Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

diumenge, 30 de març de 2008

Per què els corbs són negres?

Aquest conte recollit per René Basset fa més de 100 anys reflecteix una situació econòmica del món que podríem considerar plena d'actualitat?

Quan Déu va crear el corb, era blanc. I voleu saber per què ara és negre? Doncs perquè Déu el va castigar. La cosa va anar així. Déu va donar al corb dos sacs diferents:

- Aquí tens un sac ple de diners que has de portar als musulmans, i aquí en tens un ple de polls que portaràs als cristians.

El corb va carregar-se els dos sacs i va començar a caminar. Però el sac ple de diners pesava molt i , cansat, va decidir donar-lo als primers homes que trobés: eren cristians. Així que quan va arribar al lloc on vivien els musulmans, només li quedava el sac dels polls. D’ençà d’això, els cristians són rics, i els musulmans només tenen polls. Per tant Déu va dir al corb:

- Com que no has seguit les meves ordres, a partir d’ara seràs negre.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, 23 de març de 2008

En Joha i el rei

El rei va dir a en Joha:
- No et vull tornar a veure mai més! Si et torno a trobar al meu reialme, et faré matar.
Llavors en Joha, que no sabia ben bé perquè havia provocat la ira del monarca, se’n va anar cap al cementiri, va veure que hi havia una tomba buida, i va passar allà la nit. Al matí següent, ja tornava a ser passejant per la ciutat. Un dels súbdits el va veure i va anar a avisar el rei:
- En Joha es passeja pel ssuq com si tal cosa.
Llavors el rei va ordenar que l’hi portessin:
- Vaig jurar en públic que mai més no dormiries al meu reialme!
- Majestat, i no hi he pas dormit...
- Com pot ser això? –preguntà el monarca.
- Vaja, jo he passat la nit al regne dels morts... Si vols també regneu sobre els morts, considereu a punt per ser ajusticiat.
El rei, que tenia por que en Joha el tornés a enredar, va enviar un servent al cementiri.
- Senyor, ha dit la veritat. Té parat un llit a una de les tombes.
El monarca no va poder evitar que si li escapés un somriure i va acabar perdonant en Joha, que altre cop s’havia sortit amb la seva.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 10 de març de 2008

Tal com m'havia encarregat la mare!

Aquest conte el podeu trobar al recull de Tomás García Figueras, Cuentos de Yeha', i continua ben viu en la tradició oral, perquè me'l van explicar un grup de dones de Nador que viuen a Reus.

Un dia la mare d’en Joha va haver d’anar a un casament i va demanar-li que vigilés bé la porta de casa. En Joha es va asseure al terra, davant de la porta i s’hi va estar una bona estona. Com que s’avorria, va treure la porta de les frontisses, se la va carregar a l’esquena i se’n va anar a jugar amb els seus amics. Mentrestant uns lladres van aprofitar-ho per entrar a la casa i endur-se tot el que hi van trobar de valor.

En tornar, la mare es va adonar del robatori i quan en Joha va tornar el va renyar perquè no li havia fet cas.
- Però mare, si tu em vas dir que no perdés de vista la porta i és el que he fet...- tot afegint- si el que volies és que vigilés els objectes de valor, m’ho podies haver dit!

Etiquetes de comentaris:

divendres, 7 de març de 2008

Els dos nens ( a la manera de Hansel i Gretel)

Un dels tipus de contes més habituals al Marroc és el que molta gent coneix com a Hansel i Gretel ( en català, La caseta de sucre i de xocolata). Aquí teniu una versió recollida als anys 90 al sud del Marroc, en el dialecte de l'amazic que es parla allà, el taixelhit, que també ens parla de la generositat.

Vet aquí un home, que tenia dona i dos fills, que cada dia portava a casa un parell de perdius per menjar. La dona sempre protestava perquè deia que no hi havia prou menjar per a tots.
- Hauràs d’agafar els nens i abandonar-los al bosc, si vols que almenys nosaltres sobrevisquem.
L’home se sentia incapaç de viure sense els seus fills i va intentar resistir-se al propòsit de la seva esposa tant com va poder. Però no se’n va sortir, ella insistia i insistia fins que un dia se’ls va endur amb ell cap al bosc. Per entretenir-los va posar una sargantana dins d’una carbassa i els va dir:
- Quan la sargantana es mogui, sabreu que estic a punt d’arribar.
Els nens no paraven de mirar-se la carbassa i cada cop que es movia la sargantana es pensaven que el pare era a punt de recollir-los per tornar a casa. Però així va arribar la nit i el nen va preguntar:
- I ara què farem ? Tinc gana.
- Ens posarem damunt d’aquesta roca i cridarem :”Som els orfes abandonats”- contestà la noia.
- Vinga, no facis broma amb aquestes coses.
Però de sobte es van adonar que damunt la roca havia aparegut un plat de cuscús, i al costat un os i una mosca. Una veu misteriosa els digué:,

- En acabar el cuscús, sobretot no trenqueu l’os ni espanteu la mosca.
I així ho van fer, però van passar els dies i l’avorriment o la curiositat els va vèncer:
- I si partim l’os i espantem la mosca , a veure què passa? – proposà el nen.
I de seguida van saber què passava: que es van acabar per sempre els plats de cuscús.
- Aniré a veure si trobo alguna cosa per menjar- digué el nen , que se sentia culpable.
I tot que en principi no ho volia, al final la noia el va acompanyar. Caminant, caminant, van veure uns llums i van anar a parar a la cova d’una ogressa. Quan aquesta els va descobrir els va empresonar i els digué:
- Ara us engreixaré fins que estigueu al punt i després us menjaré.
Van passar els dies i els nens es fixaven en tot per veure si es podrien escapar. Havien observat que cada dia venia el marit de l’ogressa i li demanava menjar des de la finestra estant, i ella li llançava pa. Com que cada dia estaven més grassonets, tenien por de ser devorats per l’ogressa ben aviat.
- Germaneta, si l’ogressa et demana que encenguis el foc, digues-li que no n’has après, que només saps escombrar i treure aigua del pou.
- I això per què?
- Confia en mi. Ja t’ho explicaré.
I al cap de pocs dies l’ogressa demanà a la noia que encengués el foc. Ella va contestar el que el seu germà li havia aconsellat. Llavors ho ordenà al noi:
- No en sé pas, només ser traginar llenyar i portar a pasturar els xais.
- Mira que en sou de babaus, ja ho faré jo.
Llavors els dos nens es van abalançar contra l’ogressa i la van llençar al foc. La mala sort va voler que just en aquell moment arribés el marit, però els nens van reaccionar aviat: li van llençar oli bullent a la boca i es va morir. Abans de sortir de la casa de l’ogressa van regirar les coses i es van endur una olla d’or, una galleda d’or i un bastó , també d’or.
En el camí de retorn es van trobar un grup de dones que portaven aigua de la font. Els nens, com que tenien set, els van demanar aigua, però totes , menys una es van burlar d’ells. Ells , agraïts, li van donar la galleda d’or.
Després es van trobar un grup de nens que estaven jugant amb bastons a l’allayg ( un joc en què els bastons s’han de creuar a l’aire).
- Deixeu-nos jugar amb vosaltres- els van demanar.
- No, que no en sabeu i segur que trencareu els bastons- respongué el que semblava el cap de colla. Tots els altres, menys un, van assentir. Així que els nens se’n van anar, no sense abans regalar el bastó d’or al que s’havia mostrat generós amb ells.
I van continuar el seu camí fins que es van trobar una altra colleta que estaven jugant a les baldufes.
- Deixeu-nos jugar amb nosaltres...- demanaren els nens.
Però la resposta generalitzada va tornar a ser el rebuig.
- Jo, si voleu, us deixo la meva baldufa una estona.
- Moltes gràcies, però no fa falta, nosaltres ja en tenim de baldufa.
I li van regalar la de l’or al noi que els havia fet costat.
I així van arribar sans i estalvis a casa seva i van ser feliços per sempre més
.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, 5 de març de 2008

Aïxa, la Ventafocs berber

Aquest conte prové del llibre Contes berbères n’Tifa du Maroc ; en prodeu trobar un altre de molt similar amb el títol de « El tamiz » a Cuentos populares del Rif contados por mujeres cuentacuentos. També podeu trobar una versió similar enregistrada en àrab de Ceuta per Francisco Moscoso tot clicant aquí.

Aïxa havia perdut la seva mare de ben petita i el seu pare s’havia tornat a casar. La seva madrastra no se l’estimava gaire i sempre protegia una filla que tenia. Quan ja eren grans la dona va donar un sedàs a Aïxa i una mena de tambor a la seva filla , i les va enviar a buscar aigua al riu. Allà la fillastra va haver de viure una gran humiliació perquè era evident que tanta aigua com entrava al sedàs, en sortia, per contra, la filla sempre tornava amb el tambor ple d’aigua. Aquesta situació es va anar repetint dies i dies fins que Aïxa es va cansar de les burles i insults de la seva mare , i va llençar el sedàs al riu.


-On són el teu sedàs i l’aigua? –li va preguntar la madrastra quan la va veure arribar amb les mans buides.

- Això que faig no serveix de res – va respondre la noia- Quan jo enfonso el sedàs dins de l’aigua, certament, s’omple, però tan bon punt el trec, aquesta aigua s’escola. Per això l’he llençat al riu.
La madrastra, enfurismada, la va fer tornar al lloc per recuperar el sedàs। Aïxa va marxar plorant ,després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

- Senyor que treballeu amb dos cavalls, bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?

- Sí- va respondre- ha passat per aquí. Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

- Bon dia senyor que esteu treballant amb dues mules! No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
- Sí i tant que l’he vist. Continua avall.

I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

- Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
- Sí, acosta’t a buscar-lo, l’he atrapat quan passava.

Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

- No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
- Oh, jo em conformo amb poca cosa, l’ase ja m’està bé- respongué Aïxa amb prudència.
L’ogressa va matar un xai i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
- On vols dormir, petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
- No patiu, tia, prefereixo la cendra perquè hi estic acostumada .
Però l’ogressa la va conduir fins al matalàs de llana.

L’endemà, quan s’acomiadaven, l’ogressa li va omplir el sedàs de monedes d’or i fins i tot li va regalar un pollastre.

Quan la noia estava a punt d’arribar a casa el gall es va posar a cantar:

- Quiquiriqui! Mare et porto un regal.
El pare de la noia va estar molt content que la seva filla hagués tornat bé i tan carregada d’obsequis, però la madrastra i la germanastra es van engelosir encara més. Per això van decidir que la fillastra aniria a cercar la mateixa sort.

- Llença el teu tambor al riu i segueix-lo com ha fet la teva germana.

I així ho va fer. Després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

- Senyor que treballeu amb dos rucs , bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?
- Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

- Bon dia senyor que esteu treballant amb dos gossos!No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
- Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.


I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

- Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
- Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.


Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

- No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
- Oh, jo no em conformo amb poca cosa, no en vull pas d’ase - respongué. L’ogressa va matar un ase i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
- On vols dormir , petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
- I ara què us penseu? Jo no dormiré pas sobre la cendra. Vull un matalàs de llana!
Però l’ogressa la va conduir fins a la cendra i la va deixar allà.
A l’endemà, l’ogressa la va acomiadar de males maneres, però abans li va omplir el tambor d’escorpins. La noia, rabiosa, cada cop estava més plena d’odi cap a la seva germanastra : l’Aïxa-cendrosa.

Quan va tornar cap a casa, mare i filla van acarnissar-se encara més amb l’Aïxa i la tenien tot el dia treballant sense descans.

Va arribar un dia que se celebrava una gran festa al palau reial i tant la mare com la filla es van vestir ben ricament per assistir-hi। L’Aïxa es moria de ganes d’anar-hi però no li ho van permetre. Quan van marxar les dues dones, la van deixar a la vora del foc triant el gra, ella anava plorant mentre feinejava, de sobre se li va aparèixer l’ogressa :
- Per què plores petita? Aixeca’t que has d’anar a la festa!
- Com ho puc fer? No tinc la roba adequada, a més a més, si no faig la feina que m’han encarregat, la meva madrastra em matarà.
- No pateixis, tot s’arreglarà.
L’ogressa li va donar un vestit molt maco i unes babutxes encara més boniques.
- Vés a la festa tranquil.la, això sí, abans de tornar cap a casa, hauràs de deixar a palau una de les teves babutxes. No tinguis por, jo acabaré la teva feina.

Vestida com una princesa , l’Aïxa-la-cendrosa va entrar a palau i tothom es va girar per mirar-la. El príncep va ballar amb ella tota la vetllada fins que ella va marxar i tal com li havia encarregat l’ogressa va deixar-hi les babutxes.


I a partir d’aquí, doncs ja podeu imaginar el final perquè és exactament el mateix que el de la Ventafocs.

Etiquetes de comentaris: ,

Ous de ruc

Aquest conte va ser recollit per Strommer , un dels experts en rondallística amaziga, el podeu trobar al seu llibre An Anthology of Tashelhyt Berber Folktales.

Vet aquí que una vegada un home anava cap al mercat amb el seu ruc i va trobar uns melons que va carregar a les alforges. Quan eren a un paratge solitari, un dels melons va caure i rodolar, cosa que va provocar que una llebre sortís del seu cau. L’home va exclamar:

-Caram, el ruc acaba de criar, ha nascut una cria de l’ou del meló!

(Qui era el ruc en aquest cas?)

Va endur-se els melons cap a casa i va dir:
-Mireu d’aquests ous en surten cries de ruc.

Va posar els ous en un forat i volia que el ruc els covés. Com que l’animal s’ hi negava li va tallar les cames. L’endemà, només llevar-se va anar a veure el ruc i es va donar que tenia la boca oberta, i va cridar:

-Mireu, el ruc somriu perquè sap que està a punt de tenir fillets! Però la veritat era que el ruc acabava de morir.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, 4 de març de 2008

Un cavall ultraràpid


Un dia en Joha va anar de cacera amb el Soldà. Li va tocar un cavall vell i cansat. Al cap d’una estona va començar a caure una pluja fina, però persistent, d’aquelles que van calant. El Soldà i el seu cortesans van decidir que havia arribat l’hora del retorn i es van encaminar cap a palau. El cavall d’en Joha no podia seguir el ritme i ben aviat es va quedar endarrerit i sol.

Quan es va adonar que tots havien marxat, en Joha va descavalcar i es va despullar. Tot seguit va posar la roba damunt la sella i ell es va asseure al damunt. D’aquesta forma va continuar el camí fins que la pluja va parar. Aleshores va tornar a descavalcar, es va vestir i va prosseguir el viatge fins a palau. El Soldà, que havia vist que arribava amb la roba eixuta, va quedar ben parat.

- Com és que no se t’ha mullat la roba? - li va preguntar.
- Senyor, què voleu que us respongui- digué en Joha- Doncs gràcies al cavall que m’heu donat.

El Soldà es va pensar que el cavall havia galopat a tanta velocitat que no havia tingut temps de mullar-se la roba. Per això va ordenar que col·loquessin aquell cavall a la quadra on tenia els seus preferits.

Al dia següent el Soldà va tornar a sortir de cacera com feia habitualment, però aquest cop va muntar el cavall d’en Joha. La sort va voler que tornés a ploure i el Soldà va tornar a palau amb la roba xopa. Enfadat, va cridar en Joha a la seva presència.

- Joha, m’has enganyat!- l’apostrofà el monarca.

- I ara, Senyor, per què em renyeu? Si us haguéssiu despullat, tal com vaig fer jo mateix, de ben segur que no us hauríeu mullat.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, 1 de març de 2008

En Joha i les broquetes





Un dia en Joha passa per davant d’un venedor de broquetes. Fa molt bona olor i ell té gana, per això compra un tros de pa i s’hi acosta.

-Vols comprar una broqueta ? Quantes en vols?
-No, no vull comprar res- respon ell.
-Doncs si és així, ves-te’n – li ordena el venedor.
-Espera’t un moment.

Llavors agafa el pa i el posa damunt de les broquetes. El fum puja cap al pa.
-Què fas? – es queixa el marxant.
-Espera, home! Ja ho veuràs.
Al cap d’un minut el pa està impregnat de l’aroma que el greix desprèn. En Joha agafa el pa i se’l menja.
-Està boníssim!- celebra tot adreçant-se al venedor- Gràcies i adéu!
-Ep, no marxi, m’has de pagar! – es queixa el marxant.
-Jo?- respon en Joha- Jo no et dec res , només he aprofitat l’aroma de les teus broquetes.
-No hi estic d’acord! Anem a casa del cadi!
-Com vulguis - respon en Joha.
El cadi, després d’escoltar-los, pregunta al venedor:
-Així doncs, tu quant creus que et deu aquest home?
-Un dinar.
-Dóna’m un dinar – ordena el jutge a en Joha.
Aquest obeeix i el cadi l’agafa i el passa per sota del nas del venedor, després el torna al seu propietari.
-Senyor, per què li torneu ? Aquest dinar és per a mi.
-Vejam –respon el jutge- En Joha només s’ha quedat amb l’aroma de les teves broquetes, no? I tu, en correspondència, has olorat el dinar. Aleshores esteu en paus...

Etiquetes de comentaris: