Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

divendres, 29 d’agost de 2008

Un Rif d'aventura!!!

El programa de TV3, Temps d'aventura, va emetre ahir un vídeo centrat en el Rif.Najat El Hachmi, abans de guanyar el premi Ramon LLull, va ser triada per fer aquesta incursió aventurera en la seva terra d'origen, quan encara no era tan coneguda com ara. Excel.lent ambaixadora de la seva terra d'origen, es va embrancar en una aventura ben diferent de la que viu la seva protagonista. El vídeo resulta també interessant perquè ens acosta a una llengua, l'amazic, poc coneguda entre nosaltres (encara que les darreres estadístiques diuen que podria ser la 3ª llengua més parlada a Catalunya) i ho fem de les mans d'un expert, Hassan Banhakeia, col.laborador també en el meu treball. Si voleu conèixer-lo només us cal clicar aquí i buscar el programa emès el 28 d'agost.


//picasaweb.google.com/lh/photo/ooGiIPiW_4DwPC5QB88xPQ




dijous, 21 d’agost de 2008

Contra l'enveja

Aquí teniu un conte recollit al llibre Contes de Lalla Touria que com passa força sovint té com a protagonistes dos germans, un ric i un altre molt pobre. Aquest cop, però,el tema principal no és l'enveja o la rivalitat fraterna. Serà la dona del pobre qui recomanarà al seu marit que eviti aquesta temptació i busqui per altres vies la causa del seu fracàs. A veure què us sembla.

Vet aquí una vegada que hi havia dos germans, un ric i l’altre molt i molt pobre. El darrer treballava molt per tirar endavant la seva família. Però no era ell sol a esforçar-se, la dona també havia de treballar molt. Malgrat tot, no se’n sortien perquè la sort no els acompanyava: el bestiar se’ls moria, la guineu se’ls menjava els pollets, etc.
- Aniré a veure el meu germà a qui tot li va bé, per descobrir què faig malament- digué a la dona- prepara menjar per portar-li.
- Vols dir que és una bona idea? A mi em sembla que hauries d’anar trobar Déu i preguntar-li què fas malament.
El marit va pensar que el consell de la seva dona era entenimentat i va sortir a la recerca de Déu. Anava preguntant a tothom que trobava si havia vist Déu, però ningú no sabia donar-li resposta fins que al final va trobar un home que no tenia res. Tan pobre era que per comptes de camisa, feia servir la sorra per tota vestimenta.
- Quan trobis a Déu, pregunta-li quan em donarà una camisa per ser igual com els que ell afavoreix.
- D’acord.
L’home va continuar el seu camí i van passar dies i dies fins que va arribar a una muntanya on hi havia un arbre negre:
- Hi pujaré, diuen que Déu estima els llocs alts i els arbres vells.
De sobte va veure una criatura d’aspecte humà al peu de l’arbre, però que anava vestida amb parracs:
- Ets Déu, tu?
- No, però prego dia i nit.
Era un ermità a qui cada nit un àngel li portava pa negre i panses, però aquella nit precisament li va portar pa blanc i uns altres panses; l’ermità va comprendre que el canvi era degut al seu hoste.
L’endemà, en acomiadar-se, li va dir:
- Si trobes Déu no t’oblidis de preguntar-li que quan em considerarà digne de baixar de la muntanya i de mostrar als altres homes la veritat.
Continuà caminant fins que va trobar la mar:
- Oh mar, m’estàs barrant la ruta fins a Déu. La terra no m’ha tractat bé, espero que tu m’hi portis.
Quan estava a punt d’enfonsar-se dins d’una ona va sentir una veu que semblava venir del cel:
- Home, no ets tu el que va trobar l’home de la camisa de sorra i l’ermità de la muntanya? Déu m’ha enviar a buscar-te, què li vols demanar?
- Voldria saber com és que Déu no em deixa mai que em quedi amb els seus dons, sempre sóc pobre. És que he pecat?
- No pateixis, si has pecat, Déu et perdona.
Més tranquil i confiat l’home va recordar-se del que li havien demanat els altres i va començar formulant la pregunta de l’ermità:
- Què li he de dir, a l’ermità?
- Que ja pot baixar i alliçonar els homes.
- I al de la camisa?
- Que vindrà un vent fred que s’endurà la sorra i li quedarà una bona camisa.
Complerts els compromisos amb els dos homes, va tornar a insistir en el seu cas:
- I jo, què he de fer?
- Torna a casa, fes un tancat per al bestiar que Déu t’enviarà, una sitja per al blat que Déu et donarà, i un altre per a l’ordi i espera. Si tens confiança i paciència, Déu et recompensarà.

L’home pobre li va fer cas i se’n va tornar a casa. Però no sense passar a veure l’ermità i l’home de la camisa i explicar-los què li havia dit la veu. Ell no sabia que la veu era d’un àngel que parlava en nom de Déu, però com que havia estat pietós, va tenir el seu premi. Al cap de poc temps i malgrat la desconfiança de la seva dona, el tancat es va omplir de bestiar i poc després d’acabar les sitges, es van omplir de blat i d’ordi.
Però la tranquil·litat costa d’arribar: els veïns van començar a fer córrer la veu que l’home s’havia tornat lladre i el van conduir davant del cadi.
- Senyor cadi, jo no he fet altra cosa que seguir els consells de la meva dona: vaig anar a buscar Déu per preguntar-li en què m’equivocava.
I tot seguit els va explicar la seva història fil per randa. A mesura que avançava el relat, els assistents van anar badant la boca i van acabar per creure una història tan pietosa i amb un final tan feliç.
I conte explicat, ja està acabat.

Etiquetes de comentaris:

dijous, 7 d’agost de 2008

El xacal i la seva dona

www.geocities.com/faunamundial/Fotos/chacal.jpg
Aquest conte amazic, que podeu trobar en castellà a Cuentos del Marruecos español, té com a protagonista el xacal, com és força habitual. Ara bé, en aquesta ocasió té dona i fill, llàstima que sigui utilitzat per blasmar les dones, com veureu al final.


Això era i no era un eriçó que estava casat i afillat, cada dia el pare i la mare sortien de cacera i deixaven el seu fillet ben amat al fons del cau. Un dia, estaven tots tres sopant, quan la dona va dir:

- Senyor ûccn, marit meu, crec que som uns bons pares i com a tal hem de voler el millor per al nostre fill.
- Sens dubte- va ratificar l’eriçó. Però què vols dir exactament?
- Doncs crec que no hem d’acceptar un matrimoni qualsevol per al nostre fill.
L’eriçó, que no acabava d’entendre, per on volia anar la seva dona va preguntar:
- I tu què proposes?
- Doncs vull que es casi amb la filla dels llebrers, els gossos caçadors dels homes.
- I ara, dona! Què dius? Si els gossos són els nostres enemics!
- Tant hi fa, així firmaríem un pacte.
L’eriçó va decidir deixar passar el temps, a veure si li marxava aquella dèria a la seva dona. Però res més lluny de la veritat, dia a dia, insistia amb la mateixa proposta. Tip de tanta insistència, un dia va agafar un dels xais que tenia al tancat i se’n va anar cap al corral de l’home on sabia que hi trobaria un munt de gossos. Només veure’l els gossos es van posar a perseguir-lo, sense oferir ni cap possibilitat al diàleg. L’ûccn es va desfer del xai, i va enfilar un turó tot corrent. Els llebrers van agafar la presa, però no estaven disposats a abandonar l’altra presa, el xacal i van seguir encalçant-lo. No va ser fins que va arribar a dalt de tot del puig, que va veure que els seus perseguidors havien abandonat la persecució. Més calmat va tornar cap a casa.
- Bona nit marit meu, com ha anat amb els gossos?- es va interessar la dona- Veig que no portes el xai, això deu voler dir que heu arribat a un acord, oi?
- I tant que sí, han estat tan contents de veure’m que tot han estat crits i lladrucs. Demà volen coneixe’t a tu, i al nostre fill.
- Ho veus? Segur que li tenen destinada la millor gosseta.
L’endemà van sortir tots tres ben matinet, però la dona anava al davant de tot, amb el xai al musell. En arribar prop del corral, els llebrers es van posar a perseguir-la i aquesta, espantada, va deixar anar la cria. Però els gossos van continuar intentant atrapar-la i ella va haver de córrer i córrer, i quan ja no podia més, que perdia l’alè, es va girar i va adonar-se que els perseguidors havien abandonat. Després de descansar una estona va tornar al cau on l’esperaven pare i fill.
- Ho veus com jo tenia raó?- va dir el xacal- No es bo casar-se amb qui no et vol bé.
- I tant que sí- va reconèixer la femella.
- Ja ho deien els savis dels antics temps :”Els consells de les dones, són dolents”

Un clin d'oeil al treball cooperatiu (si se'm permet la ironia)

En Joha, predicador

Vet aquí que un bon dia en Joha va pujar a la trona d’una de les mesquites d’Aak Charh, i es va adreçar als fidels que s’hi havia concentrat tot preguntat:
- Oh creients, sabeu el que us diré?
Tots van contestar a l’uníson:
- Doncs no, no en tenim ni la més lleugera idea.
- Doncs si és així, de què us ha de servir el que jo us pugui explicar?
I sense més dilacions, va baixar de la trona.
Al dia següent els fidels van tornar a la mesquita per escoltar les sàvies paraules del predicador. Altre cop s’hi va presentar en Joha, que els va formular la mateixa pregunta. Els fidels, però, van respondre d’una forma ben diferent:
- Sí, sí que ho sabem.
- Doncs si ja sabeu el que us volia dir, ¿ de què us servirà que jo us parli?- va afegir en Joha que va abandonar la mesquita tot seguit.
L’auditori es va tornar a quedar perplex: no hi havia qui l’entengués aquest nou predicador. Els uns interrogaven als altres sobre com havien de respondre-li en la pròxima ocasió. Van arribar a la conclusió que el millor era subdividir-se en dos grups; un diria que sí i l’altre ho negaria.
Satisfets van esperar la tercera oportunitat.
- Oh creients, sabeu el que us diré?
- Sí – van respondre uns.
-No- van cridar els altres.
I llavors en Joha els va parlar amb calma:
- Perfecte: els que ho sàpiguen, que ho expliquin als que ho ignorin.

Etiquetes de comentaris: