En Joha i l'ase que cagava or

Foto:Bryce edwards

En Joha porta el seu ase a ciutat i tot just abans d’arribar, li posa dues peces d’or al “darrer”. Quan passa davant d’un cafè ple de persones importants, dóna un cop amb un bastó al darrere de l’animal i la bèstia deixa caure les monedes barrejades amb els seus excrements. Els tertulians del cafè es queden parats.

- Mira que n’ets de porc ,ase meu ! – el renya en Joha que afegeix- Per què fas això davant de tothom ? No t’he dit mil
vegades que només ho facis a casa? Així tothom ho sabrà.
- Ho heu vist? – comenta un dels tertulians rics.

I un altre proposa:
- Li hem de comprar.
- Tens raó- contesta l’altre- Nosaltres som set. Si li comprem entre tots , podrem compartir les despeses i també els guanys.
- I com proposes que ho fem? – li demana el de més enllà.
- Doncs que cadascun de nosaltres el tingui un dia a la setmana.

Tots hi estan d’acord i van a parlar amb en Joha. Aquest, aquest, fa veure que li costa molt decidir-se, però no és cert. Els ha estat enganyant des del principi!

- A la nit , doneu-li palla per menjar- els aconsella – Aquest ase està molt ben acostumat i no es conforma amb poca cosa. Li agraden els luxes: les catifes i els coixins de seda.
Si voleu que us doni moltes monedes d’or , l’heu de fer dormir al saló de casa vostra i no l’he de destorbar fins a l’endemà.

El primer dia , el primer ric espera tot la nit inquiet; quan arriba el matí va a veure si l’ase ha cagat molt d’or .... I què hi troba? Doncs tota la catifa plena de cagarades. Sorprès , va a parlar amb la seva dona.
- Si ho expliques , tothom es burlarà de nosaltres- li replica aquesta- Renta’t i no diguis res a ningú.

I així és com un rera l’altre, els compradors rics van anar-se enganyant els uns als altres, per no voler reconèixer que havien estat burlats.

Conte explicat, ja està acabat

El xacal i el lleó

Foto : Brian Scott

Va arribar un dia en què el lleó es va sentir vell i cada cop amb menys forces. Com que els altres animals ja no l’obeïn, es va haver de pensar algun estratagema si volia continuar menjant. Es va instal.lar a una cova i va fer veure que estava malalt. Els altres animals, encuriosits, van entrar a la cova per esbrinar quina mena de malatia tenia el lleó. Aquest, molt hàbil, va aprofitar l’ocasió per menjar-se’ls.

Un dia va arribar el xacal davant de la cova i li va preguntar:

- Com estàs, oh tu, el rei dels animals?
- Com és que et quedes fora? Entra- el va convidar el lleó tot afegint- Què estàs mirant?
- Doncs estic observant que hi ha moltes empremtes, davant de casa teva – digué el xacal- Sí, n’hi ha moltes que entren, però no en veig cap que surti.

En Joha i el seu ase

Un veí acaba de trobar-se en Joha i li demana:

- Necessitaria el teu ruc, me’l voldries deixar ?
En Joha no en té cap ganes i s’excusa dient que l’anima ha sortit. Però llavors se sent com el ruc brama, rera la casa.
- M’estàs mentint- protesta el veí- El tens al corral de darrera de casa.
En Joha afegeix:
- Com pot ser això ? Tu et creus abans el meu ase que a mi?

Dos gossos negres

Això era i no era un comerciant que anava pel camí amb dos gossos negres i un dia se li va asseure al costat un jove que es va interessar per aquesta estranya companyia.

- Doncs si vol saber la història dels gossos, pren-t’ho amb paciència i para atenció perquè és força llarga.
I va iniciar el relat:

“Has de saber que aquests dos gossos són els meus dos germans grans. El meu pare era un bon comerciant , que en morir, ens va deixar als 3 germans una quantitat respectable per començar els nostres negocis. Però vet aquí que el gran, un bon dia, va decidir aventurar-se, va tancar la botiga i es va llançar al camí a buscar fortuna. Al cap d’un any sense veure’l se’m va presentar brut i pollós, tant que em va costar reconèixer-lo:

- I doncs, germà, com t’han anat les teves empreses?- li vaig preguntar després d’haver-lo fet passar a la rerebotiga.
- Per què vols humiliar-me?- respongué amb posat ofès- Que no ho veus prou amb la meva indumentària?
Vaig tancar la botiga, vaig despullar-lo, li vaig oferir el meu bany i els meus vestits. Mentrestant vaig revisar el balanç del darrer any del meu comerç i com que havia estat molt bo, vaig decidir oferir-li la meitat al meu germà perquè pogués començar altre cop.

Va passar el temps i aleshores va ser el germà mitjà qui em va venir a explicar la seva dèria: volia tancar el seu negoci i embarcar-se amb nous projectes a l’estranger. Naturalment jo vaig intentar desenganyar-lo, però sense èxit. Després d’un any sencer sense tenir-ne noves, es va presentar com el germà gran, brut , espellifat i amb aspecte derrotat. Vaig acollir-lo de la mateixa que ho havia fet , i , com que crec que tots mereixem una segona oportunitat, li vaig oferir la meitat dels guanys d’aquell any.

Quina va ser la meva sorpresa, quan un any més tard em van comparèixer tots dos per intentar convèncer-me que els acompanyés en un nou projecte a l’estranger. M’hi vaig resistir tant com vaig poder, vaig aguantar cinc anys, però tant i tant van insistir que al final els vaig fer cas. Però les sorpreses no s’havien acabat: quan estàvem en plena preparació del viatge, em van confessar que tots dos estaven arruïnats! Vaig decidir ser generós i vaig tornar a dividir el meu capital en dues parts i els en vaig donar la meitat.

- Germans, no arrisquem tot el nostre capital. Us proposo que amaguem una part considerable a un lloc segur perquè si les coses no ens van bé, sempre ens quedi la possibilitat de tornar a començar.
Així ho vam fer, i acabats els preparatius, ens vam embarcar en direcció al Caire. Després d’un mes de navegació, vam arribar a bon port i vam mercadejar amb força èxit: jo vaig vendre tots els meus gèneres i vaig guanyar deu per un. Després vam comprar productes del país per transportar-los i vendre’ls al nostre.
Quan ja estàvem a punt d’embarcar per al retorn, em vaig trobar al port una dona molt bella pobrament vestida. Se’m va acostar, em va besar la mà i em va pregar que l’embarqués amb mi. Al principi tenia molts dubtes, però ella va fer servir arguments tan raonables que vaig acabar acceptant la seva proposta. La vaig fer rentar i vestir noblement i m’hi vaig casar. Durant la travessa vaig descobrir que tenia moltíssimes qualitats i me’n vaig anar enamorant. Els meus germans, però, es van engelosir . Ells no havien sabut negociar tan bé com jo, i no s’havien casat. La seva mala voluntat va anar creixent i van aprofitar una nit, quan dormíem per llançar-nos a la meva dona i a mi al mar.

Sort en vaig tenir de la meva esposa! Va resultar que era una fada que em va salvar i portar a una illa.

- Espòs meu, salvant-te la vida he pogut recompensar tot el bé que m’has fet!- em confessà- Quan et vaig veure al port , em vaig enamorar bojament de tu; vaig voler provar la teva vàlua i per això em vaig disfressar de pobra. Tu et vas mostrar molt generós en acceptar-me, però ben aviat em vaig adonar de la maldat dels teus germans. No em sentiré tranquil.la fins que no els hagi castigat amb la mort.
Vaig escoltar meravellat les seves paraules, però quan va arribar al càstig no vaig poder evitar de protestar.
- Senyora, segurament teniu raó pel que fa als meus germans. Però us suplico que els perdoneu, per molts motius que tingui per voler-los mal, no puc arribar a desitjar la seva mort.
Ella no hi estava d’acord, volia enfonsar el seu vaixell i deixar que morissin ofegats. Al final vaig aconseguir calmar la seva ira i al cap d’uns instants em vaig trobar transportat al terra de casa meva, ella m’acompanyava, però va desaparèixer de forma sobtada. Vaig baixar a la plaça on hi havia la meva botiga, i la vaig obrir com si es tractés d’un dia normal i corrent. Els veïns van venir a saludar-me i es van interessar pel meu viatge, però com que no sabia què dir-los vaig respondre amb evasives. Vaig baixar a casa i allí vaig retrobar la meva esposa, la fada , i dos gossos negres que em seguien anés on anés.

- D’on han sortit aquests gossos negres ? –vaig preguntar.
- No t’estranyis- em va respondre la meva esposa- Aquests dos gossos negres són els teus germans. Una de les meves germanes els ha transformat i ha enfonsat el seu vaixell. Estan condemnats a viure així deu anys, aquesta és la penitència que mereix la seva perfídia.
Dit això va desaparèixer la fada i m’he passat aquests 10 anys sense veure-la. Avui és el darrer dia de la pena, i per això m’he posat en camí”

Tot seguit la Terra es va estremir i va aparèixer l’esposa del vell que va pronunciar unes paraules màgiques. Immediatament els gossos van recuperar la seva forma humana i es van abalançar damunt del seu germà , amb llàgrimes als ulls , tot implorant el perdó.
La seva pena semblava tan sincera que hauria estat injust no acceptar el seu penediment.
A partir d’aquell moment van viure tots quatre en pau, harmonia i felicitat.

El càstig sovint és indispensable per salvar de la perdició a alguns nens i a molts homes.

El collaret de diamants

Aquest conte està dedicat al meu fill Adrià , a qui no espanten les cordes i els claus, tant sigui per escalar, com per fer espeleologia.


Vet aquí una vegada tres germans sabaters que vivien a Egipte, a oïdes dels quals havia arribat la notícia que havien desaparegut les tres filles del rei. Deien que estaven amagades a una torre encantada i que el monarca havia promès que qui fos capaç de treure-les de la seva presó s’hi podria casar. Ai, las, però si els temeraris no tenien èxit , ho pagarien amb la vida!

Els tres sabaters, engrescats pel més petit, van sol.licitar una audiència reial.

- Ja teniu ben present a què us exposeu?- va dir el rei- perquè si no us en sortiu, us costarà la vida!
- Senyor- va respondre el petit dels tres germans- coneixem els termes del nostre compromís, i hi estem disposats। L’únic problema és de recursos: nosaltres som tan pobres que fins i tot el més bàsic ens fa falta!
El rei es va mostrar generós quan aquest germà li va demanar una quantitat important. Quan la van rebre van sortir a buscar la torre. No era molt lluny, però sí que semblava inexpugnable:tenia forma circular, no hi havia ni portes , ni finestres i s’acostava als 300 metres.
Els dos germans més grans es van desanimar i van acusar l’altre d’haver acceptat un repte massa difícil que els costaria la vida
-No us desanimeu, ben aviat descobrireu que allò que sembla difícil, es pot tornar fàcil si teniu paciència i bon cor.
Van tornar a ciutat i van comprar totes les cordes que hi van poder trobar, les van carregar a deu carros diferents i també van adquirir claus de 25 centímetres de llarg que van situar a uns altres cinc carros.

Arribats a la torre, el petit va començar a fixar els claus al voltant , quan tenia fet un tomb, hi anusava la corda, i en feia un altre més amunt. Van continuar així fins a una alçada d’uns 100 metres, on van descobrir una finestra. Aleshores van canviar de tàctica: el germà petit va ordenar que es deixés caure cap a l’interior una corda tan llarga com calgués per arribar al terra. Es va fer lligar per la cintura i es despenjar ,amb l’advertiment que quan els germans notessin que ell tibava la corda, comencessin a recollir-la perquè les princeses poguessin sortir.

Quan el noi va arribar al terra d’aquell pou, es va trobar una cambra luxosament endreçada, amb les parets cobertes de marbre i de pòrfir; però el més curiós de tot era la claror que inundava la sala: semblava que les parets fossin de vidre. Va entrar a les cambres decorades amb un luxe que ell no havia vist mai de tant enlluernador com era. Finalment va veure una porta d’or que li barrava el pas. Hi va tustar i encara que amb prou feines l’havia tocada, va sonar de forma aterradora... i es va obrir.

- Com has gosat arribar fins aquí, desgraciat?- li va preguntar una de les Princeses segrestades- No saps que et pot costar la vida?
- He vingut a salvar-vos i encara que em costés no una vida, sinó cent, tornaria a fer el mateix, per tal de poder-vos tornar amb el vostre pare.
- Doncs aprofitem que el geni que guarda la torre no hi és: vine.
I el va portar a una sala on hi havia moltes armes.
- Veus totes aquestes espases? Doncs si el geni arriba abans que hàgim pogut escapar, tan aviat el vegis venir, agafa aquesta espasa rovellada i escantellada ,i amb ella procura tocar-lo. Sobretot , sobretot, vigila que ell no et toqui amb la seva llança; si fos així, estaries perdut.

Dit això va entrar a buscar les seves germanes i el jove va lligar la corda a la cintura de la primera , i va ser el senyal perquè la pugessin. I així amb les altres dues , sense problemes. Quan la més petita ja era a la finestra va dir al seu salvador:

- Té, pren aquest collaret, té uns diamants especials, que no poden ser falsificats, ni se’n pot trobar d’idèntics; gràcies a ell et reconeixeré , perquè no em vull casar amb cap altre. No oblidis els meus consells, evita el perill i quan estiguis a punt de pujar, lliga la corda a qualsevol d’aquests objectes i ja veuràs què passa.
Va pujar la Princesa i tot seguint les seves instruccions, va lligar la corda a un moble que deuria pesar més o menys el mateix que ell.

Just havia recorregut el moble la meitat de la distància necessària, quan la corda es va trencar i el moble va caure i es va esmicolar.

- Déu meu- va pensar el jove- quina una m’he estalviat! Com pot ser que els meus propis germans m’hagin traït tallant la corda !
I per si no n’hi havia prou, just en aquell moment, se li va presentar davant un gegant horrible. Feia uns catorze metres com a mínim, tenia el cap de voltor, el cos d’home, però en comptes de mans tenia urpes, i peülles de bou, per peus.
- Com has gosat venir fins aquí, home infame?- va grunyir el monstre- Moriràs ara mateix i el teu cos servirà de menjar als meus animals preferits!

El jove no es va espantar, va recordar les paraules de la Princesa i va anar reculant fins arribar a l’armeria. Un cop allà , d’un salt va agafar l’espasa rovellada i va ferir el geni, sense que aquest tingués temps de reaccionar. Només tocar-lo, el monstre va cridar i va caure esmorteït a terra.

I al lloc on havia caigut el geni va aparèixer una jove molt bella, que va dir al sabater:

- Què desitges? Tinc l’obligació de servir-te en tot el que em demanis.
- Per començar, treu-me d’aquí; després dóna’m armes de cavaller, el millor cavall negre , i per acabar digues-me on són els meus germans.
Tal dit, tal fet: les dues primeres peticions concedides.
- Els teus germans- va dir aquella jove- es casen demà amb les dues Princeses més grans. Com que tothom creu que ells dos han estat els salvadors de les Princeses, el rei els ha omplert d’honors i demà se celebra un torneig amb motiu de les seves bodes. Encara que la petita no parava de plorar, el seu pare ha decidit que també es casi , ho farà amb un cavaller de la seva cort. Ella, però, no ho accepta i diu que només es casarà amb aquell que porta la meitat del collaret que ha perdut; com que ets tu , qui el té , doncs t’haurà d’esperar.

- Doncs necessito que facis endarrerir els casaments i també que facis que qualsevol argenter de la ciutat es presenti davant del rei dient que ell té un collaret semblant al de la Princesa.

- No et preocupis, que el que m’has demanat, ja està fet.

El jove va entrar a la ciutat, se’n va anar a un hostal i es va canviar de vestimenta. Després es va encaminar al carrer dels argenters, on aquests tenien els seus obradors. A la porta d’un d’aquests, va veure un home amb posat trist que li va preguntar:

- Què teniu senyor?
- Què he de tenir ? El dimoni de la supèrbia que m’ha pujat al cap i em porta a afirmar que jo tinc la meitat d’un collaret, del qual la princesa Inda en té l’altra, i no sé com sortir-me’n!
- Ui, qui pogués plorar amb els teus ulls! Això us preocupa?- l’intentà tranquil.litzar el jove sabater- jo en tinc un d’igual. No en tingueu cap dubte. Si voleu podem entrar a la vostra botiga i us l’ensenyaré.
Van entrar a l’obrador i el jove, mentre li mostrava el collaret que havia guardat amb primor, li digué:
- ¿És o no és com l’altra meitat de la joia que té la princesa Inda?
- En efecte!
- Doncs bé, aquest collaret el portareu demà , després del torneig que ha estat suspès avui per causes desconegudes.
Al dia següent el jove sabater va participar en les justes anunciades, i va vèncer els seus germans. Quan la princesa li anava a donar el premi, el jove va descobrir el seu rostre i li va dir en veu baixa:
- Aquesta tarda vindrà un argenter amb la meitat del collaret que vós em van donar. Desmentiu-lo davant de tots, expliqueu per quina raó va anar a parar a les meves mans; jo seré allà i si encara us ve de gust complir la paraula que em vau donar a la torre, podrem viure feliços fins al final de la nostra vida.
Tal com havia avisat, a la tarda, l’argenter es va presentar davant del rei amb la seva joia, i el monarca li digué:

- Teva és la meva filla, tal com ho havia promès.
- Perdoneu, pare i senyor- l’interrompé la princesa Inda- Aquest senyor no és l’autèntic amo del collaret. I per provar-ho, ara us n’explicaré les raons. Confio que em creureu.

Inda va relatar tota la història del seu desencantament i el de les seves germanes.

- És veritat el que dius?- va preguntar el rei.
- Tan cert com que els suposats salvadors són incapaços de desmentir el seu germà petit.
Llavors aquest es va avançar i, tot descobrint-se, va narrar totes les peripècies que havia hagut de viure d’ençà que havia salvat les princeses. Com a prova final, va presentar al rei l’espasa rovellada amb què havia matat el Geni segrestador.
Quan el rei va saber tot això, va decidir que havia de castigar els dos germans culpables i premiar , l’innocent. Va desterrar els dos traïdors, i va casar el jove sabater amb la princesa Inda. Però com que el petit era generós i gens rancorós, va pregar al rei que perdonés els seus germans . I des de llavors que són feliços i mengen anissos.

Els set germans i el Llac de la Lluna

Un dels meus contes del Marroc preferits és de la zona del Rif, i n’he trobat diferents versions, la que m’agrada més és la de Lola López Enamorado que podeu trobar , en castellà, en un recull que duu per títol Cuentos en la “Yemá el-Fná” , editat magníficament.

Els set germans i el llac de la lluna

Vet aquí una vegada una família que vivia a un petit poble de pagesos, força allunyat. La dona havia tingut set fills mascles i encara que estaven molt ben avinguts, amb el temps, tots van començar a trobar a faltar una nena.
- Sou uns pobres desgraciats- els deia la gent- Set germans i cap germana de qui tenir cura !
La sort va voler que poc després la mare es tornés a quedar embarassada. Els nois estaven tan neguitosos per saber si tindrien una germaneta que un dia no van poder esperar més i el gran li va dir a la mare:
- Tenim tantes ganes que neixi una nena que per evitar inquietar-te encara més, hem decidit que ens en anirem a les muntanyes. Quan neixi , fes-nos-ho saber de seguida!
I el segon va afegir:
- Si és una nena , tornarem per cuidar-la i protegir-la per sempre més. Però si és un nen marxarem també per sempre més.
La mare s’hi va avenir, perquè la decisió dels nois era clara . Van acordar que si tenia una nena, posaria una drap vermell al terrat de la casa,

per contra, si era un nen, el drap seria de color blanc.

Van passar els mesos i va arribar el dia de l’infantament. L’alegria es va desbordar quan van veure que era una nena, a la qual van anomenar Núnut. Aquella tarda, la minyona, Zaya, havia de col.locar al terrat el drap vermell perquè els germans sabessin la bona nova. Però la serventa no era de fiar, era molt lletja i el caràcter se li havia anat agrejant ; s’havia tornat envejosa, cruel i malvada, però sabia dissimular-ho molt bé. Per això la mare no sospitava res, però la realitat és que Zaya no va posar un drap vermell al terrat, sinó ben al contrari , un de blanc.
- Si en comptes d’un de vermell, el poso blanc, aquests set miserables , que sempre s’han burlat de mi, no tornaran a casa i podré fer tot el que vulgui....
Els nois quan van veure el drap blanc van tenir una gran desil.lusió i se’n van anar encara més lluny: no volien tornar mai més.

Núnut va anar fent-se gran i amb el temps es va convertir en una noia molt bonica . Tan bonica que cridava l’atenció de tothom. La seva mare, que no entenia perquè els germans no tornaven, no li va explicar mai res de res. I Núnut va créixer en la ignorància. No es va estalviar, però les burles de la gent que la tractava com una òrfena desvalguda que no tenia ningú per protegir-la. Fins que un dia uns veïns es van compadir d’ella i li ho van explicar tot.

Núnut va córrer cap a casa i va anar a trobar la seva mare:
- Mare, mare, acabo de saber que jo també tinc germans! I no un, sinó fins a set, com és que no m’ho havies dit?
- Filla meva, és una història tan trista i incomprensible que te la volia estalviar- respongué la mare- Ja voldria saber jo on són!
Núnut no va tardar a prendre una decisió:
- Aniré a buscar-los , encara que hagi de viatjar temps i temps. Tinc el pressentiment que els deu haver passat alguna cosa greu.

La mare va tractar d’impedir-ho, però sense sort. Només va aconseguir que la noia acceptés endur-se una mula i que l’acompanyés la minyona traïdora, la Zaya. També li va donar un ocell màgic , que podia parlar . La mare confiava que aquest ocell, arribat el cas, podria tornar cap a casa i avisar-la dels entrebancs que patís la seva filla.

Van emprendre el llarg viatge carregades de provisions perquè no sabien quan podrien tornar. Van travessar muntanyes i valls; pobles grans, mitjans i petits. Van creuar rius i van dormir al ras. Van conèixer moltes persones, i a totes els preguntava el mateix la Núnut:
-¿ Coneixeu set germans mascles que sempre van junts i que se’m deuen assemblar una mica?
Aleshores l’ocell que parlava repetia, tot cantant:
-Crrroacc, crrroaaccc, ¿ coneixeu set germans mascles que sempre van junts i que se’m deuen assemblar una mica?
Però sempre obtenien una negativa com a resposta: ningú no els havia vist mai. Fins que un dia van arribar a un lloc remot, on hi havia un llac enorme, ple d’aigua pura i cristal.lina. Era un paisatge meravellós. Núnut va descavalcar i es va acostar a l’aigua per refrescar-se. L’ocell va començar a cantar i cridar d’alegria. En canvi, Zaya, la serventa lletja, se sentia a disgust perquè no podia suportar la joia dels altres. L’enveja la corsecava i per això es va allunyar d’allí. La casualitat va voler que es creués amb un pagès que li va preguntar:

- Què fas aquí? És que no saps a quin lloc ets?
- Digues-m’ho tu. Jo no sóc pas d’aquí- respongué malhumorada.
- Aquests són els camps que envolten el famós Llac de la Lluna. L’aigua els rega i per això són molt fèrtils. Però poca gent gosa acostar-s’hi, perquè el llac està embruixat.
- Ah, si? I en què consisteix l’encantament? – s’interessà Zaya, que ja estava pensant en un ús malèfic.
- Buf,,, aquestes aigües tenen molts poders. Però potser el més important és que si dues dones s’hi banyen alhora, s’intercanvien els seus papers. Si una és molt maca i l’altra molt lletja, la lletja es torna maca i , en canvi, la maca perd tota la seva bellesa.
La serventa va tenir feina a dissimular la seva alegria. Acabava de trobar una forma de venjar-se de Núnut! No podia suportar que fos tan bella i feliç. Però amb el que no comptava , era amb l’ocell, que ho havia sentit tot.

- Crrroaccc, crrroooacc, crrroacc- va cantar- Si li fas res a la noia, volaré fins a casa de la seva mare i li ho explicaré tot.
- Com se t’acudeixi fer una cosa així, et mato d’un pedrada- va cridar la serventa.
I a l’ocell no li va quedar altre remei que callar i esperar.
Zaya va anar corrents fins on era Núnut i li va dir:
- ¿Has vist quin lloc més bonic? L’aigua deu estar boníssima. Anem a banyar-nos, segur que ens ho passarem d’allò més bé!

No va caler que li ho repetissin: Núnut es va ficar a l’aigua sense fer cas dels advertiments de l’ocell que no va saber interpretar. Zaya va aprofitar l’ocasió i es va tirar de cap. En sortir a la superfície, va mirar cap on era la noia i se li va escapar un crit. Núnut s’havia tornat lletgíssima tal com havia dit el pagès: tenia unes ulls i un nas desproporcionats, les dents negres i partides i la pell aspra! Però això no era tot: havia envellit. En canvi, Zaya era maquíssima i molt més jove que abans!

El primer que va fer la serventa és llançar una pedra a l’ocell, que li va provocar la mort de forma fulminant. Després es va adreçar a Núnut:

- Molt bé, maca, vull dir, lletja, vés a eixugar-te que hem de continuar el nostre camí. No et pensis, però, ara tot ha canviat: tu seràs la serventa vella i lletja i jo la bella noia que està buscant els seus germans. Ho has entès?

I no hi van valer els plors, les súpliques i els planys de Núnut. Zaya era feliç i ni se la va mirar. Va muntar la mula i va marxar tot ignorant la noia, a qui no li va quedar altra opció que seguir-la a peu, si no volia quedar-se sola en aquell lloc solitari.

I d’aquesta manera van començar una vida totalment nova.
-¿ Coneixeu set germans mascles que sempre van junts i que se’m deuen assemblar una mica?- preguntava la nova Zaya.
Mentrestant la Núnut s’esperava unes passes enrera, sense aixecar el cap perquè es moria de vergonya. I poc a poc es va anar acostumant amb no parlar amb ningú, només amb Zaya, de qui rebia ordres.

I van tornar a travessar muntanyes i valls, a creuar rius i passar nits a la serena fins que un dia, de sobte, un home els va dir:
- Doncs sí, crec que els conec.... Fa molts anys van arribar set joves al nostre poble, on es van instal.lar i amb el temps s’han anat fent rics. Vam començar fent de pagesos, però com que són molt treballadors, van treure bons rendiments. Avui en dia també es dediquen al comerç i no seria errat dir que són dels més rics de la contrada- tot afegint- Alguns s’han casat i tenen fills, d’altres , no. Però viuen tots junts a una casa enorme, si voleu us indico quina és i a veure si hi ha sort.

L’alegria de Zaya anava augmentant, perquè a més de cruel i malvada , també era molt avariciosa. ¡Si els germans eren rics, i ignoraven que tenien una germana petita, quan ho sabessin, segur que voldrien compartir amb ella les riqueses! Van trobar la casa amb facilitat i van trucar a la porta:

- Qui hi ha?
- Sóc la vostra germana- va cridar Zaya.
La porta es va obrir de forma immediata.
- Però si nosaltres no tenim cap germana- li deien.
Després del primer ensurt, els germans van fer entrar Zaya i la seva acompanyant i van deixar que els expliqués la seva història. Però el que no va dir és que havia estat ella mateixa, la serventa envejosa ,qui havia canviat el color del drap deliberadament. Els va fer creure que havia estat un error de la mare.
Els germans estaven tan contents que no van parar massa atenció a algunes de les incongruències del relat de Zaya, a qui , després del dubte inicial, van acollir com a veritable germana.

Núnut ho observava tot des de la distància, silent, impotent, perquè no podia fer-hi res. ¿Com l’havien de creure a ella els germans, si ara era una vella lletja que vestia amb parracs.

Les festes per celebrar el feliç rencontre van durar dies i dies. Els germans semblaven lloros perquè no paraven de repetir a tothom “Tenim una germana. Tenim una germana” És clar que van pensar a anar a trobar la mare per fer-la participar de la seva alegria, però el viatge era llarg i ells eren molts: caldria molt de temps per preparar-ho tot.

Mentrestant Zaya vivia regaladament i Núnut havia d’ocupar-se del ramat de camells dels germans. De fet , aquests animals es van convertir en el seu únic consol, se n’ocupava, els explicava les seves penes i fins i tot la feien dormir a l’estable. Cada matí els treia a pasturar i no tornava fins al capvespre. Núnut estava tan rebentada que a aquella hora ja no tenia ganes de res, només d’agafar el jaç i dormir.
Un dia un dels germans es va sorprendre que un dels camells estigués famèlic. ¿ Com pot ser, si la serventa de Zaya els treu cada dia a pasturar? es va preguntar. Però com que Zaya els havia parlat molt malament de la serventa, va sospitar que potser era ella la culpable. Ho va comentar als altres germans, i entre tots van decidir que l’endemà la seguirien d’amagat per esbrinar-ho. I així ho van fer. Així van poder contemplar com la noia duia els camells a un terreny amb molt bones pastures, s’asseia damunt d’una roca i mentre els vigilava cantava:
“Oh, roca d’Occident,
tant de bo pogués veure casa meva des d’aquí!
La vella serventa és la jove germana.
I la mare es va quedar sola a casa! "
Els germans van comprendre que la causa es trobava en el plany de la noia. Aquell camell era capaç d’entendre els humans i s’entristia amb el dolor de la noia. Van tornar cap a casa desconcertats i sense saber què fer. Després de molt de rumiar-hi van trobar la solució: anirien a veure l’alfaquí, que era l’home més llest del poble i li ho explicarien.
- Heu de saber que a la vostra germana li deu haver passat alguna cosa molt greu i estranya. No sé ben bé què deu haver estat, però feu-me cas: Torneu a casa i feu preparar un gran cuscús. Quan la taula estigui parada, feu seure les dues dones juntes i observeu amb atenció què fa cadascuna. La que es llanci com un llop famolenc sobre el cuscús és la minyona. La que mengi amb polidesa , és la vostra germana. Feu-me cas, i prescindiu de l’aparença exterior de cadascuna.

Tal dit, tal fet. Ben aviat van tenir clar qui era la mentidera. La suposada germana es va abalançar damunt la safata de cuscús i l’altra , la “serventa” que pasturava els camells, va menjar amb delicadesa. Els germans van increpar la golafre i aleshores Núnut va acabar explicant tota la història.

El primer que calia fer era trobar el Llac de la Lluna perquè les dues dones s’hi banyessin plegades. Per sot, Núnut recordava perfectament el camí i després de molt caminar, van arribar al llac.

Els set germans van agafar Zaya i la van empènyer cap a l’aigua. Núnut s’hi va submergir també . I altre cop va funcionar l’encanteri! Les coses van tornar a ser com abans: Núnut , maquíssima, i jove; amb uns ulls preciosos, com el nas i la boca, i una pell avellutada. Al seu costat, Zaya s’havia convertit altre cop en una dona gran i molt lletja.

I allà, al mateix Llac de la Lluna , van organitzar una festa per celebrar-ho. Finalment la veritat havia acabat resplendint i s’havien acabat els patiments de Núnut. A Zaya li van imposar un càstig tan terrible que no li van quedar ganes de fastiguejar ningú mai més. Passat un temps, Núnut i els set germans van emprendre el camí cap a Occident, cap a casa de la mare, per tornar a viure tots junts altre cop.

I van ser feliços i van menjar anissos.

En Joha i els cinc rucs

En Joha(Djeha o Yeha) és un dels personatges més populars dels contes del Marroc, tant àrabs com amazics. Sovint als nenes i nenes se’ls escapa un somriure només sentir anomenar-lo. Ve a ser una mena de « Jaimito », un beneit divertit que sempre surt ben parat de les situacions més quotidianes.O potser no és tan babau com sembla? El seu abast és molt extens: el podem trobar a Turquia, a Egipte o a l’Iran, i no cal dir-ho a tot el Magreb; però fins i tot ha traspassat la Mediterrània, i a Sicília, el reconeixereu amb el nom de Giufa

Els cinc rucs d’en Joha

Vet aquí que un dia en Joha decideix portar els seus rucs al mercat, els lliga un rera l’altre i els compta: 5 en total. Munta sobre el primer i enfila el camí. Passada una estona, es neguiteja, vol assegurar-se que hi són tots, es gira i els compta:
- Un, dos, tres, quatre.... valga’m Déu, en falta un!
Els torna a comptar per estar-ne del tot segur:
- Un, dos, tres, quatre.... Déu meu, n’he perdut un!

S’espavila a arribar a ciutat, quan veu la porta, hi entra i s’acosta al mercat. De seguida troba l’home a qui pensa vendre els rucs, desmunta i li diu:
- Mai no diries què m’ha passat!
- Ai, Joha, Joha, a veure quina una m’expliques- comenta l’home somrient- Mira que te n’arriben a passar, de coses!
- Doncs mira: quan he sortit de casa portava 5 rucs i quan era a mig camí, només n’he comptat 4!
- Com?- respon el comprador, tot comptant-los- Si n’hi ha 5!
- Com pot ser?- se sorprèn en Joha- Si els he comptat bé...
- Ben mirat- afegeix el comprador burleta – acabo de veure el sisè ruc.
En Joha cada cop fa més cara de sorprès:
- Sis? Hi ha un sisè ruc ?On? Ara sí que no entenc res de res!

Aquesta versió prové d'un llibre francès Contes et histoires du Magreb de Jean-Paul Tauvel, però podeu trobar altres contes en català editats per La Galera, a la col.leció El Minaret

Una Blancaneus amaziga

Tal com subratlla G.O a la introducció del seu llibre Contes Berbères N’Tifa du Maroc a cura de Georges Oucif et Abdellah Khallouk els amazics del sud del Marroc expliquen l’autèntica Blancaneus de l’altra riba del Mediterrani que duu per títol

El mirall meravellós

Vet aquí que una vegada .... hi havia una dona d’una extrema bellesa que es passava el dia mirant-se al seu mirall meravellós. Sempre li preguntava quina era la dona més bella , i aquest sempre li donava satisfacció.Fins que va arribar un dia, que tot estant embarassada, el mirall va canviar la resposta: és la nena que porteu al ventre. La dona es va engelosir molt i quan va néixer la criatura, la va amagar a un cofre, al soterrani. Un dia, el marit va sentir plors de nadó i va interrogar la seva dona, que va acabar confessant-ho tot. Ara bé, va dir que la tenia protegida de tothom per temor. Els anys van passar, la nena es va fer gran i el pare , que no l’havia vista mai , va dir que caldria casar-la.Com que el promès vivia lluny, se la va emportar amb ell. La noia tenia set i va demanar aigua al pare, que li va respondre que si no s’hi casava no en tindria. Ella s’hi va resistir molt, però finalment a la 3ª vegada, va acceptar. Quan el pare-marit li va portar l’aigua, no la va trobar, s’havia transformat en coloma i havia pujat dalt d’una branca, sota del qual pasturaven les cabres del rei que ploraven de tristor en saber la tragèdia de la noia. Un dia es va tornar a transformar i es va escapar, va arribar a una casa fortificada on vivien set germans. Cada dia , quan tornaven, es trobaven la casa endreçada i el menjar fet. Un a un van anar investigant i descobrint la noia, però no en deien res. Finalment l’hereu ho va comunicar als altres i tots s’hi volien casar. Ella els va sotmetre a una prova: els pintaria les mans amb henna i aquell que la mantingués seria l’espòs. Naturalment va resultar l’hereu. Tot va anar bé, fins que un dia la mare va tornar a consultar el mirall que li va contestar que la més bella continuava sent la filla, Oundella. Ella creia que era morta, però el mirall li va confirmar que vivia a la casa fortificada amb els 7 germans. Amb l’excusa que li prendria el marit, va començar a ordir un pla. Es va posar en contacte amb un jueu que l’havia d’ajudar. Aquest va arribar-se a la casa fortificada i es va fer passar per venedor de bagatel.les. La noia es va enamorar d’un anell d’or, i quan se’l va posar , va caure a terra com morta. Els set germans se la van trobar ajaguda, la van posar damunt d’un camell i , com adormida, van travessar muntanyes i valls fins arribar a les terres del rei. Allà, tot passant sota d’un arbre, una branca es va enganxar a l’anell, que va caure, i la noia es va despertar.

El rei, en veure-la, va decidir casar-s’hi, però ella no era feliç i va demanar l’ajuda al camell que se la va endur. Els guàrdies els perseguien i es van amagar a una cova. Allà hi havia una ogressa que li va proposar canviar-li les robes per una transformació, ara en gasela. Així ho van fer . Un dia un dels guàrdies del rei es va fixar en ella, en com bevia d’una forma ben diferent , el rei va ordenar atrapar-la, disposat a casar-s’hi encara que fos un animal. Van fer una gran festa de casament entre el fill del rei i la gasela que va tornar a convertir-se en dona. Van ser feliços fins que van tenir un fill, llavors la noia es va quedar muda. Segons el jueu només podria recuperar la veu si es degollava el nadó, quan el príncep es disposava a fer-ho, Oundella va cridar per salvar el seu fill. A partir d’aquell moment, expulsada la bola d’herba que li bloquejava la gola, va poder parlar amb normalitat i van ser feliços i van menjar anissos.

L'ogre beneit

Aquest conte està traduït del francès. L’edició original era en francès fàcil, un mètode per simplificar la lectura. A Catalunya també hi ha aquesta associació, es diu Lectura fàcil

Aquesta és la història d’un home que es diu Ahmed. Un dia decideix anar a passejar pel bosc, agafa un sac de cuir i dins hi posa un ou i una rata. Amaga el sac sota els seus vestits i se’n va। Quan hi arriba veu una cova molt gran on viu un ogre.

- Que hi ha algú? -pregunta Ahmed.
- Sí, jo, l’ogre de la cova.
- I què hi fas tu dins d’aquesta cova?
- Hi porto tota la gent que penso menjar-me. Entre i veuràs que et dic la veritat!

Ahmed entra i veu per terra , a un racó, la roba i els fusells de la gent que s’havia menjat l’ogre.
- Queda’t-li diu l’ogre. Serem amics i no et menjaré.
Es queda amb ell com dos amics, compartint el menjar que han caçat, excepte quan és un home, llavors només en menja l’ogre.

Un dia cacen un bou, però no tenen llenya per coure’l. Llavors l’ogre li diu a Ahmed:
- Vés a buscar llenya per coure el bou!
Ahemd marxa i s’arriba fins al bosc tot pensant:
- Si no porto prou llenya, l’ogre s’enfadarà.
Es posa a tallar arbres sense descans. L’ogre s’espera dins de la cova, però com que no veu que l’home torni, el va a buscar. El troba tallant arbres.
- Què fas Ahmed?- li pregunta- Per què em fas esperar tant?
- Fa falta molta llenya per fer coure el bou- respon Ahmed- Per això talo tants arbres.
L’ogre, sorprès, no diu res. Dóna una puntada a un arbre grandíssim que cau per terra, i el carrega a l’espatlla.
- Vinga, anem, tornem a la cova. Ja tenim prou llenya.

Quan són dins de la cova, l’ogre veu que no tenen aigua i envia Ahmed a buscar l’aigua. Ahmed pren la pell del bou per omplir-la. Arriba a la font i veu que no podrà carregar la pell de bou tota plena d’aigua.
- Faré un canal que porti l’aigua fins a la cova.
L’ogre espera , però Ahmed no torna i el va a buscar.
- Què fas aquí ?- pregunta l’ogre.
- Vull fer un canal que arribi fins a la cova. La pell de bou és massa petita, tindrem poca aigua- respon l’home.
L’ogre omple la pell i se la carrega a l’espatlla.
- Vine, tornem cap a casa. Ja tenim prou aigua.

Una nit, estan tots dos asseguts al voltant del foc. L’ogre es passa la mà pels pèls i en treu un poll ben gros.
- Què és això?- li pregunta Ahmed
- Un poll meu.
- Bé, doncs jo també n’agafaré un dels meus.
I treu la rata del sac de cuir que portava sota els seus vestits.
- Aquí tens el meu poll- diu l’home.


L’ogre se’l mira i veu que té potes, boca, ulls i cua.
-De debò que és un dels teus polls?
-Sí -contesta- posa’t el dit dins la seva boca!
L’ogre obeeix i la rata l’hi mossega.

Poc després l’ogre agafa una pedra entre els dits i l’aixafa ( queda feta pols)
- Veus? Puc convertir una pedra en pols.
- Jo puc convertir una pedra en aigua- contesta Ahmed- ja ho veuràs.
Agafa l’ou i l’esclafa.
Llavors l’ogre pensa:
“És molt més fort del que em pensava. Hauré de vigilar més i separar-me d’ell”

Una nit, mentre dormen, l’ogre agafa el fusell i dispara. Ahmed es desperta espantat.
- Què és aquest soroll?
Ahmed s’aixeca els pantalons i diu:
- El meu cul que s’ha tirat un pet.
- Ah , si?- contesta l’home- Espera’t, jo també em tiraré un pet que farà caure la cova.
- Espera’t que surto.

Ahmed se’n torna cap a casa i dóna gràcies a Déu:
-Déu meu, gràcies per haver-me salvat. L’ogre no se m’ha menjat.
Mentrestant, l’ogre deia:
- Gràcies Déu meu, per haver-me salvat. Ahmed no se m’ha menjat

Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.

L'horòscop d'en Joha

Un bon dia li van preguntar a en Joha quin era el seu horòscop.
- Boc – respongué somrient.
Tots van esclatar a riure perquè altre cop els tornava a sorprendre amb les seves facècies.
- Però, Joha, els astròlegs mai no han parlat d’un signe del zodíac que rebi aquest nom de Boc....
- Doncs quan jo era petit, la meva mare va encarregar que em fessin el meu horòscop i li van dir que era Capricorn, representat amb un cabrit. Com que d’ençà d’això ja han passat uns quaranta anys, dic jo, que el cabrit ja es deu haver convertit en un boc, com a mínim.

L'eriçó i el xacal

Com ja deveu saber , els animals han triat l’eriçó com a jutge gràcies a la prudència d’aquest darrer.

"Vet aquí que un dia estaven passejant l’eriçó i el xacal i van entrar junts a través d’un forat a un verger on creixien fruits molt variats. Se’n van fer un tip , tot i que l’eriçó sabia bé que no n’havia d’abusar. Per això, quan li va semblar convenient, va tornar a passar pel forat i , quan ja era fora, va cridar el seu company xacal, que no l’havia seguit. Però el xacal no en va voler fer cabal i va continuar menjant, tant i tant va menjar que quan va decidir-se a sortir pel forat, la panxa li havia crescut tant i tant que no podia passar-hi.

- Ai , trist de mi, he menjat tant que el forat se m’ha quedat petit- es lamentava l’animal- Com ho faré si es fa de dia i l’hortolà em troba en aquest estat?
I va demanar ajut al seu company eriçó.
- Quan arribi el dia , i vingui l’hortolà , fes veure que ja estàs mort. Ja veuràs com el llançarà fora del seu jardí.- li aconsellà l’eriçó.
El xacal va tenir el bon seny de seguir el consell del seu company i gràcies a això se’n sortir.

El conte de l'Oxba

Aquest conte ha estat recollit per Joaquim Vilar gràcies al relat de dos joves amazics, en Jamal i la Toucha, que viuen entre nosaltres. El podeu trobar a la pàgina Contes per compartir

Això era i no era un dia que l’Oxba va anar a recollir llenya al bosc, i en va anar recollint, recollint, recollint fins al vespre que es va fer fosc. Quan va veure la lluna , es va pensar que era el sol i quan va distingir dues llumetes al fons del bosc, es va pensar que era el seu pare que l’anava a buscar amb la llanterna. Però en realitat eren els ulls de l’Amzeu.

L’ Oxba va començar a cridar-lo:

- Sóc aquí, pare!
- Sóc aquí, pare!

Ell va contestar-li:

- Sóc aquí, filla meva!
- Sóc aquí, filla meva!
Quan l’Amzeu va ser al seu costat li va dir:

- Oxba, tens dues sortides: o et menjo ara mateix o véns cap a casa i et cases amb mi.
Ella va contestar-li que d’acord, que es casava amb ell i l’Amzeu li va dir:

- Quan vegis que plou molt i molt i faci molt i molt de vent, sabràs que en aquest dia et vindré a buscar.
Dit això, la va agafar a coll, amb tota la llenya que havia recollit, i la va dur a casa d’ella.

L’Oxba, un cop a casa, plora que ploraràs. Si treu la pols, plora; si renta els plats, plora; si frega, plora; si renta la roba, plora. La seva mare, molt preocupada, li va preguntar:
- Oxba, per què plores?
I ella li va contestar:

- Perquè vindrà l’Amzeu, me n’hauré d’anar cap a casa seva i casar-me amb ell.
- Oxba, amb jo , set germans i el teu pare, encara tens por de l’Amzeu?

Malgrat el que li deia la mare, l’Oxba va continuar tenint por perquè sabia segur que l’Amzeu la vindria a buscar.

Va arribar un dia que feia molt mal temps: feia vent i plovia a bots i barrals. Va arribar l’Amzeu i va començar a cridar:

- Oxba, Oxba!
Van sortir tots els germans, el pare i la mare i els va dir que venia a buscar l’Oxba. Ells van fer una rotllana i la van fer posar al bell mig per a què l’Amzeu no pogués agafar-la.
Quan l’Amzeu ho va veure, va aspirar molt fort , se la va endur dins del nas i se’n va anar corrents.

Un cop a casa l’Amzeu la va escridassar:

- Per què no volies venir si havíem fet un tracte?
L’Oxba li va contestar:
- Jo prou volia venir, però ells no em deixaven sortir a veure’t.
L’Amzeu va dir:

- Doncs ja està. Aquí tens la casa i escolta’m bé perquè en aquestes dues habitacions no hi pots entrar per res.

Ell se’n va anar a buscar menjar i quan va ser ben lluny, l’Oxba no va poder més i va entrar a les habitacions prohibides. Hi va trobar de tot i força: gent morta, animals morts, ossos per tot arreu i es va posar a plorar perquè tenia molta por.

Quan l’Amzeu va tornar i va veure que la noia estava tan malament es va pensar que havia entrat a les habitacions i la va tornar a escridassar:
- Per què hi has entrat?
Ella li va contestar:
- Amzeu, jo em pensava que no hi hauria res. És la darrera vegada que ho faig.

I van començar a menjar ben avinguts.

Al cap d’un temps va venir el germà gran amb un cavall a buscar-la. Li havia costat molt de trobar la casa. Havia preguntat i preguntat a molta gent:

- Heu vist l’Amzeu? El que obre portes de ferro i va agafar una noia entre set germans?
Els uns no volien dir res de tan espantats com estaven. Els altres li deien , cap enllà, cap enllà. Finalment un li va dir:

- Allà, en aquella muntanya, viu l’Amzeu.
Quan hi va arribar, va trucar a la porta, li va sortir l’Amzeu que li va dir:

- Benvingut cunyat meu!
I el va rebre amb un xai rostit i una plata molt gran de cuscús.
Amzeu li va dir:

- Donaré set voltes a la meva casa , si quan torno encara no t’has menjat tota la teca, et menjaré jo.

Així ho va fer. Quan va tornar, el noi encara no havia menjat ni una culleradeta de cuscús , així que se’l va menjar.

L’endemà va arribar el segon germà amb les mateixes dificultats per trobar la casa de l’Amzeu. Va tenir la mateixa rebuda i el mateix tracte. També se’l va menjar. I així va passar també amb el germà tercer, quart, cinquè i sisè, fins que va arribar el petit amb un cavall i una espasa. Tenia molt coratge i era molt intel.ligent.

Quan va arribar a la casa, l’Oxba el va escridassar i li va dir:

- Per què has vingut? Ets l’únic germà que em queda! L’Amzeu se’t mejarà!

El noi li va dir si hi havia un pou per allà a la vora. Quan l’Amzeu se’n va anar a donar les set voltes, ell va llençar el xai i el cuscús al pou. Només es va quedar amb el plat i els ossos.

L’Amzeu va quedar ben sorprès i aleshores el noi li va dir:

- Fem una baralla i si et guanyo, vomitaràs els meus sis germans.
L’Amzeu li va dir:

- Els vomitaré cecs!
El noi va dir:
-No, amb ulls i tot!
L’Amzeu va respondre:
- Els vomitaré coixos o mànxols.
- No, sencers, amb braços i cames.
L’Amzeu es va comprometre a fer-ho en cas que perdés la baralla.

Quan el germà petit li va clavar l’espasa els va vomitar tots, sencers però bruts. El noi va demanar a Déu que plogués perquè els seus germans poguessin quedar ben nets. I va ploure a bots i barrals. Després va demanar a Déu que sortís el sol perquè es poguessin eixugar. I el sol va sortir i els va escalfar.

Després va agafar la mà de la seva germana i tots vuit se’n van anar cap a casa.

I conte contat, conte acabat.

En Joha i el camàlic

En Joha anava traginant una càrrega molt feixuga, quan es va trobar un home que li va proposar:

- Si vols, puc portar-te-la jo, si el que em dónes a canvi m’interessa.
- Doncs no crec pas que t’interessi- respongué en Joha, mentre afegia- no tinc res, jo.
El camàlic s’hi va avenir:
- D’acord. Portaré el teu paquet i tu em donaràs res.
Al cap d’una hora, i amb molt d’esforç, l’home va aconseguir arribar a casa d’en Joha.
- I ara què em donaràs de paga?
- Ja t’he dit abans que no et tenia res, i tu hi has estat d’acord!
- Jo vull res ….- protestà l’home que no es donava per vençut-Dóna’m res o cridaré i quedaràs en ridícul davant d’aquesta gent.
En Joha, que no sabia com treure’s de sobre aquell pesat, va aixecar una pedra que hi havia al terra i li va preguntar:
- Què hi ha sota d’aquesta pedra?
L’home se la va mirar i amb cara de sorpresa va respondre:
- Res.
- No hi ha res sota la pedra no? Doncs és per a tu.
El camàlic va marxar amb la cua entre les cames , mentre remugava :
- Has acabat podent amb mi.

Un per a adults

Aquí teniu la traducció del francès d’un conte que podeu trobar al recull Contes berbères grivois du Haut-Atlas d’Alphonse Leguil

El matrimoni i el gall

Vet aquí la història d’un home acabat de casar. Un dia van anar al corral i es van asseure al sol. La dona s’entretenia mirant com el gall muntava la gallina: en cinc minuts fins a quatre cops!

Aleshores es va adreçar al seu marit i l’increpà:
- Això si que és un mascle, aquest gall ! No pas com tu!
- Què vols dir?- protestà l’home.
- Doncs fixa’t en quants cops l’ha muntada!- que continuà – I tu , després d’una vegada em dius “estic cansat”. Hauries de fer com el gall.
El marit, ofès, li digué:
- D’acord, tot el que faci el gall, també ho faré jo. Ara bé tot el que jo faci , també ho haurà de fer ell.
- Em sembla molt bé – digué ella i tot seguit afegí- Vigila’l bé i quan ell la munti, m’avises.
Poc després el gall emprengué novament la gallina.
- Ho veus? – es burlà ella- Ja hi tornen.
- Doncs nosaltres també- afegí l’home.
Quan va acabar de fer l’amor amb ella, l’home va atrapar el gall i agafà la gallina .
Després els va portar a un bassal, els hi va enfonsar i al cap d’uns segons, els va treure, tot seguit se’n va anar a fer les seves ablucions. En acabar la dona també les va fer.
- Escolta – digué l’home- no deixis de vigilar-los!
- D’acord.
I així ho va fer durant vuit dies: el gall no es va acostar mai a la gallina. Cada matí es llevava en sortir el sol, buscava un lloc arrecerat i es quedava allà fins a la posta de sol.
- I bé, ja deus haver vist què li ha passat al gall!- comentà el marit
- I tant!- respongué ella.

Àïxa Kandixa, una rossa perillosa

Àïxa Kandixa

Sembla que aquesta dona meitat nimfa, meitat bruixa, forma part de moltes de les llegendes del Marroc, tal com ha observat El Hassane Arabi als dos reculls d’articles que he llegit d’ell. En versió conte,en francès, la podeu trobar a un bon bloc amazic, reescrita per Atanane, una pintora i escriptora que viu a França.



Vet aquí que una vegada un jove anomenat Moha arribà ben entrada la nit a una casa on l’acolliren perquè el van veure molt trasbalsat. No va ser capaç d’articular una paraula fins després d’haver-se pres una tassa de te bullent. Vet aquí el que va explicar:

“Havia passat tot el dia treballant a les terres dels Aït Oulmil , era el moment de la collita, calia segar el blat i havíem tingut molta feina.Com que m’havia entretingut molt i ja s’acostava la posta de sol, el pare Oulmil em va demanar que em quedés a passar la nit a casa seva, però jo vaig refusar, tenia la dèria d’anar a dormir a casa.Vaig agafar la mula i vaig enfilar el camí, l’animal semblava tenir pressa per menjar-se la seva pròpia palla.

Encara que la posta de sol ja s’acabava, com que hi havia lluna plena, teníem força claror. Feia força calor i el cant de les cigales em bressava, de sobte, em vaig mig desvetllar perquè van parar de cantar. La mula també va començar a neguitejar-se, com si sentís un soroll que l’espantava.

Un calfred em va recórrer l’espinada: estava sentint com algú em cridava. Una veu femenina deia el meu nom, semblava espantada, com si algun perill l’assetgés, i el més curiós és que aquesta veu , que no acabava de reconèixer, em resultava familiar.
Tot i que la conducta de la meva mula em feia malfiar-me’n, jo em sentia encuriosit, volia saber qui era qui em cridava, descobrir què li passava.

Just en aquell va aparèixer ella, bellíssima , embolicada en un vel blanc, al costat d’una olivera. Vaig haver de saltar de la meva muntura perquè la mula ni es movia, paral.litzada i m’hi vaig adreçada. Estava segur de conèixer aquella noia des del moment en què un raig de lluna va il.luminar el seu rostre, els seus cabells d’un ros ataronjat queien per damunt les seves espatlles i sobre el seu pit com un xal de foc, i arribaven als malucs. Ella avançà el seu braç cap a mi, on tenia una mena de branca, em convidava a acostar-m’hi, somrient.

Vaig avançar unes passes i em va semblar que tenia davant Danna, una veïna meva de qui havia estat perdudament enamorat , però amb qui no havia pogut casar-me perquè una meningitis fulgurant se l’havia endut abans de les esposalles.

Els meus cabells s’eriçaren, i el meu cor començà a batre com si fos un timbal. Malgrat tot, vaig tenir un moment de lucidesa i vaig comprendre que no podia ser cap altra que Àïxa Kandixa, la malvada. Ella de seguida se’n va adonar i va canviar el posat i la mirada. Aleshores amb veu suplicant em digué: Oh Moha, el meu veí, el meu promès,.. no em reconeixes? ... no em vols ajudar? Ajuda’m sisplau, t’ho suplico.. dóna’m la mà.

Oh s’assemblava tant a ella, a Danna, desitjava tant que ho fos que vaig estar a punt de cedir, per sort, em vaig trobar pronunciant una pregària. Li demanava a Déu que m’ajudés a lluitar contra ella, contra Satan i la meva mà s’anà abaixant fins a la meva cintura, on guardava el meu punyal. La mula estava aterrida però ara rebufava i potejava sense parar. Quan ja estava a punt de tocar el punyal, ella canvià radicalment, va deixar d’arrepenjar-se en l’arbre i aleshores vaig poder veure que en comptes de peus tenia unes peülles negres, com les d’un boc i intentar tirar-se’m a sobre. Jo vaig ser encara més ràpid i vaig clavar la fulla de la meva gavineta a terra. Ella es posà a cridar com posseïda i en mig d’esbufecs em suplicava que deslliurés la meva mà del punyal, que l’estava matant. Com que jo no li feia cas , ella es va posar a oferir-me tot el que jo pogués desitjar: l’èxit, la joventut, un cofre ple de monedes d’or...

De cap de les maneres estava disposat a negociar amb una diablessa, tenia por de perdre la meva ànima i el meu seny; la riquesa i l’èxit no m’havien pas seduït mai. Amb la força del desesper vaig ser capaç d’articular algunes paraules , invocant a Déu, suplicant-li que se n’anés pel mateix lloc on havia vingut. I així va ser, vaig veure com una mena de núvol blanc fugia i desapareixia entre els arbres. Malgrat això, vaig continuar una bona estona allà, agenollat, agafat al meu punyal clavat a terra, incapaç de reaccionar.

A poc a poc vaig retrobar la calma , i quan vaig comprendre que tot s’havia acabat, em vaig aixecar, vaig contemplar el paisatge que m’envoltava i vaig buscar la meva mula: s’havia allunyat uns quants metres, era darrera d’un arbre, com si volgués amagar-se. Hi vaig pujar i ràpidament vaig fugir d’aquell lloc, d’aquella experiència terrible que acabava de viure. Volia fugir però no sabia pas on anar... tornar al lloc d’on venia? Continuar el camí fins a casa? Tant m’era, la qüestió era abandonar el bosc ombrívol i lúgubre. Vaig recordar que a prop hi havia un mas, necessitava trobar humans, llum, escalfor, vida...”

Tot i que en Moha havia acabat d’explicar la seva història, cap dels presents no el va rellevar parlant. Tothom estava silent, quiet, sense gosar dir ni fer res perquè la por els atenallava. Només un vell va reaccionar, amb veu clara i segura ens recordà les nostres obligacions: l’alba acabava de trencar-se i a la casa hi havia moltes coses a fer. Ell, però, es quedà al costat de Moha, que tenia una mirada buida, absent, el va cobrir amb una flassada i el deixà dormir a cor què vols, cor què desitges. No va ser fins ben entrat el dia que es despertà i expressà el seu desig de marxar cap a casa. Li van preparar la mula i el vell, s’oferí a acompanyar-lo, ho digué amb un to de veu que no oferia cap mena de dubte, en Moha, no s’hi podria oposar.

Passats alguns dies , en Moha encara no havia reaccionat: no sortia de casa, no treballava, gairebé no parlava, no semblava ell. Només pensava en la diablessa i de tant en tant el sentien mormolar: Danna, Danna....Semblava presoner d’ell mateix, la família, comprensiva, el deixava tranquil, però finalment el van portar al metge que no va saber guarir-lo.

Malgrat el pas del temps, en Moha no reaccionava, i els amics quan el venien a visitar sacsejaven el cap, s’adonaven que no tenia remei, que vivia en un altre món. Li va créixer la barba i va descuidar el seu vestit, es veia brut i abandonat i només sortia de casa per vagabundejar pels camins o per adreçar-se al cementiri on passava llargues hores davant d’una tomba que tenia escrit el següent epitafi:
“Tot el que és d’aquest món torna cap al no-res i només reposa en la faç de Déu”, seguit del nom de la difunta : Danna ben Saleem, décedée le...