Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

dilluns, 16 de juny de 2008

Quan els fills donen lliçons morals als pares

L'avi, el pare i el nét

Vet aquí una vegada un home vell que vivia amb el seu fill casat des de feia molt de temps. Un dia la nora va dir al seu marit:
- Per què no proposes al teu pare que se’n vagi a viure a la pallissa, es cuidi de l’hort i ens deixi tranquils?
I el pobre home, que no sabia com oposar-se als desitjos de la seva dona, va dir al seu fillet:
- Dóna a l’avi la manta vella que tenim al magatzem i digues-li que se’n vagi a la pallissa.
Però el nét només va donar a l’avi la meitat de la manta, i va deixar l’altra meitat al magatzem. El pare, en veure-ho, el va renyar:
- Per què només li n'has donat la meitat, a l’avi ?
- He pensat que tu necessitaries l’altra meitat quan siguis tan vell com l’avi i la meva dona et faci fora de casa.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, 15 de juny de 2008

Margarida Castells, arabista ens parla del món àrab

Margarida Castells, coautora amb Dolors Cinca, de la traducció de Les 1001 nits en català, ens parla de la llengua àrab ( i de l'amaziga), de la cultura àrab, a voltes de la presentació del primer diccionari Àrab-Català, al programa L'hora de les bruixes de Catalunya Ràdio, si la voleu sentir només cal que us adreceu a la web d'aquest programa. Us ho recomanem!!!

dimecres, 11 de juny de 2008

Massa gent al mateix llit

En Joha es va tornar a casar poc després d’haver quedat vidu. Semblava que no hagués superat la mort de la seva primera esposa: no parava d’elogiar-la i recordar-la. La casualitat va voler que la seva nova esposa també fos vídua i es trobés en la mateixa situació: tothora parlava del seu marit mort.

Una nit en Joha estava estirat al llit, descansant, quan, sense voler, va donar una empenta a la seva dona i la va fer caure a terra, amb tanta mala sort que es va trencar un braç.

Al dia següent va venir el pare de la dona a visitar-la i en veure-la ferida, va voler saber què havia passat exactament. Va preguntar-ho a en Joha, que li va contestar:

- Veureu, us ho explicaré amb detall i espero que em jutgeu amb honestedat. Jo, amb la meva primera dona, en fèiem dos, si hi sumem la vostra filla, la meva dona actual, ja en tenim tres, si, a més a més, hi afegim el seu primer espòs, ja en som quatre. Naturalment un llit d’un pobre home com jo no té prou amplada per a quatre persones juntes. Ella, que dorm a una punta del llit, ha caigut. ¿Creieu que algú me’n pot demanar responsabilitats?

Etiquetes de comentaris:

dijous, 5 de juny de 2008

Tot fent volar coloms


Aquest conte que procedeix de les 1001 nits planteja l'etern dilema entre "fer volar coloms" o "tocar de peus de terra". Amb quin us quedeu vosaltres?

En una ciutat molt llunyana, que potser ni tan sols coneixeu, hi havia un asceta que vivia gràcies a la caritat d’un noble. No és que tingués grans luxes, no, els ascetes ja ho tenen això que viuen dedicats a la meditació. Cada dia rebia dos rosegons de pa, una mica de mantega i de mel. Però no se sentia molt desafortunat perquè en aquella època poca gent tenia mantega i es comprava molt cara. Prudent i estalviador, la guardava en un tupí que tenia penjat sostre de la seva cabana. Una nit que se sentia molt sol va començar a fer cabòries
Quan el tupí sigui ple, vendré la mantega i com que me la pagaran molt bé, podré comprar una ovella i un marrà. De ben segur que amb el temps criaran i acabaré tenint un ramat. Llavors me’l vendré per adquirir un terreny on faré construir una mansió amb un gran jardí. Per tenir-ne cura, necessitaré un bon servei. Un senyor com aquest necessitarà un armari nou amb vestits de valor. Quan ho sàpiga el rei, no s’ho pensarà dos cops i em casarà amb la seva filla preferida. Farem un gran convit sense estalviar despeses: un gran banquet, músics, saltimbanquis... La meva esposa serà tan feliç vivint amb un home tan ric que m’honorarà amb un fill al cap de nou mesos. De tal pare no podrà sortir un fill menys valuós, serà un savi que dominarà totes les àrees de la ciència i pobre d’ell que no m’obeeixi”
Mentre pensava això, de forma instintiva, va aixecar el bastó per amenaçar-lo i , de forma accidental va donar un cop al tupí, que es va esmicolar.
- Alça, tota mantega per sobre meu- va exclamar.
- Per això, majestat, l’home no s’ha de deixar dur per la fantasia, sinó trepitjar amb els peus a terra.

Ben segur que de seguida l'heu identificat i relacionat amb el conte de la lletera. Una de les versions més conegudes és la de Samaniego, musicada per Paco Ibáñez, si la voleu llegir i sentir ho podeu fer a l'enllaç d'aquí sota. Si encara en voleu saber més, no dubteu a pitjar aquí

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, 3 de juny de 2008

L'eriçó, un animal molt llest


L’eriçó té fama de ser l’animal més savi de tots els que hi ha damunt la capa terrestre dins del món amazic. És per això que dins del regne animal, ostenta la categoria de jutge. Quant al xacal, es diu que també és força llest, però que no pot rivalitzar amb l’eriçó. Aquí en teniu un exemple
Dins del pou

Diuen que un dia l’eriçó es va trobar un xacal i li va preguntar cap on anava.
- Vaig de cacera.
Van caminar junts un bon tros, fins arribar a un pou que tenia una corda amb dues galledes per treure aigua. Les dues bèsties es van aturar per apagar la seva set. L’eriçó va saltar dins d’una de les galledes, i va baixar cap al pou. Saciada la seva set, va voler tornar cap a la superfície. Però com podia fer-ho?. Va cridar el xacal:
- Ei, xacal, aquí dins hi ha vuit cabretes amb els seus cabridets! Corre, vine !
L’ animal no s’ho va fer repetir, va saltar a l’altra galleda. Naturalment, mentre la galleda del xacal baixava, la de l’eriçó anava pujant.
- Què està passant? – va preguntar el xacal quan es va adonar que l’eriçó ja era per damunt seu, després d’haver-se creuat al mig del pou.
- Ai company,- respongué l’eriçó- les coses canvien sovint. La vida és així : de vegades uns són dalt de tot, i altres cops, a baix.
Trobareu una història molt similar a les faules de La Fontaine, probablement de l'altre gran mestre de les faules, Isop. Si voleu llegir-la en francès,ho podeu fer des d'aquí. En castellà, podeu trobar tant la d' Isop, com la de Samaniego.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 2 de juny de 2008

La guineu afamada

Aquest conte procedeix de Les mil i una nits i tal com diu Xahrazad al final ens ensenya que no hem de desesperar-nos si les coses no ens acaben d'anar bé.


Vet aquí una vegada una guineu que cada matí sortia del seu cau per caçar. Va arribar un dia que la cacera va començar a anar de baixa i la guineu es va preocupar. Una nit, després de més de tres jornades de dejuni, va coincidir amb una altra guineu.
- Fa tres dies que no trobo res per caçar- li explicà
- No t’hi amoïnis. A mi em va passar el mateix fa una temporada, però gràcies a Déu poc després vaig trobar un ruc pasturant. Me li vaig abalançar i el vaig matar- va respondre l’altra, tot afegint- Tenia molta gana, però no em vaig descuidar d’agrair a Déu aquella oportunitat. La sort va voler que tingués un cor tan vermell i saborós que després d’haver-lo menjat mai més no he tingut gana.
La guineu va estar rumiant molt sobre el que havia dit la seva companya. No parava de pensar:
- Per què ella ha estat la privilegiada i no pas jo?
Al cap d’uns dies, la nostra guineu encara no havia caçat cap presa. De tant feble que estava que no es movia del seu cau. De sobte va sentir soroll de cavalls i llebres: es tractava de dos grangers que perseguien un poltre que havia atacat els seus ramats. Un d’ells li va disparar una fletxa que li va provocar la mort, tot caient just davant l’entrada del cau de la guineu. Els homes, quan ho van veure, s’hi van acostar, van arrencar la fletxa i se’n van anar, satisfets d’haver-se lliurat del flagell de les seves bèsties.
La guineu no podia estar més contenta:
- Lloat sigui Déu, que m’ha beneït amb aquesta fortuna!
I va clavar els ullals en el ventre de l’animal fins a arribar al cor. Llavors va recordar el que li havia dit la seva companya i el va mossegar. La desgràcia va voler que encara hi quedés la punta de la fletxa que se li va clavar a la gola. La guineu va morir.

Etiquetes de comentaris: ,