos. Però Al.là és just, i , mentre Djora creixia lletja i malgirbada, els dos orfes semblaven dos àngels del paradís. Les veïnes se’n feien creus:

- Aquesta nena cada dia és més lletja, sembla que la seva mare li doni verí en comptes de menjar.
En canvi els dos orfes tenien una pell blanca, blanca i les galtes rosades.

- Demà seguiràs els teus germanastres i observaràs què mengen quan surten a pasturar- ordenà la madrastra a la seva filla.
Al dia següent, de bon matí, va donar a Djora dos ous durs i una llesca d’aquell pa tan blanc i tou que havia cuit la nit anterior, en canvi, als dos orfes només els donà una llesca de pa negre.

- Nens, avui la vostra germana petita vindrà amb vosaltres, pareu molta atenció.

I tots tres van anar a pasturar la vaca, van jugar a fet i a amagar molta estona i quan els va venir la gana es van asseure a menjar. Djora, els ous i el pa blanc, i els orfes es van partir la llesca de pa negre i tot seguit, com feien cada dia, van acostar-se a la vaca i van beure llet fins que estaven ben tips.

- Mare, mare, ja sé perquè tenen la pell tan blanca, ja ho sé- va cridar Djora només arribar a casa.

- Doncs demà tornaràs a sortir amb els teus germanastres i tu també beuràs llet- digué la madrastra.
I així hauria anat tot, si no fos que quan Djora es va acostar a la mamella de la vaca, aquesta li va donar una cossa.

A la nit, quan el seu espòs sopava, la madrastra va començar a queixar-se i el marit, sorprès, va interessar-se per les raons del seu malestar.

- La vaca ha fet mal la nostra filleta Djora, l’has de vendre, no la vull veure mai més.
- Dona, sigues raonable, com vols que vengui la vaca dels dos orfes? Ningú no la voldrà pas- protestà el pare- I a més a més, vaig jurar a la meva primera esposa, en el seu llit de mort, que no la vendria mai.

Bona una la madrastra per deixar-se convèncer, sabia com enredar el seu marit! Si insistint no aconseguia res, esperaria la nit, i amb moixaines i afalacs, ho aconseguiria. I així va ser.

- Qui vol comprar la vaca dels orfes?- cridava el marit l’endemà al suq.

Però per més que cridà i cridà ningú no la va voler.
- Ningú no la vol aquesta vaca, ja t’ho deia- va explicar el marit- Tothom em deia el mateix “ Déu ens guard de la maledicció de la vaca dels orfes!”

I ho va intentar dos dies més, davant la insistència de la seva esposa, però encara que va anar als suqs de pobles més allunyats, tothom li deia el mateix.

- Doncs si no la pots vendre, mata-la- declarà la madrastra- Que no ho veus que és una bèstia maleïda?
I el pare va acabar sacrificant-la.

I al dia següent, els dos orfes, en comptes d’anar a pasturar, van anar al cementiri a explicar-ho tot a la seva mare, davant de la seva tomba. I tant van plorar, que de les llàgrimes, van créixer dos joncs, que van donar fruit: l’un, mantega, l’altre mel. I els dos orfes, s’hi van abalançar i els van xuclar i gràcies a això aquell dia van poder treure el ventre de pena. I així van anar fent dia rere dia.

La madrastra no s’ho podia creure, en comptes d’emmalaltir, els orfes encara feien més goig, amb la pell ben clara i les galtes ben rosades. Per això va començar a sospitar i va proposar novament a Djora que seguís els seus germans. Descobert tot, la madrastra va ordenar-li que fes el mateix que els dos orfes. Però quan es va acostar a la primera canya, i va xuclar, en comptes de mantega, es va empassar fel, i quan va xuclar de la segona, va omplir-se la boca de sang, per contra de mel. I va fer el camí de retorn a casa vomitant pels marges. La madrastra, plena d’ira, es va arribar al cementiri i va cremar la tomba de la primera dona.
Àïxa, que ja s’havia fet una doneta, ho va veure tot i va comprendre que no tenien altra alternativa que fugir de la casa del seu pare. Va agafar una mica de pa i la mà del seu germà i va córrer cames ajudeu-me, abans que la madrastra tingués temps de reaccionar. I van caminar i caminar. Caminar i caminar fins que els va sorprendre la nit a un palmerar, i es van deixar caure als peus d’una palmera, totalment abatuts. L’endemà van descobrir que a tocar del camí hi havia una fonteta. El nen, que tenia molta set, s’hi va abeurar i... es va transformar ràpidament en gasela. Àïxa va córrer a desfer-se el cinturó i va lligar-lo al coll de la gasela, a mode de corretja, i a partir d’aquell moment no es va separar del seu germà ni un sol moment. I va començar una nova aventura, tots dos anaven per aquí i per allà demanant caritat i la bona gent els ajudava. Quan arribava la nit, buscaven una cova per dormir i a l’endemà reprenien el camí.
Fins que un dia van arribar a una ciutat, on vivia el Soldà a qui agradava molt la cacera. En veure-la la gasela, va intentar atrapar-la, però l’òrfena va ser més ràpida i va córrer i córrer i es van amagar tots dos a un palmerar molt espès.

- Deixeu-la estar- digué el soldà- S’acosta la nit i no convé esverar-los més. Demà ja miraré de guanyar-me la seva confiança.

L’òrfena estava ben amagada entre les palmes, però va veure que hi havia moviment. Prudent va observar de què es tractava. Era una dona vella, tota coberta de negre, que intentava coure pa, amb una olla. Com que no va veure ningú més als voltants, i estava cansada de no parlar amb ningú, Àïxa es va confiar:

- No es fa així bona dona, necessiteu una paella per coure bé el pa.
Però el que no sabia l’òrfena és que aquella velleta era una bruixa.
- Filla meva, si no t’acostes més no et puc pas veure, la meva vista ja no és la que era.

I la noia es va acostar, la bruixa la va atrapar i la va portar davant del soldà.
- Com és que una noia tan maca viatja sola?- preguntà el monarca.
- Senyor, no viatjo pas sola, m’acompanya la gasela que volíeu atrapar aquest matí. És el meu germà.

I li va explicar tota la història, i mentre l’anava descabdellant, el soldà s’anava enamorant de la seva gràcia al parlar, de la dolçor de la seva veu, i de la profunditat de la seva mirada. I es van casar. I van viure tots tres, el soldà, Àïxa i la gasela, molt feliços durant un temps. El soldà tenia un gran palau amb un gran jardí i la gasela s’hi passejava tots els dies.

Va passar el temps, i l’òrfena estava a punt de portar un fill al món. El soldà, com ja us deveu imaginar, era l’home més feliç del món; encara que ja s’havia casat altres cops, no tenia cap hereu. Però les alegries acostumen a venir acompanyades de les enveges, i aquest cop no podia ser d’altra manera. Les altres dones de palau van començar a engelosir-se de com el soldrà tractava Àixa, la preferida i es van aliar per parar-li una trampa.

Al mig del verger, el jardí on pasturava la gasela, hi havia un pou sec.
- Vine, acompanya’ns al pou que farem una passejada- la convidaren les altes dones.

I quan seien al costat del pou, entre totes, van estimbar-hi l’òrfena que només va poder proferir un crit soterrat.
Des d’aquell dia la gasela no feia altra cosa que bramar i bramar. Per més que les altres dones la fermaven ben fort, la gasela rosegava la corretja i s’escapava fins al pou on passava hores i hores rodejant-lo.
- Degolleu aquesta gasela!- ordenà una de les dones de la cort.
I cap dels servents gosava fer-ho perquè la gasela se sabia fer estimar i s’havia convertit en la mascota de tots els nens i els criats. Però davant d’aquella ordre tan clara qui podia escapolir-se’n sense posar en perill la seva vida? Un dels servents s’hi acostà amb un gros punyal, decidit a fer el cor fort, però... no va poder.
- Senyora, no l’he pogut matar pas. Aquesta bèstia no és un animal qualsevol, és humana.
I aquesta va demanar-ho un a un a tots els criats i cap s’hi va atrevir.

I cada dia, des de l’alba a la posta de sol, la gasela no feia altra cosa que encerclar el pou i repetir aquestes paraules:

“ Ai germana meva, quina desgràcia,
com ho farem per salvar-nos?”

I ella, des del fons, responia:

“ Ai germà meu, Alí-gasela,
com vols que t’ajudi,
si sóc dins del pou? “

La sort va voler que aquell pou estigués custodiat per una fada, que havia aconseguit atrapar Àïxa al vol i l’havia salvat d’una mort segura a causa de la caiguda. La fada n’havia tingut cura, tant d’ella com del seu fillet en el moment de néixer.

La constància de la gasela va tenir el seu premi: els seus laments van ser sentits per l’imam de la mesquita, que es llevava cada matí a l’alba, per fer la pregària. Quan el soldà va tornar de viatge, va córrer a palau per parlar-hi. Tot i que al principi no acabava d’entendre de què li parlava l’imam, de seguida va adonar-se que la seva dona no era a palau i va començar a sospitar. Es va acostar al pou i amb ajut de cordes, va anar endinsant-se en el pou. Quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir la seva esposa i el seu fill! I la ràbia i el dolor va aclaparar-lo quan ella li va explicar la traïdoria de les altres dones. No cal dir que el Soldà va fer decapitar la culpable i empresonar les còmplices.

I vosaltres us preguntareu, “ I la gasela, què va passar amb la gasela?”. Doncs ara ho sabreu.
L’imam, sorprès, que un animal no se separés de la jove mare i el seu nadó, va preguntar què passava i li ho van explicar. Per sort, ell, que també era mag, tenia un remei, va agafar aigua beneïda, en va fer beure a l’animal i va pronunciar les paraules màgiques:

“ Si tu vas néixer gasela, continua com a gasela,
si tu vas néixer humà, torna a teu estat natural,
per la força de Déu, jo t’ho prego.”

I va recuperar la forma humana i a partir d’aquell moment van tornar a ser feliços, i van menjar anissos.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici