Una versió en àudio del conte de les cabretes i el llop

En aquest vídeo podreu sentir una versió amaziga del tipus de conte 123, el que nosaltres coneixem com les set cabretes i el llop. Una de les versions més interessants és la recollida per El Ayoubi al seu llibre Les merveilles du Rif que jo vaig traduir i adaptar al llibre Contes de l'altra riba. Manual del rondallaire intercultural.

La pluja a la muntanya

Aquí teniu un enregistrament d'un conte amazic llegit en aquesta llengua i traduït al català. Tracta d'Anzar, la pluja. Trobareu la llegenda de la pluja en una entrada del febrer de 2010, així com al meu llibre Contes Màgics de la Mediterrània.

Contes de l'altra riba: el meu segon llibre

Puntual, tal com estava establert, ha arribat just a les acaballes del curs el meu segon llibre en ordre de publicació, però, de fet, el primer quant a redacció

Contes de l'altra riba: Manual del rondallaire intercultural, editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, mostra de forma fidel les dues primeres parts del meu treball de llicència d'estudis (curs 2007-2008). Presentat en format llibre de text, està adreçat tant a ensenyants com a monitors de lleure, esplai, centres cívics, etc.

La hipòtesi de la meva investigació era que podríem trobar molts punts de contacte entre les nostres rondalles i els contes del Magreb, per tal de poder fer-ne un ús pedagògic a les nostres aules multiculturals. La hipòtesi va quedar demostrada perquè vaig trobar una quarantena de contes que compartim catalans i marroquins (primera part del llibre).

Pensat per fer de suport a les aules, el llibre inclou comentaris sobre l'explotació didàctica d'aquests contes.

De cara al rondallista, o a aquelles persones que s'interessin tant pel folklore com pel Marroc, el llibre inclou una introducció prou extensa sobre la literatura oral marroquina.

La classificació dels contes s'ha fet a partir del catàleg ATU (guia internacional de tots els rondallistes); així comencem pels Contes d'Animals, seguim amb els Contes Meravellosos, després avancem cap als Contes Realistes per acabar amb les facècies o acudits (la majoria d'en Joha, tu diràs!).

Esperem que sigui una eina útil.

Actes del IV Congreso Árabe Marroquí: más allá de la oralidad

Acaba d'aparèixer el llibre que recull les ponències d'aquest congrés, celebrat l'abril del 2010, a Toledo, on vaig participar (vegeu un post anterior)

Un dels contes d'en Joha

EN YOHA I LA PORTA

View more presentations or Upload your own.

Ja el tenim aquí!

El proper dimarts, dia 12 d'abril, farem la presentació del meu llibre Contes màgics de la Mediterrània on recullo contes del Magreb. Aquest cop, però no es tracta d'un treball adreçat a mestres o educadors, amb propostes i suggeriments de treball, sinó d'un llibre pensat per a nens i nenes de 7 a 1. A proposta de Farell Edicions, vaig seleccionar 29 rondalles populars, la majoria d 'elles marroquines, però també d'Argèlia i les vam anar afaiçonant per fer-les agradables, també, als nens i nenes catalans.

Després d'una introducció que faig jo mateixa,vénen els contes, agrupats segons les temàtiques. Les dues primeres són rondalles meravelloses (d'aquí l'epítet del títol):

a) Un món ple de màgia

b) Ogres, ogresses i petits ogres

c) Contes d'animals

d) Contes amb valors i

e) Amb un somriure als llavis.

Hi trobareu, doncs, contes similars ,amb els personatges habituals al món magrebí, com els d'aquest bloc, però en situacions diferents.

Espero que us agradi

IV Congreso Árabe Marroquí: más allá de la oralidad

Quina llengua parlen els marroquins? Aquesta podria ser una pregunta que molta gent contestaria de forma diversa: els uns dirien "el marroquí", els altres corregirien "no, l'àrab". De fet, cap dels dos grups no diria tota la veritat. Entre un 55 i un 60% dels marroquins parlen el "darija", una variant de l'àrab força allunyada de l'àrab comú que s'estudia a les escoles de tot el Magreb, Aràbia, Egipte, etc. Aquí sota teniu un mapa dialectal per il.lustrar-vos. El fet és que entre els dos hi ha diferències notables que impedeixen que una dona que no hagi anat a escola, al Marroc, no pugui entendre la televisió perquè s'emet en l'àrab culte 0 "fuska".

I quina és la llengua pròpia de l'altre 40%? Doncs l'amazic, mal anomenat, berber. Una llengua molt diferent de l'àrab.

El passat sant Jordi vaig tenir l'oportunitat de participar en el 4t congrés d'àrab marroquí celebrat a Toledo. Jo, que no sóc pas cap especialista en el tema, vaig compartir experiències amb experts arabistes, amb pedagogs entusiastes i amb alumnes de l'Escola de Magisteri de la UCM que assistien més o menys interessats, però molts d'ells encuriosits a aquest fòrum de debat. Convidada per Francisco Moscoso, professor d'àrab marroquí, ara a la UAM, vam compartir tots dos ponències sobre contes, ell, sobre els objectes que hi apareixen, jo, com no podia ser d'altra manera vaig parlar de contes marroquins i contes catalans. He de dir que vaig trobar una actitud molt positiva cap al català i que en cap moment no em vaig sentir rebutjada. Llàstima que, com passa sovint a molts congressos, el temps per a explicar-se fos tan just, i, que després no hi hagués espai per al debat. Tot i que encara estic paint moltes de les qüestions que es van tractar allà, vull subratllar que vaig trobar-hi professionals molt oberts i amb moltes coses a explicar. Com que no vull parlar d'uns i oblidar-me dels altres, prefereixo no citar noms. Només dir-vos que allà hi havia investigadors d'Alacant, de Cadis, d'Almeria, de Madrid, de Màlaga, de Múrcia, de Casablanca, de Rabat, de Ceuta i jo, de Reus. Ah, la foto aquesta mostra la seu del Congrés, organitzat per la "Escuela de Traductores de Toledo".

SI EN VOLEU VEURE ELS VÍDEOS HO PODEU FER DES D'AQUÍ

Tots coincidien a valorar la importància de la llengua pròpia, que calia superar la diglóssia de la societat i l'escola del Marroc. No cal dir que tots plantejaven que calia tenir ben present la presència d'alumnat marroquí a les escoles i instituts d'aquí. En tots els casos, em van comentar que pensaven que Catalunya anava per davant en aquests temes d'escola, respecte per la llengua i interculturalitat. De vegades val la pena sortir per agafar una mica de perspectiva. Si voleu saber-ne més, podeu clicar aquí.

El conte de la cendra

Aquest conte per a mi té un valor molt especial. Per què? Doncs perquè em dic Cendra, de cognom. Escrit així amb la lletra "c", una qüestió que de ben petita em va inculcar el meu avi patern, Josep Cendra i Magriñà. Ell sempre repetia que "mestre Fabra", li havia dit que calia escriure-ho així.

Aquest conte procedeix d'un enregistrament oral que vaig fer a la Darifa, la mare d'en Said Bobouh, company meu de classes de taixelhit, que fa més de 10 anys que és entre nosaltres.

D'altra banda, en amazic, anomenen els contes amb el terme tinfas que segons un estudiós, Bonfour, està relacionat amb tmfect (cendra en amazic). Jo he volgut fer la meva interpretació personal, i ho he relacionat amb el fet que molt sovint les àvies narradores inicien el seu relat a la vora del foc, a tocar de la cendra, omnipresent en aquesta rondalla. Si el voleu sentir, ho podeu fer des d'aquí

Vet aquí una vegada un home casat, amb set filles, a qui se li va morir la dona. Al cap d’un temps va decidir tornar-se a casar perquè les seves filles tinguessin una mare. La madrastra va aportar al matrimoni una altra filla, que ben aviat va engelosir-se de les altres. Al principi la madrastra tractava molt bé el marit i li preparava bons menjars, però amb el temps tot va canviar i en comptes de bon cuscús o tajin, li posava al davant un plat de cendres. L’home, pacient, va esperar un temps, però un dia, cansat, li va preguntar la raó del canvi.
- És que estic tipa de les teves filles perquè em donen molta feina- respon ella- T’hauries de desfer d’elles.
El pare, com ja us deveu imaginar, no hi estava pas d’acord, però la dona va insistir tant i tant que va acabar emportant-se-les al bosc. La més petita, que era molt espavilada, portava les butxaques plenes de cendra i pel camí va deixant-ne caure. El pare els va dir:
- Me’n vaig un moment a tallar llenya, a l’hora de marxar, us faré un crit i tornarem cap a casa.
Però no era pas veritat, tenia la intenció de deixar-les soles i així ho va fer. Quan les noies es van adonar que el pare no tornava i que s’estava fent de nit, es van posar a plorar, però la petita les va tranquil·litzar:

- No patiu, ja veure com ens en sortim i abans de fer-se mitja nit ja som a casa.

I es va posar a resseguir el rastre de la cendra que la lluna feia reflectir. Van arribar a la casa just a l’hora del sopar i des de la finestra van observar com la madrastra havia preparat un banquet com els dels primers temps: tajin, cuscús, pastilla, etc. El pare feia un posat trist:

- Mira, aquesta és la cullera de la menuda- exclamà- Què deu estar fent ara?
Abans que tingui temps de plànyer-se més va sentir:

- Sóc aquí pare, amb les meves germanes!
La madrastra va tenir dificultats per amagar la seva ràbia. I quan a la nit, ja al llit, el matrimoni va tornar a estar sol, va tornar i tornar a insistir. Així que el pare, el matí següent va tornar a endur-se-les al bosc, amb resultat idèntic a l’anterior vegada.

La madrastra, cada cop estava més rabiosa, i no sabia ben bé com desempallegar-se de les noies. Però com que no tenia un pèl de ruca, les coses com siguin, de seguida es va adonar que cada matí, al costat de la llar de foc, faltava la cendra. Així que es va llevar de matinada, i va agafar tota la cendra perquè la petita no se la pogués endur.

- Mareta meva, com ho farem ara? – s’exclamà la petita, quan, com cada matí, es disposava a omplir-se les butxaques de cendres.
- Vinga filles, anem cap al bosc com cada dia- les va apressar el pare.
I aquest cop sí que les set filles estaven perdudes i ben perdudes. Quan va arribar la nit, es van posar a buscar un lloc on aixoplugar-se . Com que no el trobaven, van pensar a fer-se una cabana i allí es van quedar. De cop i volta es va sentir un soroll:
- Què és això?- cridà una de les noies.
- Calla!- li van dir les altres.
Van parar molta atenció i de seguida van comprendre que s’estava acostant un animal, què dic un animal, un munt d’animals! Resulta que es tractava d’una pantera, però ben aviat la seguirà un conill, i més endavant un lleó,
- I això?
- És un uccn! I darrera ve és el llop i ara ve un izm (un tigre), i també un lu (un elefant).
Vaja, que d’una forma o altra, s’estava acostant tot el bestiar de les rodalies. Espantades, van fugir cames ajudeu-me. I van caminar i caminar. I caminar i caminar. I caminar i caminar. Fins que gairebé a la matinada van veure una llumeta.

- Mireu, allà baix de tot es veu una llumeta, deu ser la de casa nostra- digué una de les noies.
- Segur que el pare, la madrastra i la germanastra ens esperen.
Però no, anaven ben desencaminades. No era pas casa seva, però com que no tenien cap altre lloc on arrecerar-se van decidir quedar-s’hi perquè semblava deshabitada. De vegades les aparences enganyen, i ben aviat va adonar-se que al pis de sota hi vivia un linx, per no ser descobertes es van quedar al pis de dalt. Aquell linx, era una mica estrany, perquè en comptes de caçar feia de ramader, tenia unes cabres i les portava a pasturar cada dia. Després les munyia i en feia formatge, iogurt, llet agra, etc.
Cada matí, quan el linx havia marxat a pasturar les bèsties, les noies baixaven del seu pis, esmorzaven llet i formatge i es posaven a fer neteja i a coure el pa. El linx, malgrat que trobava que part del formatge havia desaparegut i que s’ho trobava tot endreçat, encara no havia descobert que té unes hostes. Al tercer vespre, l’animal cridà:
- Això no pot ser, algú m’està enganyant.
Les noies, atemorides, van acabar sortint del seu amagatall, i després de la sorpresa inicial, va prendre la decisió de menjar-se-les, però la germana gran, espavilada, li digué:
- Bé, abans de matar-nos, deixa que et preparem un bon plat de comiat.
El linx, golafre, es va confiar i elles li van preparar una harira tan calenta i picant, que quan se la va empassar, es va escaldar i morí.

D’aquesta estranya manera les set noies es van quedar soles i amb una casa per a elles. Va anar passant el temps i vivien tranquil·les i ben avingudes. La germana gran, responsable, va casant, una a una, totes les seves germanes, i van anar tenint fills.
Mentrestant, el pare i la madrastra s’havien tornant pobres i com que la filla (l germanastra) els havia fet fora de casa, no els va quedar altre remei que iniciar una peregrinació que els va dur fins a la casa on vivia la filla gran amb la seva família.
- Mare, mare, vénen uns captaires!
- A veure!
Quina va ser la sorpresa de la filla gran quan va comprendre que es tractava del seu pare i la seva dona, molt més vells, vestits amb parracs.
- Com a bons veïns, els acollirem a casa aquesta nit, fills meus- els notificà la mare- A la nit, quan ens reunim tots, demaneu-me que us expliqui un conte.
I així va ser, la dona va dir:
- D’acord.
I va començar la cançó, una cançó que deia així:
Nosaltres érem set germanes que vivíem felices
fins que la mare es va morir i el nostre pare
es va tornar a casar. Aquella dona, que semblava bona,
ens odiava...
I va continuar el relat, a poc a poc el pare i la madrastra van anar comprenent... El pare s’anava fent petit de la vergonya i quan gairebé se l’empassava la terra, de la seva barba va començar a sortir boira, fins que no en va quedar rastre, només la boira.

Jornada "Llengua i Immigració" a Igualada

Divendres passat, 16 d'abril, vaig participar a la IV Jornada de "LLengua i Immigració", a Igualada. Tot i que vaig arribar una mica tard, encara vaig tenir temps de sentir l'experiència anterior, la del programa Onescat impulsat pel Consorci de Normalització Lingüística". Una nova eina per a aprendre català, des de la ràdio.
La xerrada va anar molt bé i em vaig sentir molt ben acollida pels organitzadors l'Anahí i el Pep Elias. Aquí sota teniu el que aquest darrer ha penjat al seu bloc, que es diu "L'escrividor", perquè ell es dedica, també, a escriure. Si en voleu saber més coses, podeu clicar aquest enllaçAquí teniu el que en Pep ha escrit:


Ara que ja s'ha acabat, podem dir que l'esforç organitzatiu per muntar la IV Jornada de Llengua i Immigració ha valgut la pena. La qualitat i varietat de les ponèn-cies i de les experiències que s'han presentat ens ha permès viure una matinal molt profitosa per a tots els que hi hem assistit. La xerrada marc de la Lucy Nus-baumm sobre l'aprenentatge del català com a pràctica social ha encetat un programa en què també hem pogut conèixer les eines per a un bon acolliment lingüístic, presentades per Eulàlia Buch, de la Plafatorma per la Llengua. I en la part final hem tingut el privilegi de veure la primera presentació pública de l'Onescat, un curs inicial de català pensat per ser emès per la ràdio, a càrrec de la Carme Bové i la Laura Roura, professora de català de Salt que ha participat activament en l'elaboació d'aquesta nova eina. Finalment, la Montserrat Cendra ha posat una animat punt i final amb la seva proposta intercultural basada en els contes populars. Per tant, doncs, la primera valoració ha de ser per força ben positiva.

La princesa que no pot resoldre l'enigma

Fa molts anys, un home ja molt vell tenia un fill únic, anomenat Yassín que amb el temps s’havia convertit en un jove molt atractiu, per ser un home complet li faltaven, però, dues coses: un fusell i un cavall. El noi s’avergonyia davant dels companys i , sovint, no volia sortir de casa per no sentir-se humiliat. El seu pare, que era molt pobre, però també molt bondadós, de seguida va notar que el seu fill estava capficat i tot observant-lo no va tardar a endevinar-ne la causa. Però el pobre home no sabia pas com resoldre-ho:

- Fill meu- li va dir- no trobo altra forma d’aconseguir diners que te m’emportis al mercat i em venguis. Potser amb els guanys podràs obtenir el que necessites.

El noi va fer el que el seu pare li demanava, i el va vendre, però com que ja era vell i gairebé no tenia forces només va poder comprar un cavall. Després se’n va tornar cap a casa, força decebut. En arribar , va sortir a rebre’l la mare que quan el va veure tan abatut li va proposar :

- Ven-me a mi també. Així podràs comprar-te un fusell i ser com qualsevol altre home.

Yassin va complir els desitjos de la seva mare , i amb el producte de la compra, va comprar un fusell excel.lent. Tot seguit va pujar al cavall i va cavalcar per l’estepa per caçar. I no li va faltar la sort, va trobar víctimes que va caçar i coure, però quan va tenir ganes de beure, es va adonar que no portava aigua. Va decidir continuar cavalcant amb l’esperança de trobar algú que li pogués oferir beguda. Aquest cop la sort es va mostrar esquiva i cansat, va ajeure’s a recer de l’ombra del seu cavall. La set apretava i quan ja no podia més se li va acudir aprofitar la suor del cavall per beure-se-la. D’aquesta manera va aconseguir continuar la marxa i poc després va arribar a una ciutat molt gran. Però no era una ciutat qualsevol, l’entrada estava guarnida amb cranis i ossos humans que penjaven dels merlets , dels arbres de les seves places i parcs, i en altres llocs encara més inversemblants. Yassín, mogut per la curiositat, va preguntar a un home gran que seia a l’ombra d’un mur.

- Una gran desgràcia ha caigut sobre aquesta ciutat d’ençà que el rei ha decidit casar la seva filla, la princesa Amina. Ella diu que només es casarà amb un home que demostri ser més intel.ligent que ella, i per demostrar-ho ells li han de plantejar un enigma. Si ella no és capaç de resoldre’l, voldrà dir que aquest és el seu futur marit. Ara bé , si el pretendent és derrotat, el decapiten de forma immediata. Com pots veure, la ciutat està sembrada de cranis, perquè, de moment, la princesa sempre ha resolt l’enigma.

Després d’agrair a l’ancià la informació rebuda, en Yassin es va dirigir a palau. La princesa el va veure abans d’arribar perquè s’estava a la finestra i el va fer passar sol.lícita i quan el va tenir davant li va preguntar si tenia a punt la seva endevinalla.

El noi va meditar una mica i tot seguit digué:

- Digues qui va ser aquell que no només va vendre el seu pare i la seva mare, sinó que , a més a més, va beure de l’aigua que ni cau del cel ni brolla del terra.

La princesa li va respondre:

- Dóna’m una setmana de termini. Si en aquest període no resolc l’enigma em casaré amb tu, però si ho faig, ordenaré que et decapitin.

Yassin ho va acceptar i va sortir de palau. Es va dirigir a un raval i es va instal.lar a una casa abandonada, disposat a prendre’s un descans després d’un viatge tan pesat.

Al cap de 6 dies va tornar a presentar-se a palau, per veure si la princesa ja tenia la solució. La va trobar molt enfadada perquè per primer cop no sabia com respondre i el termini s’esgotava. Malgrat tot no es va donar per vençuda i tot just en Yassin acabava de sortir per la porta , ells es va disfressar de vella captaire i el va seguir fins a la casa on s’estava. Va esperar que es fes de nit i llavors, va entrar-hi tot dient amb veu d’ultratomba:

-Bona nit, fill meu. Et trobo molt alegre i no entenc com pots ser-ho en una ciutat guarnida amb caps tallats. Ajuda’ns a sortir de la nostra desgràcia! Deslliura’ns de la princesa Amina!

- Bona dona- va respondre el jove- a partir de demà la princesa deixarà de ser un problema perquè jo m’hi casaré. No ha estat capaç d’endevinar la resposta a l’enigma que li he plantejat i no tindrà altre remei que donar-se per vençuda.

La falsa captaire li va continuar la conversa , i com que en Yassin feia molt de temps que no parlava amb ningú, va acabar per explicar-li-ho tot. La vella va riure de bon grat amb el que li explicava i quan marxava li va assegurar que era el seu heroi perquè derrotaria la princesa Amina.

Aquella nit en Yassin va somniar amb el seu triomf, però l’endemà, en despertar-se va veure que al costat de la seva màrfega hi havia un mocador de seda. De seguida es va adonar que era el mateix que havia vist en mans de la princesa el primer dia que l’havia rebut i va comprendre que Amina l’havia enganyat. En aquells moments no sabia què fer, si tornar al seu país deshonrat o morir amb dignitat. Al final es va decantar per la segona opció i es va encaminar a palau. La princesa l’esperava envoltada de cortesans ,Yassin li va preguntar si podia resoldre l’enigma i ella li va relatar detalladament la vida i obres del jove. Tot seguit va cridar el botxí. Però el noi va reaccionar ràpidament:

Digues quin colom va volar al vent.
I va perdre una ploma de les seves ales.
¿Com és que el que hem dit a la nit podem sentir-ho l’endemà?
I, tot dient això, va treure el mocador de la butxaca i el va ensenyar a tota la cort. Els nobles el van reconèixer de forma immediata. La princesa no va tenir altre remei que admetre la seva derrota i es va convertir en l’esposa de Yassin.