Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

dilluns, 19 d’abril de 2010

El conte de la cendra

Aquest conte per a mi té un valor molt especial. Per què? Doncs perquè em dic Cendra, de cognom. Escrit així amb la lletra "c", una qüestió que de ben petita em va inculcar el meu avi patern, Josep Cendra i Magriñà. Ell sempre repetia que "mestre Fabra", li havia dit que calia escriure-ho així.

Aquest conte procedeix d'un enregistrament oral que vaig fer a la Darifa, la mare d'en Said Bobouh, company meu de classes de taixelhit, que fa més de 10 anys que és entre nosaltres.

D'altra banda, en amazic, anomenen els contes amb el terme tinfas que segons un estudiós, Bonfour, està relacionat amb tmfect (cendra en amazic). Jo he volgut fer la meva interpretació personal, i ho he relacionat amb el fet que molt sovint les àvies narradores inicien el seu relat a la vora del foc, a tocar de la cendra, omnipresent en aquesta rondalla. Si el voleu sentir, ho podeu fer des d'aquí

Vet aquí una vegada un home casat, amb set filles, a qui se li va morir la dona. Al cap d’un temps va decidir tornar-se a casar perquè les seves filles tinguessin una mare. La madrastra va aportar al matrimoni una altra filla, que ben aviat va engelosir-se de les altres. Al principi la madrastra tractava molt bé el marit i li preparava bons menjars, però amb el temps tot va canviar i en comptes de bon cuscús o tajin, li posava al davant un plat de cendres. L’home, pacient, va esperar un temps, però un dia, cansat, li va preguntar la raó del canvi.
- És que estic tipa de les teves filles perquè em donen molta feina- respon ella- T’hauries de desfer d’elles.
El pare, com ja us deveu imaginar, no hi estava pas d’acord, però la dona va insistir tant i tant que va acabar emportant-se-les al bosc. La més petita, que era molt espavilada, portava les butxaques plenes de cendra i pel camí va deixant-ne caure. El pare els va dir:
- Me’n vaig un moment a tallar llenya, a l’hora de marxar, us faré un crit i tornarem cap a casa.

Però no era pas veritat, tenia la intenció de deixar-les soles i així ho va fer. Quan les noies es van adonar que el pare no tornava i que s’estava fent de nit, es van posar a plorar, però la petita les va tranquil·litzar:

- No patiu, ja veure com ens en sortim i abans de fer-se mitja nit ja som a casa.

I es va posar a resseguir el rastre de la cendra que la lluna feia reflectir. Van arribar a la casa just a l’hora del sopar i des de la finestra van observar com la madrastra havia preparat un banquet com els dels primers temps: tajin, cuscús, pastilla, etc. El pare feia un posat trist:

- Mira, aquesta és la cullera de la menuda- exclamà- Què deu estar fent ara?
Abans que tingui temps de plànyer-se més va sentir:

- Sóc aquí pare, amb les meves germanes!
La madrastra va tenir dificultats per amagar la seva ràbia. I quan a la nit, ja al llit, el matrimoni va tornar a estar sol, va tornar i tornar a insistir. Així que el pare, el matí següent va tornar a endur-se-les al bosc, amb resultat idèntic a l’anterior vegada.

La madrastra, cada cop estava més rabiosa, i no sabia ben bé com desempallegar-se de les noies. Però com que no tenia un pèl de ruca, les coses com siguin, de seguida es va adonar que cada matí, al costat de la llar de foc, faltava la cendra. Així que es va llevar de matinada, i va agafar tota la cendra perquè la petita no se la pogués endur.

- Mareta meva, com ho farem ara? – s’exclamà la petita, quan, com cada matí, es disposava a omplir-se les butxaques de cendres.
- Vinga filles, anem cap al bosc com cada dia- les va apressar el pare.
I aquest cop sí que les set filles estaven perdudes i ben perdudes. Quan va arribar la nit, es van posar a buscar un lloc on aixoplugar-se . Com que no el trobaven, van pensar a fer-se una cabana i allí es van quedar. De cop i volta es va sentir un soroll:
- Què és això?- cridà una de les noies.
- Calla!- li van dir les altres.
Van parar molta atenció i de seguida van comprendre que s’estava acostant un animal, què dic un animal, un munt d’animals! Resulta que es tractava d’una pantera, però ben aviat la seguirà un conill, i més endavant un lleó,
- I això?
- És un uccn! I darrera ve és el llop i ara ve un izm (un tigre), i també un lu (un elefant).
Vaja, que d’una forma o altra, s’estava acostant tot el bestiar de les rodalies. Espantades, van fugir cames ajudeu-me. I van caminar i caminar. I caminar i caminar. I caminar i caminar. Fins que gairebé a la matinada van veure una llumeta.

- Mireu, allà baix de tot es veu una llumeta, deu ser la de casa nostra- digué una de les noies.
- Segur que el pare, la madrastra i la germanastra ens esperen.
Però no, anaven ben desencaminades. No era pas casa seva, però com que no tenien cap altre lloc on arrecerar-se van decidir quedar-s’hi perquè semblava deshabitada. De vegades les aparences enganyen, i ben aviat va adonar-se que al pis de sota hi vivia un linx, per no ser descobertes es van quedar al pis de dalt. Aquell linx, era una mica estrany, perquè en comptes de caçar feia de ramader, tenia unes cabres i les portava a pasturar cada dia. Després les munyia i en feia formatge, iogurt, llet agra, etc.
Cada matí, quan el linx havia marxat a pasturar les bèsties, les noies baixaven del seu pis, esmorzaven llet i formatge i es posaven a fer neteja i a coure el pa. El linx, malgrat que trobava que part del formatge havia desaparegut i que s’ho trobava tot endreçat, encara no havia descobert que té unes hostes. Al tercer vespre, l’animal cridà:
- Això no pot ser, algú m’està enganyant.
Les noies, atemorides, van acabar sortint del seu amagatall, i després de la sorpresa inicial, va prendre la decisió de menjar-se-les, però la germana gran, espavilada, li digué:

- Bé, abans de matar-nos, deixa que et preparem un bon plat de comiat.
El linx, golafre, es va confiar i elles li van preparar una harira tan calenta i picant, que quan se la va empassar, es va escaldar i morí.

D’aquesta estranya manera les set noies es van quedar soles i amb una casa per a elles. Va anar passant el temps i vivien tranquil·les i ben avingudes. La germana gran, responsable, va casant, una a una, totes les seves germanes, i van anar tenint fills.
Mentrestant, el pare i la madrastra s’havien tornant pobres i com que la filla (l germanastra) els havia fet fora de casa, no els va quedar altre remei que iniciar una peregrinació que els va dur fins a la casa on vivia la filla gran amb la seva família.
- Mare, mare, vénen uns captaires!
- A veure!
Quina va ser la sorpresa de la filla gran quan va comprendre que es tractava del seu pare i la seva dona, molt més vells, vestits amb parracs.
- Com a bons veïns, els acollirem a casa aquesta nit, fills meus- els notificà la mare- A la nit, quan ens reunim tots, demaneu-me que us expliqui un conte.
I així va ser, la dona va dir:
- D’acord.
I va començar la cançó, una cançó que deia així:
Nosaltres érem set germanes que vivíem felices
fins que la mare es va morir i el nostre pare
es va tornar a casar. Aquella dona, que semblava bona,
ens odiava...
I va continuar el relat, a poc a poc el pare i la madrastra van anar comprenent... El pare s’anava fent petit de la vergonya i quan gairebé se l’empassava la terra, de la seva barba va començar a sortir boira, fins que no en va quedar rastre, només la boira.

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 18 d’abril de 2010

Jornada "Llengua i Immigració" a Igualada

Divendres passat, 16 d'abril, vaig participar a la IV Jornada de "LLengua i Immigració", a Igualada. Tot i que vaig arribar una mica tard, encara vaig tenir temps de sentir l'experiència anterior, la del programa Onescat impulsat pel Consorci de Normalització Lingüística". Una nova eina per a aprendre català, des de la ràdio.
La xerrada va anar molt bé i em vaig sentir molt ben acollida pels organitzadors l'Anahí i el Pep Elias. Aquí sota teniu el que aquest darrer ha penjat al seu bloc, que es diu "L'escrividor", perquè ell es dedica, també, a escriure. Si en voleu saber més coses, podeu clicar aquest
enllaçAquí teniu el que en Pep ha escrit:


Ara que ja s'ha acabat, podem dir que l'esforç organitzatiu per muntar la IV Jornada de Llengua i Immigració ha valgut la pena. La qualitat i varietat de les ponèn-cies i de les experiències que s'han presentat ens ha permès viure una matinal molt profitosa per a tots els que hi hem assistit. La xerrada marc de la Lucy Nus-baumm sobre l'aprenentatge del català com a pràctica social ha encetat un programa en què també hem pogut conèixer les eines per a un bon acolliment lingüístic, presentades per Eulàlia Buch, de la Plafatorma per la Llengua. I en la part final hem tingut el privilegi de veure la primera presentació pública de l'Onescat, un curs inicial de català pensat per ser emès per la ràdio, a càrrec de la Carme Bové i la Laura Roura, professora de català de Salt que ha participat activament en l'elaboació d'aquesta nova eina. Finalment, la Montserrat Cendra ha posat una animat punt i final amb la seva proposta intercultural basada en els contes populars. Per tant, doncs, la primera valoració ha de ser per força ben positiva.



Etiquetes de comentaris: