Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Nedar i guardar la roba

Vet aquí que una vegada un home s’estava banyant a un llac, quan va passar en Joha.

- Joha, quan una persona s’està banyant, cap on ha de dirigir la vista?
- Doncs cap al lloc on ha deixat la roba!

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 18 de febrer de 2008

La tortuga

Aquest conte, recollit ja fa molts anys per Hans Stumme, diuen que reflecteix molt bé la manera de ser dels amazics: no dir una paraula de més si no fa falta

Vet aquí que un dia una tortuga passejava tranquil.lament tot cantant, quan un falcó, que volava per allà, la va veure. Ràpidament es va abalançar damunt d’ella i tot remuntant el vol, la va deixar caure des d’una alçada considerable.
- Ai, Senyor, quina vida més dura- es lamentava la tortuga en el seu descens vertiginós- o et menges la llengua o ella se’t menja a tu.
La sort va voler que un home que passava la va sentir i es va dir a ell mateix “ Quina meravella, les tortugues parlen” Es va ajupir, la va recollir de terra i es va adreçar al palau reial.
- Accepteu , Senyor, aquesta tortuga parladora- va oferir al monarca.
- Fes-me abans una demostració d’aquest prodigi- proposà el rei.
Però per més que ho va intentar l’home, no se’n va sortir.

- Parla, tortugueta, digues el mateix que et vaig sentir al camp- li va demanar amb insistència durant hores sense resultat.
El rei, enfurismat, va ordenar que el decapitessin,

El seu cap no va tardar a rodar pel terra i d’aquesta manera va quedar confirmada la sentència :” Qui no es menja la llengua, la llengua se’l menja”

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 17 de febrer de 2008

Sovint ignorem els patiments dels altres



El rebost d’en Joha s’havia omplert de formigues i ell i la seva dona van haver d’estar netejant-lo durant un munt d’hores sense parar. Amb això, va arribar l’hora de la pregària, en Joha va fer les ablucions i va resar. Com que hi havia molta feina, s’hi va tornar a posar i va venir altre cop l’hora de la pregària. Quan s’estava preparant la seva dona li va dir:
- Em vols fer creure que tothom va fer cinc cops al dia les ablucions abans de resar?

En Joha, li va contestar:
- Si no trobem remei per al nostre rebost, haurem de necessitar cinc ablucions cada cop ….
I van quedar tots dos pensatius i silenciosos.
- Però tu no t’adones de com n’arriba a ser de dura aquesta feina? Tinc les mans destrossades de tant de fregar…
En Joha es va allunyar una mica, es va sentir un mena de soroll, com un tro, i va dir:
- I tu, si sabessis l’aire que dóna voltes dins dels meus budells i la feinada que he tingut per trobar un lloc adequat per buidar-lo, series més compassiva.

Etiquetes de comentaris:

En Joha i l'avar


Rodolfo Gil Grimau ens proposa aquesta nova anècdota d'en Joha per lluitar contra l'avarícia.

http://www.flickr.com/photos/21264414@N03/2221476448

En Joha vivia a una casa de dos pisos, en l’altre hi vivia un avar molt burleta. Com que en Joha coneixia bé el caràcter del seu veí , va voler gastar-li una broma que li servís d’alliçonament pel seus dos grans defectes. Per això es va posar a resar en veu alta, cridant molt i demanant a déu que li donés mil monedes d’or, però de cap de les maneres només nou-centes noranta-nou.

- Si me’n dónes només nou-centes noranta-nou, no les acceptaré Senyor!
Es va passar dies i dies repetint exactament la mateixa pregària, fins que un matí l’avar, que havia estat escoltant l’estranya oració, va llançar pel canó de la xemeneia que compartien els dos pisos una bossa amb 999 monedes d’or. La bossa va caure als peus d’en Joha , que la va agafar , va donar les gràcies a Déu per haver-lo escoltat , i es va posar a comptar les monedes.
- .... nou-centes noranta-vuit, i nou-centes noranta-nou. Bé. No són mil , com jo et demanava, però comprenc que aquesta petició era un pecat d’orgull i supèrbia, i , per tant, em conformo amb el que m’has donat, oh Senyor!
- Déu meu, no pot ser- cridà l’avar , mentre baixava corrents a casa d’en Joha- Torna’m les meves monedes d’or , jo només volia fer-te una broma!
- Que et torni què?
- El meu or! Les meves monedes d’or! La bossa que t’ha baixat per la xemeneia és meva!
- Segur que has perdut el senderi- va contestar en Joha- ¿On s’és vist que un avar faci ploure monedes per una xemeneia només per gastar una broma?
I se’l mirava de fita a fit, tot acariciant-se la barba. L’avar va plorar, cridar, i finalment va dir a Joha:
- Anem davant del jutge!
- D’acord! Però no sé com puc anar-hi si ni tan sols tinc una djelaba decent i encara menys un cavall- es lamentà Joha.

L’avar, però, estava tan enfadat que estava disposat fins i tot a prestar-li les dues coses. I així va ser. Quan el jutge els va rebre, l’avar va començar a explicar la seva història, que si volia gastar una broma al seu veí, que si li havia llançat la bossa amb les 999 monedes per la xemeneia...El jutge no sabia quina cara posar-hi, aleshores va intervenir en Joha:
- ¿Qui es pot creure que un avar reconegut com és el meu veí, es desprengui dels seus diners per fer una broma?
- Doncs tens raó- comentà el jutge.
- Aquest veí meu és tan avar que fins i tot voldrà fer creure que aquesta djellaba que porto és seva- afegí en Joha.
- És que ho és, l’hi he deixat perquè no en tenia cap per venir .

Però el jutge feia cara de no acabar de creure-se’l.
- I no content amb això, segur que diu que el cavall també és de la seva propietat.
- I tant que sí- replicà el veí.
Finalment el jutge va dictar sentència: no s’havia cregut res del que havia dit el veí que se’n va tornar cap a casa tot moix.

Etiquetes de comentaris:

El flautista

Aquest conte va ser recollit per Rodolfo Gil Grimau, un dels més experts folkloristes espanyols del món àrab, concretament al llibre Cuentos al sur del Mediterráneo.

La llegenda diu que Iblis, príncep dels genis condemnat per la seva rebel.lió a romandre a la terra i en les ombres, utilitzava el so de la flauta com a mitjà per expressar els seus encantaments. Iblis, quan vol alleugerir la seva angoixa i les seves penes, recorre a la flauta que fa sonar com el vent entre els canyissars dels aiguamolls. Per això a molt gent no els agrada el so de la flauta i la música.

A Sidi Abd Al-Rahmán , home just i sant que vivia prop d’Argel, d’això ja fa molts anys, li passava el mateix. Diuen que tenia per costum navegar, fregant les ones, assegut senzillament a la seva estora de les oracions. I així anava de platja en platja , provant així la seva santedat.

Un dia es va trobar a una platja un pastor que tocava la seva flauta de canya sense aturar-se mai. Tan concentrat estava en la música que no va adonar-se que el sant se li acostava surant sobre les aigües i tampoc no va sentir com el saludava.

- Què et passa, que no contestes quan et saluden? –li preguntà Sidi Ab
- Perdona, però vaig prometre a Déu que si em concedia tenir un fill del meu matrimoni, tal com havia estat desitjant durant anys, li ho agrairia tocant la flauta durant tres dies seguits. No tinc cap altra cosa per oferir-li. Déu m’ha donat el fill i fa quaranta dies i quaranta nits que toco sense parar ,però estic tan content que no sóc capaç de deixar de fer-ho.
- Quina absurditat, aquesta no és manera de donar gràcies a Déu.

I Sidi es va posar a ensenyar-li com havia de resar “Déu accepta les oracions de bon gust, no pas aquests estranys homenatges que tu li oferies”

Van passar les hores i finalment Sidi va poder tornar a la seva estora, cansat, però satisfet de la seva mestria. Després va navegar cap a alta mar, cap a l’horitzó.

Mentrestant, sobre la desolada platja , el pastor perdia la seva ànima tot pensant què havia de fer. Intentava resar, però no se’n sortia. Feia gestos sense sentit. Així que es va posar a córrer rere el sant, cridant-lo i preguntant-li tot el que acabava d’oblidar.

Sidi el va veure arribar corrents sobre les aigües, a grans passes. Aleshores ho va comprendre tot. Quan el pastor el va atrapar va dir:

- Germà meu, era jo el que estava equivocat. Segueix fent tot el que feies, toca la flauta, canta, oblida’t de tot el que t’he ensenyat. Tu estàs més a prop de Déu que qualsevol de nosaltres. Torna cap a la platja.

I probablement el mateix Ibis va somriure, mentre se sentia lliure durant uns breus segons.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 4 de febrer de 2008

La filla del Soldà que no parlava

Això era i no era un Soldà que tenia una filla , que no era muda , però que no parlava mai amb ningú. Un dia el seu pare va fer pregonar que si algú aconseguia que parlés, seria el seu marit. Ara bé, els temeraris que ho intentessin i no ho aconseguissin, serien decapitats. Malgrat la duresa del càstig, van acostar-se a palau força homes, però no van poder trencar el silenci de la noia.

Així van passar mesos i mesos, fins que un dia va arribar a la ciutat un foraster. Venia de viatge, caminant, caminant i amb un càntir ple d’aigua carregat a l’espatlla. De sobte, li va sembla que la terra s’esquerdava una mica i es va aturar:
- Bon home, si em dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estaré eternament agraït!- li va dir l’esquerda.

El viatger s’ho rumiar uns instants- només uns instants- perquè sabia que li quedava poca aigua. Però de seguida, generós, va oferir-li. A mesura que l’aigua es vessava a terra, la clivella s’anava tancant.

Va seguir caminant, caminat, i poc després va trobar unes formigues que li van dir:

- Bon home, si ens dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estarem eternament agraïdes!

I el bon home les va ajudar i va continuar el seu camí fins que unes abelles el van aturar:

- Bon home, si ens dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estarem eternament agraïdes!

I tot i que cada cop el càntir estava més buit, el bon home els va donar aigua. No va passar gaire temps abans que no es trobés algú més que li demanés ajuda : unes gaseles . I es va repetir la situació fins a 2 vegades més: unes tisores i una agulla també tenien molta set. Sort que el bon home ja va arribar al palau del Soldà perquè pràcticament tenia el càntir buit!

En arribar-hi, va demanar permís per ser veure la jove princesa i el van portar a presència del Soldà. Mentre eren al jardí de palau, l’home va veure la noia, però no li va dir res. Sí que se li va acostar una gasela que li va dir:

- Bon home, vine amb mi, jo tinc una filla que és encara més bella que la princesa.

Aquesta , ofesa, no va poder contenir-se:

- Ni parlar-ne: no hi ha cap altra dona més bella que jo sobre la terra.

Tots els presents van quedar muts: la princesa acabava de parlar! Els notaris en van aixecar acta. Però el Soldà no va voler donar la seva filla al bon home, perquè per ell no era altra cosa que un captaire. Per això el va portar al graner , on hi havia blat, civada, moresc , tot barrejat i li va dir:

- Si demà no tens separats aquests grans, et tallaré el cap.

Sort va tenir dels animals a qui havia ajudat, que , en un no res, eren al graner per socórrer-lo. En pocs minuts van tenir els grans ben separats, per això van poder passar la nit fent gresca fins que es van cansar i es van adormir.

Al matí següent, quan el Soldà va comprovar que la feina estava enllestida, no va voler donar el seu braç a tòrcer i va afegir una nova prova:

- Si demà no tens totes aquestes peces de roba , convertides en vestits, et faré tallar el cap!

Era ben clar que el Soldà no volia el bon home per gendre i només s’inventava tasques pràcticament impossibles per derrotar-lo...

Aquest cop van ser les tisores i l’agulla les salvadores del bon home. Al matí següent, el Soldà va veure que tenia un munt de vestits nous, tallats, cosits i planxats, a punt per ser posats.

Llavors el Soldà va ordenar que preparessin una gran cassola per fer tajine amb la carn d’un toro sacrificat, i va dir al bon home:

- Si demà trobo sobres de menjar per aquí, et tallaré el cap

El bon home va començar a menjar fins que va estar tip, després va ser la terra qui es va empassar tot el menjar que quedava.

Era el dia següent, el Soldà va comprovar que les seves ordres havien estat seguides al peu de la lletra, malgrat tot encara va intentar imposar una nova prova.

- Què vols, bon home?- li preguntà.

- Casar-me amb la vostra filla- va respondre.

- Doncs mira, la meva filla és dins d’una d’aquelles capses, t’ho asseguro- i afegí- El problema és que n’hi ha 100 i tu has d’endevinar a quina de les 100 és la meva filla.

Aleshores va aparèixer una de les abelles que a cau d’orella va dir al bon home “No pateixis, jo em posaré damunt de la capsa correcta”

I així ho van fer. El Soldà no va tenir altre remei que acceptar el bon home per espòs de la seva filla. I van ser feliços i van menjar anissos.

Etiquetes de comentaris: ,

El gat enriquit

Recordeu "La caseta de sucre i xocolata" que us explicava la mare? I el " Pulgarcito" que havíeu sentit a l'escola o a la "tele"? Doncs, amb moltes variants, és un dels tipus de contes més habitual en la rondallística marroquina , sempre canviant la bruixa per una o més ogresses. Aquí en teniu una treta de Contes Berbères N'Tifa du Maroc que s'allarga amb altres tipus.


Vet aquí que una vegada un caçador viu amb els seus tres fills i la madrastra. Aquesta, gelosa dels nens, intenta convèncer el seu marit que sense els infants tindrien molt més menjar. L’espòs, davant del primer suggeriment, accepta.

L’endemà s’enduu els nens al bosc amb l’excusa de fer-los joguines de fusta. La nena, espavilada, se’n malfia. Per això s’enduu panses i les va deixant caure pel camí. Arribats al mig del bosc, els nens s’entretenen jugant mentre el pare s’allunya una mica, puja dalt d’un arbre , on creua un altre bastó que quan el vent bufa, fa sonar. Els nens es distreuen amb aquest so i se senten acompanyats, cosa que aprofita el pare per desaparèixer.

Arriba el crepuscle i s’adonen que estan sols, però la nena els tranquil·litza explicant-los el seu estratagema gràcies al qual poden tornar cap a casa. Prudents, abans d’entrar, s’amaguen i senten la conversa entre el pare i la madrastra que simulen enyorança, moment que aprofiten per sortir.

L’endemà, sant tornemhi, i la nena torna a anar deixant les panses pel camí. El seu germà petit que és ruquerol, li diuen el Ximplet, se les va menjant. Així que a la nit no poden tornar. Passen tres dies perduts pel bosc fins que veuen una llumeta, s’hi acosten i veuen una caseta. Els dos grans, prudents, observen a distància i s’adonen que la mestressa és una ogressa que està fent pa, com que pràcticament és de nit i saben que la dona no hi veurà gaire, amb astúcia , s’esquitllen per prendre-li una mica de pa. Però en Ximplet no coneix l’astúcia i és descobert.

L’ogressa els acull com als “seus fills” i els ofereix una mica de llet, que fa bullir amb unes boletes que han de tenir l’efecte d’impedir que s’escapin. Els dos grans se’n malfien i dissimuladament aparten les boles, el petit no.

L’ogressa es confia, cosa que aprofita la nena per preguntar-li sobre les boles que hi ha a l’armari. N’hi ha de tres tipus: les primeres són per cobrir d’agulles allà on les llencis, les segones per cremar i les terceres escampen una boira espessa que impedeix trobar el camí.

És l’hora de dormir i l’ogressa, malfiada, posa els 3 nens al seu costat o damunt, ben agafats. La nena , amatent, espera que l’ogressa s’adormi, posa pedres allà on eren ells perquè la dona continuï notant el pes i no es desvetlli. S’escapen tot emportant-se un ocell màgic que parla.

Quan ja són força lluny, el petit que sí que s’havia empassat les boles de la llet, comença a defallir, la noia demana a l’ocell a veure si veu l’ogressa. Sí que la veu, ja s’ha despertat i intenta encalçar-los, però és lluny. A mesura que es va acostant, li van llançant les tres boles. La darrera, la de la boira, desorienta totalment l’ogressa, i creguda que han desaparegut, decideix tornar cap a casa. Just en aquell moment, en Ximplet, el beneït s’exclama perquè ha caigut en una mena de fossa ,abandonat pels seus germans. L’ogressa torna a fer de bona mare i se l’emporta cap a casa amb la promesa de fer-li una djellaba ben maca. Allà, el que hi haurà és un gran festí familiar, les tres filles de l’ogressa despullen el nen i en fan trossos que fiquen a la cassola.

Mentrestant els dos grans havien fet un llarg camí fins a la casa del “Chat enrichi”. Hi entren i s’amaguen a un cistell ple de figues. Aquest gat també té poders màgics, les coses l’obeeixen, la llenya entra a casa tota sola i s’encèn ella soleta també. Mentre dorm, els nens surten de l’amagatall i mengen pa i mantega. S’eixuguen les mans a la cua del gat, cosa que sembla que resultarà fatal perquè farà perdre els poders al gat. Al matí següent quan se n’adona, s’enfada molt, i sense voler es crema la cua. Llavors surten els nens i empenyen tot el gat a la foguera.

Els dos germans es queden a la casa, el noi pastura el ramat i la noia s’ocupa de les tasques domèstiques fins que un dia passen per allà els caçadors del rei. Vénen assedegats i demanen aigua, la noia, temerosa, no es deixa veure, només la cua del cabell d’una gran bellesa. Els caçadors, intrigats, estiren fort de la cua per poder-la veure bé, però ella la talla. Arribats a palau, ensenyen al rei el seu botí i aquest s’enamora perdudament de la propietària d’aquella cabellera i promet una recompensa a qui li porti. Només s’hi atreveix un Jueu que es disfressa de viatjant i quan arriba a la casa simula que té medicaments per tots els mals. La noia, que tenia mal d’esquena, no se’n malfia perquè és jueu i es deixa atrapar. Arribats a palau, es casen.

Mentrestant el germà torna a casa i se sorprèn de trobar la porta tancada. Crida però ningú no respon. Demana a un boc que forci la porta i aquest no només l’entén sinó que li contesta. Després demana a tots els altres bens que es transformin en monedes d’or. El noi crida les formigues i també els demana una cosa: que enfilin cada moneda d’or com si fos un botó i les cusin al pèl de la pell del boc que havia matat a la nit i se l’havia menjat. Així ho fan, el noi es carrega la pell, es vesteix pobrament i se’n va a la recerca de la seva germana.

El noi troba unes dones rentant a la vora d’un riu, una d’elles és negra, i resulta ser la minyona de la germana, ara reina. El noi intenta confondre-la tot dient-li que la pell que porta al damunt és la de la germana desapareguda. La serventa ho explica a la seva senyora que reconeix immediatament la tàctica del germà. Demana a la serventa que li porti el germà i l’amaguen. El rei acaba descobrint-lo i no entén perquè la seva esposa no li ha explicat la veritat. Tot seguit va a buscar les seves tres filles ( d’una relació anterior) i els proposa que alguna es casi amb el seu cunyat. Com que va brut i pobrament vestit, només el vol una, a qui anomenaven “Fregona”. L’endemà se celebra una mena de torneig i el germà es cobreix amb la pell daurada i mostra a tothom la seva bellesa i valentia. Aleshores totes el volen, però ell es queda amb la Fregona.

Etiquetes de comentaris: